Litterarum i Fira del Llibre Ebrenc 2016

Ja fa tres setmanes que vam poder gaudir de Litterarum i la Fira del Llibre Ebrenc. La veritat és que he tingut poc temps per dedicar-me a escriure, però no volia deixar passar l’oportunitat de fer-ho. Van ser tres dies molt intensos!

Anoteu aquests noms: Maria Cabrera i Bikimel. Ens havien encantat a la primera part de l’estada, una descoberta interessant. Aquí en teniu un tast.

Maria Cabrera i Bikimel

Maria Cabrera i Bikimel

I aquí a la llibreria Bassa.  I aquí Maria Cabrera llegeix La Taronja Borda

Però encara n’hi ha més sobre aquesta trobada. Aquí la ressenya a Núvol.

Jordi Llavina i David Carabén

Jordi Llavina i David Carabén

Divendres, certament, va ser el dia més intens d’espectacles, començant al matí amb unes paraules de Montserrat Roig que van captivar tothom i acabant diumenge amb una mica de jazz amb Divadams, amb literatura de Montserrat Abelló. Molt agradable i relaxant.

darreraviolíI llibres, molts llibres per triar i remenar. Ebrencs, és clar. Aquí uns que em vaig firar.

Aquí teniu informació per si en voleu saber més. I no us perdeu la propera edició, segur que val molt la pena. Ara serà el darrer cap de setmana de maig, en comptes del primer de juny com fins ara. Es prova d’esquivar la calor (tropical), de juny, però a vegades la primavera juga fort i cauen aiguats imprevistos. Res important si et pots aixoplugar sota una carpa i tens les tapes de Le Loup i cervesa o vi per anar tirant.

 Divadams

Divadams

 I fins l’any que ve!

 

 

 

 

Litterarum, Fira del Llibre Ebrenc i Final d’Handbol Femení (el nostre Triplet particular!)

Aquest cap de setmana passat passarà a la història per moltes coses (a banda del Barça). Encara m’estic refent de les emocions viscudes. Per començar, nova edició de la Fira del Llibre Ebrenc i Litterarum. No faré la crònica, aquí i aquí en teniu de molt ben fetes. El balanç d’enguany és molt positiu, ha estat molt ben organitzat i amb espectacles de qualitat. Creixent, any rere any, sense pressa i amb pas ferm. És ja un punt de trobada de molta gent, no només de la comarca, per sort. Però encara costa que vingui gent de lluny. Alguns han descobert que Catalunya té sud i interior, i que vora l’Ebre s’hi fan moltes coses. Diumenge, durant el dinar de cloenda, uns osonencs que ja són assidus entusiastes del festival, ens demanaven als d’aquí com és que el sud dels països és més pobre que el nord? No li ho sabria respondre.  Per començar, fa anys i panys que parlen de “més enllà de l’Ebre” com a frase típica per referir-se al que ja no és casa nostra. No sé si els mapes ho poden arreglar. Acabo de trucar a una editorial de Barcelona pels llibres del curs vinent i he hagut de lletrejar Móra d’Ebre perquè la senyora que m’ha atès, molt amable, no se’n sortia. Suposo que la pista Ebre l’ha ajudat a ubicar-ho a Tarragona…

litterarum

Bé, anem per l’esport, perquè aquest cap de setmana s’ha disputat, també, la fase final d’handbol aleví femení a Móra d’Ebre i Ascó. Han estat partits intensos i la final, disputadíssima fins a l’últim quart. Qui ens anava a dir que, després de la Champions de dissabte, diumenge també guanyaria l’equip femení de l’Escola Lluís Viñas i serien campiones de Catalunya. Impressionant. Sobretot perquè el camí recorregut no ha estat fàcil, com recordava una mare. Ara han guanyat, però porten molts anys de recorregut, per arribar fins a aquí s’han fet un tip de perdre, i és que, l’important, sempre, és perseverar, en això rau la clau de l’èxit.

ampahandbol

 

Montserrat Carulla a La Llanterna

Ja fa un mes que va venir, va ser al desembre, com a preludi de Nadal. La gira que porta la Montserrat Carulla per tot Catalunya amb Iaia per acomiadar-se del teatre, va arribar, sortosament, també aquí. Aforament pràcticament ple. Èxit total. En Ferran, l’encarregat de la sala, no podia dissimular la felicitat. Realment fa goig veure el teatre ple. I gent de tota la comarca. Nits així són especials.

P1110207 P1110205

L’obra està prou bé per passar una bona estona. Feta a mida pel seu fill que també la dirigeix, un valor a tenir en compte (Roger Peña guanya el IV torneig de dramatúrgia), i amb el nét com a acompanyant. Vam riure, que és important en els temps que corren. I vam veure com l’experiència és un grau a l’hora de fer teatre. Un plaer veure-la en directe.

(Entrevista a Núvol. Crítica de l’obra a Teatralnet; Crítica a Time Out).

 

 

 

La Rosa Tatuada

Fa just una setmana vam visitar el Teatre Nacional amb els alumnes per veure La Rosa Tatuada de T. Williams. A les 5 de la tarda d’un dijous, la platea era plena a vessar d’estudiants d’ESO i Batxillerat. Un presentador ens va introduir breument a l’obra i quan va dir que hi havia dues parts, la primera 1h45 i la segona 45 minuts, es va sentir un esglai a la sala. I el professorat també vam patir, perquè si l’obra no enganxava als alumnes podia ser una tarda terrible: per a nosaltres i pels actors dalt l’escenari. Sortosament, l’obra va enganxar-los des del primer moment i el públic es va mantenir més o menys atent sense estirabots. Al final hi va haver una ració extraordinària d’aplaudiments i ovacions al planter d’actors, però, sobretot, sobretot, una merescudíssima ovació per Clara Segura que aguanta el pes de l’obra…

Fa molt temps que vaig veure per primer cop Clara Segura i Bruno Oro junts dalt d’un escenari. Era una obra que ells havien muntat i es representava a una sala petita del Club Capitol, perquè a la sala gran del costat hi havia el Rubianes. Ningú coneixia gaire, encara, ni l’una ni l’altre (poc després sortirien per la tele i seria tota una altra cosa). “Maca, per favor, els postres” es dèia l’obra, el 2004. La platea mig plena. Alguns van marxar de la sala sense veure acabar l’obra i alguns de la resta vam dubtar si fer el mateix o no. Uns rèien pels descosits i altres no enteníem a què venia tanta rialla. Vaig escriure després les impressions que vaig tenir de l’obra (no gaire bones), me’n recordo de la Clara Segura, es veia que era una bona actriu tot i que l’obra no l’acompanyava. Ell, en canvi, em semblava molt exagerat i, per descomptat, no li augurava cap èxit. Bé, diria que uns anys més tard m’he de menjar les meues impressions amb patates. Clara Segura és un tros d’actriu, valor segur, que transmet i interpreta i et fa creure els personatges que personifica. Bruno Oro continua sent el ragazzo elegant i ben plantat a qui hem descobert que imita divinament i que sap estar a l’alçada d’obres com aquesta. Còmics, en definitiva, que m’agraden molt més quan es posen seriosos.

Final de cicle?

Fa quatre dies el Barça va fer un partidàs contra el Milan. 4 a 0. Pas a la següent ronda i, de passada, tornar-los-hi el marcador de la final d’Atenes. Emoció fins al final. Setmanes més tard el mateix Barça, amb Messi coix, superava al PSG… I ara tocava el Bayern. Segurament l’equip més en forma d’Europa, ara com ara, que és una cosa així com dir l’equip més en forma del món. I el Bayern, anit, va fer el partit de la seva vida contra el que fins fa una setmana consideràvem el millor equip del món. Perdó, rectifico, fins fa 24 hores consideràvem el millor equip del món. Pensar que el Barça ha acabat un cicle és una falta de respecte al Bayern.
 

Cert és que al Barça se’l va veure cansat, molt similar a ara fa un any en aquella eliminatòria contra el Chelsie. Cansat i sense idees fresques. En canvi, els alemanys semblava que acabessin de començar la temporada ara. L’esforç que ha fet l’equip per a arribar fins aquí ha estat titànic i ha acabat passant factura. I encara i així té la lliga a només tres punts, amb permís del Madrid. Ha fet una primera volta de somni i mostra uns números de rècord. Si guanya aquesta lliga (algú creu que no ho farà?) serà la quarta en cinc anys, això, disculpeu-me, ni en els millors somnis culés s’ho podia imaginar ningú. Ni tot el fotimer de títols que han entrat al museu en els darrers anys. Que l’equip necessita sang nova? Cert. Que potser hagués calgut fer algun altre canvi ahir per capgirar el marcador? Cert. Que ja ens vèiem altre cop agafant l’avió per anar cap a Wembley i haurem d’esperar un altre any? Cert. Però un partit no pot posar el punt i final a un cicle… si voleu, un punt i apart…

El Bayern jugarà la final a Wembley, però el Barça ha de fer un bon partit l’1 de maig. Ho necessita l’equip per tornar a tenir confiança, l’elimiantòria és pràcticament impossible, però s’han de regalar un bon partit, per a ells i per nosaltres. I el camp ha d’estar a vessar donant ales a l’equip.

Tenia males sensacions abans del partit del Bayern i aquest article em va semblar totalment fora de lloc (i malastruc). És fàcil dir-ho ara, però em semblava molt frívol pensar en un Madrid-Barça a la final, com si passar l’eliminatòria contra el Bayern fos fàcil.

En fi, ahir un dos a zero ens hagués donat una alegria, un tres a 1 una esperança, un 4 a 1 alguna possibilitat… i viure una remuntada èpica altre cop. Un 4 a 0… en fi, veurem què passa. Almenys, el partit, que tingui emoció fins al final… i, si pot ser, un bon arbitratge.
 

Partidàs!

No me’n puc estar. Ja és un dia històric. Una remuntada immensa. Un partidàs digne del millor barça de la història. Gerard López comentava que no sabia si havia vist mai un partit tan complert. Jo potser no n’he vist tants com ell, però hi estic d’acord. El partit d’avui romandrà molt temps en l’imaginari col·lectiu. Parlarem d’aquella històrica remuntada amb dos gols (dos) de Messi (ell que no en feia gaires als equips italians), un gol de Villa (fantàstica definició), i el darrer de Jordi Alba (mil·limetrat) a passada d’Alexis i primer de Messi. Fer-ne 4 al Milan no és fàcil. Jugar com ho fan ells tampoc, però fan que ho sembli. Avui els hem tornat a recuperar en la millor versió, perquè ha vegades han fet bones primeres parts o mitja hora, però avui ha estat tot el partit, de cap a cap, sense descans. Impossible desenganxar-se de la pantalla i de la narració del Puyal.

Gran Barça! Gran partit! Gran dia per a la història… i revenja consumada de la final d’Atenes del 94, per fi ha arribat! Gràcies Barça!

Foto: els 4 gols del Barça, via El club de la mitjanit.

“Lo imposible”

Vaig anar a veure la pel·lícula atreta per l’efecte del tsunami i per conèixer els detalls d’una història amb final feliç que va acabar molt malament per a més de 220.000 persones. Els efectes especials són molt bons. Els actors, fantàstics, però la història és increïble i fluixeja. Almenys al meu entendre. Ho vam comentar en sortir de la pel·lícula: quin pare és capaç d’abandonar dos fills de 4 i 7 anys enmig d’un sidral considerable per anar a buscar a la dona i l’altre fill que no sap si estan vius? Això no pot ser real, i el més segur és que la realitat superi la ficció, però és efectista de cara al retrobament de després de tota la família per al happy end hollywoodià.

J.A. Bayona va aconseguir el Goya a la millor direcció i el va lliurar a María Belón, la dona que va inspirar el personatge de Naomi Watts al film (a l’entrevista no s’acaba d’aclarir si aquella part de la història és real o ficció). Si la sentiu parlar s’enten l’èpica i el missatge que vol transmetre la pel·lícula… que vol transmetre, repeteixo, jo només hi he vist entreteniment. Ella, al seu torn, ha manifestat que el farà arribar al fons del mar perquè aquest Goya és realment per a les víctimes de la tragèdia. Bonic gest. També és cert que em resulta estrany que la figureta acabi al fons del mar, però escoltant-la s’entenen les seues raons.

Supercopa de Catalunya

L’antic format de la copa era prou incòmode, però reflexava l’esport català. El Barça es queixava del format i enguany li han fet a mida: un únic partit contra l’altre equip de primera de nom forani. No n’hi ha hagut prou. De fet, la majoria de jugadors del primer equip, a aquestes alçades, provenen del B, així doncs deixar anar a l’equip a jugar hagués estat una bona manera de veure com es barregen els aspirants i els titulars. Lleig dir que no al darrer moment. El Barça de Guardiola anava a disputar la copa si calia amb tots els reforços del filial (i així va anar, també s’ha de dir), no veig perquè ara no es pot fer el mateix. Potser perquè els partits contractats fan caixa i la copa, si no m’equivoco, no?

Fúria espanyola…

La selecció que té més jugadors del barça de la història i que copia l’estil barça s’està acostumant a guanyar-ho tot, com el barça. Com diu mon cosí, és possible que aquest sigui el preu que hem de pagar per tenir el millor barça de la història. Els locutors han ençalsat la manera de guanyar: que són un equip cohesionat, elegants en la victòria, els suplents no estan empipats per no jugar, fan poques faltes…  com el barça diria, i els hi sembla perfecte. Quan van jugar contra Portugal es va veure que el Madrid té ADN portugués: protestar-ho tot fins i tot abans del partit, moltes faltes, un líder únic, etc.
Curiós veure la transformació dels locutors cantant les excel·lències d’un equip clonat del barça i criticant les actituds d’un equip clon del Madrid...

Sigui com sigui, la fúria espanyola no està al camp, està al carrer quan juga i guanya la seua selecció. Ahir, els energúmens de sempre, van aprofitar per sortir al carrer amb la seua bandera, a cremar la nostra i a cridar que són espanyols… han de ser molt poca cosa quan necessiten enfonsar als altres per a sobresortir ells.

Futbol (esport) i política han anat sempre barrejats i qui digui el contrari nega l’evidència. Quan Xavi passeja la senyera pel camp els locutors miren cap a una altra banda i a mi em fa certa vergonya que ho faci perquè si ells voléssin potser tindríem una selecció nostra, però almenys no vaig veure cap jugador del barça amb una bandera espanyola: la canària (Pedro) o la catalana (Xavi, Piqué i Cesc). Només em faltaria que després dels triomfs anessin passejant la bandera com si res.

Tot i això, em decep que els catalans no facin un gest contundent, serà que qui paga mana o potser ja els hi està bé? M’agradaria que els del barça donéssin la seua prima (300.000 euros cadascun) a fins socials a Catalunya, seria un molt bon gest.

La sort de veure “Agost”

Just avui surt la notícia: George Clooney portarà Agost al cinema amb Julia Roberts i Meryl Streep en els papers que aquí broden Emma Vilarasau i Anna Lizaran, mare i filla protagonistes de la trama. Pot ser una pel·lícula espectacular si es fa ben feta i es cuiden els detalls. Veurem quan arribi. Mentrestant, vaig tenir la sort de poder veure l’obra la setmana passada i la tornaria a veure sense cap mena de dubte i les vegades que calgués. No em va semblar massa llarga, només em va semblar que estava massa lluny de l’escenari (de la filera 15 cap endavant deu ser ideal, però no vaig poder triar, només quedava una única entrada en tota la sala per al dia que podía anar-hi). No sé si a TV3 se li ha acudit gravar una de les funcions, si no ho ha fet ho hauria de fer abans que s’acabi,  m’encantaria tenir la versió nostra, la que té tan èxit al teatre. Les nostres actrius (i actors) són de primeríssima divisió i aquest un espectacle que val la pena guardar en DVD per veure’l tantes vegades com et vingui de gust i explicar-li als nets que vas tenir la sort de veure-ho en directe.