“Lo imposible”

Vaig anar a veure la pel·lícula atreta per l’efecte del tsunami i per conèixer els detalls d’una història amb final feliç que va acabar molt malament per a més de 220.000 persones. Els efectes especials són molt bons. Els actors, fantàstics, però la història és increïble i fluixeja. Almenys al meu entendre. Ho vam comentar en sortir de la pel·lícula: quin pare és capaç d’abandonar dos fills de 4 i 7 anys enmig d’un sidral considerable per anar a buscar a la dona i l’altre fill que no sap si estan vius? Això no pot ser real, i el més segur és que la realitat superi la ficció, però és efectista de cara al retrobament de després de tota la família per al happy end hollywoodià.

J.A. Bayona va aconseguir el Goya a la millor direcció i el va lliurar a María Belón, la dona que va inspirar el personatge de Naomi Watts al film (a l’entrevista no s’acaba d’aclarir si aquella part de la història és real o ficció). Si la sentiu parlar s’enten l’èpica i el missatge que vol transmetre la pel·lícula… que vol transmetre, repeteixo, jo només hi he vist entreteniment. Ella, al seu torn, ha manifestat que el farà arribar al fons del mar perquè aquest Goya és realment per a les víctimes de la tragèdia. Bonic gest. També és cert que em resulta estrany que la figureta acabi al fons del mar, però escoltant-la s’entenen les seues raons.