Declaració de sobirania, encara

Ja han passat uns dies, però continuo una mica empipada i decebuda amb el què va passar dimecres al Parlament. Cert, sí, 85 diputats i diputades van votar a favor de la Declaració. Dos es van abstenir. Cinc, tot i què eren a la sala, no va votar. 41 Ho van fer en contra. A mi em va quedar un sabor agredolç, també. En canvi, l’optimisme d’altres blogaires convida a la reflexió…


Per més que ho intento no entenc el sí “crític” fet per la CUP. Potser és que no hi ha res a entendre, van votar en assemblea i va sortir això, però continuo pensant que no és l’hora ara de fer la revolució, quan siguem independents ja ho farem (identificada totalment: “L'”indepe” innocent”, brillant Marta Rojals). No em convèncen les paraules del David, la matemàtica bàsica no està a l’abast de tothom pel que fa als titulars de les notícies, per molt que ell vulgui disfressar-ho, la realitat és la que és. En aquest sentit, recomano vívament que visualitzin la pel·lícula “Land and Freedom” de Ken Loach. Voler-ho tot, va voler dir perdre-ho tot, no ens ho podem tornar a permetre això.

Després de les votacions sembla clar que tenim 5 diputats del PSC i 15 del PSOE. Dia molt trist, una força tant important en tants àmbits, amb anys de tradició catalanista i demòcrata que acabi dil·luïda d’aquesta manera… Tampoc no entenc que en el primer discurs de Navarro l’aposta era l’abstenció i el posicionament posterior va ser el no rotund. Ni deixar llibertat de vot. Sembla que, de moment, només els fan pagar una multa per tancar el tema. Hauran de treballar molt el diàleg intern.

Capítol a banda mereixeria l’actitud del PP d’alçar-se i marxar de l’hemicicle just després de la votació. Gestos inoportuns que indiquen desesperació. Vol dir això que anem per bon camí?

En fi, sigui com sigui més de la meitat dels diputats que van votar van fer-ho a favor i gairebé són els dos terços exactes (dels que van votar) que reclamaven alguns. Em quedo amb l’optimisme exhibit per alguns blogaires (85+2+potser 5= 92 vots pel sí) i per les manifestacions de suport a peu d’Ajuntament. Anem fent camí, això és l’important, i la passa de dimecres passat és ja històrica.

Valdés és Valdés

Recordo quan Valdés va pujar del filial al primer equip i va estar-s’hi uns quants partits. No recordo els detalls exactes, però sí que Van Gaal va voler tornar-lo a segona i ell va dir que no, que havia pujat i s’hi quedava. Llavors m’hi vaig començar a fixar. Era l’esperança de trobar un porter com cal després de sonats fracassos des de la destitució de Zubizarreta. Sens dubte té caràcter i les coses molt clares. Sap el què vol. A vegades, les maneres no són molt ortodoxes. Les renovacions sempre han estat una odissea amb sortides de to difícils d’imaginar en altres professionals de la seua categoria, però sempre ha aconseguit l’objectiu: renovar i millorar substancialment la fitxa.

En Valdés té un posat xulesc, una mica de perdonavides. M’ha costat trobar una foto en la què somriés. A mi m’agrada com a porter, però malgrat venir del planter, no m’ha semblat mai 100% Barça. És una sensació. Sempre he tingut l’ombra del dubte. És el seu estil. Avui el Barça ha perdut la imbatibilitat (potser ja tocava). No sé si la notícia o la manera de dir-ho, ha distorsionat a l’equip. Potser també a ell. Està acostumat a la pressió, sí, però avui no era un partit normal. La prova de foc serà el proper que cap de setmana, què dirà l’afició. Segons el meu parer cal aplaudir-lo i agrair-li la feina feta. En Valdés és així, aquest caràcter, aquest posat, és el que ha de tenir un bon porter perquè no és gens fàcil la seua feina. El cert és que des de Zubizarreta no n’hem tingut cap com ell, ens agradi o no...


I la gran pregunta és què passarà a partir d’ara. Valdés s’ha posat en una situació difícil, és titular indiscutible, però no crec que hi sigui la propera temporada. Començaran a ploure ofertes. Potser ja n’ha escoltat. Els diaris n’aniran plens i potser això distorsionarà l’equip. O potser no. Potser estarem distrets fent la travessa dels possibles substituts.

És curiós perquè la porteria és un dels llocs més estables de l’equip. Normalment els grans porters es jubilen grans i això fa que sovint es quedin el mateix equip, allà on són titulars, a l’equip de la seua vida. Valdés és Valdés i ell és diferent. Tanca una etapa, n’obrirà una altra, potser ja sap on vol anar. Tan se val, sigui com sigui, s’hi estigui el que s’hi estigui, cal agrair-li la feina feta. Ha estat i és un plaer veure’l jugar. Ha marcat una època. El trobarem a faltar. Que li vagi bé allà on vagi, però, de moment, que ajudi al màxim al Barça.

Curiositat: “Nació” i “Nación” no són ben bé el mateix

Sempre he pensat que Catalunya és una nació tal i com ho defineix el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, però no tinc tan clar que la definició serveixi per a incloure-hi al País Valencià. En canvi, amb la definició de la RAE tinc clar que sí que hi ha Països Catalans. Ara entenc que Aznar podía dir allò de “España es una nación de naciones” que a mi em feia tanta gràcia (i també la dèria de declarar que Català i Valencià són dues llengües diferents), però amb el RAE a la mà ho pot dir, o potser ho va dir primer ell i després ho va incorporar la RAE? Ja va per la vint-i-dosena edició i hi ha esmenes de l’anterior.

Posats a fer, també he mirat, per curiositat, la diferència entre “nacionalitat” i “nacionalidad”. I, segons la RAE, puc tenir nacionalidad catalana i ciudadanía espanyola. En això darrer el diccionari també hi està d’acord. I això em recorda a Itàlia on tenen clar que una cosa és la nacionalitat i l’altra la ciutadania i als documents oficials hi ha les dues possibilitats, no exclouen ningú i tothom s’hi pot sentir representat i còmode. Aquí que passi una cosa semblant és tan utòpic com pensar que es pot modificar la (sagrada) Constitució o que España sigui federal…

Segons l’Enciclopèdia Catalana:

nació

  [s. XIV; del ll. natio, -?nis ‘naixement; raça; nació’, der. de natus, -a, -um, participi de nasci ‘néixer’]

  f DR/POLÍT 1 [dr i polít] Comunitat d’individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d’estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d’organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d’institucions polítiques pròpies fins a constituir-se estat.
 
2 Organització política d’una comunitat amb identitat nacional.
 
L’entrada de l’Enciclopèdia és molt més llarga. En canvi, la RAE (Real Académia de la Lengua Española), defineix el terme nación molt més escuetament.

nación
.

(Del lat. nat?o, -?nis).

1. f. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.

2. f. Territorio de ese país.

3. f. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.

4. f. coloq. p. us. nacimiento (? acción y efecto de nacer). Ciego de nación.

5. m. Arg. p. us. Hombre natural de una nación, contrapuesto al natural de otra.

de ~.

1. loc. adj. U. para dar a entender el origen de alguien, o de dónde es natural.

? V.

Comparem ara “nacionalitat” i “nacionalidad”.

GDLC
[c. 1900; de nacional]
  f 1 DR/POLÍT Caràcter nacional, condició ètnica, política i institucional que constitueix una nació.
  2 DR CIV Situació de la persona determinada per la seva subjecció o pertinença a un estat i a la seva jurisdicció, amb el conjunt de deures i drets que això comporta.
  3 DR CONST En algunes constitucions, nació sense estat però amb un cert nivell d’autonomia.
  4 principi de nacionalitat DR/POLÍT Principi jurídic i polític segons el qual hi ha d’haver la plena identitat entre nació i estat, i pel qual els grups nacionals concrets tenen dret a constituir-se en estat independent. S’anomena també principi de l’autodeterminació o d’autogovern dels pobles.

nacionalidad.

1. f. Condición y carácter peculiar de los pueblos y habitantes de una nación.

2. f. Der. Vínculo jurídico de una persona con un Estado, que le atribuye la condición de ciudadano de ese Estado en función del lugar en que ha nacido, de la nacionalidad de sus padres o del hecho de habérsele concedido la naturalización.

3. f. Esp. Comunidad autónoma a la que, en su Estatuto, se le reconoce una especial identidad histórica y cultural.

Aules 2.0

Enguany m’ha tocat de ple. L’alumnat que va començar amb l’1×1 (un ordinador per cada nen) a 1r d’ESO ja és a 4t. Han entrat a les aules les pissarres digitals i n’han marxat els llibres a canvi de tenir un ordinador que ho pot fer tot. Amb el temps sabrem si això és un error o un encert, perquè tinc la sensació que no apliquem bé la tecnologia. En sembla molt bé que cada alumne tingui ordinador i que el faci servir, però hi ha més món tecnològic i els llibres no són incompatibles. Com sempre, el problema, és el pressupost. No podem tenir ordinadors i llibres, cal triar. I no haurien de ser incompatibles, cal conèixer-ho tot, cal aprendre a treballar amb quantes més coses millor.

Els nens poden consultar els llibres per l’ordinador (la majoria, per cert, que encara són molt deficients en algunes matèries), no és ben be el mateix que tenir-lo en paper, però permet altres coses com mirar vídeos, respondre preguntes, buscar solucions o informació sobre un tema, etc. Tenim pissarra digital gairebé a totes les aules i és un gran avantatge. Tenim el moodle que genera el professorat de la matèria plens de recursos per a diversificar l’estudi; els blocs que poden fer ells o el professorat, prenen apunts, fan activitats en línia, en paper, etc. El món ha canviat força i la manera d’ensenyar també intenta adaptar-se als nous temps. Tot i això, estic d’acord amb alguns experts que encara no sabem aplicar les pissarres (realment se’ls hi pot treure molt suc), però això anirà millorant perquè cada vegada ens és més habitual treballar-hi i tenim més recursos a l’abast. També indiquen que hauríem de saber treballar en xarxa, potser això és l’escola del futur. Diu l’expert que els nens haurien de saber informàtica des dels 4 anys (més informació aquí i aquí).
Estic d’acord, n’hem d’aprendre molt encara. Estem als inicis d’una gran revolució en l’ensenyament, a saber on ens portarà, espero que molt lluny i molt amunt. Com sempre, però, l’ensenyament dependrà de moltes variables, l’econòmica, per exemple, o del ministre de torn que vol canviar de dalt a baix el sistema educatiu, encara que funcioni. Veurem on anem a parar en els propers anys, però estem en un moment força important, la crisi és elevada, ho sabem, per això el moment és ara tan fonamental. Ho diuen els experts: “En època de crisi cal invertir en educació“.

M’esgarrifa pensar que el pressupost del Ministerio de Defensa és de 47 milions d’euros al dia. Des que he sentit la xifra aquest matí que em balla pel cap. Si no creiem en l’educació com a pilar de la societat, si no creiem que aquesta educació ha de ser gratuïta i abastar al màxim de gent possible, que tothom tingui l’oportunitat d’estudiar, si no invertim en això que és fonamental, quin país tindrem d’aquí uns anys? I més ara que amb la crisi molta gent es dedica a formar-se. Espero que se n’adonin, i rectifiquin. O que la ciutadania se n’adoni i els faci rectificar.

Tornar a Rosselló

I avui ho he vist clar quan he trobat l’aparcament just a sota de la que va ser “ma” casa, que era el moment de fer-me viva altre cop a aquells amb qui vaig compartir deu anys d’existència. Deu anys fantàstics, he de dir. Pel lloc, la situació, la intensitat de les històries que hi van passar… No semblava que haguessin passat deu anys des del darrer cop que hi vaig ser, ni vint des que hi vaig arribar. Era fosc. De nit. I així s’aprecien menys els canvis. Tot semblava, però, una mica més vell, més atrotinat. L’olor de la nit m’ofegava, acostumada com estic ara a l’aire net i perfumat de la Terra Alta. M’he apropat al quiosc de sota de casa. El mateix xic de sempre m’ha reconegut a la primera. També la xica de la llibreria ampliada del quiosc. Hem parlat una estona. He preguntat per la senyora de la casa que em llogava el pis. “Va morir fa anys, poc després que marxèssis”. “Oh”, he pensat, no era tan gran… o potser sí. El temps passa de pressa segons com...

He mirat amunt. Al “meu” pis hi havia el cartell “Es lloga”. Les persianes avall ho demostraven. També el pis de sota i el de més avall. La finca estava més abandonada. Clar que quan la vaig veure per primer cop era migdia. Un migdia lluminòs de finals d’agost de 1993. Els pisos estaven pels núvols i n’havia vist de tots colors. L’ascensor semblava que s’anés a aturar, vell i atrotinat, anava a estropades, i de sobte l’A. em va obrir la porta del pis. El darrer propietari es va endur el pany i hi havia un forat al seu lloc, el de dalt tancava de cop, no hi tenia gaire fe en què fos el pis definitiu després d’haver-ne buscat durant un any intensament, però en va sortir una llum blanca esplèndida, alegre. Les finestres eren obertes perquè s’acabava de pintar de blanc perfecte i polit, feia olor de net, i la “vida” del carrer va venir també a donar-me la benvinguda. Totes les habitacions eren exteriors. Cuina i lavabo interiors i amb Sol. Jo, que venia d’un pis amb parets de paper on sentia esternudar als veïns i on només veia un pati interior trist, vaig veure amb molt bons ulls que hi hagués només un pis per replà, allò em va encantar, era com “Melrose Place”. Llum per totes bandes, vida al carrer i veïns d’escala joves, la majoria estudiants o amb feines incipients de transició. Gent que sortia de la boca de metro sense aturador, gent que entrava i sortia de l’Hospital, taxis que feien filera per caçar al millor client, venedors de tabac d’estraperlo… i el quiosc, visitadíssim i punt neuràlgic de molta vida del barri. 
 

Ens hi vam traslladar de seguida. Durant el setembre i a poc a poc va anar prenent forma. Al primer hi vivia un matrimoni gran que s’hi va estar fins que van anar a parar a la residència. Cada pis que es buidava es reformava i es llogava a preus astronòmics, era la febre post-olímpica, clar…deu anys més tard encara va ser pitjor, va ser el pic de la bombolla immobiliària.

A poc a poc em vaig anar fent al barri. Al passatge de prop de casa hi havia un forn de pa dels de “tota la vida”. Hi havia una senyora gran que sempre amablement em donava el pa i conversa. Un dia em va preguntar d’on era, el meu accent, tot i portar ja set anys a la ciutat, es mantenia invariable. Quan li vaig dir que era de Móra d’Ebre va obrir els ulls més del compte. Resulta que havia cosit per una dona de Móra durant la post-guerra que vivia uns carrers més enllà, però que va morir tràgicament al caure el balcó del pis on vivia. “La tia R.!” vaig exclamar obrint també els ulls. Havia sentit explicar la història a casa moltes vegades. A bona fe que el món és petit. Mon iaio era també en aquell balcó, la fortuna va voler que ell rebotés al ferro del balcó del pis de baix i anés dins la casa, la tia no va tenir tanta sort i va caure al carrer. Un quart pis si no recordo malament. Morta a l’acte. Va sortir a EL CASO. Bé, aquell fet va fer-li recordar a la dona els seus anys de joventut, perquè ella llavors devia tenir no més de quinze anys. Era maco sentir-li explicar les històries, de tant en tant em donava conversa sobre fets d’una altra època i buscàvem més coincidències, gairebé impossibles. Però de vell ningú passa i va morir pocs anys més tard. L‘herència va ser complicada i el forn es va extingir. Em va saber molt greu. El barri va quedar més trist.

Al quiosc hi havia el xic més divertit i simpàtic del barri. I bromista. L’únic capaç de cridar “bon dia guapa!” a dos quarts de vuit del matí, quan sortia invariablement amb cara de son per anar a la feina. Em feia dibuixar una rialla. Realment la gent simpàtica sempre alegra el dia i ell feia això amb els veïns i veïnes de l’escala. Era fantàstic també baixar al quiosc el diumenge al matí, en pijama, i demanar-li el diari des de la porta. Ell te’l portava i jo podia tornar a fer un dels meus esports preferits: llegir el diari mentre esmorzava. Els quiosquers són com les porteres de la finca d’abans, ho saben tot. Aquells deuen tenir 1000 històries per explicar.

Per unes temporades, el divendres era la nit del sopar amb pisaires, amics i coneguts. Sempre es pot trobar una excusa per portar amics al voltant de la taula i fer-la petar. Més tard, sortíem a la nit barcelonina, teníem prou benzina per ballar fins a l’alba.

A vegades et creuaves un xic alt com un Sant Pau, vestit amb abric negre i mans a les butxaques, que s’aturava al quiosc, fullejava diaris i revistes i continuava avall. Era en Quim Monzó. Encara no era gaire conegut. Vivia unes finques més enllà, fent cantonada al passatge. Jo només me’l vaig trobar un parell de vegades, feia impressió per l’alçada. Un tros d’home, s’ha de dir. Els companys de pis se’l trobaven al bar amb més poc glamur de la zona, ple de fum i d’olor a “carajillo”. Evident que jo allí no el vaig trobar mai. Poc després es va traslladar a un pis més gran a una altra banda més tranquil·la (ambulàncies i bombers eren massa soroll per a l’esperit, va dir), ja sortia per la tele.

I anaven passant els anys. L’aparcament lliure del xamfrà es va convertir en zona blava, una mica més enllà era zona verda i també roja. El contracte de deu anys es va acabar i el preu va pujar al doble. El darrer pisaire va decidir marxar. Per a mi era impossible continuar-lo mantenint amb el minisou, calia tornar-lo a compartir amb molts o marxar a una altra banda. Vaig donar la transició per acabada. Pis tancat. Etapa clausurada.

La Lizaran

Dissabte em vaig aixecar amb la notícia. He mirat tot de notícies dels diaris. Extensa obra. Extensos elogis. La comparen amb altres grans actrius que han marcat una època: la Xirgu, la Sardà, l’Expert. No puc dir res de la Xirgu perquè no l’he vist en directe, però de fer teatre em sembla que la Lizaràn guanya de carrer i no perquè la Sardà i l’Expert no siguin bones, sinó perquè ella l’ha prioritzat i ha desplegat un repertori envejable.
Em va encantar veure-la a dalt l’escenari. Vaig aplaudir a rabiar posada d’empeus quan la vaig veure a Agost no fa massa mesos. No m’imaginava que seria la seua última obra. Ni ella tampoc, sospito.
El nostre país està ple de bones, boníssimes, actrius, ella serà recordada com una de les més grans. La sort que hem tingut de poder veure-la i gaudir del seu teatre durant tants anys. Els grans, perquè són inevitablement recordats, no morin mai.

E.P.R. Anna Lizaran.

7 anys de bloc

La casualitat vol que l’aniversari del bloc coincideixi amb el decès d’una de les actrius més importants de la nostra escena. En un altre post en parlo.

Un divendres, 13 de gener de 2006, vaig fer la primera publicació al bloc. Poc imaginava que sis anys després arribaria l’esperada prohibició de fumar en llocs tancats. Recordo de petita, haver vist “La Clave” cada divendres. En Balbín fumava en pipa, generalment. Fumar era un fet habitual. Fins i tot a les aules. El tabac feia més intel·lectual o això devien pensar molts. Eren altres temps. A la tele només hi havia un canal i quan s’acabava l’emissió sortia la carta d’ajust. No, no estic parlant del paleolític inferior sinó de fa només 30 anys. I sembla que parli de la prehistòria. Les coses han canviat i molt. En canvi la Constitución continua inamovible. Sòlida com una roca quan el que l’envolta és ja irreconeixible. Qui s’imaginava fa 30 anys que hi hauria tants canals de televisió i que, normalment, seria tan dolenta, tret d’honroses excepcions? Clar que ara podem comparar, tenim més instruments, tenim més criteri. El tomb que ha fet el país des de la darrera vegada que vaig posar un pastís d’aniversari al bloc ha estat espectacular. Ningú s’imaginava ser on som fa només sis mesos. Impensable.

El bloc continua fent camí, sense pressa, però sense pausa. Les ganes de comentar hi continuen sent, el temps no sempre es troba. Fa set anys ningú imaginava Facebook ni Twitter que permeten molta més agilitat, però el bloc és una altra cosa, m’agrada llegir-ne, sempre n’aprenc. Fa gràcia veure com va canviant el nostre panorama i, si pot ser, fa gràcia continuar-lo explicant.