A cop de llengua

És increïble com encara avui en dia es generen polèmiques per la llengua usada per la comunicació. Bé, potser és que, de fet, no ha canviat mai gaire res. Parlo de l‘entrenador de l’Eibar que va abandonar dignament la sala de premsa davant les males maneres d’alguns periodistes esportius pel fet de parlar en èuscar. Si l’Estat fos plural i democràtic això no hagués passat, això no hauria de passar.

Tornem a Almeria i a l’entrenador de l’Eibar. El cap de premsa insistia a dir que responia en èuscar i tot seguit ho faria en castellà, com quan venia el Barça i ho feia en català i després en castellà (Guardiola, recordeu?). Però no es va entendre, i això que ho va dir en castellà. Avui tenim unes declaracions d’un ex-director del diari Marca que ens transporten a una altra època: “A Espanya s’ha de parlar la llengua que entén tot el món: el castellà”. “Ja hi tornem a ser”, vaig pensar, o potser és que no hem avançat gaire en tots aquests anys? De fet, fa dos anys va passar el mateix a Osca i en Català. Potser aquesta és la primera vegada que passa en èuscar. Poc després una piulada deia: si li haguessin preguntat en anglès, hagués respost en anglès? Probablement sí, si sabés l’anglès, com feia Guardiola a les rodes de premsa: Català, Castellà, Anglès, Italià, Alemany… Luís Enrique també ha sortit en defensa del seu col·lega. Per què costa tant d’entendre que les llengües no són grans o petites, són eines de comunicació, tan se val quanta gent en parli una, si en regíssim per aquest criteri, tots hauríem de parlar Xinès.

En fi, res més a dir, a cop de llengua s’acaben entenen moltes coses…

Menystenint el català, encara

Arran de la notícia m’ha vingut al cap que no fa pas gaire, en una xerrada adreçada a pares i mares, el ponent va decidir fer-la en castellà senzillament perquè hi havia dones àrabs a la sala (i ell pressuposava que entendrien millor el castellà que el català), ningú li ho havia demanat i tots els pares que hi van intervenir ho van fer en català. Quedava certament estrany veure com el ponent s’esforçava en parlar castellà, fins i tot quan una mare àrab se li va dirigir en la llengua pròpia del país.

Convivència Cívica Catalana (curiós nom per una associació), ha rebut un cop judicial (com diu la notícia de més amunt), el Tribunal Suprem ha desestimat el recurs que van presentar contra del decret que regula el coneixement del català entre el professorat universitari. Certament, un professor ha de conèixer el català si ha de treballar en una universitat catalana, l’altra cosa és que el faci servir. De la mateixa manera, crec jo de manera lògica, els ciutadans que viuen a Catalunya han de conèixer el català encara que no el parlin.

Per cert, amb algunes de les dones àrabs que éren a la xerrada parlo habitualment en català i em contesten en la mateixa llengua, no debades porten aquí més de quinze anys. Altres no entenen ni català ni castellà, res, cap de les dues llengües. Tot i això, encara noto aquell (antic) costum de parlar-los-hi en castellà d’entrada (menys-tenim la nostra llengua), segurament perquè pensem (erròniament) que el poden entendre millor. Crec jo que entendran més fàcil la llengua que sentin més i, gràcies a l’escola, els fills parlen català, amb la qual cosa aquesta és la llengua d’integració i que facilita la convivència entre totes les comunitats, la convivència cívica catalana, per cert.

Curiositat: “Nació” i “Nación” no són ben bé el mateix

Sempre he pensat que Catalunya és una nació tal i com ho defineix el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, però no tinc tan clar que la definició serveixi per a incloure-hi al País Valencià. En canvi, amb la definició de la RAE tinc clar que sí que hi ha Països Catalans. Ara entenc que Aznar podía dir allò de “España es una nación de naciones” que a mi em feia tanta gràcia (i també la dèria de declarar que Català i Valencià són dues llengües diferents), però amb el RAE a la mà ho pot dir, o potser ho va dir primer ell i després ho va incorporar la RAE? Ja va per la vint-i-dosena edició i hi ha esmenes de l’anterior.

Posats a fer, també he mirat, per curiositat, la diferència entre “nacionalitat” i “nacionalidad”. I, segons la RAE, puc tenir nacionalidad catalana i ciudadanía espanyola. En això darrer el diccionari també hi està d’acord. I això em recorda a Itàlia on tenen clar que una cosa és la nacionalitat i l’altra la ciutadania i als documents oficials hi ha les dues possibilitats, no exclouen ningú i tothom s’hi pot sentir representat i còmode. Aquí que passi una cosa semblant és tan utòpic com pensar que es pot modificar la (sagrada) Constitució o que España sigui federal…

Segons l’Enciclopèdia Catalana:

nació

  [s. XIV; del ll. natio, -?nis ‘naixement; raça; nació’, der. de natus, -a, -um, participi de nasci ‘néixer’]

  f DR/POLÍT 1 [dr i polít] Comunitat d’individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d’estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d’organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d’institucions polítiques pròpies fins a constituir-se estat.
 
2 Organització política d’una comunitat amb identitat nacional.
 
L’entrada de l’Enciclopèdia és molt més llarga. En canvi, la RAE (Real Académia de la Lengua Española), defineix el terme nación molt més escuetament.

nación
.

(Del lat. nat?o, -?nis).

1. f. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.

2. f. Territorio de ese país.

3. f. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.

4. f. coloq. p. us. nacimiento (? acción y efecto de nacer). Ciego de nación.

5. m. Arg. p. us. Hombre natural de una nación, contrapuesto al natural de otra.

de ~.

1. loc. adj. U. para dar a entender el origen de alguien, o de dónde es natural.

? V.

Comparem ara “nacionalitat” i “nacionalidad”.

GDLC
[c. 1900; de nacional]
  f 1 DR/POLÍT Caràcter nacional, condició ètnica, política i institucional que constitueix una nació.
  2 DR CIV Situació de la persona determinada per la seva subjecció o pertinença a un estat i a la seva jurisdicció, amb el conjunt de deures i drets que això comporta.
  3 DR CONST En algunes constitucions, nació sense estat però amb un cert nivell d’autonomia.
  4 principi de nacionalitat DR/POLÍT Principi jurídic i polític segons el qual hi ha d’haver la plena identitat entre nació i estat, i pel qual els grups nacionals concrets tenen dret a constituir-se en estat independent. S’anomena també principi de l’autodeterminació o d’autogovern dels pobles.

nacionalidad.

1. f. Condición y carácter peculiar de los pueblos y habitantes de una nación.

2. f. Der. Vínculo jurídico de una persona con un Estado, que le atribuye la condición de ciudadano de ese Estado en función del lugar en que ha nacido, de la nacionalidad de sus padres o del hecho de habérsele concedido la naturalización.

3. f. Esp. Comunidad autónoma a la que, en su Estatuto, se le reconoce una especial identidad histórica y cultural.

Bilingüisme integrador?

La sentència sobre el català a l’escola em fa més por que una pedregada. Ara són tres famílies (vés a saber com s’ho faran les escoles per fer-los a elles soles el vestit a mida amb el castellà), però en poden vindre més. El govern espanyol diu que defensa un “bilingüísme integrador”…ai!. De fet, és un tema sabut, en molts instituts de certes zones de Catalunya és pràticament impossible sentir parlar català a la classe, al passadís o al pati. De fet, em vaig trobar un cop que en un institut de 500 estudiants només n’hi havia un que parlés català i l’assenyalaven amb el dit (el catalán). En fi, si hi hagués una situació bilingüe real suposo que això no passaria, però només els catalanoparlants som bilingües. Ha estat així ara i sempre, per molt que altres s’omplin la boca de bilingüisme ells no ho són, però saben que és el primer pas per a la desaparició d’una llengua… la nostra…

Buscant per la xarxa he trobat un text de Carmina Ribés Falcó que diu sobre el bilingüisme:

El bilingüisme dels pobles no és un fet natural, ja que per cada societat basta una llengua. Una societat bilingüe manifesta una situació de conflicte, ja que la presència de dues llengües és innecessària: una llengua està ocupant l’espai de l’altra. Una d’aquestes desapareixerà.

En principi cal dir que el bilingüisme és un concepte ambigu que s’ha utilitzat sovint pels governants per amagar un procés de substitució lingüística. Tanmateix podem parlar de diferents tipus de bilingüísme:

A. Bilingüísme individual.
B. Bilingüísme social unidireccional.

(llegiu aquí l’explicació sencera).

No ens toqueu la llengua!

La cita d’avui del diari ARA: “El geni més íntim de cada poble, la seva ànima profunda, està sobretot en la llengua“. Jules Michelet.

Ells ho saben i per això continuen volent-la suprimir, aniquilar, esborrar, prohibir… Ara ni tan sols dissimulen, ho fan i punt. En comptes d’avançar anem com els crancs. “Atado y bien atado”. Espanya no canviarà mai.

He vist al FB que es promou l’adhesió a Som Escola. Val la pena que ens hi posem. Junts podem fer força. Si quatre famílies castellanes han aconseguit que s’anul·li la immersió lingüística en català aprovada per la majoria d’un parlament democràtic, quants catalans haurem de ser per a invertir l’efecte?

Clar que també tenim les urnes. Veurem quines peces es mouen per al proper 20 de novembre (quina data!), potser serà l’hora d’enterrar definitivament el passat.

Maltractant la llengua

Un text geològic també és un text, vull dir que també, òbviament, cal
tenir cura de l’expressió i, sobretot, de les faltes d’ortografia. Si
les fa un estudiant és greu, però si les corrobora un professor
d’universitat i les publica el Departament de Medi Ambient i Habitatge,
ja no és greu, és gravíssim (podeu veure-ho al PDF adjunt). Qualsevol que hagués llegit el text una
vegada n’hagués tingut prou per veure’n les mancances. Les faltes
d’ortografia que hi ha són de tenir mala base d’ESO, però és obvi que
són estudiants que han arribat a la universitat, per tant, hi ha una
part del sistema que no funciona.
No sé qui devia ser el responsable del
Departament de Medi Ambient i Habitatge que ho ha permés. En
ensenyament hi ha camí per córrer i en llengua ens vindria molt bé que
es llegís més en català. Només sis de cada deu persones més grans de 14 anys llegeixen algun llibre a l’any, i d’aquest un 25% són en català. Llegir ajuda a pujar el nivell de la llengua, caldria que ens hi fixéssim, que llegíssim i, sobretot, que els mestres i professors de qualsevol matèria fóssim més exigents amb els nostres alumnes.

Lluitem per la nostra llengua

Tot
just aquests dies s’estrena el poder parlar també català (i valencià),
galego i euskera al Senat. Una bona notícia que arriba uns trenta anys
tard, però bé, més val tard que mai. Com sempre l’excusa  per parlar
només una llengua (l’anomenada comuna), són els diners que costa tot
l’invent. Si val molt o poc no ho sé, perquè no sé altres costos que
genera el Senat, però segur que es gasten diners en coses molt menys
importants i no surten als diaris ni generen tanta polèmica. Si som un Estat plurilingüe, que es noti, no? (tot i què posar un traductor al valencià… en fi, “ells” són així). 

No sé si aquest plurilingüísme al Senat serà beneficiós per al català i per a les altres llengües de l’Estat, en tot cas segur que no perjudica que es visibilitzin (i es respectin), les diverses llengües i només per la polèmica generada ja val la pena. Que se’n parli als diaris de Madrid encara que sigui per criticar-ho, és bo, almenys així es dóna a conèixer, sinó molts ni se n’haurien assabentat. Tot i així, és només al Senat que es podran parlar les diverses llengües, de moment, i no (també), al Congrés, la cambra que té més projecció política; però bé, una passa a favor del català sempre és benvinguda…


Si el
català al Senat és una bona notícia, la sentència del tribunal contra la
immersió lingüística és prou dolenta i més tenint en compte que el nivell d’escriptura del català
és moltes vegades lamentable, amb tota la immersió lingüística que es fa (i s’ha fet) i tota l’energia que s’hi posa (tampoc el nivell de castellà és per
llençar coets). Amb els alumnes és molts cops habitual llegir textos mal
escrits, apòstrofs ignorats o frases caòtiques…, però els periodistes
no es queden curts i això és més greu encara (també alguns filòlegs o
estudiants de filologia cometen errors tot sovint, l’excusa és que no
són textos “oficials” sinó col·loquials… i a mi que sempre m’ha
semblat que la llengua s’ha de respectar encara que escriguis un sms o
en un xat o on sigui). També en alguns llibres s’hi troben errors, potser no hi ha hagut pressupost per contractar un corrector…

Veure notícies amb faltes no és habitual, però tampoc estrany, i quan
fas la queixa sempre hi ha algú que diu que el corrector ortogràfic no
ho detecta. N’he vist alguna a la portada de diaris de paper, però també
a notícies d’internet. I és que trobo que no s’hi fixen o que no es
rellegeixen les notícies per tal d’assegurar el contingut. No sé si és
la tònica actual d’anar de pressa, deixadesa, despiste, que confiem
massa en el corrector… o que hi ha un nivell baix, en general, o molt
baix, en particular i no fa vergonya escriure malament. L’ortografia
d’un text, l’estructura, la manera com està redactat, etc., ens indica
el nivell cultural de la persona que l’escriu, és la nostra carta de
presentació i és important ser el més acurats possible amb la llengua,
siguem de ciències o de lletres, un text col·loquial o seriós, tan se val, però això costa molt que ho
entenguin els alumnes. No entenen, tampoc, que no es puguin fer faltes
d’ortografia en un examen, encara que sigui de ciències. Si no entenen
que la llengua és un vehicle i que s’ha de saber fer servir bé, no anem
bé.

Si en teniu ganes, podeu detectar els errors que hi ha en la frase següent trobada avui en un diari i que m’ha inspirat aquest post…, ha estat la gota, segurament:

Al aterrar va
ser traslladada a l’hospital i els metges van certificar que estava
embarassada i que, a més, portava 15 bolles amb cocaïna dins la seva
vagina.

No volen que siguem espanyols, volen que siguem castellans

Altre cop atzagaiada a la llengua. He llegit alguns comentaris en què hi ha pares que diuen que els seus fills tenen poques classes en català a l’ESO, és possible, tot i què la llei catalana preveu que el professorat parli en català i els llibres de text siguin en català, hi ha, encara, molt professorat provinent de la resta de l’Estat que s’expressa normalment en castellà, sense que ningú pugui dir o fer res. Suposo que es considerava que obligar als docents a tenir un cert nivell de català (ara és exigible i ja el tenen i no va ser una mesura exempta de polèmica), podia provocar una fractura social. Per tant, no veig que ara sigui gens diferent el que planteja el tribunal. Vindrà algú a obligar-me a parlar en castellà a les meues classes quan durant anys el professorat castellanoparlant no ha parlat gens en català a les seues i no ha passat res? Clar que la majoria d’alumnat amb aquest tipus de professorat també és castellanoparlant, per tant ja els anava bé i no havien fet cap denúncia. Si comencem a denunciar casos pot acabar la cosa molt malament… o molt bé, segons com es miri. El que és prou clar és  que si l’Estat espanyol no ens reconeix ni com a nació ni ens deia usar normalment la nostra llengua, no sé per a què volem ser espanyols si no ens deixen ser-ho, volen que siguem castellans.

Caldrà estar atents a les reaccions dels partits i les actuacions dels nostres polítics. Artur Mas comença un mandat amb un greu problema, més, sobre la taula. Veurem de què som capaços tots plegats.

Certificats en castellà per al Ministerio

Sorpresa majúscula, em demanen un certificat del centre on treballo per a lliurar-me un certificat per haver fet un curs virtual a nivell estatal. Cap problema, la secretaria del centre me’l lliura i l’envio. Passen les setmanes, els mesos… i res, no rebo el certificat per haver fet el curs i pregunto; la resposta és interessant, es veu que al Ministerio “no entenen” el certificat del centre emès en català i per això no m’han pogut lliurar el certificat conforme he fet el curs, l’hagués hagut de fer en castellà. Som realment al 2010 en un Estat plurinacional? Em sembla increïble que aquestes coses passin encara avui en dia, fins i tot els organitzadors del curs de Madrid s’han queixat, però el que ha d’emetre el certificat al Ministerio es veu que ho té molt clar, ignoro si per iniciativa pròpia o per ordres explícites de més amunt. Està bastant clar que no volen que siguem espanyols, volen que siguem castellans, i per aquí no hi passo…

Llàstima que no pugui anar a votar avui a les consultes sobre la independència a diferència dels del poble del costat que s’ho han muntat molt bé, potser no serveix per a res, però almenys et descarrega una estona i qui sap què passarà en el futur, fa quatre díes això de la independència era cosa de quatre i ara cada cop té més adeptes i, sincerament, tal i com estan fent les coses a Madrid, no m’estranya, fins i tot el president Pujol, tan equilibrat ell sempre, ho entèn

Catalunya torna a decidir. (El Punt -AVUI)
Mataró estira les consultes. (Vilaweb)

Uxoricida

Dit del que mata la seva muller.

Em vaig quedar embadalida, estorada i esmaperduda en sentir aquesta paraula, fins ahir desconeguda per mi, en el concurs de Pasapalabra. De tot el cercle final de paraules les altres les coneixia (tot i què segurament moltes no se m’haguessin acudit d’immediat), però aquesta em va quedar gravada i em va sorprendre enormement que el concursant contestés sense parpellejar. El seu nivell de llengua és altament envejable. L’he seguit pràcticament els 37 programes que hi ha anat i m’ha fascinat el seu coneixement i la rapidesa de les seues respostes. M’agradaria saber com s’ho ha fet, perquè no ha de ser fàcil anar a passar l’examen davant de tothom. Quan era petit devia ser el primer de la classe…

Acabo de mirar el diccionari, uxoricida existeix tant en català, com en castellà i fins i tot en italià i s’escriuen exactament igual en les tres llegües, per bé que en italià és més comú escriure-ho ussoricida

Sé que Pasapalabra és un concurs de Telecinco, cadena que ha signat el “manifiesto por la lengua común” i, per aquesta raó molta gent fa boicot als seus programes, tot i què, amb la meua modesta opinió, no cal, la qualitat és ínfima en el 95% dels casos, però vés, aquest concurs em té el cor robat, perquè és entretingut i s’aprenen moltes coses de llengua i (contra la creença popular), no és incompatible que t’agradi el castellà amb ser independentista.

He intentat veure el Bocamoll alguna vegada, però no m’enganxa, trobo molt més divertits els reptes del concurs castellà. La “palabra imposible” em fascina i el “tortell” final amb l’abecedari i les definicions també.  Abans d’ahir en José Manuel va guanyar el concurs; va endevinar 22 paraules seguides a tota velocitat, la darrera de les quals aquest “famós” uxoricida que em va deixar atònita.  Moltes felicitats!