L'embassament de Riba-Roja va cobrir el poble vell de Faió el 1967 i el poble nou està ubicat a una altra banda entre l'Ebre i el Matarranya. La fotografia està feta des del mirador de l'Ebre, enclavat a l'Ermita de Nuestra Señora del Pilar que es troba a uns 210 metres d'alçada sobre el nivell del mar. A la fotografia es veu el campanar del poble vell que va quedar engolit per les aigües. La vista és espectacular perquè hi ha la confluència del Matarranya amb l'Ebre que té molta amplada degut a l'embassament. Dóna la sensació que estàs en un far enmig del no-res.
Fa vint anys quan vaig descobrir l'indret en una de les meues rutes pel voltant de l'Ebre l'accés era difícil (un camí empinat sense asfaltar), i només s'hi podien estar tres o quatre cotxes. L'Ermita tenia obert el campanar i m'hi enfilava per veure el paisatge des de dalt i fer-ne fotografies. Ara han fet una pista d'asfalt apta fins i tot per a autocaravanes. Dalt hi ha un bon pàrking i diversos balcons des d'on observar el riu i el paisatge amb explicacions de com era el transport fluvial. Quan arribeu a Faió (Fayón), heu de buscar El Mirador del Ebro o Ermita de Nuestra Senyora del Pilar, us portaran al mateix lloc i val la pena fer una aturada...
Agradable sorpresa aquest matí. Feia temps que volia fer una visita al Museu de les mines de Bellmunt del Priorat, però fins aquest cap de setmana no m'hi he decidit. Els cartells a la carretera de Falset ajuden a arribar-hi i també la nova variant que ho fa molt més cómode, sense haver de passar obligatòriament pel centre del poble i això fa que hi puguin arribar també els autocars.
A l'entrada hi ha una petita exposició amb explicacions sobre les mines i l'època que són completades amb una visita guiada a la primera galeria a uns quaranta metres de profunditat...
Aquest estiu passat vaig tornar a Perugia, ciutat italiana del centre de la bota. Ha canviat molt en aquests 15 anys que fa que la conec. I els amics que hi tinc també han anat augmentant al llarg del temps. Ara retorna S. a Barcelona de visita i m'han vingut tot de records...
Sortint de Namíbia per la regió del Capribi (al nord-est), s'arriba a Zimbabwe on hi ha una de les meravelles naturals més impressionants del món: les Cascades Victòria [wiki], una falla d'un quilòmetre set-cents metres de longitud i uns cent vint-i-vuit metres d'alçada que trenca el riu Zambesi. Zimbabwe en té la major part d'aquesta meravella natural, però n'ha de compartir un tros amb Zàmbia, que és el país veí...
Fa més de set anys vaig anar a parar a Màlaga per assistir a un concert de Suzanne Vega. Era l'u de juliol del 1999 al Teatro Cervantes de la capital andalusa. Hi vaig arribar en tren nocturn el dia 30, així tenia tot el dia i part de l'u per fer turisme per la ciutat. En arribar vaig anar a
parar a un hotel cèntric que em va semblar molt barat (4000ptes la
nit), l'any anterior m'havien cobrat 1000 peles més en una pensió de
Burgos molt més tètrica.
Sempre ve de gust anar a un lloc càlid quan aquí fa massa fred. La calor no em fa nosa i el Marroc era un lloc prou proper com per deixar-s'hi caure amb cotxe. Una setmana i uns 3000 quilòmetres, dels quals uns 900 pel Marroc, tot un repte.
hem viatjat per Itàlia, França i l'Estat Espanyol i, fins ara, no hi ha hagut cap problema. Però aquest cop el repte era travessar l'estret per arribar al Marroc i la Policia portuària s'ho mira tot de dalt a baix...
Quan te'n vas a l'altra punta de món, encara que només siguin unes setmanes, el temps canvia de dimensió i es dilata. Afortunadament és un bàlsam fantàstic i tornes renovada i plena d'energies.
Fa pocs dies he tornat d'un viatge llarg per terres llunyanes amb molt de Tarannà. Un grup de 16 més el cuiner, el conductor i la traductora (ups, on és el/la guia que ens havien dit?), hem emprés un camí llarg creuant un munt de països, de terres, de paisatges, de realitats diferents. El viatge ha estat un èxit per motius propis i un fracàs per motius aliens. L'agència (aquelles de turisme d'aventura en diuen), ha fallat en la seva apreciació, en l'organització i en proporcionar-nos algú que conegués els països de cap a cap.
Després de la queixa oportuna em trobo amb l'atzucac que els 16 que hem fet el viatge ara som guies experts en l'Àfrica austral, segons la deficinió donada per l'agència. No sé si canviar de feina. Ja m'estaria bé que em paguessin les vacances mentre acompanyo els turistes amunt i avall, sense haver de donar gaires explicacions perquè no em cal.
Alerta, no som els primers (i per desgràcia), els últims turistes amb vocació de veure món divers que serem enredats. Cal llegir-se molt bé la lletra petita dels contractes (com si no tinguessim prou feina), i reclamar el que calgui. Les agències denominades "serioses" poden deixar de ser-ho en un instant i llavors ja estàs atrapat enmig del no-res sense poder queixar-te massa.
La majoria de companys de viatge no protestaran la presa de pèl. Molta gent no sap on i a qui s'ha de dirigir la queixa, però sobretot és mandra (crec jo), una mandra crònica que tenim tots de protestar quan no estem satisfets perquè estem massa cansats de papers i ja tenim prou preocupacions.
Tanmateix l'agència mereix una queixa, no ja pel nostre viatge, que no té solució, sinó pels que vindràn, per a què ho sàpiguin, ho valorin, ho tinguin en compte i no siguin enganyats. La protesta no és només això sinó una vocació de servei als altres i al país per tal de millorar les coses en la mesura del possible. Crec jo.
El futbol és una passió i també un espectacle quan es veu jugar bé; també hi ha altres espectacles que em ve de gust comentar i coses sobre el cinema que em poden semblar interessants.
Moltes vegades, ni ens en adonem i estem d'alguna manera o altra parlant de política... i és que em sembla un tema prou interessant i fonamental i ens afecta a tots, vulguem o no.
És doctor en història contemporània, llicenciat en filosofia i lletres i postgraduat en pedagogia terapèutica. Escriu a diversos mitjans i publica les seues opinions al bloc.
L'embassament de Riba-Roja va cobrir el poble vell de Faió el 1967 i el poble nou està ubicat a una altra banda entre l'Ebre i el Matarranya. La fotografia està feta des del mirador de l'Ebre, enclavat a l'Ermita de Nuestra Señora del Pilar que es troba a uns 210 metres d'alçada sobre el nivell del mar. A la fotografia es veu el campanar del poble vell que va quedar engolit per les aigües. La vista és espectacular perquè hi ha la confluència del Matarranya amb l'Ebre que té molta amplada degut a l'embassament. Dóna la sensació que estàs en un far enmig del no-res.
Sortint de Namíbia per la regió del Capribi (al nord-est), s'arriba a Zimbabwe on hi ha una de les meravelles naturals més impressionants del món: les Cascades Victòria [
Quan te'n vas a l'altra punta de món, encara que només siguin unes setmanes, el temps canvia de dimensió i es dilata. Afortunadament és un bàlsam fantàstic i tornes renovada i plena d'energies.
