Tal dia com avui vaig publicar el primer post, no sabia ben bé què era això dels blocs, ni la durada que podría tenir, era un món nou per a descobrir. Des de llavors he tingut més o menys Coses a dir depenent de l'època, el temps lliure mana i no és sempre el mateix, però les ganes de continuar-lo hi són.
Us deixo amb les entrades dels aniversaris anteriors (fins al tercer no vaig començar a pensar que això anava de debò):
Passa el temps volant. És un tòpic cert. Sembla ahir que a meitat de la nit vam haver de córrer cap a l'hospital i a les 6.10 de la matinada arribava en Bernat. Moré, rosadet i cridaner. Allargassat. Per a mi la coseta més bonica del món. Els braços buscaven l'infinit, els punys serrats, devia sentir-se molt estrany en aquest món acabat d'arribar. Jo em sentia estranya també. Per molt que sigui desitjat i te'n facis a la idea durant nou mesos res és comparable a quan definitivament arriba als teus braços. Llavors una nova vida comença i la teua irremeiablement canvia. I, a vegades, els canvis són bons, o molt bons, i quan mires enrera sembla mentida que ja hagin passat tres anys des d'aquell dia... I per molts anys!
Sembla que és un tema recurrent atacar als funcionaris. Mai vaig pensar que ho seria perquè a vint anys no m'agradava la idea de tenir una feina fixa amb poc marge de moviment a banda que calia fer oposicions i això feia molta mandra. Però un cop estàs dins l'escola pública te n'adones que fer oposicions és l'únic camí viable per poder fer la teua feina amb garanties d'estabilitat. Treballar pel país des de l'escola pública és un plaer i una gran responsabilitat. En canvi, la sensació que sura a l'ambient és que ser funcionari és una cosa lletja, que som vividors a costa del país, que treballem poc i, a sobre, tenim feina estable (un greu pecat en la conjuntura actual...). Com diu el reportatge, la imatge de Larra a El pobrecito hablador del 1833 (Vuelva usted mañana) encara pesa?
Tal com s'han posat les coses sembla que els funcionaris haguem de demanar perdó per ser-ho. En canvi, en paísos més avançats i admirats per ser un model en moltes coses, com Suècia o Finlàndia, tenen molts més funcionaris per càpita que a Catalunya. Potser a Espanya és una mica diferent... Analitzem la situació mentre la CEOE defensa l'acomiadament de funcionaris. Calen menys funcionaris o en calen més? ...
El 17 d'octubre del 1986 la veu de Samaranch va anunciar al món que Barcelona seria olímpica al 1992. Recordo el dia perfectament. La ciutat va embogir. Jo hi acabava d'arribar i em semblava que estava en un altre món. Tothom estava content, la felicitat surava per tot arreu. Vam anar al centre a veure l'ambient. A Pelai les voreres estaven plenes, tothom anava i venia i cridava. Les botzines dels cotxes no paraven de sonar, com quan guanya el Barça, només que aquí hi guanyàvem tots. Ens vam trobar quatre noies que venien de Plaça Catalunya agafades amb les mans entrellaçades i cridaven amb ritme: "els catalans, som collonuts". Cadascú expressava la seua felicitat com podia o com volía, era una barreja d'emocions, una bogeria col·lectiva.
L'emoció d'aquell dia va ser irrepetible. Barcelona s'obria al món i el país també a través de la seua capital i semblava que tothom estava content. Tants milions en inversions, tants altres en infrastructures, tants en visitants, tants en...el que fos. L'olimpíada era un gran repte, però també, si es feia bé, una gran oportunitat.
A la Ribera d'Ebre, o almenys a Móra d'Ebre, aquesta nit de revetlla és típic menjar caragols (cargols). Si no en menges aquesta nit no tindràs diners en tot l'any (segons diu la tradició), així que en aquests temps de crisi més val no saltar-se tradicions. A la foto, caragols amb samfaina, però es poden menjar com vulgueu: en salsa, amb allioli, amb sobrassada, a la llauna... i m'agraden de totes les maneres!
Rebo un correu amb un tros d'aquest article, al cap d'uns dies rebo un correu similar per una altra banda. En comprovo l'origen i en trobo moltes referències a la xarxa, però a La Vanguardia ja no hi està penjat, al bloc sí i comprovo que a còpia d'anar passant d'una banda a l'altra n'ha quedat un resum i ha canviat de l'original que és molt més llarg.
És un article que fa reflexionar, tot i què m'agradaria saber d'on treu les dades... aquí el teniu sencer:
Un mal negocio La Vanguardia David García 18/11/2010 (article sencer)
Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los
90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a
cuestiones identitarias, que en algunos casos
imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy
se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo
catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo
democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán
crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y
muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la
profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen
los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los
agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.
Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del
estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y
aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y
centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo
responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de
estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual
dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista
no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos
tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que
hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo.
Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu
colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es
donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política
colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.
Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos
en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos
los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o
catalanes?
¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?
Diumenge es celebra l'Aplec a Sant Jeroni, un paratge natural proper a Móra al peu de la Picossa, la nostra muntanya representativa. L'1 de maig és el dia de Sant Jeroni. Tradicionalment s'hi va a dormir la nit abans o s'arriba a esmorzar al matí per quedar-s'hi tot el dia. Normalment hi ha pujada a la Picossa que és una passejada d'un parell d'hores i des d'on s'albira també la part nord de la comarca (sí, nuclear inclosa). A migdia hi ha una processó per portar la imatge de Sant Jeroni de l'ermita de Sant Jeroni a la de Santa Madrona. Hi ha espai per jugar, córrer, cantar, ballar... també hi ha una ballada de sardanes a la tarda. Normalment hi ha molta gent i molts cotxes (abans la gent pujava a peu, hi ha uns set quilòmetres des del nucli urbà), però ara hi ha cotxes per tot. Ara, la menor afluència de públic fa que puguis trobar lloc fins i tot a mig matí, abans això era impensable.
L'Aplec és una diada que també es fa a Sant Jeroni, però és molt més tranquil·la perquè hi ha menys gent. La música omple tots els racons de la vall i es ballen sardanes matí i tarda. Enguany venen les cobles REUS JOVE i BCBELLPUIG COBLA. Els amics de Sant Jeroni cuinaran la paella habitual per tothom qui vulgui i també hi ha servei de bar. Una diada festiva en un dia electoral sempre va bé per relaxar-se i més si és enmig de la muntanya. Hi sou tots convidats!
No sé si havia vist mai tanta gent a la plaça del poble per la Diada de Sant Jordi. No sé si les vendes disminuiran a la gran ciutat, però els pobles aquests dies estan plens de nouvinguts, de gent que hi torna sempre per vacances o hi és de visita... i es nota. Entre amics, coneguts i saludats pots trigar bastant estona a fer el recorregut per les parades. He hagut de fer tanta cua per pagar el diari que semblava que regalessin alguna cosa. La festa és la festa i tothom hi vol participar d'alguna manera. Sembla que la Diada és plàcida, cal aprofitar-la...i al vespre: Barça!
He pres el títol d'una carta al director al diari EL PUNT escrita per Artur Bladé Font, fill d'Artur Bladé Desumvila, reconegut escriptor Ebrenc natural de Benissanet, i que em mereix tot el crèdit. La carta es va publicar al gener i jo ja feia dues setmanes que no rebia correu a la bústia. Un bon dia vaig veure un avís de CORREOS a sobre de les bústies. Deia, textualment: "pasar a Buscar les cartes per la oficina Hi ha que no puc entrar"(si voleu veure l'original és a l'arxiu adjunt). No posava data, va ser trobat a principis de febrer, ignoro quan de temps duia allà i no cal dir que les faltes d'ortografia són de les que fan època (quins estudis ha de superar algú que vulgui ser carter?). En recollir la correspondència a l'oficina em vaig trobar la sorpresa d'un plec de cartes i paquets que romanien allà, alguns des d'abans de Nadal. Em va semblar curiós, si més no, que trobés l'avís sense data a l'interior del portar anunciant-me que no hi podia entrar (que no hi pugui entrar un dia, ho entenc, però mai?).
Després del fet, vas parlant del tema amb amics i saludats i tots coincideixen que d'un temps ençà és cert que el servei de correus ha minvat molt en qualitat i en amabilitat, no deu entrar en el sou, imagino. La carta al director fa referència al retorn d'una missiva dirigida a una empresa de Móra d'Ebre situada al carrer principal perquè el número no corresponia, era la casa del costat, com si fos l'única carta que rebés o com si no pogués llegir el nom de l'empresa. Alarmant la manca de voluntat i de ganes de fer la feina bé. D'aquests casos, aquí, n'hi ha hagut uns quants, potser és que els carters són nous, potser és que se saben la normativa de cap a cap i no es volen extralimitar ni un mil·límetre de les seues obligacions (aquesta opció és pura fantasia), o potser és que no els hi agrada la feina... Sigui dit de passada, és habitual trobar un avís a la bústia amb data i hora de quan et trobaves al domicili i el carter no ha trucat o, si ho ha fet, ha deixat l'avís igualment...
Sembla ahir que vaig començar a escriure el bloc i ja han passat cinc anys. Mirant els textos, els comentaris, els temes tractats... és un bonic repàs del que he viscut tot aquest període. Reconec, com sempre, la manca de periodicitat (admiro profundament als que tenen temps i talent per escriure cada dia), però tot i així m'agrada continuar tenint coses a dir...i us agreixo l'atenció i els comentaris, que sempre se n'aprén molt i això és també l'essència d'un bloc.
Aquí teniu els apunts més visitats en aquest temps, per cert, el primer post va ser "La trampa del tabac" i reconec que és un tema que sempre m'ha posat força i n'he parlat a bastament durant aquest temps... fa cinc anys ni ens imaginàvem que avui ja no es fumaria enlloc, va arribar la primera part de la llei que deixava triar als propietaris dels bars, avui és molt diferent, la llei acota molt millor els espais lliures de fum (on es pot fumar i on no amb l'enduriment de la llei del tabac), per sort.
En aquesta època de crisi profunda molta gent aprofita per substraure, agafar, prendre... robar, en definitiva, material d'altri. I quan ho comentes amb altres sempre t'expliquen alguna història més increïble encara.Fins i tot poden prendre les donacions a Càritas dins l'església, que ja és dir! Cap lloc és segur i menys dins un cotxe... sí, altre cop m'han obert el cotxe i acabo de fer un repàs dels CDs que m'han sostret; fa dies que ho ajornava per no posar-me... en fi, realment és empipador. Més que el valor econòmic, que també, m'empipa el no poder tenir aquesta música que tan m'agradava... Paolo Conte, Suzanne Vega, Nina Simone, Diana Crall, Dagoll Dagom (Mar i Cel), Nina... No sé si els volen per vendre'ls o si els lladres eren melòmans, fins ara, per molts cops que m'obrissin el cotxe mai me'ls havien pres. Es nota que estem en crisi, tot s'hi val i tot s'aprofita. Sort que tinc les caixes i, a poc a poc, els podré anar recuperant, espero... tot i que alguns són irrepetibles... en fi, que els hi aprofitin!
Avui fa deu anys i sembla ahir. El meu pare va morir un dissabte al vespre, 23 de desembre, a l'hospital Joan XXIII de Tarragona. No va superar la darrera operació d'un càncer (d'un dels càncers), que li va costar la vida. Tenia 64 anys i en feia uns 15 que lluitava contra la malaltia que va aparèixer en diferents versions a quina més exòtica. Era, no cal dir, fumador des de molt jove, com tants altres de la seua generació i, per desgràcia, tants encara avui en dia. Vaig discutir molt amb ell per a què no fumés, però va continuar fumant fins i tot fent tractament contra el càncer, tenia la teoria que no era el tabac el que l'estava matant, sempre arguïa que no hi havia estudis seriosos sobre la toxicitat i que, si fos tant dolent, els metges no fumarien. I tenia raó perquè els estudis són bastant recents i encara hi ha metges que fumen, cada vegada menys, però...
L'Escola Oficial d'Idiomes de la Ribera d'Ebre ha celebrat aquests dies cinc anys.. Cinc anys ja d'escola, ensenyant fins a cinquè d'anglès i fins a tercer de francès. Una proesa, diria, en una comarca d'uns 25.000 habitants i una població de 6.000. Clar que l'àrea d'influència és més gran, la Terra Alta, la Ribera, el Priorat..., les tres comarques han anat sempre bastant unides. Una bona notícia per a la Ribera d'Ebre que, gràcies a això, apareix al mapa i l'escola està ubicada dins l'IES Julio Antonio, emblemàtic perquè porta molts anys essent un centre de serveis educatius per a Móra i comarca, també és el lloc on vaig estudiar i sempre fa goig tornar als orígens.
Aquesta setmana el programa Divendres serà a Gandesa. A cuines també hi haurà durant tota la setmana el cuiner de l'Hotel Piqué. Així que Gandesa (i per extensió la Terra Alta), fa el ple a primera hora de la tarda just abans i després de la novel·la. Ja està bé donar veu a una de les terres més maques, més allunyades i, segurament, poc conegudes, encara.
En Màrius Serra ens ha il·lustrat d'algunes paraules típiques de la zona: mano i mana (germà, germana), xeic (xic), alego (aviat), cenalló (cabàs), abadejo (bacallà)... paraules compartides per molts altres llocs de les Terres de l'Ebre, i ara menjaran una clotxa, tot i què m'ha semblat veure carn a la graella en comptes de la sardina de casco (arengada) típica d'aquesta menja i que té origen a la Ribera d'Ebre, comarca veïna.
Per acabar com en Màrius Serra uns versets famosets d'aquestes terres que diuen:
Corbera la foradada, Gandesa la flor del món, les costes de la Fontcalda per a mi ben planes són.
Fa molts, molts anys, la meua va ser la primera estel·lada al balcó, sortosament ara n'hi ha moltes, fa goig veure-les barrejades amb les senyeres; ja no fa por penjar l'estel·lada ni t'assenyalen amb el dit. Felicitem-nos, la independència ja no espanta i cada cop la tenim més a tocar.
Arriba la revetlla de Sant Joan, la nit més curta de l'any i potser la més màgica. Molts pobles celebren la Festa Major, entre ells, el meu segon poble: Sant Joan Despí. Just fa un parell d'anys que vaig anar a comprar caragols al "passeillo" de les Planes. Els fan molt bons, gairebé tant com aquí i avui, per aquestes terres, és nit de menjar caragols, de foc i música... i petards.
Gran capítol anit de Sota Terra recuperant la batalla de l'Ebre. Ho confesso, vaig plorar al final quan el fill d'Owen retorna al camp de batalla on havia lluitat el seu pare que havia vingut dels Estats Units amb la brigada Lincoln a lluitar per uns ideals. Quanta generositat de tanta gent! També quan els avis de la "quinta del biberó" van enterrar el company que havia trobat l'equip d'excavació.
Se'm posa la pell de gallina només de pensar-hi, quantes generacions marcades per la guerra i quantes històries que hi ha encara per explicar. Tenien raó quan comentaven que calia recuperar la memòria històrica quan abans millor, perquè sembla que estiguin esperant que morin els darrers testimonis de la guerra per a què no puguin explicar res. Certament aquell període de guerra i post-guerra havia de ser terrible.
Justament
aquest cap de setmana l'AVUI ha entrevistat Elena Moya,
una periodista
catalana que treballa a The Guardian, un dels diaris més prestigiosos
del món. Vaig perdre-li la pista fa nou anys, quan encara treballava a
Bloomberg i feia pocs anys que era a Londres i aquest cap de setmana ha
aparegut en una entrevista a l'AVUI on diu que "Catalunya perd talent i no el recupera", i té raó,
però gràcies a la seua primera obra The olive groves of Belchite, aclamada
per la crítica i un dels llibres més venuts a Amazon, en retorna una
mica a la terra que la va veure nàixer...
La Diada és un dia ben especial, m'encanta, sento una efervescència difícil d'explicar. M'encanta veure les parades de llibres i roses, passejar, tafanejar, descobrir... és un dia que sembla que sigui festa sense ser-ho... El ritual comença de bon matí, m'agrada comprar diaris, l'AVUI imprescindible i segurament demà voldré veure Públic a veure com és. Es combina molt bé que a l'institut és mig matí de feina, però també d'activitats diverses, de concursos literaris, de venda de llibres i roses, d'establir complicitats amb els alumnes... com cada Sant Jordi hi haurà llibres i roses per tot arreu i alumnes que et perseguiran per vendre-te'n i aconseguir diners pels viatges diversos...
Desitjo que tingueu un bon dia de Sant Jordi i, si voleu, podeu aprofitar per fer conèixer els nostres costums als amics forasters i felicitar-los el dia a través d'aquesta web, o explicar-los en què consisteix la festa a través d'aquesta altra, jo ja he fet els deures.
El futbol és una passió i també un espectacle quan es veu jugar bé; també hi ha altres espectacles que em ve de gust comentar i coses sobre el cinema que em poden semblar interessants.
Moltes vegades, ni ens en adonem i estem d'alguna manera o altra parlant de política... i és que em sembla un tema prou interessant i fonamental i ens afecta a tots, vulguem o no.
És doctor en història contemporània, llicenciat en filosofia i lletres i postgraduat en pedagogia terapèutica. Escriu a diversos mitjans i publica les seues opinions al bloc.
