La Corona Valenciana

No em pregunteu perquè. Són d’aquelles coses irracionals que patim de tant en tant sense una causa justificada. I és que, tot i tenir-lo molt a prop físicament, el País Valencià és per a mi encara un gran desconegut. Sempre m’ha fet cert respecte anar-hi. Me’n fa encara ara. Avui me n’he adonat que, de totes les novel·les que tinc d’en Jaume Fuster [biografia] (de qui vaig ser devota seguidora durant molts anys), només em falta tenir una novel·la en la col·lecció, endevineu quina?

Sí, clar, La Corona Valenciana (1982). Després d’haver llegir Abans del foc (1971), De mica en mica s’omple la pica (1972), Tarda, sessió contínua: 3,45 (1976), Sota el signe de Sagitari (1986), Quan traslladeu el meu fèretre (1987), Les claus de vidre (1984), Vida de gos i altres claus de vidre (1989). Em vaig aturar aquí, la trilogia L’illa de les tres taronges (1983), L’anell de ferro (1985) i El jardí de les palmeres (1993, premi Ramon Llull), la tinc, però no em va acabar d’agradar i, de fet, El jardí de les palmeres la tinc per partida doble, volía, perquè era de Jaume Fuster, però mai l’he llegida.

Ara vaig a endinsar-me en la lectura de La Corona Valenciana [argument], tot repassant paisatges i personatges abans de viatjar a les terres del sud. Comença a Elx i vés a saber on anirà a parar, amb Jaume Fuster tot és possible.