El nazi de Siurana

Aquests dies d’estiu aprofito per posar-me al dia de lectures i El nazi de Siurana era dels llibres pendents. Bona història que ens explica en Toni Orensanz. Ben travada, ben argumentada, i sorprenent en molts aspectes. M’ha enganxat de principi a final. Ja es sabia que el personatge havia estat un nazi important, però en Toni Orensanz es capbussa en la història per extraure molta informació inèdita i posar-nos-la a l’abast. Tot un exercici d’anar encaixant peces i anar imaginant com havia anat tot plegat.

Conec Siurana perquè és a prop, però no m’imaginava que en un lloc tant petit hi poguessin confluir tantes persones diverses, d’ideologies tan divergents… Clar que Siurana és una mica “la fi del món”, no tenia carretera asfaltada per arribar-hi i és un cul de sac.1823_el-nazi-de-siurana_imgEs nota que Toni Orensanz és del Priorat, usa alguna paraules típiques que als parlants d’aquestes terres ens fan somriure enmig del drama. Si us agrada llegir sobre fets històrics, us agradarà. Això sí, hi ha molt treball d’investigació darrere, una feinada sens dubte. És una bona novel·la per endinsar-te en un altre món que tampoc ens queda tan lluny i descobrir personatges entranyables amb un passat més aviat fosc.

I, si podeu, visiteu Siurana, una petita joia enmig del Priorat que després de llegir el llibre veureu d’una altra manera.

L’Ebre, un riu que fa pujada

Arturo Gaya, ebrenc, cantant, lletrista i periodista, ha escrit un llibre que va vindre a presentar a Móra en el marc de la Primavera Cultural i en tenia pendent la lectura des de llavors. És un llibre lleuger, ràpid de llegir i de consulta que repassa racons, històries i llegendes del riu més cabalós de la península. El llibre es llegeix ràpid perquè està dividit en històries molt breus que fan pinzellades d’anecdotari pels diferents indrets. Hi he descobert moltes coses que no sabia sobre el riu i, segur, el duré a la motxilla quan viatgi prop de l’Ebre per veure què hi puc trobar; pels llocs que no conec encara és una bona manera d’introduir-s’hi.

índexLa portada té una imatge que he pogut veure moltes vegades en directe perquè és un dels meus racons preferits a l’Ebre. Des de “El balcón del Ebro”, l’Ermita del Pilar a Faió. En directe és un plaer pels sentits, certament. La trobem a la pàgina 88:

IMG_20160807_121433D’altra banda, passa massa de puntetes per Móra d’Ebre i la Ribera d’Ebre. Només anomena el camí de sirga que travessa la comarca, la plaça de Miravet i castell, i la Ribera d’Ebre és molt més que això. Si la voleu gaudir de ple, us proposo visitar el web de Turisme de la Ribera d’Ebre,  amb molts suggeriments que us poden fer servei. En aquest sentit, trobem dues empreses que fan visites guiades (que jo sàpigui), per si us voleu deixar portar pels racons amb un guia oficial: Tarvitur, visites guiades i Lo racó del Temple. I, un dels meus racons preferits és una escapada al Castellet de Banyoles (Tivissa), un dels poblats ibèrics més importants de Catalunya des d’on hi ha vistes fantàstiques de la Cubeta de Móra. Arturo Gaya MdEPer saber-ne més sobre el llibre i Arturo Gaya.

Tornar a Itàlia. Perugia

Feia uns anys que no tornava a Itàlia. Dic “tornar” com si hi anés molt sovint. Bé, sí, podríem dir que hi he anat molt sovint des que vaig descobrir-hi Perugia i la Università per Stranieri i vaig anar a estudiar-hi Italià. Una regió fantàstica, l’Umbria. Una ciutat encantadora, Perugia, plena de racons on perdre’s, plena d’estudiants i plena de música al juliol amb l’Umbria Jazz, i no només. Perugia és el meu lloc preferit per perdre’m a Itàlia, sense cap dubte. Potser hi ajuda que el centre sigui “caminable”, cosa que no passa tant en grans ciutats. Al centre no hi ha pràcticament cotxes, i pots gaudir d’una passejada entre comerços molt tradicionals, terrasses de bars amb vistes, museus, esglésies… i alguns turistes.

IMG_20160705_140255Roma, ciutat monument a cel obert. Florència, bellesa incomparable, certament. Milà, aires del nord. Gènova, portuària. Venècia, sempre espectacular, però ofegada pel turisme. Verona, Bologna, Ferrara, Siena, Lucca… Itàlia ens ofereix llocs d’incomparable bellesa, únics al món. Mentrestant, torno a Perugia i a l’Umbria, que es troba entre la idolatrada Toscana i Roma, la ciutat eterna. Perugia que potser no és gaire coneguda, però és una ciutat amable que torna a estar en forma després d’un període fosc on va estar per uns anys degradada. Però s’ha refet. L’han polit, i tot i que em diuen que encara no és prou segur caminar per segons quins llocs de nit, fa quatre anys la sensació de degradació va ser molt més gran, fins al punt que no m’hi sentia còmoda. S’hi respirava un ambient intranquil. Ara és molt diferent. En tornar a trepitjar el centre, arribada amb el modern minimetrò, i abocada a un carrer preciós que em va posar la pell de gallina de la bellesa sobtada que van veure els meus ulls, talment com si no l’hagués vist mai aquella estampa, i això que fa 22 anys que la conec; en tornar a trepitjar el centre, deia, les sensacions van ser magnífiques i em vaig sentir de nou a casa, com tantes vegades m’havia passat anteriorment.

IMG_20160705_134951Perugia té alguna cosa especial que atreu. Els viatgers que venien amb mi van concloure que sí, Roma i Florència són ciutats precioses, però Perugia té un encant especial. Potser perquè és molt més abastable i tranquil·la, potser perquè no et sents turista, sinó que de seguida formes part de la ciutat i et venen ganes d’estar-hi una temporada per descobrir-ne els racons, o reviure’ls. Perugia, ciutat màgica al cor verd d’Itàlia, com més et conec, més m’agrades.