#Donesambtotselsdrets

8 de març de 2017, la jornada més reivindicativa dels darrers anys. Aturada de dones a nivell mundial que també ha tingut repercussió en l’institut. Està bé que els i les joves s’hi impliquin. Han llegit el manifest, han fet pancartes reivindicatives i han aturat les classes de 12 a 12.30. Tot simbòlic, clar, però per alguna cosa es comença, i si serveix per despertar alguna consciència, millor.

Dissabte, dia 10, fem un acte central a Tortosa a l’entorn del 8 de març, amb Montserrat Palau, diputada al Parlament [vikipèdia] i Glòria Aymà, periodista. Hi haurà també actes en els propers dies i setmanes a diversos llocs de la comarca. Ens movem sense pressa, però sense pausa, per anar avançant en els drets de les dones.

Darrerament, hem pogut celebrar iniciatives com #onsónlesdones [web] per demostrar que encara fa falta molt per a arribar a la igualtat en els mitjans de comunicació. Meius Ferres n’és una de les impulsores i en parla en el seu article d’avui al diari: “La revolució de les dones”.

I, per acabar, us deixo amb un cartell que publica la CGT i que m’ha agradat molt.

 

 

8 de Març, Dones amb tots els drets

L’any passat explicava que l’ONU va establir el 8 de març com a Dia Internacional de les Dones arran de la mort de 142 dones a Nova York degut a la protesta per les dures condicions de treball a les que eren sotmeses. Això va passar el 1911. Uns anys abans, Clara Zetkin havia demanat l’establiment d’un Dia Internacional de la Dona treballadora per a reivindicar els drets de les dones, inclòs el dret a vot. Finalment, l’ONU va establir el 1952 que fos el 8 de març el Dia Internacional de les Dones Treballadores.

postaldones-900x900-pngAquí podeu llegir el manifest d’ERC d’enguany. Certament, s’ha fet molt camí, però encara n’hi ha molt per recórrer. Em ve a la ment el tema de la bretxa salarial d’avui en dia, al cap i a la fi les dones que van morir fa un segle reclamaven condicions dignes: menys hores de feina (en treballaven 16), i un salari que les permetés viure (em ve al cap “Sufragistes“). “Cal eliminar la diferència de guany salarial entre homes i dones que de mitjana, segons un estudi de l’UGT amb dades del 2013, és d’un 25,01 % a Catalunya; al País valencià d’un 24,24 % i a les illes d’un 15,88 %. No hi ha cap estudi ni dada que confirmi que aquesta esquerda salarial disminueix amb el temps.”

No només això, també hi ha la conciliació de la vida laboral i familiar, els permisos de paternitat-maternitat i el sostre de vidre que impedeix que les dones arribin a llocs d’alta direcció, tot i estar-ne qualificades…

Afortunadament hi ha alguna cosa que s’està movent, a poc a poc, sí, però almenys es mou. Trist, però, que n’haguem de parlar com un fet excepcional.

Més a prop en el temps i més lluny geogràficament, això és el que diuen a la Campanya Roba Neta: “Un salari digne hauria de guanyar-se amb el treball realitzat durant la setmana laboral estàndard, i hauria de ser suficient perquè una treballadora del sector tèxtil compri menjar per a ella mateixa i per a la seva família, perquè pugui costejar-se el lloguer, l’atenció mèdica, la roba, el transport i l’educació, i hauria de quedar-li encara una petita quantitat d’estalvis per fer front a possibles imprevistos. Una treballadora del sector tèxtil de Bangladesh, per exemple, hauria de treballar més de 22 hores tots els dies de la setmana per guanyar un salari digne”.

Encara hi ha molt per fer, i març és tradicionalment el mes de les Dones. Per això val la pena que trobem espais per parlar, explicar, preguntar, revindicar… conscienciar-nos d’on som i on volem arribar. Per això, celebrarem el 8 de març amb una xerrada-col·loqui a càrrec de Carme Celma, llevadora, amb àmplia experiència a les nostres comarques en el tracte amb dones de diferents orígens, de diferents costums, de diferents problemàtiques i de diferents inquietuds. Ho realitzarem a l’espai de la Societat Obrera el proper 17 de març a les 20h amb el títol: Ser Dona Avui, Reflexions. Us hi esperem!

 

 

 

 

Violència contra les dones #diemprou

Avui és el Dia Internacional contra la violència envers les Dones. Com cada 25 de novembre s’organitzen manifestacions, xerrades, fòrums… en el marc d’un mes reivindicatiu. Continuem recordant les dones que moren cada any i que només són la punta de l’iceberg d’un problema greu que afecta, encara, a moltes de nosaltres, moltes vegades d’una manera tan subtil que pot ser imperceptible. El 7 de novembre es va fer la marxa estatal reivindicativa i ja vaig escriure aquest post. No podem abaixar la guàrdia en aquest tema ni pensar que tot està fet. En aquest sentit, aplaudeixo iniciatives com la d’Ada Colau a Barcelona que ha anunciat que augmenta un 30% els fons de la lluita contra la violència masclista. I lamento que hi hagi Ajuntaments amb tan poca sensibilitat en aquests temes, quan és una lluita que requereix molt esforç des de moltes parts.

950x299xcap.png.pagespeed.ic.Kc0SxP2c4G.jpgAfortunadament, cada vegada hi ha més consciència de que és un problema que cal eradicar des de la base: l‘educació. Bàrbara Lligadas ho explica molt bé en aquest apunt. Perquè encara hi ha molts micromasclismes o neomasclismes tan quotidians que ni ens n’adonem, i en això els homes també hi tenen molt a dir.

I vosaltres, dones, us sentiu segures quan torneu tard a casa? “El carrer encara no és nostre” reflexa molt bé què passa a les grans ciutats, potser en llocs més rurals no és tan freqüent, però a tot arreu hi ha llocs a evitar a certes hores.

Per cert, es va escollir el 25 de novembre com a dia Internacional contra la violència envers les dones per l’assassinat, per ordre del dictador dominicà Trujillo, de les germanes Mirabal (Patria, Minerva i Maria Teresa), opositores al règim, tal dia com avui de 1960. Aquí en teniu una explicació més detallada, val la pena conèixer-la.

I per acabar aquest post, encara que hi ha molt a dir, recordar les víctimes d’enguany. ja sabem que hi ha molts tipus de violència, però la més visible sempre és la més colpidora. Un apunt de Roser Giner ens relata al seu blog els casos de violència ocorreguts aquest novembre, esfereïdor. Aquí teniu més xifres. “No ens morim, ens maten” deia el lema de la marxa del 7 de novembre. Val la pena recordar aquí el telèfon d’atenció a víctimes de la violència de gènere, per si algú el necessita: 900 900 120 (a Catalunya) i 016 (a l’Estat espanyol), gratuït i tan confidencial que no surt ni a la factura del telèfon.

1464649_10152004372130798_540266911_n

 

 

7 de novembre contra la violència masclista

Novembre és un mes reivindicatiu per excel·lència. Avui hi ha una gran marxa estatal a Madrid contra la violència masclista amb aquest manifest que acompanya. Es denuncien, entre altres coses, les retallades en recursos públics contra les violències masclistes en els darrers quatre anys per part del govern de l’Estat, i sembla que hi ha partits polítics que això no ho tenen en compte. En aquest article: Contra les violències masclistes 3 dates claus: 7N, 25N i 20D, s’explica i es constata que hi ha molt a fer encara en aquest àmbit. Cal lluitar d’una manera efectiva, cal que la violència masclista sigui una qüestió d’Estat (de tots els Estats, perquè no n’hi ha cap lliure d’aquest tipus de violència). No ens podem acomodar i pensar que ja ho hem fet tot quan hi ha encara tantes dones assassinades (enguany ha estat especialment dur en aquest sentit amb casos esgarrifosos), i tantes dones que la pateixen en silenci. Per això es necessita fer alguna cosa més que retre homenatge a les víctimes amb un minut de silenci o llegir un manifest un cop l’any, calen accions reals, calen lleis que ho regulin, cal anar més enllà.

Hi ha molts tipus de violència masclista:

12088234_1012170528846218_4511700741158301262_nMoltes vegades es pateix en silenci i no se sap com allunyar-se d’un maltractador, quan hi ha etiquetes com aquestes #WhyIStayed (Per què em vaig quedar?) #WhyILeft (Per què vaig marxar?) que acaben convertint-se en trending topic amb milers de casos sortint a la llum (això a USA, què passaria en una campanya similar aquí? Quant silenci hi ha encara, quanta por i quanta angoixa?). Moltes vegades ni tan sols se sap que s’està patint violència, perquè és molt subtil, perquè tenim uns patrons tan interioritzats, encara, que coses que no són normals en semblen normals i les justifiquem sense pensar-hi massa, perquè qui dia passa any empeny i fer un canvi de vida no és fàcil per ningú, cal molt de coratge i un suport que moltes vegades no es té. Despertar consciències no és tan senzill, la mitjana de temps perquè una dona se n’adoni del maltractament i vulgui deixar la parella és d’11 anys. I si un jutge (Murcià), creu que ruixar la parella amb benzina no implica que l’home volgués matar-la, vol dir que encara hi ha molta feina a fer en tots els àmbits.

Aquest cap de setmana hi ha la mostra de Manifestos Fílmics Feministes I, altament recomanable. Tota informació que puguem rebre i es pugui oferir sempre és poca. En aquest àmbit La Plataforma Unitària Contra Les Violències de Gènere organitzen l’XIè Fòrum contra les violències de gènere, sota el títol: “JUNTES GENEREM NOVES ESTRATÈGIES PER COMBATRE EL MASCLISME!” i tindrà lloc els dies 12, 13 i 14 de novembre a l’Espai Francesca Bonnemaison de Barcelona.

2015-11-02-1446467508-1800130-violenciasmachsitasEn aquest àmbit de protesta i de visibilització del problema (perquè ens calen tots els altaveus possibles), dones d’ERC participaran avui en la Marxa Estatal Contra les Violències Masclistes #7N #EnsVolemVives #ProuViolència  #TerrorismoMachista #CuestiónEstado

 

 

 

 

 

 

Micromasclismes

Agost. Vacances. I sembla que tothom estigui per a altres coses. Avui obrim el diari i hi trobem una altra dona assassinada. Una altra d’una corrua llarga i dolorosa. Sembla que només les dones ens preocupa aquesta violència, com si això no anés amb ells (Hola, nos estáis matando! diu un article lúcid sobre el tema). Silvia Casola va fer fa poc una bona reflexió: La bena que ens assassina, però tot plegat no era per això que he començat a escriure…

Mireu aquesta imatge:

CMhsY4gWUAAL99p

És d’una campanya contra la violència de gènere, però amaga un micromasclisme.

Aquí un altre exemple de micromasclismes quotidians (la notícia va sortir a El Mundo):

11890955_10206667735166478_2295514319573225503_n

“Només” és una dona, clar, per això la medalla d’or no és el més important per a destacar-ho al titular. Lamentablement, l’esport és un continu de micromasclismes en tots els àmbits. Les dones no existim o estem en un segon o tercer pla. Paula Hawkins, arran de la publicació de la seua exitosa novel·la “La noia del tren” (èxit de vendes i traduïda a 40 llengües), diu una frase en una entrevista que fa reflexionar: “Som educades perquè pensem com a víctimes”, i potser en això rau molta part del problema. ‘Molts diuen “no sóc masclista/racista, etc,” però dir-ho no fa que deixis de ser-ho. El que fa que deixis de ser-ho són les teues accions‘, piulada de Layla i amb tota la raó del món.

Cap de vosaltres, dones, s’ha trobat amb micromasclismes? Quants en podem trobar en el nostre dia a dia que ni tan sols en fem cas? Probablement venen d’homes que diuen la frase anterior “no sóc masclista…”, i nosaltres (sempre de bona fe), suposem que són bromes i procurem no fer-ne cabal…

¿Nos quereis vivas? Es preguntava en la mateixa línia la Silvia Nanclares. I és que la foto que l’acompanya ho diu tot:

Meme-Fuente-Especialista-Igualdad_EDIIMA20150808_0257_18

La xarxa és un gran altaveu, hauríem d’usar-lo més per a denunciar aquests micromasclimes que ens són tan a prop. Gràcies a Twitter, he trobat tots aquests enllaços en un no-res, i segur que n’hi ha més, la xarxa en va plena, però només he trobat textos de dones, no hi ha homes, com bé es denúncia en molts d’aquests textos (o jo no els he sabut trobar) i haurien de ser els homes, també, qui fessin la denúncia.

Si tocan a una, nos tocan a todas“, un altre text a afegir al llistat. I també una Biblioteca Feminista per triar i remenar que fa goig.

I acabo amb una altra piulada de Layla:

– Los empresarios explotan, la policía tortura y los banqueros roban.

-Y los hombres nos matan.

– EH TÍA, CÓMO TE PASAS GENERALIZANDO

Doncs això.

Actualització: no és cert que no hi hagi homes que defensin la igualtat, avui he descobert aquest article de Miguel Lorente Acosta, esperançador!

Vergonya, ràbia, impotència…

És evident que alguna cosa no sabem fer prou bé quan aquest agost sorgeixen tantes notícies de violència: “Mor apunyalada una dona a Castelldefels“, “Un home mata a trets la seva dona i els seus dos fills i després es suïcida“, “Detingut a Terrassa després d’intentar estrangular la seva exparella a Ciudad Real“, “Una dona degolla el seu nadó a l’altar d’un cementiri de Toledo“, “Desaparegudes des de dijous dues noies a Conca“…

No sé si té alguna explicació tot plegat, és important denunciar-ho i fer el possible per a que no torni a passar. Potser és irreal pensar que es poden capgirar aquests casos, però cal intentar-ho, i fer la denúncia, i aturar-ho!

M’uneixo a les peticions i recordatoris de Roser Giner (Dones assassinades) i Carme-Laura Gil (El forat negre… Són 26!), cal fer alguna cosa, i urgent!

prou violència

8 de març

Dia de la Dona, o de les Dones, o de les Dones Treballadores… bé, totes les dones som treballadores d’una manera o altra. L’ONU va establir el 1952 que el 8 de març fos el dia de la Dona Treballadora en record de les 142 dones que van morir en un incendi a una fàbrica de Nova York degut a la protesta per les dures condicions de treball a les que eren sotmeses. Això va passar el 1911. Hi van haver més protestes, també vinculades a la indústria tèxtil i al món obrer. S’ha lluitat molt des de llavors, però encara queda molt per a fer. No només aquí, sinó arreu (i penso especialment en les treballadores del tèxtil de països asiàtics, segurament en condicions tant o més dures que les de Nova York de fa 100 anys).

8març

Hi ha dones que tenim la sort de treballar de manera remunerada, però encara hi ha una bretxa salarial important entre homes i dones. És a dir, hi ha diferència entre el que cobrem uns i altres per a fer la mateixa feina. I això sembla que es manté (i té el perill de fer-se crònicsi no hi posem remei: 71 anys per eliminar la bretxa salarial diuen, anant bé la cosa), i s’ha agreujat amb la crisi i també amb l’edat de les dones.

Hi ha homes que això ho troben normal o, almenys, ho han trobat normal una part de la seua vida (en conversa privada ho admeten). Potser no tots ho diuen, però molts ho pensen, que és “normal” que una dona cobri menys que un home per a fer la mateixa feina (i potser algunes dones també ho pensen segons en quin context ens puguem moure). Ha de ser així per força, sinó no s’entèn (jo no ho entenc, vaja), que hi hagi tanta diferència entre el sou d’uns i altres encara avui en dia. I en països considerats “civilitzats”. A ningú li preocupa que les dones, a l’Estat Espanyol, haguem de treballar 79 dies més a l’any que un home per cobrar el mateix?

D’altra banda, sempre m’he preguntat (i m’entristeix fer-ho), com és que a l’Ebre es celebra tant Santa Àgueda, patrona de les dones, amb grans festes a tot arreu només per a dones. Es proclama Alcaldessa i Dames (com si les dones no puguéssim accedir al consistori de cap altra manera -sortosament hi ha coses que canvien, ho explicaré en un altre post-), és fa un sopar de Dones i una festa nocturna, missa… No hi ha reivindicació, ni lluita, com si les dones no tinguéssim veu mai, només un dia l’any. I el 8 de març aquestes associacions de dones que fa 20 anys que celebren la “tradicional” festa no fan res. No existeix al seu calendari. Potser perquè és un entorn rural, però al s. XXI hi ha prou informació per totes bandes per conèixer la realitat del món on vivim i per, des del nostre racó de món, fer el possible per intentar canviar-lo.

Sigui com sigui, que tingueu un 8 de març reivindicatiu per a que a poc a poc, entre tots, puguem anar canviant les coses!

8 de març

Encara toca recordar que hi ha molta desigualtat al món i la situació de les dones en molts àmbits en són un exemple. Cridem, reivindiquem, exigim els nostres drets, un dia més, un any més, tot esperant que arribi el moment que ja no calgui fer-ho.

Contra la violència: 25 de Novembre

Avui és el Dia Internacional contra la violència contra les Dones. La junta electoral ha prohibit la manifestació que es fa cada 25 de novembre per commemorar la data. Tot i això és important que no quedi eclipsada per les eleccions, cosa avui difícil tenint en compte que, segurament, són les eleccions més transcendentals des que es va re-establir la democràcia per al futur del nostre país.

Aquí us deixo unes dades del 2011 per a reflexionar i pensar-hi:
62 dones assassinades per les seues parelles homes.
5 homes assassinats per les seues parelles dones.
2 homes per les seues parelles homes.
Cap dona assassinada per la seua parella dona.
Dades del Consejo General del Poder Judicial.