El delta de l’Ebre, un ecosistema en perill

Ho han tornat a fer. Han aprovat un pla hidrològic que deixarà el delta amb la meitat del cabal ecològic que necessita (com a mínim). Clar que no a tothom li sembla malament. Però la dada d’afegir nous embassaments als 109 que ja s’exploten actualment m’ha trasbalsat [he mirat la dada perquè em semblen molts, però sí]. Cal una inversió de més de 2500 milions d’euros. Tenen diners per al que volen i no dissimulen gaire allò de: als catalans, ni aigua.

Tothom sap que el delta és un ecosistema sensible que ha patit i pateix agressions contínuament (el cargol poma és una de les darreres). Els embassaments el maten lentament perquè un delta necessita sediments per regenerar-se. Al cap i a la fi, el delta és la interacció entre els sediments que arriben pel riu i el mar no és capaç d’erosionar. Per això, a la conca mediterrània tots els rius formen deltes més o menys grans segons la potència del riu que hi arriba. El famós, el que va donar origen a la paraula delta, és el del Nil que té aquesta forma de triangle característica que recorda a la lletra delta majúscula en grec. L’Ebre genera el delta més gran de la península perquè és el riu més cabalós, però només té 320km2. Per què dic només?…

He fet una taula comparativa d’alguns deltes del món per a que ens en fem una idea:

DELTES

EXTENSIÓ Km2

LONGITUD DEL RIU

CONCA

CABAL MITJÀ

ENLLAÇ

Ebre

320

910 Km

85.362 Km2

a Tortosa 614 /s

http://ca.wikipedia.org/wiki/Ebre

Llobregat

97

170 km

4.948,3 km²

A Martorell: 20,77 /s

http://ca.wikipedia.org/wiki/Llobregat

Nil

20.000

6.650 Km

3.400.000 km²

2.830 m³/s

http://ca.wikipedia.org/wiki/Nil

Ródano

500

812Km

95.500 Km2

1.820 /s

http://es.wikipedia.org/wiki/R%C3%B3dano

Po

786 

652 Km

71.057 km²

1.540 /s

http://es.wikipedia.org/wiki/Rio_Po

Mississipi

12.000

3.770 km

3.770 km2

desembocadura: 18.000 /

http://es.wikipedia.org/wiki/Rio_Mississippi

Ganges

105.000

2510 km

907.000 km²

14 270 /s

http://es.wikipedia.org/wiki/Rio_Ganges

A la conca mediterrània pràcticament tots els rius tenen un delta associat encara que sigui molt petit (com el Llobregat), això és perquè la Mediterrània és un mar tranquil. També és una zona tranquil·la el golf de Mèxic, on desemboca el riu Mississippi i forma un dels grans deltes del món, encara que ocupa la meitat que el delta del riu Nil, i està a anys llum del delta més gran del món: el del riu Ganges. Catalunya té una superfície de 31.895 Km2. Imagineu-vos què ocuparia el delta del Nil o del Mississippi si els tineguerem a la vora. Els Països Catalans tenen una superfície total d’uns 70.000 Km2, el delta del Ganges ens sobrepassaria de molt. Els principals problemes d’aquests deltes són la falta d’aportacions com a conseqüència de la construcció de preses al llarg del recorregut, tal com s’explica molt bé en aquest estudi.

Aquí teniu un quadre de les zones humides més importants de la península Ibèrica a banda del delta de l’Ebre, recordem que té 320Km2.

Zones humides més importants de la península ibèrica

Extensió

Aiguamolls de l’Empordà

0.048240km²

Parc natural de Donaña

0.53709km²

Parc nacional de Tablas de Daimiel

0.019280km²


Tornem al nostre delta. Dic nostre perquè és el que tenim aquí a prop, tot i que estic d’acord amb l’article d’avui de l’Empar Moliner. No cal viure al delta per saber que “Lo riu és vida”, aigües amunt també ho sabem, i si us acosteu a passejar per la vora dels camps veureu que tot el reg és gota a gota, la modalitat que menys aigua usa i la que usa va a parar allà on toca. Impressionant veure els camps de fruiters a la vora del riu, tots, amb el seu reg per degoteig. Que n’aprenguin! que diria aquell.

A banda que el cabal ecològic és molt important (fonamental) per la pervivència del delta, de les espècies animals i vegetals que hi viuen, de les explotacions agrícoles i turístiques, en fi, de tot això i més; també és important el cabal per l’efecte de dilució que té sobre els metalls pesants no desitjats. Dit d’una altra manera, quan el cabal és prou elevat (en èpoques de desgel o pluges intenses), hi ha menys elements contaminants al riu (recordem que s’està descontaminant el pantà de Flix on s’han abocat residus altament tòxics durant 100 anys), i l’aigua té més qualitat i d’això se’n beneficia tothom.

Com que el delta és una zona protegida també a nivell europeu, espero i desitjo que les lleis de més amunt que ens abracen a tots, posin ordre a aquest desori i evitin que mori el delta, perquè, no ho dubteu, si s’aplica aquest pla, en uns quants anys el delta desapareixerà, almenys tal com ara el coneixem.

Alterar l’equilibri natural de qualsevol ecosistema sempre té conseqüències que no podem controlar. Mireu sinó aquest vídeo: Penseu que els llops poden canviar el curs d’un riu? A priori podríem dir que no (què poden tenir a veure uns llops amb que hi hagi més o menys aigua al riu?), però si mireu el vídeo veurem que sí, que tot està connectat, faríem bé de recordar-ho.


I si parlem del tren…

No dic res de nou si afirmo que la xarxa de ferrocarril és obsoleta, els trens cauen a trossos i un recorregut triga avui tant com fa 30 anys. Just ahir mirava altre cop els horaris de tren entre Móra i Barcelona, res de nou en els darrers 30 anys, com a molt s’han perdut trens, és descoratjador; el temps és el mateix i les comoditats inferiors. M’atreveixo a generalitzar-ho a la resta del territori. El país ha avançat, però els trens són els mateixos. Segons publica avui l’AVUIPUNT, només s’ha construït un kilòmetre de tren en els darrers vint anys, mentre s’ha apostat per l’AVE (TAV), fent d’Espanya el país que en té més kilòmetres darrera de la Xina. Sona ridícul i més si tenim en compte que la línia a Albacete es va clausurar per manca de passatgers (una mitjana de 9 al dia): En l’any d’estrena, la línia del Shinkansen entre Tòquio i Osaka va transportar 235.000 usuaris per quilòmetre; la del TAV alemany entre Colònia i Frankfurt, 51.000; el TGV entre París i Lió, 59.000. En canvi, el TAV Barcelona-Madrid no va arribar als 10.000, tot i ser la línia amb més demanda juntament amb el Madrid-Sevilla.

i més avall continua: (…) “a Castella-la Manxa ja s’havia assolit l’objectiu d’unir amb TAV totes les capitals de província, un repte promès per Aznar en la investidura del 2000 i assumit plenament pel PSOE de Zapatero. Aquest repte ha costat a l’Estat espanyol 45.000 milions i Rajoy en preveu 4.000 més per a enguany. El cafè per a tothom en TAV és considerat avui un somni de grandesa per estudis acadèmics que en neguen la rendibilitat econòmica.

(…) “Albalate i Bel desmunten amb estudis internacionals arguments que han justificat durant dues dècades la inversió en alta velocitat. El tren de passatgers, l’aposta espanyola, no genera activitat econòmica nova ni atreu inversió productiva –sí que ho fa el TAV de mercaderies si serveix zones industrials d’exportació sòlida–. Sí que té impacte en els serveis i el turisme, però en aquest darrer cas l’augment del nombre de viatges entre ciutats va associat a la disminució del nombre de pernoctacions“.

Em pregunto perquè en època de retallades no es racionalitzen més les despeses. Vistos els números de l’AVE (TAV) jo no tindria cap dubte a retallar-ho i invertir in infrastructures que funcionessin o que fossin més necessàries. El corredor mediterrani que uneix ports importants i comercialment és interessant té només una línia. Si vols viatjar de Tortosa cap a València i més enllà ho tens magre per trobar un tren en condicions. Igualment passa del País Valencià cap al nord. Això sí, des de València pots anar a Madrid amb AVE amb un tres i no res. Si continua aquesta política purament partidista que no pensa en el país tindrem la capital, Madrid, més ben connectada amb el no-res de tota Europa, però l’eix Mediterrani tan vital per a la nostra economia quedarà minimitzat. Potser és hora de fer les coses amb seny, no sé si és molt demanar…

FOTO: El tram de Vandellòs del corredor mediterrani és avui encara de via única, un embut que demostra l’oblit que ha patit el tren regional. Foto: TJERK VAN DER MEULEN.

Càncer i energia nuclear

Em sorprén la notícia que es publica avui a Vilaweb: “Un estudi conclou que viure a prop d’una central nuclear no comporta un majori risc de patir càncer“. L’estudi el signen l’Institut Carlos III i el CSN (Consell de Seguretat Nuclear). No he trobat cap informació als respectius webs sobre aquest estudi, ni tampoc cap referència a altres diaris. En canvi, he trobat aquest altre estudi fet a Alemanya sobre càncer infantil i Centrals Nuclears: “Un estudio sobre niños que viven cerca de una planta nuclear demuestra que corren mayor riesgo de padecer enfermedades cancerígenas“, diu, (aquí un altre enllaç) entre moltes altres coses:El resultado, según los investigadores, es incuestionable: mientras más
cerca crecieron los niños a un reactor nuclear, más grande fue el riesgo
de contraer algún padecimiento cancerígeno, y viceversa
“. Arran d’aquest informe el diputat Joan Herrera va fer una pregunta al Congreso i va obtenir per resposta que s’havia acordat (el 2006) fer un estudi sobre la incidència del càncer a la població a partir del Instituto Carlos III i el CSN. I aquí hi ha l’informe publicat el 2009 arran d’aquest estudi, on es conclou que “la incidéncia del cáncer en la población no es significativo”.

No ajuda tampoc a la credibilitat del CSN que apareguin informacions com la següent: La nuclear Vandellós II revisa mal válvulas de seguridad desde 1988.  (…) La perdurabilidad del error desde los años ochenta hasta la actualidad
parece responder a una cascada de malentendidos y descoordinaciones
entre distintos departamentos de la nuclear, según ANAV. En 1993, el
área de Garantía de Calidad de Explotación detectó el error y emitió una
orden para subsanarlo. Este y otros departamentos de la nuclear fueron
reenviándose esa misma orden pero modificándola y tergiversando
progresivamente su contenido. Hasta que en 1995 la planta aprobó el
procedimiento erróneo sin notificarlo al CSN ni contrastarlo en ningún
momento con la normativa.(…)


Com ens els podem creure quan fan informes si moltes vegades no els hi arriba la informació o ens l’oculten tot sovint i, a vegades, durant anys.

Els incidents a Vandellòs II no han estat escassos precisament:


Segon incident en menys d’un mes a la central de Vandellòs II (15/05/2011)

Incident “fals” en la recàrrega de Vandellòs II  (8/02/2011)

Vandellòs II registra un nou incident en una part del sistema d’extinció d’incendis (30/08/2008)


Amb el currículum que porten les informacions sobre les Centrals Nuclears és lògic que aquest (suposat) estudi s’agafi en pinces i que ens costin de creure aquests “informes”. D’altra banda contrasta amb la decisió que han pres a Japó: “Japó podria tancar els seus 54 reactors nuclears a l’abril”. Que cadascú en tregui les seues pròpies conclusions.

Un altre incident a Vandellòs

Ara torna a ser Vandellòs II i fa un mes també. Abans havia estat Ascó I. I anar fent. No sé si ara hi ha més incidents que abans o ara se sap més que abans que hi ha un incident. Recordo la fuita de partícules del 2007, que encara està en judici i que no es va saber fins molt després que havia passat (tot i què potser mai sabrem la veritat). Potser el CSN (Consell de Seguretat Nuclear) s’ha posat les piles en vistes de Fukushima. Ara falta saber si nosaltres en les volem posar també per trobar alternatives menys agressives, menys contaminants, més segures i més sostenibles.

Fotografia: La central nuclear de Vandellòs II TJERK VAN DER MEULEN.

Vessen 25.000 litres d’aigua contaminada a l’interior d’Ascó I

Diuen que no ha passat res greu, diuen que ningú ha estat en perill… diuen. Un accident de nivell 0 a l’escala internacional, no ha sortit res contaminat de la central (?), però una vàlvula ha fet la guitza sense saber-se perquè… i diuen que són segures…

La central nuclear Ascó I, parada per a la recàrrega de combustible,
ha registrat un vessament d’uns 25.000 litres d’aigua contaminada des
del sistema refrigerant fins al clavegueró de l’edifici de contenció,
sense repercussions per als treballadors i el medi ambient, segons ha
notificat el Consell de Seguretat Nuclear (CSN).El
vessament va tenir lloc el passat dijous durant el calibratge d’un dels
quatre canals de la recirculació semiautomàtica en què es va produir l’obertura no desitjada d’una vàlvula motoritzada d’aïllament dels claveguerons. Com a conseqüència del vessament, es va mullar el calçat de 14 treballadors que en aquell instant eren a la zona. El control radiològic que se’ls va practicar no va registrar contaminació
“.

Txernòbil, 25 anys

Trist record avui de la primera catàstrofe nuclear més greu de la història. Per desgràcia Fukushima torna a posar l’energia nuclear en dubte com a energia segura, com ens volen fer creure. Mentrestant van sorgint notícies sobre les nostres nuclears més properes: “Ascó I pateix un petit incendi en un edifi auxiliar“. Ja va haver de tancar Vandellòs I fa uns anys arran de l’incident de nivell 3 més greu sofert mai en una central al nostre territori. No hi va haver fuita a l’exterior o, almenys, això van dir (al 2007 hi va haver una fuita de partícules a Ascó i només es va saber gràcies als grups ecologistes, per això estan anant al jutjat aquests dies els responsables de la central, tot i què es neguen a declarar. Potser no sabrem mai quanta radioactivitat es va dispersar a l’exterior de la central… i després volen que ens els creiem quan diuen que tot està sota control…).

En aquest context d’accidents i incidents, pretendre allargar la vida de les centrals nuclears fins al 2021 és irresponsable. Utilitzar una energia que genera uns residus que no sabem com gestionar ni què fer-ne, és irresponsable. Pensar que l’energia nuclear és innòcua i és 100% segura és irresponsable. Ningú pot assegurar que el risc és zero, perquè el risc zero no existeix, dir el contrari és tenir mala fe i voluntat d’engany.

Els estudis ambientals d’Ascó i de Vandellòs demostren que Ascó II és la central amb més problemes. Sergi Saladié portaveu de la CANC, afirma en una entrevista que “Les centrals nuclears del país han arribat a l’edat límit que tenen dissenyada“. Estem jugant amb foc… fem un pas endavant i apostem per altres tipus d’energia abans que sigui massa tard, ens hi juguem molt…

Potser sí que els humans som bastant soques, Txernòbil genera turisme, hi ha gent que s’acosta a la central per immortalitzar-se davant de la major catàstrofe nuclear aliena als alts nivells de radiació que encara hi ha. Encara avui està prohibit fer cap activitat humana en un radi de 30 km al voltant de la central, on els límits radioactius són molt elevats, i això trigarà dècades…

La comunitat internacional ha hagut de fer una injecció extra de diners,
fins a 550 milions d’euros, per construir un nou sarcòfag que confinarà
per 100 anys les restes de la central, una perillosa runa nuclear amb
la qual ningú no sap ben bé què fer
“. I d’aquí a 100 anys què? ningú ho sap, s’espera que les generacions futures trobin alguna solució. No trobeu que això és altament greu i irresponsable?

Hem de buscar alternatives respectuoses amb el medi, hem de buscar cada vegada més l’eficiència energètica i l’equilibri amb el medi ambient i anar tancant les centrals nuclears a poc a poc, sense pressa, però sense pausa. Ens hi va el futur.

Editorial de Vicent Partal: Nuclears, fi del camí.

Fukushima ja és com Txernòbil

Els pitjors pronòstics s’han complert i ja tenim el màxim nivell d’un accident nuclear a Fukushima, com va passar a Txernòbil el 1986. Que les autoritats nipones hagin dit ara (un mes després), que la fuita va ser més important del que havien dit en un principi no tranquil·litza, al contrari. Per desgràcia la història de l’energia nuclear està plena de fets amagats i de mitges veritats. Menteixen per a no espantar, o no diuen el que saben, però espanten més mentint o no dient, perquè llavors no se sap mai quan diuen la veritat i si la diuen no te’ls creus.

Conec molta gent que viu de l’energia nuclear. No estar a favor de l’energia nuclear no vol dir que estigui en contra de la gent que hi treballa (cadascú és lliure de fer allò que creu o allò que pot), com tampoc treballar-hi vol dir estar-hi necessàriament a favor (una feina és una feina). La “guerra” entre partidaris de l’MTC i els contraris ja ve de lluny: els que estan a favor de l’energia nuclear perquè ho troben bé o hi viuen, estan a favor d’un cementiri nuclear centralitzat, perquè els hi han dit que no té perill i s’ho han cregut; els que hi estan en contra perquè no la troben bé no es creuen res del que els hi diuen i, per desgràcia, Fukushima els ha tornat a omplir de motius: Fukushima era una central 100% segura contra tsunamis i tifons, els van assegurar als habitants de la zona i s’ha demostrat que no era cert i ara el radi d’evacuació és cada cop més gran. Tanta i tanta gent ha perdut la casa, la feina, el seu entorn proper… i no podran tornar-hi durant dècades i encara no en sabem les conseqüències que pot tenir a nivell mundial. A vegades esperem a que passi una desgràcia per a posar remei al mal, més val prevenir: l’MTC ni aquí ni enlloc i hem de començar a pensar què fem amb les nuclears i quina energia volem utilitzar en el futur.

Fukushima marca el principi de la fi de l’era nuclear, els nostres nets pensaran que érem uns suïcides per utilitzar una energia com aquesta tan alegrement… Ja seria hora que, per variar, es fessin les coses bé.

Foto: “No més Fukushima”, la projecció de Greenpeace a Ascó.

Apocalipsi nuclear

La comissió europea qualifica la situació al Japó d'”apocalipsi”“.”França eleva a 6 l’accident nuclear del Japó“. “Baixen els nivells de radiació dins la planta de Fukushima, però continuen les evacuacions“. “La tragèdia del Japó és la fi de l’energia nuclear al món“. “Alemanya tanca les 7 centrals nuclears més antigues“…

Viure en una població equidistant entre Ascó (20 km) i Vandellòs (25 km) no tranquil·litza gaire. Estem envoltats de tres centrals nuclears: Ascó I i II, Vandellòs II. Una mica més enllà hi ha Cofrents, que és exactament igual que la de Fukushima, segons diuen els experts. Pel que sembla només Alemanya (i Merkel), tenen seny per començar a tancar les centrals més antigues. I aquí què farem? Quin és el futur nuclear?
Per cert, la zona castigada pel tsunami i on hi ha ubicades les centrals nuclears és la més pobra del Japó, curiosament. Un senyor japonès explicava a la càmera: “Ens van dir que la central (Fukushima) era 100% segura contra tsunamis i tifons, i ens ho vam creure, però ara ja no ens creiem res“. Em semblava sentir gent del nostre territori, el mateix fenomen aquí i a l’altra banda del món. Sembla que a tot arreu s’expliquen les mateixes mentides i sempre hi ha gent de bona fe que se les creu, o potser és que realment els que ho deien s’ho creien per interès propi, però no comptaven amb la força de la natura tan excepcional, tot i trobar-se en un dels llocs del planeta on es poden donar aquestes condicions extremes…
Com sempre als pobres ens toca el rebre, només que quan hi ha una central pel mig som, només, els primers a rebre… acaba rebent tothom.

Fukushima 4 (de moment), Three Miles Island 5, Txernòbil 7

Alguns experts afirmen que hi haurà un abans i un després després de l’accident nuclear de Fukushima (classificat com a 4 en una escala de màxim 7), igual que en el seu moment van suposar un abans i un després Three Miles Island i Txernòbil. El Japó és un país molt avançat, la tercera potència mundial, ningú dubta de la seua tècnica ni de la seua capacitat per fer front a les adversitats. Fa anys que es preparen per un gran terratrèmol, sabien que arribaria tard o d’hora, i ha arribat, però les centrals nuclears, a pesar de totes els mesures de seguretat, no han aguantat (n’hi ha una altra en estat d’alarma al nord del país). També hi ha processats alts directius de centrals nuclears nipones acusats d’amagar informació sobre fuites, i si això passa allà, que és un país seriós, no vull ni imaginar-me en altres llocs (per no dir aquí directament). Es veu que la indústria nuclear és a tot arreu igual…

Marcel Coderch des de l’ARA escriu un interessant article: Una llosa per a l’energia nuclear. A l’article afirma: “
L’accident de Fukushima obligarà a reforçar els sistemes d’emergència,
amb el corresponent augment dels costos, i tornarà a despertar oposició
social. Tot i tenir causes diferents, aquest accident és molt semblant
al que va tenir lloc a la central nord-americana de Three Miles Island
l’any 1979, una data que va significar l’inici de la fi de la primera
era nuclear. Com ara, no s’havia previst la seqüència d’esdeveniments i
es creia que un accident d’aquestes característiques era impossible, com
fins ahir mateix també ho deien d’un altre Txernòbil”.

“Però ara hem vist que no és així: n’hi hauria hagut prou que
l’epicentre del terratrèmol hagués estat més a prop de la central, o que
s’hagués trigat unes hores més a controlar la temperatura interna del
reactor”.

“L’accident de Fukushima, com va passar amb el de Three
Miles Island, pesarà com una llosa sobre el futur de l’energia nuclear
perquè demostra que no hi ha res impossible, ni tan sols en un país tan
curós i avançat com el Japó. Fukushima serà el tsunami de la indústria
nuclear que provocarà l’avortament de l’intent de renaixença que amb
tant delit ha estat preparant una indústria que es resisteix a rendir-se
a l’evidència de la seva perillositat consubstancial
“.

L’arxipièlag del Japó es troba en un punt d’alta perillsitat sísmica i volcànica. Està situat a sobre una vora destructiva, on l’escorça oceànica que travessa el Pacífic, s’enfonsa sota un tros d’escorça oceànica que hi ha enganxada a la placa euroasiàtica. Pertany a l’anomenat cinturó de foc del Pacífic i en són freqüents els sismes (per bé que no tots de tanta magnitut) i també l’activitat volcànica. En efecte, després del terratrèmol (i unes quantes rèpliques que l’han acompanyat de menor intensitat), arriba l’hora ara d’un volcà que ha entrat en erupció al sud del Japó.

Contra l’MTC a Ascó i a cap altre lloc

No és que m’hagi instal·lat en el NO a tot, és que trobo (continuo trobant) una bestiesa posar tots els residus nuclears de l’estat en un sol magatzem per molt que diguin que serà temporal. Per molt que els partidaris diguin que és segur. Per molt que diguin que ens en podem refiar. Per molt que diguin que tot anirà bé…
Qui se’n pot refiar quan hi ha hagut incidències a totes les centrals nuclears que s’han acabat sabent de xiripa? (Ascó concentra el 40% de les incidències de les centrals nuclears al 2010). És molt més sensat tenir un magatzem per a cada central o grup petit de centrals i no anar traslladant residus amunt i avall com qui porta una bossa d’escombraries. Si no s’opta per aquesta opció segurament és perquè és més car… més car a la curta, però més eficient a la llarga i, sobretot, s’evitarien les protestes i les “guerres” entre territoris.

Ahir hi va haver una concentració davant la seu de CIU a Móra d’Ebre per tal que el govern refusi la ubicació de l’MTC a Ascó d’una manera clara i contundent. Temo tornar a vuit anys enrera quan anàvem de manifestació dia sí dia també… ara, el resultat va ser positiu: no va venir l’ENRON, no es va fer el transvasament i (per desgràcia) sí que es va fer el macroabocador (2 a 1), i el 2003 va portar un nou govern a Palau. No volem tornar enrere, haurien d’haver aprés la lliçò de que cal defensar el territori.