Emocionant!

Ha estat un dia llarg. Després de dotze hores i dos cafès hem fet el recompte. Emoció a l’ambient. Podríem resumir en: cues a primera hora. Aplaudiments en entrar els primers votants. Moment de desconcert en entrar dos individus amb una bandera espanyola penjada de capa. “Tranquils, venim a votar”. Estan en el seu dret. Ha vingut molta gent de molts llocs diferents tenint en compte les circumstàncies. Alguns no han pogut votar perquè no tenien el DNI en regla, o els hi havien robat feia poc i no tenien el nou, o posava un altre municipi en comptes del que estaven vivint. En molts rostres he vist la il·lusió i les ganes de participar, de fer un tomb a la història. Gent que ho feia per primera vegada i no ho havia fet mai tot i que hagués pogut fer-ho. Gent gran que havia esperat tota la vida per fer una votació com la d’avui. Gent en cadira de rodes. Gent amb crosses. Gent que es feia fotos posant la papereta a l’urna. Nens que posaven els vots dels seus pares… Molta, molta gent, en definitiva, perquè ens havien dit que no ho podíem fer això de posar un vot dins una urna i era com si fóssim gairebé delinqüents. I res, la gent ha respost amb el vot.

El fet d’haver-se de registrar i després inscriure’s per votar ha generat cues en algun moment. M’he sentit americana per uns instants, registrant-me i votant, volent exercir el meu dret activament. I sí, com diu Francisco Fernández, també és el dia en què m’he sentit veritablement demòcrata.

El procediment ha estat diferent a totes les votacions que hem fet fins ara. Urnes diferents. Espais diferents. Tot nou, a estrenar. L’alegria i il·lusió als rostres que hem viscut als col·legis ha estat indescriptible. Què bonic és poder exercir un dret. Ens hem manifestat a les urnes més de dos milions de persones. Més d’un milió 600 mil han votat Sí-Sí. I, com diu en Sergi Castanyer: “qui no vota, no té veu, per tant, tant se li’n dóna el resultat i accepta el que surti”. Tot un èxit, doncs, al meu entendre.

I demà?  “Demà potser no passarà res, però tot haurà canviat per sempre” diu Vicent Partal. Cert.

Compte enrere fins diumenge #Nou9N

Acabo de trobar una persona que anirà a votar No el proper 9N. Té les idees clares: És No perquè no, no és el moment. Per què? Perquè no, i no sóc del PP. Un NO rotund. Inapel·lable. M’ha dit: ara t’he fotut, no? I no, celebro que vagi a votar, encara que com és normal hagués preferit un Sí+Sí, clar. Però que algú que té tan clar el no vagi a votar, m’alegra, perquè vol dir que creu en la democràcia, almenys la vol exercir.

No hem tingut gaire temps per contrastar arguments, però a tot li troba pegues: tampoc està d’acord que es pugui votar a partir dels 16 anys, ni que no hi hagi cens, ni amb la pregunta… però anirà a votar. L’honora. En un país lliure totes les opcions són vàlides. Després m’ha reconegut: potser estic equivocat perquè molta gent ha sortit al carrer per dir el contrari que dic jo, però penso continuar votant que no. I en aquest punt penso en l’11S quan milers -milió i mig potser- de persones vam omplir 11km de carrers a Barcelona fent el mosaic de la senyera mentre a Tarragona unes 4000 persones nacionalistes espanyoles es convocaven per perpetuar la unió amb Espanya. Si fóssiu dels del no, no us voldríeu comptar, no fos cas que comptant vots se sabés alguna cosa. El PP prova d’espantar-nos, apel·la sempre a la “majoria silenciosa” que es queda al sofà, diumenge ho pot tornar a dir segons com vagi el resultat, però ja ens haurem comptat, amb vots, no amb estadístiques.

D’aquí cinc dies justos els col·legis hauran tancat i sabrem una estimació dels vots i dels percentatges de gent que haurà anat a votar. Vist això d’avui del Tribunal Constitucional i la resposta del Govern, la setmana se’ns farà llarga i pot ser força mogudeta. Estic per plegar veles i oblidar-me d’aquest pols amb l’Estat fins les 8 del matí del dia 9 que m’he de presentar al centre de votació, no fos cas que m’espatllessin alguna cosa. Aquesta vegada tot és diferent: el lloc on votarem, la formació de les meses (amb voluntaris -tindré la sort de presidir-ne una-), les urnes, no hi ha llistat i es construirà en aquell moment… i una doble pregunta. És un misteri a hores d’ara què pot passar, però mentre gent del país de “tota la vida” votarà no o no anirà a votar, altres que han vingut no fa tant, però que han trobat que Catalunya és terra d’acollida, aniran a votar sí+sí i criden a la participació amb arguments sòlids.

Diumenge farem un exercici de qualitat democràtica. Serà una setmana intensa. En un país normal, anar a votar hauria de ser habitual, freqüent, necessari i imprescindible… I ningú hauria d’impedir-ho. I jo aniré a votar i penso en els que ja no hi són i voldrien fer-ho, o en els que hi són i encara no poden fer-ho. I mirant aquest vídeo m’he emocionat, sí+sí, diumenge tenim molta responsabilitat, que tot vagi bé democràticament parlant.