L’Altra, de Marta Rojals

Ara que ja fa dos mesos que he llegit L’Altra i l’he paït, en puc parlar amb calma. No us explicaré l’argument que podeu trobar aquí, sinó una mica les sensacions que he tingut.

Si us imagineu que L’Altra és la continuació o té alguna cosa a veure amb Primavera, estiu, etcètera, us equivoqueu, cadascuna té els seus propis registres particulars. Tot i això, la vaig llegir en pocs dies també, com la primera, tot i que tenia serioses dificultats per concentrar-me degut a una grip galopant i un ull conjuntivític (per sort tenia l’altre!).

La història és intensa, no deixa indiferent, i la manera com està escrita tampoc. Si voleu que us digui, m’ha sorprés moltíssim, perquè no m’ho esperava. La trama està molt ben travada (com a la primera), i escriu meravellosament bé, com sempre, no es pot demanar més. Cert és que amb la primera novel·la vaig riure i amb aquesta més aviat he patit. De fet, crec sincerament que és més bona la segona que la primera, té molt més mèrit per la manera com està escrita, però segurament sense la primera no hagués pogut escriure mai aquesta…

El Primavera em va produir entusiasme, una necessitat volcànica d’expressar què sentia després de llegir-la; aquesta és més aviat mar de fons, et remou, et descol·loca, et fa pensar i et va creixent a dins a poc a poc. L’efecte “bola de neu” de la primera és aquí una llavor que et planta al cor sense que tu ho sàpiguis i que va creixent a poc a poc.

Cal felicitar vívament la Marta Rojals. Com sempre em meravella, m’entusiasma i em sedueix l’enorme respecte que té per la llengua (a la primera va usar paraules i expressions pròpies de la Ribera d’Ebre en una excel·lent combinació, a la segona es barregen amb normalitat català i castellà, però sempre el registre és adient a la situació i als personatges; i la manera d’escriure la història… em trec el barret!).

No cal dir que us la recomano vívament, no us decebrà o, almenys, no us deixarà indiferents, això segur. Celebro que fos de les més venudes per Sant Jordi, ara cal que sigui també de les més llegides, estic segura que quan la començareu no la podreu deixar fins a acabar-la i que, com jo, també la recomanareu, perquè ningú s’hauria de perdre una novel·la com aquesta.

Per saber-ne més:
David Figueres: Amb un llimoner per compartir
JJ Isern: La meva crítica de “L’Altra”, de Marta Rojals
Opinió a El Singular.cat
Entrevista a Marta Rojals a Vilaweb

També podeu seguir la Marta Rojals al Facebook o al Twitter, hi trobareu crítiques, recomanacions, novetats, etc.

Bojos per Sant Jordi!

Avui és aquell dia que no és festa, però com si ho fos. Els carrers, les places, les botigues… s’omplen de roses i llibres. Sembla que el món s’acabi i tot, encara que sigui com sempre, és diferent.

A l’escola hi haurà auques, poemes, relats, contes, vídeos… i dracs i princeses i cavallers… i fins i tot una lectura en veu alta en relleu a la biblioteca (enguany toca honorar El Petit Príncep). Els alumnes no faran classes normals i, a una hora o altra, sortirem a la plaça a triar i remenar llibres, mentre preparem els premis dels concursos. Tothom està content, encara que no sabem perquè i farem mil coses en un dia, i totes alhora. Una bogeria!

Sí, perquè avui és aquell dia de l’any en què embogim. Farem fotos, passejarem entre llibres i roses, parlarem, riurem, trobarem gent de sempre i gent que no hem vist fa molt temps… i es regalen roses (roses roges, roses fetes de plastilina amb dracs retallats en paper, roses del desert, roses de vidre, roses grans, petites, mitjanes… roses arreu!), i hi ha tants llibres que no te’ls pots acabar, i esperem que faci un bon sol que acompanyi el dia, perquè Sant Jordi s’ha de viure i veure al carrer…

Dames i cavallers, que tothom tingui un FELIÇ DIA de SANT JORDI!

Espanya es trenca (2)

M’explicava avui mon germà que al debat de vuit hores (que ell es va poder engolir sencer), va trobar a faltar que ningú esmentés la paraula “Castella”, en canvi al discurs de Rajoy hi va comptar fins almenys sis vegades la paraula “España”. No cal llegir Victus per entendre que Espanya no existeix, en realitat, sinó que és Castella ampliada. Sosté la tesis que sense Catalunya (com suggeria un dels ponents), ja no es podria dir Espanya, que seria una altra cosa. Un altra cosa seria, certament, però la idea que tenen al cap d’Espanya i la que seria sense Catalunya és la mateixa. Tenim lleis castellanes tots els espanyols siguem de l’origen que siguem. Caldrà preguntar als Vascos, Gallecs, Càntabres… si volen continuar sent Castellans. Al cap i a la fi és això el que estem discutint. La fal·lera recentralitzadora de l’Estat espanyol (Espanya pels amics), és aquesta. “Españolizar a los alumnos catalanes” deia Wert; canvieu per “Castellanizar” i ja ho tenim, per a ells Espanya és això.

No ens pot estranyar, doncs, tanta conyeta amb l’accent de Marta Rovira parlant castellà. Si realment fossim espanyols això no tindria cap importància, si la té és perquè no ho som, per ser-ho cal parlar castellà des del naixement i per això tanta dèria del PP Balear i Valencià de disminuir l’ensenyament de la llengua pròpia fent lleis absurdes o el PP Aragonès dient-li LAPAO al Català de la franja. Tot va en el mateix sentit: diluir el català i que prevalgui el castellà…


I cadascú parla amb l’accent que pot, no em sembla que el castellà de Rajoy sigui exemplar, tampoc, però ningú li ho discutirà (els imitadors estan molt contents amb el deix, suposo, fàcil). El dia que Espanya tingui un president del Govern que sigui capaç de parlar en Anglès correctament quan l’entrevisten a la CNN [president Mas CNN], o en Francès si l’entrevisten a France Info [president Mas France Info], o un cap d’oposició que parla, a més dels dos anteriors, Italià [Oriol Junqueras Italià], llavors potser entendran que aquí estem contents de parlar no una ni dues, sinó tres o quatre llengües (i tan de bo en fossin més). Això a la Castella monoligue és difícil de predicar i que s’entengui, penso. Sincerament, no em puc imaginar vivint només sabent una sola llengua. Impensable. Tràgic. Trist. Pobre… Saber llengües és obrir-se al món, conèixer altres punts de vista, altres cultures, comunicar-se i t’obliga a posar-te obligatòriament en el punt de vista de l’altre i mirar d’entendre’l…

En fi, no cal embolicar-se; Espanya no existeix, és Castella qui mana i la resta estem sota la seua llei. Ara volem decidir si continuar sota el seu mandat o bé fer el nostre propi país, és així de senzill.

Coses que pensen (i passen) a Espanya-Castella

Vaig riure a raig un matí anant cap a la feina escoltant un dels arguments que feia servir un mandatari de Madrid per dir que el nostre PIB, si fóssim independents, cauria en picat. I és que, segons ses senyories autores de l’informe, el nostre castellà acabaria desapareixent i per tant no podríem fer negocis amb el país veí i per tant la nostra economia aniria de mal en borràs. No em digueu que això no és fixació majúscula enfront una llengua! A banda d’un argument ridícul i tronat, és impossible, repeteixo, impossible, que perdem el castellà, entre altres coses perquè el continuarem estudiant i perquè ens agrada encara que no el parlem de naixement.

A Espanya encara pesa molt l’època de Franco, em temo. Heu vist mai llibres d’aquella època? El mapa d’Espanya servia per a tot amb qualsevol excusa i amb el castellà-espanyol podies anar per tot el món (reminiscències de “En España nunca se pone el Sol”?). A moltes generacions els hi van gravar a foc un país que no existia per fer-los-hi sentir com a seu. I la democràcia tan benvinguda i la transició no va saber fer un nou model de país, es va fer el que es va poder. La Constitució, que tan defensen, va ser feta i votada en circumstàncies curioses (deixem-ho així). Si s’hagués pensat en incloure el català, gallec i euskera en el coneixement general de llengües, que tothom pogués sentir-se espanyol fos d’on fos, parlés la llengua materna que parlés; segurament tothom podria sentir-se una mica més d’Espanya. Però no. Gairebé 40 anys després de la mort de Franco continuem igual, promocionant una sola llengua i menystenint les altres.

RIP d’Espanya, doncs, és Castella qui parla.

(referència anterior: Espanya es trenca)