Cinquena víctima de violència de gènere en el que va d'any a Catalunya. Només han passat vint-i-dos dies i ja estem en un any de (trist) rècord. Fa tres dies Rosa Regàs era entrevistada a Vilaweb a propòsit del seu darrer llibre "La desgràcia de ser dona" i dèia: "El 2012 ja han matat quatre dones i no veig el país tan ofès com si les morts fossin per terrorisme". Santes paraules, avui ja són cinc les dones i és un fet habitual que surti la notícia al diari, com és també habitual que la majoria se'n lamentin però molts mostren indiferència per desgràcia. Les situacions irreversibles es poden evitar amb una trucada a temps. L'institut català de les Dones té un ampli pla de suport i conscienciació. Fa falta molta feina encara per a què el maltractador es senti realment pressionat per tots els cantons i per a què les víctimes es sentin recolzades i puguin sortir de l'espiral de violència en el què es troben; de l'altra hem de poder evitar els masclismes que fa segles que estan incrustats en moltes ments (la d'algunes dones inclosa).
Hi ha un dia a l'any en què recordem les dones que han mort víctimes de la violència de gènere. Malauradament és una xifra que no s'atura per molt que es fan campanyes de consciensciació, que es treballa a l'escola, als instituts... En aquest sentit trobo molt important la campanya "Talla amb els mals rotllos" que va començar a fer la Generalitat al 2004 (fruit de la col·laboració del Departament d’Educació, la Secretaria de Joventut i l’Institut Català de les Dones). Potser treballant des de la base, amb els nostres adolescents, podem incidir en la importància de denunciar les situacions de violència i tallar-les d'arrel.
Notícia: L'església vincula la violència de gènere a la pèrdua de la família tradicional. No és un tema per parlar a la lleugera ni per fer-ne broma. Fa no gaire vaig sentir que es vinculava la violència de gènere a tenir un nivell cultural baix. Doncs no, ni una cosa ni l'altra. No hi ha més violència fora de la família tradicional que dins, ni el nivell cultural dels individus té gaire a veure. Per desgràcia la violència de gènere és transversal. Potser amb un nivell cultural alt es té més subtilesa i es practica violència psicògica en comptes de física, potser una separació traumàtica pot fer cometre un crim... però normalment la situació de violència es produeix abans de la separació i, afortunadament, moltes aconsegueixen separar-se i allunyar-se de la situació de violència...
Garratibada em vaig quedar en veure el reportatge sobre aquest programa radiofònic, Querida Doña Elena, que va alliçonar les consciències de les nostres mares i àvies durant l'època dictatorial i més enllà (el programa va acabar el 1984). La primera carta, tot un poema: una señora que explicava el maltracte que li proferia el marit a ella i als fills, i el consol de la Señora Francis va ser: "estamos en esta vida para sufrir, cada uno tiene que cargar su cruz"(sic). També li
deia a aquesta "una mujer desesperada", que el matrimoni era
indissoluble i que enviés al marit a parlar amb el confessor que potser
el posaria a lloc. Me n'he recordat especialment aquest matí, quan hi ha hagut una altra víctima de la violència de gènere a Vilaseca. Quin consell li hauria donat aquesta señora? Probablement el mateix: "mucha resignación querida y reze" i potser la notícia no hagués sortit ni als diaris...
No fa ni una setmana que es recordaven les víctimes de la violència masclista, quan els diaris ens informen de dues dones més assassinades per les seues parelles...
Avui és el dia contra la violència contra les dones. Arreu s'organitzen actes per recordar a les víctimes, però la prevenció és molt important. En aquest sentit sobta trobar aquesta notícia: La violència masclista també entra a la universitat. Molt segle XXI, però encara tenim conceptes arrelats del s. XX (o anteriors). L'educació, com gairebé sempre, juga un paper important, fonamental, i no només des de les escoles (L'educació és cosa de tots), sinó des de tots els àmbits. La consciensciació, que és un problema global i no només de les dones, també és fonamental, i dies com avui són indicats per posar fil a l'agulla si encara no s'ha fet.
"Detingut per apunyalar 14 vegades la seva exparella al Raval". Per sort la víctima no ha mort i és a l'hospital recuperant-se de les ferides. Un altre cas de violència brutal. Què, o quina ràbia, pot sentir algú (de 20 anys), per atacar 14 vegades amb un punyal a algú a qui ha estimat? Se m'escapen els motius. Em continua semblant horrible, molt primitiu, molt visceral...
Trobo aquesta notícia: Un 5% dels avis pateix algun tipus de maltractament als països occidentals. Aquestes persones que ens ho han donat tot i a qui els ho devem tot, pateixen moltes vegades la desídia dels que se n'han de cuidar, o el menysteniment, l'oblit, el menyspreu... En països "desenvolupats" el percentatge pot arribar fins i tot al 15% i expliquen que només es detecta un de cada catorze casos de maltractament...
Per desgràcia no dono a l'abast a trobar notícies sobre dones assassinades a mans del seu company. Són dies molt tristos que sembla que no tinguin aturador. Com sempre la notícia és un breu i passa desapercebuda per la majoria de la gent. Sembla que ens hi haguem acostumat, però per evitar-ho hi ha iniciatives que just explicava fa uns dies que volen homenatjar aquestes víctimes silencioses i conscienciar-nos a tots plegats.
Altres blocs, com el de Carme Laura i el de la Roser Giner en fan esment anotant el degoteig imparable. És important tenir-ho present per tal de denunciar-ho.
A la meua ciutat s'ha organitzat el grup de dones Violeta contra la violència vers les dones. Tenen la seua seu al davant del Mercat del barri de Les Planes i ajuden a dinamitzar el barri i la ciutat amb actes, xerrades, trobades, caminades...
Fa uns dies, arran de la mort de dues dones pels volts del 8 de març, van decidir que cada cop que hi hagués una mort violenta d'una dona sortirien al vespre de dia següent a fer un minut de silenci, per tal de recordar la víctima i conscienciar la societat.
El 25 de novembre (Dia contra la
violència contra les Dones) i el 8 de març (Dia de les Dones), són els dos dies
més assenyalats al calendari feminista militant. Per desgràcia quan s'ha de fer
un recordatori assenyalat és perquè les coses no van bé i cal canviar-les i per
si algú tenia cap dubte ahir dimarts 26 de gener va ser un dia negre pel que fa
a la violència de gènere: quatre dones van perdre la vida a diversos punts
de la península i ja en són 18 en el que va d'any i van ser una
setantena l'any passat. Aquest tipus de violència genera més mortalitat que el
terrorisme i això no obstant només ocupa planes als diaris o portada si és més
d'una dona morta.
Les dones encara estem lluny d’aconseguir el benestar que
ens correspondria pel fet de viure en un país com el nostre. El masclisme és
present encara en molts àmbits i si no voleu dir-li masclisme dieu-li oblit que
és una paraula més suau.
El mes de març també és un mes reivindicatiu per tal de
mostrar la desigualtat encara existent entre homes i dones.L'educació és fonamental per tal de posar les coses al seu lloc, però també el grau d'implicació de la societat en què vivim. Sovint als diversos actes que es realitzen aquests dies només hi som dones i em pregunto: vosaltres, homes, per què se’n sentiu exclosos? És que tant se us en dóna el
que ens passi? El que passi al vostre voltant?
Haurem de continuar treballant per sensibilitzar, per educar, per fer visible la desigualtat, però fins que totes i tots no ens hi impliquem a fons haurem de seguir lamentant fets com els d'ahir.
"Dones amb tots els drets" és el lema d'Esquerra d'enguany per al 25 de novembre que, com ja sabeu, és el dia contra la violència contra les Dones i, més o menys a tot arreu s'hi celebren actes (concentracions, lectures, caminades, xerrades i més actes de sensibilització), ...
Contra la violència de tots tipus, però en aquestes dates és bo de recordar aquesta. I a Catalunya també i més. En països tan "civilitzats" com Suïssa poden passar coses com aquesta. Esgarrifós tot plegat.
El futbol és una passió i també un espectacle quan es veu jugar bé; també hi ha altres espectacles que em ve de gust comentar i coses sobre el cinema que em poden semblar interessants.
Moltes vegades, ni ens en adonem i estem d'alguna manera o altra parlant de política... i és que em sembla un tema prou interessant i fonamental i ens afecta a tots, vulguem o no.
És doctor en història contemporània, llicenciat en filosofia i lletres i postgraduat en pedagogia terapèutica. Escriu a diversos mitjans i publica les seues opinions al bloc.
Contra la violència de tots tipus, però en aquestes dates és bo de recordar 
