L’11, l’hem de fer grossa

No vaig ser a la gran manifestació de l’11 de setembre de 1977, érem molt lluny de Barcelona i la comunicació no era gaire bona, la vam seguir per la ràdio (Ràdio 4, devia ser). Recordo que feien entrevistes a peu de carrer. Preguntaven a nens que tenien la mateixa edat que jo, 9 o 10 anys, i responien què hi havien anat a fer allà. M’admirava sentir les respostes clares i concises. Famílies senceres havien anat a la manifestació i la nostra seguint-la per la ràdio. La senyera penjada al balcó.

Ara al balcó hi ha l’estel·lada. I l’11 anirem en família a Barcelona a manifestar-nos per la independència del nostre país. La distància continua sent la mateixa, però la comunicació és més plàcida amb autopistes caríssimes o trens lentíssims que, malgrat tot, et porten a lloc. Espero que siguem molts. Espero que rebentem Barcelona d’estel·lades. Només ens val la independència i hem d’anar tots a una.

Venim del nord, venim del sud, de terra endins i mar enllà…

No puc amagar cert desencís pel rescat demanat ahir i en paral·lel la notícia que el Sr. Mas no anirà a la manifestació. Tot i això, sembla que el país està en marxa, veurem si l’11 marca un abans i un després i fem un pas endavant… (i espero que el meu president sàpiga estar-ne a l’alçada, ja va fer prou trista figura amb la negociació de l’Estatut(et) amb ZP, ara no val a badar).

Bon viatge Santos, R.I.P.

Ni tan sols sé el seu cognom. No calía. Al poble no hi havia ningú més, que jo sàpigui, que tingués el seu nom. Era en Santos. Fa vint-i-cinc anys érem a la mateixa colla, una colla gran d’aquelles que es fan i es desfan. Un dia va trobar feina a Valls i va desaparèixer. Només puntualment havíem coincidit alguna vegada al poble. Estava com sempre, ple de rialles i de paraules, no parava quiet. Vint anys després va tornar. Continuava treballant a la mateixa empresa, però ara tenia aquí un nou supermercat i havia decidit tornar a casa. Sempre amb la rialla a la boca, sempre amb alguna cosa a dir, a vegades recordàvem algú de la colla de fa mil anys i se’n feia creus de com havia canviat, ell continuava més o menys igual d’aspecte i tan simpàtic i xerraire com sempre.

Res no feia preveure una fatalitat, ens havíem trobat, com sempre, dissabte a la tarda al súper i havíem intercanviat dues frases mentre anava d’una banda a l’altra. Dilluns era el darrer dia de Festa Major, dimarts a la tarda no va arribar a la feina. Quan van anar a ca seua el van trobar mort al celobert. Havia caigut des d’una finestra baixa. Segons van dir, feia dos dies que era allà. Segurament mai sabrem del cert què va passar, perquè les versions que he sentit no són coincidents, l’únic fet que és real és que ja no hi és i encara me’n faig creus.
Bon viatge Santos, R.I.P.

Fotografia: de l’Angel Lluís a Alego. Roelles i al fons els masos (Móra la Nova).

 

Les postals del Salvadó

Si sou dels que passegeu per les Rambles, segur que el recordeu. El seu aspecte no passa desapercebut. Ulls petits, però vius darrera unes ulleres, cabells llarguíssims, barba a conjunt que amb els anys ha passat del negre, al gris i al blanc. Formava part del paisatge habitual. Postals de totes maneres i amb frases curtes que t’obliguen a pensar, es poden trobar en set llengües.

Recordo el primera vegada que el vaig trobar al tren anant de Móra a Barcelona. Deu fer poc més de vint anys. Era diumenge i tornava a la ciutat per col·locar la paradeta habitual i vendre la seua obra. No sabia què hi podia fer allà fins que va explicar que era de la Vilella Alta, però que vivia a Tivissa amb la seua companya i la filla. Parlava feliç explicant anècdotes. El fet de no estar casats era una raresa en un món rural com el nostre i se li va notar una barreja d’admiració i orgull quan explicava que la seua companya s’havia enfrontat a uns veïns pel fet que no estaven casats i en malparlaven. Amb el temps la coneixeria, un volcà d’energia al seu costat. Un contrast. Cap dels dos deixa indiferent. Amb els anys la vida els ha portat per camins diferents. Ell canalitza l’energia en el seu art, és un home tranquil que s’expressa en dibuixos i poemes. Ella parla amb força i passió del que l’envolta, prova d’arreglar el món amb el que té a l’abast.

Ara, la seua filla, ha posat en un web la seua obra, així que si no l’heu vista mai o la voleu recordar la podeu trobar a LES POSTALS DEL SALVADÓ. És una bona iniciativa, pensava que la jubilació ens faria perdre l’artista, però l’artista continua. I per molts anys!


Pagar per dur la carmanyola a l’escola

Aquests dies és polèmica la decisió de fer pagar els alumnes que duguin carmanyola a l’escola i s’ha obert un debat. Una enquesta a La Vanguardia mostra clarament la tendència al refús de la mesura (la qüestió està mal plantejada, però, és evident que si et demanen si has de pagar per portar el menjar diràs que no). “Fer pagar per dur el menjar”, si això fos així jo també hi estaria en contra absolutament, però això no és cert. En realitat el cost del menjador no és només el menjar que s’hi dóna, sinó el servei del monitoratge. Algú s’ha de fer càrrec dels alumnes entre la sortida de classe i la re-entrada. Són menors i han d’estar custodiats fins als 16 anys. Són unes hores que inclouen l’esbarjo i el dinar. És a dir, el preu del dinar inclou també l’acompanyament dels nens durant les hores que són a l’escola i que no hi ha els mestres. És per això que no em sembla malament que es pagui el servei que no sé si ha de ser de 2€ o més o menys, suposo que dependrà de cada escola depenent del servei que tingui.