Rutes per anar fent: l’N-420

Hi ha poques coses més fascinants que posar-se damunt un mapa i traçar una ruta. Un dia, mentre feia un tros de la N-420 per anar i tornar de la feina, vaig voler imaginar-me fins on em podia portar.  En arribar a lloc, vaig agafar un mapa i vaig veure, oh sorpresa, que creua la península de NE a SW, des de Tarragona (Tarraco), fins a Córdoba (Corduba), com si fos una mena de Ruta-66 Ibèrica (val, exagero una mica, sí, però salvant les distàncies i les dimensions, la N-420 ens proporciona apropar-nos a paisatges i punts d’interès geològic). Travessa llocs que resulten prou interessants: Tarragona, Reus, Falset, Móra d’Ebre, Gandesa, Alcanyís, Terol, Conca, Ciudad Real, Puertollano i fins a Córdova. Un bon grapat de punts per a poder fer rutes de qualsevol tipus en uns 800km de recorregut…

Clar que des de Tarragona fins a Gandesa la conec prou bé. I més enllà què hi deu haver? El Matarranya, sí, un pèl desconegut, però amb molta màgia. Hi ha llocs on la carretera zigzagueja per paisatges fantàstics, s’enfila a llocs impossibles i torna a baixar fins als racons més profunds. Entre altres, travessa dos Geoparcs (que són zones d’interès geològic i cultural pròpies), el del Maestrat i el de Villuercas, que porten anys consolidats i ofereixen moltes rutes, no només geològiques, sinó de patrimoni històric i arquitectònic. A banda, travessa la Terra Alta que té proposta de geoparc i punts d’interès geològic i, com no, patrimoni arquitectònic per a donar i per a vendre (Horta de Sant Joan-Picasso-Pinell de Brai-Modernisme…) i bon vi. I el Priorat, que sempre va bé fer-hi una parada per veure Scala-Dei o Siurana, per exemple, i també és terra de vins.

La ruta passa a prop de Parcs Naturals de recomanable visita: Tablas de Daimiel (Ciudad Real), Parc Natural de la Serranía de Cuenca, Parc Natural dels Ports de Tortosa-Beseit i Parc Natural de la Serra del Montsant. Tots quatre amb rutes per a fer a peu, en bicicleta, a cavall… o com us vingui més de gust.

En fi, que em deixo moltes coses? Segur! La ruta està plena de contrastos que la fan molt atractiva, tenint en compte que la Nacional canvia de nom diverses vegades i cal estar atent i que té trams perillosos i molt transitats i altres que deuen ser desèrtics. Tot i això, amb temps i carretera per endavant, passar per la ufanor dels parcs per trobar-se després a la Manxa ha de tenir molt de contrast. Una ruta, sens dubte, molt interessant.

Aïnsa

Feia uns trenta anys que no calcigava la plaça major d’Aïnsa. Recordo molt bé aquella tarda, em va sorprendre la pedra de la plaça, la mida i el campanar a tocar i una exposició de cotxes antics que hi havia ocupant la part central. Ara està en plena forma. Qui l’ha vist i qui la veu, podríem dir. El centre històric d’Aïnsa està molt ben condicionat per a visitants ocasionals: pàrking de 1300 places a 2.5€ pagament únic, amb vigilant permanent i a tocar del castell i, per tant, del nucli antic; establiments hotelers, restaurants i botigues, tot amb encant especial. En aquest recinte del castell, encara en vies de reconstrucció, hi podem trobar un Centre d’Interpretació de les aus de la comarca del Sobrarbe i a l’altra banda, un Centre d’Interpretació del Parc Geològic del Sobrarbe. Excel·lents tots dos per a fer-te una idea de la comarca. A Boltaña, per exemple, hi ha un recorregut per veure el famós anticlinal...

Després de dinar en un dels nombrosos restaurants de la plaça, vam passar la tarda vagarejant pels carrers antics, admirant les botiguetes de tota mena tan ben posades i visitant l’església, claustre i campanar. Després vam anar als centres d’interpretació abans esmentats. Al de geologia hi trobareu tres plantes ben posades amb explicacions exhaustives en plafons, vídeos i també mostres de roques que podeu tocar i observar. Al centre d’interpretació de les aus trobareu explicacions sobre el trencalòs (quebrantahuesos), que és l’ocell típic d’aquella comarca dels Pirineus, a banda d’altres ocells típics de la zona i punts d’observació. Hi ha visites guiades.

En conjunt, Aïnsa i la Comarca del Sobrarbe han sabut aprofitar els recursos naturals que tenen, oferir-los als visitants des del remodelat nucli antic de la població, amb punts d’interès, bon menjar i beure… és un lloc molt agradable per fer-hi una visita!

Suzanne Vega al Festival Pirineos Sur

No havia estat mai a la Vall del Tena i va ser tot un descobriment. Paisatges de postal, gent molt amable i disposada a fer-te la vida més fàcil, poblets idil·lics a tocar de llocs meravellosos… res a dir en aquest aspecte, una zona totalment recomanable. Fins allà m’hi va portar, com no, un concert de Suzanne Vega a l’auditori de Lanuza a propòsit del Festival Pirineos Sur. Lanuza  és un llogarret petit i amb conjunt arquitectònic remarcable que està incrustat a peus d’un llac. Certament el Festival reactiva econòmicament la zona a l’estiu i és un bon pol d’atracció turística. Sallent de Gállego, municipi més gran i proper, també és seu d’una part del festival i hi ha concerts gratuïts, fires, exposicions, etc. Una delícia…


Una mica més amunt de Lanuza hi ha una plataforma gran enmig de l’aigua, sorprenen les dimensions i de més a prop més encara. L’auditori de Lanuza és una plataforma unida a terra per dues passarel·les i de cara a unes grades de ciment en forma de teatre grec on s’hi poden asseure unes 2800 persones i en poden arribar a cabre fins a 4500 (dissabte n’érem unes 1500). El lloc és espectacular, això sí. Primera pega, l’escenari queda lluny del públic; encara que seguis a primera fila hi ha uns 14 metres fins al cantant. Com més amunt vas, pitjor, per això han posat una pantalla gegant darrera de l’artista, sinó només l’intueixes, però n’hi hauria d’haver més a altres punts i no només darrera l’escenari. Segona pega, el so no pot rebotar perquè l’escenari està flotant enmig del llac, en conseqüència interpreto que és molt difícil ajustar-ne bé la qualitat (encantada que algú m’ho expliqui bé si vaig errada), i el(s) concert(s) haurien pogut tenir millor qualitat de so; deixem-ho així. Per desgràcia no vaig poder apreciar si Melissa Laveaux era bona cantant, perquè sentia més als instruments que a ella, que és bona instrumentista, per cert. Se’m va fer (molt) llarga l’hora i quart de concert, probablement pel so deficient, la incomoditat dels seients, la llarga espera i el fred siberià. De res d’això ella en tenia cap culpa i certament hi va posar molta voluntat per escalfar l’ambient, cosa d’agrair, però desitjava al màxim escoltar (per fi) Suzanne Vega, com ja suposeu, el veritable motiu de desplaçar-me a un punt tan remot (per a mi), dels Pirineus.

La música de Suzanne Vega la tinc molt apamada i no va sonar tot el bé que hagués hagut de sonar, deixem-ho així. L’espai és massa faraònic per a sentir bons concerts bàsicament perquè l’acústica és dolenta (o potser jo sóc massa tocada i posada en això?). Cert és que el temps tampoc acompanyava, el juliol més fred en anys, em van dir, i deu ser cert, a banda que el festival va començar just el dia anterior i potser no s’hi van posar prou a temps (em van dir dos dies abans), per a controlar bé la qualitat del so i totes les casuístiques. No es sentia prou fort si no és que no erets al davant de tot. De fet, l’entrada al recinte va ser bastant caòtica. Van obrir tard per “problemes tècnics”; uns quants ens vam veure atrapats a l’entrada per uns lectors deficients. El primer concert va començar amb mitja hora de retard sobre l’horari previst quan ja dúiem ben bé una hora i escaig esperant en condicions climàtiques gens favorables (fred i vent que n’augmentava la sensació), cosa que va endarrerir-ho tot i va empipar bona part del personal allí congregat.

Bé, a banda de tot això, vaig poder gaudir de la música de Suzanne Vega, tot i que se’m va fer molt curt, curtíssim (una hora i mitja de durada). Va cantar temes clàssics i també dels nous, i va cloure amb una de les meues cançons preferides Rosemary. El fred la va mantenir amb el cap ben tapat, o per barret o per mocador, i bastanta gent va marxar abans d’hora per no poder suportar més el fred regnant. Certament la nit va ser molt freda i tantes hores en un seient incòmode també acaben passant factura. Això sí, el lloc és preciós per fotografiar, però no per a fer-hi concerts, almenys de música intimista. Tot i això, als meus acompanyants els hi va agradar molt Suzanne, potser perquè no l’havien sentit mai en directe. Potser sí que sóc jo que sóc massa primmirada…

Fondespatla

Mentre alguns gaudien del futbol o d’un gran concert de rock a Canet, altres estàvem també sense cobertura, però en un bell mig del no-res. Des que vaig descobrir aquesta part del Maestrat, ja fa uns anys, és obligatori que m’hi deixi caure de tant en tant…

A Fondespatla s’hi arriba des de Valderoures o des de Monroyo per l’altra banda. És una carretera petita que zigzagueja per totes dues bandes. A peu de carretera hi ha un bar-restaurant-piscina i càmping que posa: Abierto todo el año. I així és, en tres anys no han tancat un sol dia, no s’ho poden permetre perquè al poble hi ha pocs habitants d’hivern i si tanques t’arrisques a que no tornin. A l’estiu no es pot tancar perquè és quan hi ha més vida. Tot i això, és un lloc tranquil, agradable i acollidor, amb tot el que necessites per tenir una estada agradable.

Recomanable fer parada com a centre d’operacions. Des d’allà, Morella és a tocar i val la pena deixar-s’hi caure i fer una llarga visita, també Penyaroja de Tastavins amb el seu museu de dinosaures, per una banda, per l’altra, a banda de Valderoures que val molt la pena, hi podeu trobar Beseit i el parrissal. I des de Fontespala, hi trobeu camins per fer a peu o en bicicleta. Poble de pedra, carrers estrets i tranquils.

Per començar el juliol, al poble hi va caure una pedregada de les que fan època, per sort no va prendre mal ningú, però la malesa que va fer als camps i a les cases és impressionant. Passejant pel poble es veuen els forats a les canals de la mida d’una pilota de tennis i més grans. Es veu que només va caure pedra, no aigua. Ni els més vells recordaven una cosa similar. La riuada va ser considerable:

Segona pedregada d’un any excepcional. Al càmping també s’hi veuen els efectes; branques per tot arreu, però no hi va haver més danys, a poc a poc tot va tornant a la normalitat. Que no us acovardi el mal oratge que hi va fer puntualment, és un lloc molt agradable, us en recomano la visita, us agradarà.

Menystenint el català, encara

Arran de la notícia m’ha vingut al cap que no fa pas gaire, en una xerrada adreçada a pares i mares, el ponent va decidir fer-la en castellà senzillament perquè hi havia dones àrabs a la sala (i ell pressuposava que entendrien millor el castellà que el català), ningú li ho havia demanat i tots els pares que hi van intervenir ho van fer en català. Quedava certament estrany veure com el ponent s’esforçava en parlar castellà, fins i tot quan una mare àrab se li va dirigir en la llengua pròpia del país.

Convivència Cívica Catalana (curiós nom per una associació), ha rebut un cop judicial (com diu la notícia de més amunt), el Tribunal Suprem ha desestimat el recurs que van presentar contra del decret que regula el coneixement del català entre el professorat universitari. Certament, un professor ha de conèixer el català si ha de treballar en una universitat catalana, l’altra cosa és que el faci servir. De la mateixa manera, crec jo de manera lògica, els ciutadans que viuen a Catalunya han de conèixer el català encara que no el parlin.

Per cert, amb algunes de les dones àrabs que éren a la xerrada parlo habitualment en català i em contesten en la mateixa llengua, no debades porten aquí més de quinze anys. Altres no entenen ni català ni castellà, res, cap de les dues llengües. Tot i això, encara noto aquell (antic) costum de parlar-los-hi en castellà d’entrada (menys-tenim la nostra llengua), segurament perquè pensem (erròniament) que el poden entendre millor. Crec jo que entendran més fàcil la llengua que sentin més i, gràcies a l’escola, els fills parlen català, amb la qual cosa aquesta és la llengua d’integració i que facilita la convivència entre totes les comunitats, la convivència cívica catalana, per cert.