8 de març

Dia de la Dona, o de les Dones, o de les Dones Treballadores… bé, totes les dones som treballadores d’una manera o altra. L’ONU va establir el 1952 que el 8 de març fos el dia de la Dona Treballadora en record de les 142 dones que van morir en un incendi a una fàbrica de Nova York degut a la protesta per les dures condicions de treball a les que eren sotmeses. Això va passar el 1911. Hi van haver més protestes, també vinculades a la indústria tèxtil i al món obrer. S’ha lluitat molt des de llavors, però encara queda molt per a fer. No només aquí, sinó arreu (i penso especialment en les treballadores del tèxtil de països asiàtics, segurament en condicions tant o més dures que les de Nova York de fa 100 anys).

8març

Hi ha dones que tenim la sort de treballar de manera remunerada, però encara hi ha una bretxa salarial important entre homes i dones. És a dir, hi ha diferència entre el que cobrem uns i altres per a fer la mateixa feina. I això sembla que es manté (i té el perill de fer-se crònicsi no hi posem remei: 71 anys per eliminar la bretxa salarial diuen, anant bé la cosa), i s’ha agreujat amb la crisi i també amb l’edat de les dones.

Hi ha homes que això ho troben normal o, almenys, ho han trobat normal una part de la seua vida (en conversa privada ho admeten). Potser no tots ho diuen, però molts ho pensen, que és “normal” que una dona cobri menys que un home per a fer la mateixa feina (i potser algunes dones també ho pensen segons en quin context ens puguem moure). Ha de ser així per força, sinó no s’entèn (jo no ho entenc, vaja), que hi hagi tanta diferència entre el sou d’uns i altres encara avui en dia. I en països considerats “civilitzats”. A ningú li preocupa que les dones, a l’Estat Espanyol, haguem de treballar 79 dies més a l’any que un home per cobrar el mateix?

D’altra banda, sempre m’he preguntat (i m’entristeix fer-ho), com és que a l’Ebre es celebra tant Santa Àgueda, patrona de les dones, amb grans festes a tot arreu només per a dones. Es proclama Alcaldessa i Dames (com si les dones no puguéssim accedir al consistori de cap altra manera -sortosament hi ha coses que canvien, ho explicaré en un altre post-), és fa un sopar de Dones i una festa nocturna, missa… No hi ha reivindicació, ni lluita, com si les dones no tinguéssim veu mai, només un dia l’any. I el 8 de març aquestes associacions de dones que fa 20 anys que celebren la “tradicional” festa no fan res. No existeix al seu calendari. Potser perquè és un entorn rural, però al s. XXI hi ha prou informació per totes bandes per conèixer la realitat del món on vivim i per, des del nostre racó de món, fer el possible per intentar canviar-lo.

Sigui com sigui, que tingueu un 8 de març reivindicatiu per a que a poc a poc, entre tots, puguem anar canviant les coses!