Trencant tòpics absurds

Hi ha gent que pensa que els que som independentistes odiem qualsevol cosa que ve d’Espanya. Probablement són conceptes erronis magnificats per la caverna mediàtica. Ho vaig comprovar amb uns companys de feina que se sorprenien si menjava jabugo o morcilla de Burgos o bebia un Rioja… per molt que intentava explicar-ho no ho entenien; pensaven que el fet que m’agradessin productes espanyols, volía dir que, en realitat, no era “tan” independentista. Oriol Junqueras ho va resumir molt bé en el debat de política general: “ens estimem Espanya i no confiem en l’Estat espanyol“. És així, no tenim res en contra d’Espanya, però no confiem en l’Estat espanyol, perquè ens ofega, perquè no compleix els compromisos, perquè ens fa la punyeta sempre que pot… Per això, he celebrat tant l’aparició d’una plataforma que defensa la independència en castellà i que trenca tòpics absurds: són gent espanyola que se sent espanyola i canten excel·lències de la seua terra d’origen, però que viuen a Catalunya i votarien sí a la independència: “Súmate”. Val la pena mirar-lo!

Pell de gallina…

Ja fa dos dies la immensa manifestació, de la Via Catalana per la independència. Ahir el més comentat a la feina era “a quin tram et va tocar?”, i l’emocionant repic de campanes a les 17.14 que ens va posar a tots la pell de gallina. A tots! també als què no hi van poder anar per diversos motius i ho van veure des de casa. Recordant-ho, se’m tornava a eriçar tot, quanta emoció!

Abans de l’11 dormia poc pels nervis, perquè sortís bé i no hi haguessin bretolades (curiosament ja són lliures,-notícia Vilaweb– si haguessin estat catalans atacant una delegació de Madrid què hagués passat?). Després de l’11 ha estat encara pitjor perquè no dono a l’abast:
llegir notícies, comentaris, reaccions internacionals, fotografies, vídeos… Ha estat un èxit sense precedents i l’ANC ha fet una organització impecable. Avui, fins i tot llegia que algú es pensava que una organització tan bona havia de tenir un govern al darrera… era algú de fora del país, clar, que no coneix la gent d’aquí i la força de la societat civil que, a banda d’organitzats som complidors. Ho comentàvem el matí de l’11 anant cap al tram. Vam marxar aviat per no col·lapsar els accessos, vam veure el tram, vam demanar  on podíem aparcar, vam anar a dinar a prop per ser-hi a l’hora indicada, vam coincidir a la platja de l’Hospitalet de l’Infant amb auto-cars que arribaven de comarques lleidatanes… germanor. Marea groga. Estelades. I a les tres ja érem a lloc, per si de cas. I vam suportar cues llarguíssimes a la tornada, i què? eufòrics de la Diada Històrica!

Fora ens han sentit, dins (excepte algunes honroses excepcions) sembla que no. Veurem què passa, perquè alguna cosa ha de passar, no? No surten cada dia 1 milió 600 mil persones al carrer… com diu Guardiola.

La Via Catalana cap a la independència

Demà seré a la Via Catalana [web], molt ben acompanyada i amb els membres de l’ANC de Móra d’Ebre. Com a aperitiu, avui a la nit hi haurà una marxa de torxes per la independència. Serà la primera, com també ho va ser l’estelada amb espelmes. O quan ens vam despertar el primer dia de Festa Major amb una inundació d’estelades al carrer principal gràcies a l’ANC i la necessària col·laboració de l’Ajuntament. Hi ha estelades per tot. També alguna bandera espanyola, s’ha de dir, però moltes més estelades que fa un any, o dos, o vint… L’estelada és un símbol transitori que indica un procés, un desig, tothom n’és conscient com ja va quedar clar al 30 minuts recent: L’estelada, un símbol provisional

Encara recordo la primera vegada que vaig veure una estelada a casa. La va portar el meu pare: un clauer i una enganxina que va posar al cotxe. Ma mare estava esgarrifada per la visió d’aquella bandera i pel que li pogués passar a ell. Eren altres temps. A mi em va encuriosir. Em va explicar la història, la visualització d’un procés cap a la llibertat. Devia ser l’any 1986. A Móra, per Festa Major, alguna gent hi penjava, encara, una senyera i una bandera espanyola. A casa només penjàvem la senyera, l’estelada va venir una mica més tard, el 1993.

Aquests dies amb la moguda que hi haurà demà no deixo de pensar en el meu pare, independentista que estaria contentíssim avui de veure tanta gent, fins i tot el President Pujol, de costat de la independència. Suposo que avui li hauria de donar la raó. Ell sempre em dèia que en Pujol tenia l’estelada sota el coixí i que quan pogués la hi trauria. Bé, han hagut de passar molts anys per a fer veritat aquesta afirmació. Ell, que va militar a CDC des dels inicis (tot i què a l’Ebre no va ser primera força fins més tard, com s’explica molt bé aquí), també va acabar perdent la paciència amb la pussilanimitat de CIU i va acabar votant postures independentistes més clares (vull creure que també per la meua influència). Tot i això, com he dit abans, sempre va creure en el President Pujol. Estaria content avui, dic, de veure que ell també serà a la Via Catalana, que aposta per una Catalunya independent perquè ja no veu més marge de maniobra, i això té molt mèrit venint d’algú que va passar vint anys intentant encaixar Catalunya amb Espanya.

En fi, recordo que fa un any tenia el cuquet per anar a la gran manifestació de Barcelona. Realment va ser impressionant. Una Diada històrica. Demà ha de ser encara millor. El repte és majúscul i també emocionant. Les previsions auguren que demà es doblaran els inscrits (fins ara uns 400.000); 625 periodistes acreditats, sense comptar-hi els de TV3, tant de dins del país com internacionals; i ja s’han exhaurit les samarretes (500.000) i això que pots anar com vulguis perquè no és obligatòria portar la de la Via. Jo no la tinc, en portaré una altra de reivindicativa, groga, clar.

Que tingueu una Bona Diada!

Inici de curs

Avui comença el curs 2013-14, serà un curs intens, segur, amb conflictes en diversos fronts que ja veurem com acaben, confio, això sí, amb la força de la gent… A ses illes la destitució de tres directors per no voler aplicar el decret de llengües de Bauzà ha causat indignació, veurem com estan els ànims a primera hora del matí d’avui: Ja són més de 7.500 les signatures de suport als tres directors de Maó, titulava Vilaweb ahir a la tarda, a mitjanit ja són més de 8.700, en falten poques. Aquí podeu signar per donar-los suport. Ahir també es va fer una piulada massiva #TotsSomDirectorsMaó; i fa dos dies altres piulades massives a #SíalValencia #EscolaenValencià #VullestudiarenValencià; (amb travetes incloses) per recordar que 14.000 nens es quedaran sense plaça en Valencià per manca d’oferta. Mentrestant a TV3 ens passen l’oportú reportatge “Si un sol alumne ho demana” (#Siunsolalumne), en referència a que s’ha posat en qüestió el model d’integració lingüística que ha estat vigent durant aquests 30 anys… la Llei Wert que, si no hi ha cap canvi, es començarà a aplicar el curs 2014-2015…

En fi, conflictes a banda, atacs a la llengua a banda i canvis de model a banda (i més coses que em deixo, a banda), els ensenyants ens trobarem a primera hora per conèixer els nous companys, retrobar els coneguts i posar-nos al dia ràpidament abans de posar fil a l’agulla i emprendre el nou curs… i amb alegria, si pot ser. Com diu Miquel Martí i Pol: “Tot està per fer i tot és possible”. Us enllaço un article que ens fa reflexionar sobre coses que ja sabem, però que sempre val la pena recordar: 25 Things Successful Educators Do Differently.

Bon inici de curs!