Maria Dolores de Cospedal, número dos del PP i flamant presidenta de Castilla la Mancha, ha anunciat algunes mesures d'austeritat que pensa prendre el govern autonòmic per a reduir el dèficid de la Comunitat. Entre altres mesures, el que m'ha sorprés i molt és que ja no seran gratuïts els llibres de text (ah, però allà sí que podíen ser gratuïts? Què bé, no?). Això demostra que mentre aquí anem amb una sabata i una espardenya, a altres comunitats han lligat els gossos amb llonganisses. Per si algú vol més dades i encara no ho té clar, aquí un breu i explicatiu apunt de Xavier Sala Martin sobre l'espoli fiscal que pateix Catalunya.
  |  |
Anotacions diverses de Mònica Amorós
|
|
Parlant de Política  El govern dels millors vol retallar TV3 amb l'excusa de la crisi. Trobo que la crisi va molt bé a alguns per perpetrar segons què. En canvi, si aquesta notícia és certa: Artur Mas "regala" 2M de euros al grupo Godó en plena época de recortes; em quadra bastant que, La Vanguardia, del Grup Godó, faci aquesta enquesta i expliqui que "El coste medio de un trabajador de TV3 és de 62.000 euros al año". Per la seua banda, els representants dels treballadors de TVC consideren que l'ajust "ha travessat la línia vermella" i han remarcat que "el Govern ha d'aclarir si la retallada obeeix a necessitats pressupostàries o als compromisos de la coalició que el sustenta amb sectors mediàtics privats". En aquest context, el comitè ha criticat el Grup Godó, "que dissabte en el seu vaixell insígnia, La Vanguardia, mentia descaradament i deliberadament sobre els sous dels treballadors de TV3". Mentrestant, el PP juga fort i vol entrar al govern de la Generalitat per donar estabilitat. De moment és l'únic partit que ha fet costat al Govern en les retallades a TVC i en les retallades en general. Un símptoma que el pacte ja s'ha fet o ho tenen tot lligat? D'altra banda, el Consell Nacional d'Esquerra va aprovar una ressolució en suport dels mitjans de la CCMM, i la resta de partits s'han mostrat també contraris a les retallades a TVC. Junqueras crida a ser útils a Catalunya davant de qui està en contra del seu futur. Ernest Foch en el seu article "Eren unes eleccions o un plebiscit?" ho resumeix molt bé: ¿El 20-N es van celebrar unes eleccions generals a les Corts espanyoles o un plebiscit sobre les tisorades del govern de la Generalitat? La prova que aquesta és una argumentació interessada i construïda a posteriori és que els mateixos que ara busquen l'aval a una política del govern català a través d'unes eleccions generals, fa quatre anys no van dir que els 25 diputats que en el seu dia va treure el PSC avalaven el tripartit que en aquells dies governava a Catalunya. Oi que no? Doncs això.  A mitja tarda d'ahir, veient la participació, ja m'ensumava que la victòria del PP seria històrica (i en Rajoy va parlar amb to institucional). El que no m'imaginava és que en vots absoluts només en pujaria uns 400 mil de les eleccions anteriors i continuaria entorn els 10.5 milions de vots absoluts a l'estat, així doncs, no hi va haver trasvassament de vot de PSOE a PP. La clau van ser els 4 milions de vots que va perdre el PSOE, bé de gent que no va anar a votar o bé dels que van votar a altres formacions (el Congrés serà més plural que mai amb 11 grups petits encapçalats per CIU). El que em preocupa és que en aquest context IU no n'hagi tret més rendiment, potser perquè molts votants es van quedar a casa, desmotivats (on eren els indignats?)... Dissabte va tenir lloc el 26è Congrés Nacional d'Esquerra en el marc del Palau de Congressos de Girona. Va ser un congrés tranquil, molt ben organitzat i àgil, on hi va haver moments per a tot (debats, xerrades, retrobaments...), i, sobretot, l'esperat discurs de l'Oriol Junqueras. Un bon discurs, ple d'emoció i també d'humor, d'història, de passat, de present i de futur. L'Oriol va posar un brillant punt i final al Congrés per donar el tret de sortida oficial a la nova Esquerra. Feia temps que no m'emocionava tant amb un discurs polític, feia molt temps que no notava aquesta il·lusió col·lectiva. Val la pena sentir-lo! Aquí el teniu:  El primer cop que vaig sentir Joan Puigcercós deu fer gairebé vint anys, era portaveu de les JERC i jo hi acabava d'arribar. Em va sorprendre la facilitat de paraula i el to afable i còmplice amb la concurrència; tenia el posat d'algú que sabia què volia i on anava i volies anar amb ell on fos. Vaig pensar que arribaria lluny. La imatge que perviu del Polònia no té gaire a veure amb la realitat. En les distàncies curtes surt guanyant la persona i s'enterra el personatge; és amable, càlid, simpàtic i bon conversador. Gens petulant. Una llàstima que la imatge que té a distància sigui tan allunyada de la realitat... Avui els que militem a Esquerra podem exercir el dret a vot per triar candidat i ratificar la direcció del partit. Quan alguns pensen que els partits són tot iguals o que els polítics són tots iguals, surt Esquerra una altra vegada a desmentir-ho. Avui tots els que formem part del partit som iguals perquè podem exercir el nostre dret a vot. Triarem un candidat pel proper 20-N i també donarem suport als candidats a president i secretaria general del partit. És un bon moment per retrobar amics, companys i parlar de política una altra vegada... Recomano aquest article d'Albert Pla Nualart, és qüestió de no ser idiotes i potser les coses ens anirien d'un altra manera...  Mirat i remirat el programa de Festa Major 2011, no trobo justificat l'increment de 24.000 euros que van estalviar-se al no fer la Móra Morisca si no és per l'Espectacular castell de Focs aquàtics i terrestres que tanca la festa i que deuen costar aquesta fortuna. L'Ajuntament "crema" diners en temps de crisi... això no té preu... ni perdó.  No sé si 24.000 euros és poc o és molt per un Ajuntament com el de Móra d'Ebre, però és cert que la Móra Morisca portava molta gent al poble i la situava al mapa de festes de Catalunya. Tenia ressò arreu de les Terres de l'Ebre (Three visions, One World: the Móra Morisca), i omplia, any rere any (i cada cop amb més força) el casc antic de jocs, espectacles, demostracions, exposicions... i també visitants, que sempre ajuden al comerç i a l'economia local i de la zona. Només cal donar un cop d'ull a algunes webs per adonar-se'n de la importància que, sovint més la gent de fora que la de dins, dóna a la festa: Diari de l'Escola de Vilaweb: La Móra Morisca, Festa de la Diversitat. "La Móra Morisca es una feria histórica con identidad propia, son las tres visiones, la cristiana, la musulmana y la judía, de un solo mundo. Es una mezcla de culturas, de religiones y de formas de vida, y en definitiva un ejemplo de convivencia histórica". Vilar Riu de Baix, resort rural. "La fiesta 'Mora Morisca: tres visiones, un solo mundo' es una celebración con recreaciones históricas que se organiza en tres barrios de Mora d'Ebre que representan la comunidad cristiana, judía y morisca en la Edad Media. La Fiesta cuenta con una amplia participación de la población ciudadana. Se realizan diferentes actividades entre las que destacan la cena morisca, el mercado y espectáculos teatrales". Web Arqueotur. Notícia 3/24: Probablement no es farà la Móra Morisca. Sense Móra Morisca per culpa de la crisi titula l'AVUI. Però no és justament en èpoques de crisi quan cal fer més esforç per a dinamitzar l'economia local i, de passada, refermar la capitalitat de Móra? Això sí, amb un pressupost ajustat amb els temps que corren, tal com estava previst i el nou consistori no ha sabut veure. Estem a l'espera de veure com seran ara les Festes Majors reforçades per aquests diners que ja no s'han destinat a la Móra Morisca. Si només és per fer algun espectacle més i uns quants petards a la traca, no anem bé.  Mentre veig les Festes del Renaixement a Tortosa, tot un clàssic, em ve al cap que enguany no hem tingut Móra Morisca després de tretze anys ininterromputs. El nou equip de govern (CIU 7+ PP 1) ha considerat que no es podia fer perquè era massa cara i ha tirat pel dret en una decisió sense precedents, no tenint en compte el munt de feina que havien fet un bon grapat de voluntaris animats per la regidora sortint (ERC). I potser aquí hi ha el problema, sovint en comptes d'aprofitar el que està (ben) fet i funciona es volen fer canvis ràpids esgrimint el programa electoral sense tenir-ne massa en compte les conseqüències (en aquest cas econòmiques) per a la població i la zona. Móra d'Ebre és cap de comarca i enclavament comercial important amb influència a tres comarques: les veïnes Terra Alta i Priorat i la pròpia, la Ribera d'Ebre, a banda que és el referent a les Terres de l'Ebre nord, i ha d'exercir com a tal. Eliminar una festa que dóna visibilitat i un perfil propi a la població i a la comarca, a banda dels beneficis econòmics (algú hauria de sumar i restar el que han deixat de guanyar molts negocis del poble), no em sembla la millor opció per fer florir més la vil·la. El programa ja estava enllestit, els espectacles contractats, el pressupost el més ajustat possible, els voluntaris a punt (com cada any)... tot era al seu lloc, només calia el vist-i-plau del nou ajuntament per tornar a reviure una festa que ens recorda com en el passat anàven de la mà tres cultures: la cristiana, la musulmana i la jueva. Un punt de trobada cada vegada més imprescindible en el món d'avui i que es veia crèixer any rere any. Diuen ara que la festa s'ha de repensar (això sempre cal fer-ho), que podria ser bianual (és una opció, sens dubte, però no tinc tan clar que enguany no calgués fer-la). Veurem doncs si l'any que ve és possible i si l'han repensat prou.  Fa dies que miro, escolto, llegeixo... tot el que puc i el temps em permet sobre el moviment dels indignats de la Plaça Catalunya. És un moviment que va generar una ampla simpatia en molts sectors i jo em vaig mirar amb espectació, però a mesura que passen els dies em pregunto si saben realment què volen (aquí n'hi ha un tros), estic esperant propostes reals (suposo que això és molt difícil veient l'heterogeneïtat dels integrants), i concretes que puguin canviar la nostra democràcia, però no em sembla que comparar-ho amb la plaça Tahir sigui gaire correcte. La sensació que tinc és que hi ha un batibull d'idees moltes vegades discordants unes amb les altres. Segurament moltes vàlides, però moltes altres fora de lloc. Quan s'afirma que cal una "democràcia real" s'està dient que la que tenim ara no ho és i no és cert. Segons el diccionari, democràcia és la doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. I, que jo sàpigui, això ho tenim, hi ha cicles electorals i tothom, major de 18 anys, té dret a presentar-s'hi i a votar, les eleccions són lliures, hi ha sufragi universal (que va costar molt d'aconseguir), l'altra cosa és que exercim el nostre dret i que la nostra democràcia sigui perfectible, que ho és.Al web de l'acampada de Barcelona es parla explícitament d'aturar el parlament i s'explica com es farà. Criden a la desobediència civil i per recolzar-ho diuen: "La llei que obligava Rosa Parks a cedir el seu seient a un blanc havia estat aprovada per un parlament. Gandhi va desobeir a un parlament en iniciar la marxa de la sal. L’Apartheid a Sud-àfrica va ser aprovat per un parlament. Igual que a Atenes, a Reykjavík, a Madrid, a València… Reivindiquem la legitimitat de la desobediència civil per a oposar-nos a l’aprovació de lleis injustes". Diria que quan Rosa Parks va protagonitzar la desobediència contra una llei feta pels blancs que discriminava els negres, els negres no podíen votar. Diria que quan Ghandi va desobeir al parlament britànic del qual l'Índia era una colònia, els indis no podíen decidir res per ells mateixos i tampoc podíen votar. Diria que durant l'Apartheid a Sud-Àfrica els negres tampoc podíen votar. A què treu cap doncs voler la desobediència civil si aquí sí que es pot votar? Saben realment quins instruments tenim per capgirar les coses i com s'han d'utilitzar? Saben que existeixen les recollides de signatures per promoure una ILP? (si bé és cert que la nostra ILP és molt més restrictiva que en altres països, però això ve de la Constitución Española i només la pot canviar el parlament español i recorda allò del "atado y bien atado")...  Quan el 1996 Àngel Colom i Pilar Rahola van marxar d'ERC per a formar un nou partit (PI) no semblava que hi hagués ningú capaç de liderar el nou projecte d'ERC. Un company de partit em va dir que intentaven convèncer un diputat, en Carod-Rovira, conegut per les seues grans argumentacions, però que semblava estar a un altre nivell i vaig pensar que no era una bona opció, massa intel·lectual i amb poca fusta de líder. No cal dir que el meu ull clínic per a descobrir líders està bastant espatllat. Carod tenia reticències a acceptar l'aposta, però sortosament ho va fer i es va destapar un gran líder que va excel·lir en el discurs teòric i la capacitat d'oratòria (article a l'AVUI de Carod: Una necessitat vital, refundar ERC). Es va revelar com un gran aglutinador i va obrir el partit a molta gent, a banda de dotar-lo d'un discurs ideològic de gran abast. Carod, però, no estava sol. Tenia molta gent al seu voltant acomboïant-lo i també unes bases que ens vam dedicar amb cos i ànima a fer arribar i fer crèixer el projecte perquè hi créiem fermament. Els resultats van acabar arribant al 2003. L'esquerra independentista creïble era clarament la tercera força catalana passant la mà per la cara al PP espanyol, i amb l'èxit va arribar el dilema: calia pactar amb CIU o amb PSC+ICV? Després de 23 anys de govern de CIU, semblava que la resposta era clara. Calia fer un canvi, un tomb, apostar per les polítiques socials i redigirir el timó cap a una Catalunya més sobirana i, per fer-ho, calia arrossegar al PSC, de caire federalista, sí, però també amb una vessant catalana que calia potenciar. És clar que el primer tripartit era necessari i bo pel país, però el segon no es va entendre ni dins ni fora del partit... Sembla que a poc a poc les retallades van arribant a tot arreu. Almenys han arribat a Ensenyament, Sanitat i, ara, a l'ajut a les famílies. El conseller Cleries ho ha anunciat avui: "El govern retalla els ajuts pels fills de 0 a 6 anys". Només les famílies amb rendes inferiors a 8.000 €/any i que acreditin cinc anys a l'estat, dos a Catalunya, podran seguir cobrant-la. Contrasta, i força, amb aquesta altra notícia que va sortir no fa massa dies en un mitjà de Tarragona: "Artur Mas puja 12.000 euros el sou de set càrrecs de confiança de les delegacions territorials". En què quedem, doncs? En un moment de retallades, fa mal d'ulls veure que "el govern dels millors" sap retallar (i molt) en drets socials, però no sap rebaixar gens els seus propis sous, juga a rebaixar el dels altres. La crisi no pot ser l'excusa permanent, hi ha moltes maneres de gestionar-la i no sempre cal que paguin els més febles, però, per desgràcia, en època de poca feina els poderosos tenen, encara més, la paella pel mànec...  Les eleccions municipals ens han deixat un panorama polític diferent a molts llocs. CIU ha aprofitat bé l'embranzida de les autonòmiques i governa altre cop (o per primer cop) a molts ajuntaments. Les quatre diputacions són de CIU i, per si algú no se'n recordava, la Generalitat també. Així doncs la federació catalana té més poder que mai. D'altra banda PxC ha entrat en llocs insòlits fins ara (Tortosa o Reus o Viladecans).Cal un comentari a banda per a parlar d'Esquerra. Hem perdut molt a ciutats importants, però ens hem mantingut a municipis petits, on el tu a tu és molt important (i penso en alcaldies de la Ribera d'Ebre, Miravet, Rasquera...). Les CUP han entrat amb força a alguns municipis en detriment d'Esquerra molts cops. SI no ha tingut gaire representació pel que s'haugurava. A Sant Joan Despí la suma d'Esquerra, les CUP i SI haurien tingut un regidor, però el vot dividit ha provocat que ara no hi hagi cap partit a l'oposició d'esquerres i independentista, mentre el PP és la segona força (divideix i venceràs). El treball intens de moltes candidatures d'Esquerra no s'ha vist traduit, malauradament, en vots, evitant, doncs, parar el cop després de les eleccions al Parlament. La diferenciació entre les catalanes i les municipals no s'ha produït en molts casos i Esquerra (també el PSC) ha estat l'ase dels cops. La debacle del PSC és important, és cert, però Esquerra ha desaparegut a ciutats grans on havia costat molt d'entrar (Reus, Tarragona...) o ha estat impossible fer-ho (L'Hospitalet), mentre PxC hi ha entrat amb força... Per pensar-hi, sens dubte... Què passa si no votes? és un vídeo il·lustratiu i d'especial interès en època electoral que ens explica allò que ningú sap explicar sobre on van a parar i per a què serveixen els vots en blanc.  Divendres a Móra d'Ebre... M'ha sorprés molt negativament el fet que Joan Herrera decidís no anar a votar a la consulta sobre la independència del 10 d'abril, al·legant que no hi havia l'opció que defensa: el federalisme. Una reacció així la pots esperar d'un personatge com Duran (no entenc que sigui el polític més ben valorat), però no d'un polític demòcrata i modern. Sincerament, sigui la consulta vinculant o no, encara que només sigui per decidir si una paperera ha d'anar a una banda o altra del carrer, està molt bé que es consulti a la ciutadania i els polítics, els primers, haurien d'anar a votar per donar exemple, sinó no ens queixem després que hi ha baixos índex de participació. Cal predicar amb l'exemple. Molta gent de l'anomenada societat civil s'ha implicat en aquestes consultes, val la pena que també els polítics facin la seua feina i es posin al costat de la societat anant a votar, com qualsevol altre ciutadà. També la reacció d'alguns membres d'Unió Democràtica em sembla lamentable. La presidenta del Parlament hagués hagut d'anar a votar la primera i a títol personal, òbviament. Tothom vota sempre a títol personal i tothom té dret a vot i està bé que l'exerceixi, sigui quin sigui el seu sentit. Herrera hagués pogut fer com la Sra. Camats i votar en blanc si no estava d'acord amb el que se li preguntava. Si realment creu que el federalisme és una opció tan important en la Catalunya d'avui, que faci una consulta popular a veure qui hi creu, encara. Dos nos federen si un no vol, i un no vol perquè té a l'altre annexat i ja li està bé. Només si fóssim independents podríem decidir si volem federar-nos amb Espanya. Tal i com estan les coses avui, federar-se amb Espanya és una utopia i, en canvi, la independència (que semblava utòpica fa uns anys), és cada vegada més a prop i alguns polítics n'haurien d'anar prenent nota.  CIU torna a ser la de sempre. No sembla que set anys a l'oposició hagin canviat gaire els seus plantejaments ni la manera de fer. Sovint, als mítings, hi ha banderes que són estel·lades per una banda i només amb les quatre barres per l'altra. Una manera d'acontentar tothom o de no deixar satisfet ningú. Ni la manifestació del 10 de juliol, ni les votacions del 10 d'abril fan variar els plantejaments. Mas diu que vota sí a la independència, molts altres dirigents de Convergència s'hi mostren favorables, Unió discrepa, CIU s'abstè en una votació clau. Segurament la independència no venia al programa, poden argumentar, qui va votar CIU pensant que podria recollir l'esperit del 10 de juliol, s'ha equivocat. El país necessita respostes i tothom mira als polítics. L'èxit de la consulta per la independència a Barcelona hauria de fer pensar que alguna cosa s'està movent, que alguna cosa ha canviat i que els polítics no poden fer el de sempre. Arriba una època de canvis, la crisi profunda ens hi obliga, CIU ha disposat de 100 dies per demostrar que ha tornat amb capacitat de lideratge i resposta a les necessitats del país i, de moment, hem tornat al passat, potser sense voler-ho, com a contrapès natural a una situació que tampoc agradava. No sé si és pitjor el remei que l'enfermetat... No sé perquè està tan nerviós Duran i Lleida. El líder democristià cada cop s'assembla més al seu personatge esperpèntic del Polònia. Primer la polèmica asseguda a la taula del consell de govern sense cap càrrec explícit. Després la trifulga amb López Tena que va quedar en un nores. I ara surt per explicitar el vot de la vicepresidenta del govern. Encara que ella li hagi donat permís, em sembla molt poc elegant fer-ho i dir-ho d'aquesta manera. Em pregunto si a la vicepresidència hi hagués hagut un home, si ell hagués actuat així... Clar que, la senyora vicepresidenta, des que es va descobrir la relliscada del currículum, no deu estar per a massa polèmiques i per a massa exigències i sembla subordinada a la voluntat de Duran. Potser Duran volía explicitar que a Unió són la mar de diversos: uns no voten, altres voten sí i altres voten no...i avall que fa baixada, d'aquesta manera s'asseguren un contrapés amb Convergència i li fan de fre; però, francament, cada cop aquest partit històric sembla que esdevingui més un partit histèric (i disculpeu la broma), potser fa més nosa que falta en un govern que vol ser seriós i dels millors. Si la queixa del tripartit éren precisament les veus diferents i dissonants, ara amb el bipartit no només hi ha dues veus diferents sinó un guirigall. Farien bé de posar-se d'acord i actuar amb serietat pel bé del país, però potser set anys a l'oposició els hi han fet perdre l'equilibri. Ara fa 20 anys vaig decidir entrar a formar part de les JERC, primer, i d'ERC després. No va ser una decisió d'un dia, vaig estar almenys dos anys tenint converses amb un militant que provava de convènce'm per entrar a formar part del projecte i treballar des de dins. Va ser una època intensa, just l'any anterior als Jocs Olímpics. La independència era vista com un projecte massa radical, massa trencador, massa utòpic... L'independentisme fèia por perquè s'associava a altres parts de l'estat on els radicals fèien servir la violència. Fer servir les urnes i no les armes (llibre: De les armes a les urnes), els tenia prou descol·locats. Jordi Pujol no era independentista, tot i què sempre ho deixava pensar al seus seguidors amb una ambigüitat calculada perfecta. El meu pare, militant de Convergència des dels inicis, estava convençut que Pujol era independentista i que trauria l'estel·lada quan les circumstàncies ho demanèssin. El meu pare ja no hi és, però els fets li donen la raó; finalment Jordi Pujol ha dit que la independència és necessària i que ja no té arguments per convèncer els independentistes que no ho siguin (ell, que podria vendre una nevera a un esquimal). I és que el temps acaba posant les coses al seu lloc. Fa vint anys no havia pensat mai entrar en un partit polític, però les circumstàncies ho van propiciar perquè no m'agradava el que s'estava vivint a la política municipal i al país i sóc de les que pensen que si vols canviar les coses cal fer-ho des de dins. Fa vint anys tampoc pensava que hi hauria una consulta independentista a Barcelona, ni que Jordi Pujol hi votaria a favor. Ara és un bon moment per la lluita independentista, un moment en què primer hem viscut una divisió i ara (esperem que duri), una unió de forces que ens poden portar més lluny ("la unió fa la força" contra el "divideix i venceràs"), i em fa feliç haver-hi contribuït amb el meu gra de sorra, com tants i tants altres. La independència no arribarà demà, encara queda camí per córrer, però la tenim molt més a tocar i em fa feliç veure com cada vegada més responsables polítics de partits que no s'han declarat independentistes són partidaris de la independència i ho diuen obertament. Esquerra no té, sortosament, l'exclusivitat de l'independentisme, però sí que ha estat la llavor que ha fet que tot això avui sigui possible (algú s'imagina ser on som sense Esquerra?) i me n'orgulleix continuar formant-hi part i continuar engruixint aquests vuitanta anys d'història.  Fa set anys CIU va ser foragitada del poder pel primer tripartit. Era clar que calia un canvi al país, la memòria és curta, però veníem d'una època convulsa, els darrers anys del pujolisme, plens de decisions contra el territori; el PHN (Plan Hidrológico Nacional), per exemple, lligat a un cansament després de 23 anys de governs convergents de Jordi Pujol i del PP a Madrid. El país necessitava un canvi, i el va tenir. El primer tripartit va ser vist amb il·lusió col·lectiva, semblava que l'endemà de prendre possessió el govern les coses canviarien com un mitjó, però els canvis són lents, abans i ara, el Sr. Mas ja ho ha advertit... |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosASSOCIACIONS DE DONES
BLOCS AMICS
BLOCS D'ALGUNS QUE M'HAN VISITAT
BLOCS D'INTERèS
BLOCS POLíTICS
DIARIS
EN ITALIà
ENTITATS CULTURALS
GEOLOGIA
MATERNITAT
MúSICA
SOLIDARITAT
VIATGES
XBS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
Coses a dir. Anotacions diverses de Mònica Amorós
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|