Una gran il·lusió col·lectiva: “Junts Pel Sí”

El diari Financial Times considera ‘crucial’ que els partits independentistes principals hagin aconseguit de formar una llista conjunta per a les eleccions del 27-S. Comença així la notícia publicada per Vilaweb. Certament hi ha molta il·lusió col·lectiva, molta gent que anirem a omplir la Via Catalana 2015, com ja vam fer anys anteriors. Som disciplinats i no ens conformem amb manifestar-nos, ho fem agafats de les mans creuant el país de cap a cap, fent una enorme V dibuixant la senyera o, enguany, omplint la Meridiana de colors.

fent pinya

Però tornem a la llista. Hem fet pinya i és cert que s’ha generat una enorme il·lusió col·lectiva. S’havia perdut després del 9N i la no convocatòria immediata d’eleccions, com molts esperàvem, però, certament, res no és casual, perquè llavors hi havia molts impediments i un paisatge poc definit, la corda es va anar tensant i ara ha quedat un panorama clarificat. La llista és molt més potent i diversa del que podíem imaginar i de la proposada llavors. Una llista que té a la societat civil com a bandera, però que hi conflueixen els dos partits principals que volen la independència, a banda de molts altres més petits. És aquesta l’única motivació de fer una llista tan diversa que aplega gent tan diferent, és la llista del Sí+Sí que no vam poder votar en un referèndum acordat. A banda dels dos partits principals hi ha gairebé 500 associacions que hi donen suport. És la candidatura conjunta, el pal de paller de les candidatures que vol aconseguir una majoria incontestable per a iniciar la desconnexió amb l’estat, altrament dit, iniciar el procés d’independència.

11012521_1028572763833896_1113247725142960492_nNo és l’única llista que vol la independència, també es presenta una altre partit netament independentista: la CUP. Una llàstima que no s’haguessin pogut afegir al projecte majoritari, però també sumaran pel sí, encara que amb condicions, i és això el que em genera dubtes, no se saben les condicions i no vull ni pensar que “Junts pel sí” no obtingui la majoria i es perdin vots (cap a la CUP), no transformats en diputats, el nostre sistema electoral premia els grans i castiga els petits (això s’haurà de canviar, com tantes altres coses, però ara tenim el que tenim). Per això, espero i desitjo que #Juntspelsí aconsegueixi una majoria aclaparadora, no ens podem permetre no tenir-la, necessitem a la societat civil empenyent, com ha fet aquests darrers anys, i també vots que ho certifiquin, que ens quedi clar, els ho hem de deixar clar!

El Financial Times ho té clar que aquesta llista unitària és “crucial” per al procés. Jo també ho penso. Malgrat les diferència ideològiques que puc tenir amb alguns dels membres, hem buscat els punts en comú i hem obviat les diferències amb un únic objectiu clar i diàfan: LA INDEPENDÈNCIA, per molt que després s’hi sumin altres coalicions. S’ha fet el que la societat civil reclamava, deixem el partidisme a banda i anem tots a una per a la independència, després ja decidirem com serà el país desitjat. Ens espera un setembre de vertigen. Fes-te candidat per “Junts Pel Sí” i dóna suport a la independència. Ara és l’hora, més que mai, és la nostra oportunitat i no podem fallar!

Escolta a Germà Bel, 4 minuts imperdibles.

Escolta a Oriol Junqueras. 4 minuts que faran història.

Escolta a Eduardo Reyes. 4 minuts

 

 

“La Maestra Republicana” d’Elena Moya

Vaig tard perquè “La Maestra Republicana” es va publicar a finals del 2013. Han passat gairebé dos anys des que vaig sentir-ne a parlar per la xarxa i vaig veure que se’n feia la presentació a Morella. Elena Moya hi té vinculació, i  la novel·la, preciosa i emocionant, passa majoritàriament allà. He passejat per Morella algunes vegades, i també m’encanta el racó dels poetes que surt a l’obra. Segur que la propera vegada que hi passegi ho miraré tot amb uns altres ulls. Realment, Morella és preciosa.

portada-maestra-republicana

Elena Moya té una prosa elegant i molt descriptiva que fa que et posis ràpidament en la situació dels personatges, a banda que retrata ambients poc coneguts (com La residencia de señoritas de Madrid, o Eton College). En més de 500 pàg. s’explica un bon relat que en alguns moments et fa somriure, però també et toca el cor i et fa plorar. Emocionant. Vaig devorar el llibre en dos dies (havia fet una mica de feina dies anteriors, però un cop ficada dins la història no vaig poder-me aturar). Si t’imagines què hagués passat sense aquells quaranta anys de foscor… Una mica com em preguntava al juliol arran del llibre republicà sobre microscòpia. Elena Moya construeix un gran relat molt ben equilibrat, ja friso per llegir el seu darrer llibre “La candidata”, promet ser molt interessant.

Micromasclismes

Agost. Vacances. I sembla que tothom estigui per a altres coses. Avui obrim el diari i hi trobem una altra dona assassinada. Una altra d’una corrua llarga i dolorosa. Sembla que només les dones ens preocupa aquesta violència, com si això no anés amb ells (Hola, nos estáis matando! diu un article lúcid sobre el tema). Silvia Casola va fer fa poc una bona reflexió: La bena que ens assassina, però tot plegat no era per això que he començat a escriure…

Mireu aquesta imatge:

CMhsY4gWUAAL99p

És d’una campanya contra la violència de gènere, però amaga un micromasclisme.

Aquí un altre exemple de micromasclismes quotidians (la notícia va sortir a El Mundo):

11890955_10206667735166478_2295514319573225503_n

“Només” és una dona, clar, per això la medalla d’or no és el més important per a destacar-ho al titular. Lamentablement, l’esport és un continu de micromasclismes en tots els àmbits. Les dones no existim o estem en un segon o tercer pla. Paula Hawkins, arran de la publicació de la seua exitosa novel·la “La noia del tren” (èxit de vendes i traduïda a 40 llengües), diu una frase en una entrevista que fa reflexionar: “Som educades perquè pensem com a víctimes”, i potser en això rau molta part del problema. ‘Molts diuen “no sóc masclista/racista, etc,” però dir-ho no fa que deixis de ser-ho. El que fa que deixis de ser-ho són les teues accions‘, piulada de Layla i amb tota la raó del món.

Cap de vosaltres, dones, s’ha trobat amb micromasclismes? Quants en podem trobar en el nostre dia a dia que ni tan sols en fem cas? Probablement venen d’homes que diuen la frase anterior “no sóc masclista…”, i nosaltres (sempre de bona fe), suposem que són bromes i procurem no fer-ne cabal…

¿Nos quereis vivas? Es preguntava en la mateixa línia la Silvia Nanclares. I és que la foto que l’acompanya ho diu tot:

Meme-Fuente-Especialista-Igualdad_EDIIMA20150808_0257_18

La xarxa és un gran altaveu, hauríem d’usar-lo més per a denunciar aquests micromasclimes que ens són tan a prop. Gràcies a Twitter, he trobat tots aquests enllaços en un no-res, i segur que n’hi ha més, la xarxa en va plena, però només he trobat textos de dones, no hi ha homes, com bé es denúncia en molts d’aquests textos (o jo no els he sabut trobar) i haurien de ser els homes, també, qui fessin la denúncia.

Si tocan a una, nos tocan a todas“, un altre text a afegir al llistat. I també una Biblioteca Feminista per triar i remenar que fa goig.

I acabo amb una altra piulada de Layla:

– Los empresarios explotan, la policía tortura y los banqueros roban.

-Y los hombres nos matan.

– EH TÍA, CÓMO TE PASAS GENERALIZANDO

Doncs això.

Actualització: no és cert que no hi hagi homes que defensin la igualtat, avui he descobert aquest article de Miguel Lorente Acosta, esperançador!

Vergonya, ràbia, impotència…

És evident que alguna cosa no sabem fer prou bé quan aquest agost sorgeixen tantes notícies de violència: “Mor apunyalada una dona a Castelldefels“, “Un home mata a trets la seva dona i els seus dos fills i després es suïcida“, “Detingut a Terrassa després d’intentar estrangular la seva exparella a Ciudad Real“, “Una dona degolla el seu nadó a l’altar d’un cementiri de Toledo“, “Desaparegudes des de dijous dues noies a Conca“…

No sé si té alguna explicació tot plegat, és important denunciar-ho i fer el possible per a que no torni a passar. Potser és irreal pensar que es poden capgirar aquests casos, però cal intentar-ho, i fer la denúncia, i aturar-ho!

M’uneixo a les peticions i recordatoris de Roser Giner (Dones assassinades) i Carme-Laura Gil (El forat negre… Són 26!), cal fer alguna cosa, i urgent!

prou violència