Sant Joan, festa nacional dels Països Catalans

Comença l’estiu. Com mana la tradició hem fet fogueres des de Salces fins a Guardamar enceses amb la flama del Canigó, hem llençat petards, hem menjat caragols i coca, i hem ballat sota les estrelles. Fa calor, una calorada immensa i ve de gust estar al carrer al capvespre tot esperant la brisa refrescant. El riu baixa tranquil i assedegat fins al mar, immens i blau, que ja és càlid per a acollir-nos. No sé si continuarà aquesta calor d’agost durant molts dies, però l’estiu es preveu calent per altres coses…

Ahir, el New York Times va llençar una editorial contundent a favor que els catalans puguem votar el proper 1 d’octubre: “La millor cosa que pot fer Espanya és permetre el referèndum a Catalunya“. Això ha provocat una série de reaccions (a favor i en contra) a les xarxes socials que cuejaran uns dies, però cap resposta oficial, de moment. Mentrestant, Le Monde, es pregunta “A favor o en contra d’una Catalunya independent?” i contraposa les opinions de Lluís Llach i Albert Boadella. El procés s’internacionalitza malgrat que alguns el considerin un “afer intern”.

En un altre ordre de coses, Vilaweb ens anuncia que: “El suport municipal al referèndum només és dubtós en 43 municipis” (dels més de 900); i anuncia que “Romeva farà una conferència sobre el referèndum a la seu de la Comissió Europea a Bratislava“. Mentrestant, a casa nostra, el pols amb l’Estat continua.

Per Sant Joan cremem el vell a la foguera i tornem a començar de nou envoltant-nos d’alegria, de flames, de vida. Estem a la recta final d’aquest procés, és hora de deixar enrere les pors i mirar el futur amb esperança. L’estiu ja és aquí, gaudim-lo i mantinguem encesa la flama. L’1 d’octubre és a la cantonada.

Mentrestant, que el foc renovador de Sant Joan ens il·lumini i encoratgi! Visca els Països Catalans!

A propòsit d’aquest 18 de juliol

“Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”. Vicent Andrés Estellés.

Deia això el poeta, i no sé si ha arribat aquest dia, però hi ha massa coses que em grinyolen i em fan mal ben endins, pensant en els que ens han precedit i ja no hi són; pensant en els que hi són i fan veure que no passa res, o miren a una altra banda… i sí, sí que passa, aquí en teniu exemples: Mentre a Catalunya Fem Memòria: 80 anys; a altres racons fan una missa en honor de Francisco F.  Per si no n’hi hagués prou:  L’Audiència de València ordena tornar tot el material amb simbologia nazi de l’operació Pànzer a l’assassí de Guillem Agulló. I podríem seguir…

guerra_civilSom a l’Ebre, i la batalla de l’Ebre va ser la més llarga i cruenta de tota la Guerra. Molts hi van perdre la vida, altres van marxar a l’exili, i els que es van quedar a pesar de tot, van aprendre a callar perquè almenys estaven vius.

Quan va morir Franco, el 1975, hi havia certa alegria a casa, però ningú s’atrevia a exterioritzar-la massa, que no ho sabés ningú. Tampoc es sabia què passaria després i si el que vidria seria millor o pitjor. Durant 40 anys havien après a amagar-se, a negar-se, a callar, a dissimular… Pocs gosaven dir el què pensaven en veu alta i ja a les acaballes del règim. Hi havia por. Encara hi ha por. És un tema incòmode. Generacions de dones i homes alliçonats en la cultura de la por. Por a recordar, por a protestar, por a dir en veu alta, por a cridar l’atenció… por per si el què penses o dius pot molestar a algú i allò et pot portar problemes. Silenci, no diguis res, calla… I sí, allò va funcionar, la majoria miraven a una altra banda i qui dia passa any empeny. Almenys estem vius…

I sí, va venir la transició, la DEMOCRÀCIA (així la pensàvem, en majúscules), potser molts no sabien ben bé què era tot allò després de l’època de foscor. El cop d’Estat del 1981, que ma iaia, ho recordo molt bé, va dir que no arribaria enlloc de seguida, va servir per a reforçar un Rei qüestionat des d’alguns sectors i el monarca hereu de Franco va quedar al seu lloc (Gustau Moreno explica que Joaquín Bau va ser un dels que van propiciar aquest relleu: Joaquín Bau, el tortosí que va conspirar per al cop d’estat del 18 de juliol). A Tortosa encara hi ha una plaça i un institut que porten el seu nom. A Tortosa encara fan consultes per si han de treure o no un monument franquista d’enmig del riu. Som a l’Ebre, recordeu, allà on hi va haver la batalla més cruenta de la Guerra Civil.

Per sort, hi ha gent valenta de la Ribera d’Ebre, com en Roger Heredia, que fa tres anys que lluita incansablement per a la recuperació de la memòria històrica. Lluita per obrir les fosses dels desapareguts durant la Guerra Civil i és cofundador del banc d’ADN dels desapareguts. “Estem a la cua dels països civilitzats en això”, diu. Una conversa amb ell no et deixa indiferent. Hi ha molt per a fer per restituir la memòria i Roger té molt coratge i empenta. És un lluitador nat.

titol_de_la_imatge_541177Entrevista a Roger Heredia a Ràdio Móra d’Ebre, president del banc d’ADN dels desapareguts a la Guerra Civil. 18/07/2016
Entrevista a Roger Heredia cofundador del Banc d’ADN (a la Càtedra Josep Tèrmens de la UB). 3/3/2016
Roger Heredia a El Món: “Amb un projecte de memòria històrica també trenquem amb Espanya”. 3/03/2016
Roger Heredia, impulsor Banc d’ADN desapareguts Guerra Civil a Catalunya. 29/02/2016
Roger Heredia: “Sense la restitució de la memòria històrica un país no pot avançar”. Entrevista a Catalunya Vespre.19/06/2015
Roger Heredia: “Volem treure els nostres familiars de les cunetes i enterrar-los” 11/08/2014
Los latinoamericanos que buscan a sus familiares desaparecidos en la Guerra Civil española. BBC Mundo. 18/07/2016

Mentrestant, recordeu: silenci, mireu a una altra banda que aquí no ha passat res

Tornar a la Societat Cultural Obrera

Fa temps que em balla pel cap aquest títol des que vam saber que tindríem un espai estable dins la Societat Cultural Obrera de Móra d’Ebre. Vaig a posar-me una mica nostàlgica, bé, només una mica perquè tenim moltes ganes de mirar endavant; i és que ens fa molta il·lusió tenir un espai propi, però també que aquest espai sigui dins la Societat Cultural Obrera.  Potser perquè és un lloc amb història, té més de 100 anys, i ERC en té 85. Un espai centenari que albergarà un partit octogenari.

11731709_140844359580982_3025795846496448412_o1Un cartell que penja dalt la porta d’entrada de la travessera de Sant Pau diu “Sociedad Obrera,1903”. És un edifici al centre de la població, a tocar de la plaça de Dalt, entre el c. Isabel i la Travessera de Sant pau, al nucli antic de Móra. Per l’estructura, no em costa d’imaginar-me moltes discussions republicanes i, probablement, Martí Rouret i Bladé Desumvila, entre moltíssims altres, hi anaven a fer el cafè per trobar-se i xerrar i, sí, també parlar de política. Qui sap si d’allà va nàixer la idea de L’Ideal de l’Ebre, el diari de difusió republicana d’aquestes comarques. Eren altres temps, ara triomfa la via digital, però avui també estrenem 3a època de L’Ideal de l’Ebre en paper, una petita publicació de les notícies més rellevants i de la feina que fem tant des de l’Ajuntament com en altres àmbits. No ho podrem posar tot, però almenys podrem arribar als que no ens poden llegir per internet.

Només entrar per la porta de la travessera de Sant Pau, trobem una escala a la dreta que s’enfila ben amunt. Són escales altes amb barana de ferro. Un cop arribats al segon pis hi trobem la Biblioteca Frederica Montseny.  És una sala que els membres de la junta de l’entitat han deixat molt acollidora i ens van cedir per a fer una xerrada “Digues No a la violència masclista” el passat 27 de novembre, amb Montse Perelló, companya i professora de secundària, com a ponent.

acte 25 nov_fullAl primer pis hi ha el bar i una gran terrassa. Molt agradable i tranquil·la. Fa 25 anys era l’únic reducte de la casa on hi podies estar sense fum. ERC, llavors, no teníem local i sovint ens reuníem en aquella terrassa a l’hora del cafè, un lloc tranquil i a tocar de tot arreu. Sempre ens hi hem sentit còmodes allà i poc imaginàvem que anys més tard hi tornaríem d’una manera ocasional, primer, i cada vegada més estable, després.

Els sostres són alts, hi ha una taula de billar i l’espai és ampli, amb taules i cadires ben posades que conviden a tenir converses llargues o a jugar a jocs de taula. Momentàniament, és tancat en vies d’una remodelació, així que haureu d’esperar una mica a veure’l.

Més avall, tot just entrar i a peu de carrer, es traspassa una porta i queda un distribuïdor, allà hi ha aquesta sala que ens han cedit com a local. És una sala que ha estat moltes coses abans, perquè quan ho expliques et diuen que “ah, sí, on hi havia el club d’escacs”, “on hi havia l’escola de música”, “on hi havia l’escola de dansa”… i tantes altres coses que, de ben segur, hi han estat presents formant part de la vida cultural de Móra. Potser, també, per això ens fa tanta il·lusió ser-hi nosaltres també.

1930283_1390295384327464_671938693999685631_nVa ser en aquesta sala que ocuparem ara, on vam fer la xerrada “Ser dona avui, reflexions“, a càrrec de la companya i llevadora Carme Celma.

I avui, tindrem una altra xerrada a càrrec d’Amada Rodríguez, professora de secundària i Natàlia Gabarró, psicòloga, ambdues de LGTeBre que ens parlaran de “La diversitat afectivosexual en el món rural” a partir de les 20.30h. Aquest acte s’emmarca entorn el 17 de maig, Dia Internacional contra la LGTBfòbia i que serà el punt de partida d’aquesta nova etapa amb local estable.

2(1)Continuem fent camí amb cada vegada més companyes i companys que ens donen un cop de mà, amb el seu suport, amb idees o plantejant-nos dubtes i preguntes… tothom ajuda a la seua manera i ens agrada que tothom hi pugui participar i dir la seua. Un gran privilegi formar part d’aquest equip humà que t’ensenya tant, a vegades sense dir res, però treballant molt.

I també són uns artistes que habiliten espais en un tres i no res! Avui (o quan us vingui de gust), en veureu el resultat. Sempre hi sou benvinguts!

[Actualització: la nit de la inauguració em diu Jasmí Campos, veterà d’ERC, que el 1977 va refundar-se el partit a la Societat Cultural Obrera].

Ja tenim President!

Ha estat emocionant. Al darrer sospir, quan la desesperació era més gran i vèiem malbaratada la feina d’anys, tothom ha sabut estar a l’alçada del moment històric i, contra pronòstic dels contraris, no només el procés revifa, sinó que avança amb empenta. Han tornat l’alegria i la il·lusió col·lectiva!

El nou MH President Puigdemont ha estat fins ara alcalde de Girona. És filòleg i ha fet de periodista, fa deu anys que va entrar en política activa i és independentista des de sempre. Diuen les cròniques que és el menys convergent dels convergents. La primera dama és romanesa: Marcela Topor és  actriu, filòloga, periodista… Com bé diu Eduardo Repi (expresident de Súmate i ara diputat per Junts pel Sí): “Los catalanes nacemos donde nos da la gana. Yo nací en Córdoba”.

12494685_1344930275530642_2216633900114187391_nEl nou president ha usat una nova fórmula per prometre el càrrec. No fa referència ni al Rei ni a la Constitució. De fet, el Rei es va negar a rebre a la MH Presidenta del Parlament per anunciar-li la nova del nou President. Tampoc al MH President sortint li van agrair els serveis prestats, cosa que ell va fer notar subtilment en el seu discurs i va rebre una ovació de més d’un minut i mig amb tothom (menys els representants de l’Estat), dempeus.

El nou govern té més dones i és més jove que l’anterior. Avui en prendrà possessió i començarà a treballar. Qui és qui en el nou govern de la Generalitat?

780_0377_93874_8470349f517bb3f708b3539b94b67918Sort i encerts a aquest nou govern! Ens esperen divuit mesos intensos per a caminar amb pas ferm cap a la #RepúblicaCatalana. El MH President ho va dir en el seu discurs inicial: “No són èpoques per a covards”.

 

 

 

Catalonia és diferent

Ja han passat prou dies, però em roman impresa una imatge que trobareu més avall i un article en què Toni Soler, just abans de les eleccions espanyoles, ho explicava molt bé: “Espanya compra Rivera, perquè és com voldria que fossin els catalans. Catalunya compra Iglesias, perquè és com voldria que fossin els espanyols”. Vistos els resultats de les eleccions del 20D, Iglesias triomfa a Catalunya i Euskadi i Rivera es queda lluny de les seues expectatives de vot. Potser els bascos també compren com voldrien que fossin els espanyols. El cert és que C’s ha quedat molt per sota del que pensava, i Podem més amunt del que imaginava fa uns pocs mesos quan el donaven per mort. És un panorama divers, es trenca el bipartidisme per primer cop i caldrà fer esforços per a tenir una majoria estable.

Mireu el mapa:

1928894_10208381772760965_7596409610151003463_nQueda prou clara la diferència? El partit que ha quedat primer a Espanya, ha quedat sisè a Catalunya (o dit d’una altra manera: el primer d’Espanya és el darrer a Catalunya).

Si analitzem Catalunya, queda de la següent manera:

municipis_catalunya1.pngBO_1Una anàlisi més detallada la trobareu en aquest article.

Ens trobem en una situació insòlita: Catalunya fa tres mesos que té una majoria parlamentària independentista que, a priori, hauria d’entendre’s per formar govern estable i posar rumb a la República Catalana, encara que els membres d’una i altra formació abracen tot l’arc parlamentari i seria un esforç titànic per totes dues bandes. Mentrestant, Espanya té des del 20D un govern en funcions a qui serà molt difícil establir acords parlamentaris, també, per la diversitat de les propostes. Segons Rajoy, els uneix això: “ la unitat d’Espanya, la sobirania nacional, el paper d’Espanya a la UE i el compromís amb la recuperació econòmica“. Sobre el paper, l’estabilitat hauria de ser més difícil a Espanya, però vistos els girs i moviments d’una i altra banda, tot és possible.

La pregunta és si la CUP es decidirà a tirar endavant la República Catalana el proper dissabte i s’accelerarà el procés, o, per contra, el dilatarem fins al març. Poques vegades trobarem en la història moments tan transcendentals com aquestos. Ens hi juguem molt, tant, que ens ho juguem tot. Ningú va dir que fos fàcil, molts van dir que seria impossible. Ara és l’hora de fer possible l’impossible i de continuar fent història. I, com diria aquell, que la força ens acompanyi.

 

Els cansats fan la feina: persistirem!

Estem cansats, sí. No ho dic només per mi, és el que copso a l’ambient. Hi ha molts dubtes sobre si anar a votar o no i per qui fer-ho. Hem portat un ritme frenètic i ara ens trobem amb dos mesos sense acord després de “les eleccions de la nostra vida”, i un cert desencís sense veure-hi un final clar. Haguéssim volgut que fos ràpid i fàcil, però la realitat és tossuda i el país és divers. Són temps d’incertesa, però també plens d’esperança.

Fa dos nits vaig tenir la sort de poder assistir a la Nit de Santa Llúcia a Tortosa organitzada per Òmnium Cultural i emesa per TV3. No és habitual trobar una nit d’aquestes característiques vora l’Ebre; de fet, la darrera vegada que això va passar fa 33 anys i jo no ho recordo. Tampoc és gens habitual que en la majoria d’agraïments hi sorgís l’oberta esperança d’assolir aviat la llibertat. Vaig trobar particularment inspirador i encoratjador el discurs del president d’Òmnium, Quim Torra (a partir de l’1:22 minuts de l’emissió de TV3 el podeu sentir íntegre),  i el fet que la gala fos a prop de casa, quedés tan rodona i s’hi respirés un ambient de gran esperança em van acabar d’aixecar els ànims.

bannerwebnsl15300 anys que hauríem pogut perdre-ho tot i, en canvi, ho tenim tot per guanyar. La voluntat i la persistència són les nostres grans armes com a poble. Ara no ens podem aturar. Endavant, sempre endavant perquè només avançant s’avança.”  Va ser un discurs llarg, però allà enmig de la gèlida i humida nit tortosina em va venir al cap la frase que escoltava sovint de petita: “Els cansats fan la feina”. Una manera de dir que has de continuar insistint fins a aconseguir allò que vols (o allò que t’han demanat que facis). Que has de persistir per molt cansat que estiguis, fins a tenir allò que desitges. I aquí em ve al cap una frase que vaig trobar de casualitat no fa massa i que em va agradar l’origen: “Donec Perficiam” que vol dir: “fins a aconseguir-ho”, i és això el que va acabar demanant la MH Carme Forcadell, presidenta del Parlament i nascuda a Xerta, fent vibrar l’auditori repetint “Fins que ens posem d’acord: Persistirem”. Un crit que aquella nit va ser unànime, ara no podem defallir!

El 20D ens hi juguem molt, també. Potser us fa mandra anar a votar en unes eleccions d’un estat al què no volem pertànyer, però per això mateix cal anar a votar, per acabar de fer la feina, per empènyer, per continuar insistint, per deixar de sentir mentides com aquesta que han estat ben respostes, clar i castellà. Els resultats del 20D s’auguren incerts i el panorama polític pot ser molt divers, ningú sap què passarà, però tothom pot intuir que omplir les urnes (altre cop), de vots independentistes ajudarà al nostre procés, segur.

Avui és Sant Llúcia, tradicionalment es posa el pessebre que es retira per la Candelera. És, també, la patrona de la vista, protectora dels ulls. Mon pare va nàixer un dia com avui de 1936, fins el 1977 no es van tornar a publicar tants llibres en català com en aquell primer any de la guerra. Ell i molts com ell van ajudar a mantenir la flama del Català en l’època de foscor. Si encara fos viu no ens perdonaria el desànim, no ens ho podem permetre, no després de tanta gent que ens ha precedit durant tants anys lluitant, en condicions molt pitjors a les nostres, per a què Catalunya tingués veu pròpia al món. I nosaltres, hereus de tota aquella gent, hem de continuar, hem d’usar la millor arma que tenim: el vot! I hem de persistir i convèncer els que encara no ho estan que Catalunya ha de fer sentir la seua veu, perquè tots sabem que després del 27S res no pot ser igual.

Que Santa Llúcia ens conservi la vista i ens faci veure-hi clar ara més que mai. Ho tenim a tocar i hem de continuar persistint, amb totes les eines, amb totes les forces, per molts cansats que estiguem fins a aconseguir l’anhelat somni de la llibertat! Donec Perficiam!

(els premis de la nit, per si voleu conèixer els guanyadors)

Ningú va dir que seria fàcil i ha estat una gran victòria

Doncs sí, els catalans som una mica especials. Com que fa tants anys que anem de derrota en derrota ens costa fer-nos creus de la victòria. Digues-li “esperit barça” d’abans de Wembley, digues-li anys patint menysteniment. Si no guanyem per golejada no estem prou contents (això també ens passa amb el barça des que ell el va entrenar), som exigents. I sí, mirant el resultat de les eleccions ara en tenim 72 (setanta-dos, repeteixo); 72 diputats clarament independentistes (sense eufemismes); diumenge vam anar a votar amb “només” 24 diputats clarament independentistes al Parlament anterior. Hem passat de 24 a 72, pas mal, i això que hem tingut moltes coses en contra. Ara sabem on som, clarament, i una majoria vol iniciar el procés d’independència. És així per molt que la caverna mediàtica i la maquinària dels partits unionistes s’han dedicat a posar aigua al vi des del primer moment i nosaltres, que som discrets i encara no ens ho acabem de creure, anem traient el cap a poc a poc: però si resulta que al món sí que saben que hi ha majoria independentista; però si resulta que Rabell informa que a la seua candidatura hi ha independentistes i no independentistes, que ells anaven per una altra cosa i no es poden comptar al bloc del no... Llavors, la cosa quedaria, més o menys, així:

IMG-20150928-WA0025

*Hi haurà ball de vots perquè encara falta vot exterior, si arriba.

Clar que comptem escons i no vots, però posats a fer 55%-45%, amb la participació més alta de la història en unes autonòmiques, això és una gran victòria: *1.948.335 persones han dit explícitament que volen la independència de Catalunya, contra 1.593.825 que han dit que no (de fet tampoc és clar incloure al PSC dins d’aquest grup, en un referèndum pur i dur potser molts optarien per la independència, no ho sabem. Ni tampoc UDC, que no surt i no sabem exactament on ubicar aquest 100.000 vots).

12032152_916989801683264_6653331170571685710_nEm resulta curiós, però que vulguin comptar vots quan no ens han deixat fer un referèndum amb totes les garanties que hagués servit, precisament, per comptar-los. Però els números ho diuen tot. A més, hem de tenir en compte que el vot exterior ha estat pràcticament anul·lat: 200.000 catalans residents a l’estranger no han pogut votar i Drets els representarà gratuïtament per reclamar-ho. Ha estat un escàndol del què se’n parla poc, encara, i segurament la victòria hagués pogut ser més àmplia.

Clar que tothom fa els seus números, però com diu V. Partal: “Enhorabona i ara no deixeu que ningú us robe ni l’alegria ni el triomf“.

Sí clar, hagués volgut tenir 68 diputats de JxS per no haver de dependre de ningú i anar per feina des del primer dia. Fins i tot, 63 per no haver de dependre de la CUP també en segona votació. Però l’aritmètica és tossuda (JxS 62 i CUP 10), i ara caldrà negociar. Ningú va dir que seria fàcil, però dono per fet que tots sabran estar a l’alçada de les circumstàncies i faran el millor per tirar endavant el procés i seguir el mandat democràtic que hi ha sobre la taula. I, acabo amb l’article de C. Capdevila: “Una victòria clara i molta feina a fer“.

12079189_742865292484520_7866240856233708729_n

Resultats per municipis.

La revolució dels somriures. Ho tenim a tocar!

M’ha passat volant setembre. Ja només falten dos dies pel 27S. Dos dies! Fa tant temps que esperem una oportunitat així que sembla impossible. Però no ho és. La campanya ho ha evidenciat. Ja tothom sap que és un plebiscit, el món sap que és el 9N que no vam poder fer legalment, per molt que ho vulguin amagar alguns. La gent sap ben bé què votarem diumenge i n’hi haurà que votaran sí i altres que votaran no, tothom n’és conscient. I volem guanyar, Sí, per canviar-ho tot.

12038107_954673687931612_4182440618488319990_nVam començar la campanya un altre 11 de setembre reivindicatiu (esperem l’últim), i acaba avui, per fi. La campanya de les nostres vides, sí, la més llarga, també, si comptem els anys que portem reivindicant (i tot just fa deu anys de l’empenta definitiva). I hem fet tot el que hem pogut per terra, mar i aire, conscients que és un moment històric; i ens hem quedat sense veu, i estem cansats, però persistim, no podem defallir ara que ho tenim tant a prop, i mirem cap al dia més esperat. I ara em podria posar èpica, però tots tenim algú en qui pensar, algú per qui votar, algú que ara no hi és i hi voldria ser, algú a qui faria immensament feliç una gran victòria del Sí diumenge, per guanyar el nostre futur, per guanyar la llibertat. Ningú sap què passarà, però ho tenim més a tocar que mai.23c963f3d4b6e27f2c301cc48d4fd402Quan pregunto: “aniràs a votar diumenge?” molts em miren i somriuen; “sí, ho tinc molt clar”. És la revolució dels somriures, i veus que alguna cosa ha canviat, ja no ens espanta res (i mireu que n’han dit de coses per a espantar-nos), i votarem per un futur millor, cadascú el que pensi que ha de ser. Jo ho tinc molt clar des de fa molt temps. Com s’ha dit en aquesta campanya: “votarem amb fe, votarem amb esperança, votarem amb il·lusió”. “Votarem per tot el que som i pel que volem ser”. I, si tot va bé, farem un nou país; i, si tot va bé, el 28 de setembre (amb la superlluna i l’eclipsi), començarà a nàixer la República Catalana.

Ho sabrem en només dos dies… i si encara no tens decidit el teu vot #Votapermi #Juntspelsí

 

 

Una gran il·lusió col·lectiva: “Junts Pel Sí”

El diari Financial Times considera ‘crucial’ que els partits independentistes principals hagin aconseguit de formar una llista conjunta per a les eleccions del 27-S. Comença així la notícia publicada per Vilaweb. Certament hi ha molta il·lusió col·lectiva, molta gent que anirem a omplir la Via Catalana 2015, com ja vam fer anys anteriors. Som disciplinats i no ens conformem amb manifestar-nos, ho fem agafats de les mans creuant el país de cap a cap, fent una enorme V dibuixant la senyera o, enguany, omplint la Meridiana de colors.

fent pinya

Però tornem a la llista. Hem fet pinya i és cert que s’ha generat una enorme il·lusió col·lectiva. S’havia perdut després del 9N i la no convocatòria immediata d’eleccions, com molts esperàvem, però, certament, res no és casual, perquè llavors hi havia molts impediments i un paisatge poc definit, la corda es va anar tensant i ara ha quedat un panorama clarificat. La llista és molt més potent i diversa del que podíem imaginar i de la proposada llavors. Una llista que té a la societat civil com a bandera, però que hi conflueixen els dos partits principals que volen la independència, a banda de molts altres més petits. És aquesta l’única motivació de fer una llista tan diversa que aplega gent tan diferent, és la llista del Sí+Sí que no vam poder votar en un referèndum acordat. A banda dels dos partits principals hi ha gairebé 500 associacions que hi donen suport. És la candidatura conjunta, el pal de paller de les candidatures que vol aconseguir una majoria incontestable per a iniciar la desconnexió amb l’estat, altrament dit, iniciar el procés d’independència.

11012521_1028572763833896_1113247725142960492_nNo és l’única llista que vol la independència, també es presenta una altre partit netament independentista: la CUP. Una llàstima que no s’haguessin pogut afegir al projecte majoritari, però també sumaran pel sí, encara que amb condicions, i és això el que em genera dubtes, no se saben les condicions i no vull ni pensar que “Junts pel sí” no obtingui la majoria i es perdin vots (cap a la CUP), no transformats en diputats, el nostre sistema electoral premia els grans i castiga els petits (això s’haurà de canviar, com tantes altres coses, però ara tenim el que tenim). Per això, espero i desitjo que #Juntspelsí aconsegueixi una majoria aclaparadora, no ens podem permetre no tenir-la, necessitem a la societat civil empenyent, com ha fet aquests darrers anys, i també vots que ho certifiquin, que ens quedi clar, els ho hem de deixar clar!

El Financial Times ho té clar que aquesta llista unitària és “crucial” per al procés. Jo també ho penso. Malgrat les diferència ideològiques que puc tenir amb alguns dels membres, hem buscat els punts en comú i hem obviat les diferències amb un únic objectiu clar i diàfan: LA INDEPENDÈNCIA, per molt que després s’hi sumin altres coalicions. S’ha fet el que la societat civil reclamava, deixem el partidisme a banda i anem tots a una per a la independència, després ja decidirem com serà el país desitjat. Ens espera un setembre de vertigen. Fes-te candidat per “Junts Pel Sí” i dóna suport a la independència. Ara és l’hora, més que mai, és la nostra oportunitat i no podem fallar!

Escolta a Germà Bel, 4 minuts imperdibles.

Escolta a Oriol Junqueras. 4 minuts que faran història.

Escolta a Eduardo Reyes. 4 minuts

 

 

No hauria de ser tan difícil

Es constata que als catalans ens agrada fer-ho complicat. Que si fer la Via Catalana de cap a cap del país, que si la senyera humana en forma de V més gran que s’ha fet mai (11 km), que si un simulacre de referèndum en el que semblava que ens hi anés la vida i on vam implicar-nos al crit “d’ara o mai” (sense cens, amb voluntaris… i va anar molt bé, potser més bé del que esperaven alguns… més de 2.250.000 vots, gairebé1milió 900 pel sí+sí). Tot això està molt bé, però comença el 2015. La majoria de desitjos que he sentit és que esperen que sigui molt millor que el 2014, l’any convuls. I no només en el pla personal, també en el col·lectiu. El darrer any ens ha deixat aixafats, cansats,…, després del gran esforç que hem acumulat. Hem passat d’una eufòria col·lectiva amb el clímax del 9N a un ball de bastons ridícul, i, que jo sàpiga, continuem anant tots a una, és a dir: volem eleccions per obtenir un mandat clar que ens dugui a la independència. A partir d’aquí hi ha matisos. Un diu llista única, la resta, llistes separades sota un paraigua comú (potser sí que estem verds).

ferreresCal ser pràctics. Mas triga massa a convocar eleccions i això desencisa. Va ser molt més ràpid fa dos anys, tot i que li va costar una rebaixa d’escons que no s’esperava. Ara les enquestes sembla que li tornen a anar a favor fins i tot amb les llistes paraigua. És una bona notícia per a que el bloc del sí+sí sigui majoritari. Igual que em va semblar bona notícia que Junqueras li hagués ofert al president de continuar sent-ho fossin quins fossin els resultats. És el Parlament qui tria el president, nosaltres triem el Parlament (El fonament democràtic de fer Mas president). Si s’estableixen clarament les regles de joc no veig que hi hagi cap problema que Mas continuï sent president fins a completar el procés. Amb les llistes separades amb punts en comú, obtindríem un mandat clar. La llista única és una bonica utopia, però ni UDC, ni la CUP van voler-la d’inici i, llavors què fem? Una llista única que no seria única, o llistes diverses que concorren unitàriament?.

Sempre he defensat les llistes diverses amb un punt (o punts) en comú (i sembla que es demostra la millor opció). Certament, ni una cosa ni l’altra s’ha fet mai, almenys que jo sàpiga. Seria una resposta excepcional a un moment excepcional. I cal que aquest moment excepcional arribi aviat, cal moure fitxa. Fer veure que no ha passat res a hores d’ara és impossible, ens cal decidir i saber si comptem amb una majoria parlamentària suficient (Unitat, urnes i independència). Res no està guanyat, encara, però anem en la bona direcció. El 2015 és un any electoral i els anys electorals sempre comporten canvis. Més val que ens hi posem com més aviat millor.