Supercopa de Catalunya

L’antic format de la copa era prou incòmode, però reflexava l’esport català. El Barça es queixava del format i enguany li han fet a mida: un únic partit contra l’altre equip de primera de nom forani. No n’hi ha hagut prou. De fet, la majoria de jugadors del primer equip, a aquestes alçades, provenen del B, així doncs deixar anar a l’equip a jugar hagués estat una bona manera de veure com es barregen els aspirants i els titulars. Lleig dir que no al darrer moment. El Barça de Guardiola anava a disputar la copa si calia amb tots els reforços del filial (i així va anar, també s’ha de dir), no veig perquè ara no es pot fer el mateix. Potser perquè els partits contractats fan caixa i la copa, si no m’equivoco, no?

Tornar a Itàlia

Cinc anys més tard he tornat a Itàlia a veure els amics, a recuperar paisatges que encara em romanen impresos a la retina, a xerrar fins tard, a menjar molt bé i moderàdament dins del que cap… Itàlia és un refugi, una escapada, una sortida ideal. Itàlia com a metàfora de tot allò que ens agrada, com a lloc lliure on circular al nostre aire, com a descoberta…

El darrer cop que vaig estar a l’Umbria Jazz va ser al 2001 i ho recordava com un gran esdeveniment, una gran festa d’entrada lliure on tothom hi estava convidat. Perugia era una ciutat plena de vida per tots els costats, el centre era dels joves i dels turistes i costava trobar lloc per seure-hi i prendre un gelat. Els elevats preus que gastava llavors, la crisi i l’assassinat d’una estudiant, han fet marxar alumnes a altres ciutats i el centre a quedat a mercè de la immigració, del tràfic de drogues i de personatges poc recomanables. M’ho comentaven els amics, ja no es pot anar de nit pel Corso (carrer) principal, fa por. Lamentablement, ho vaig comprovar en directe trobant-me carrabinieri cada cent metres. Espero que Perugia pugui recuperar l’esplendor d’altres temps, té moltes coses a veure (a mi encara me’n falten) i mereix una visita.
 
A banda d’això, l’Umbria és magnífica. Situada entre la Toscana i el Lazio (Florència i Roma), l’anomenen el cor verd d’Itàlia, l’única província central que no té mar, farcida de poblets que culminen turons de factura etrusca. Perugia, la capital, té 150.000 habitants i una de les universitats per a estrangers més important d’Itàlia (almenys fins fa poc).

Spoleto està situada a l’altra banda de la regió i també té un Festival important. També és una ciutat acollidora, com Todi. Tot i què menys freqüentades que Assisi per motius evidents.

L’estiu és càlid a la regió, temperatures que s’acosten als 40ºC de dia i baixen fins als 20ºC a la nit. Sempre, però, hi ha la possibilitat d’anar més a muntanya (alçades fins a 1300m, que suavitzen la calor). L’aigua es troba en forma de llacs i el riu que solca la vall (el Tiber) arribarà a Roma una mica més enllà.

I Roma, una ciutat verda i enorme, sorprenent, amb curioses formes de conducció, amb petits i acollidors restaurants, amb places solcades de pintors i d’història per totes bandes, amb capvespres vora el Tíber… Una ciutat imponent i molt agradable que mereix més d’una visita.

Foto: Galleria Nazionale dell’Umbria. Perugia.

Fúria espanyola…

La selecció que té més jugadors del barça de la història i que copia l’estil barça s’està acostumant a guanyar-ho tot, com el barça. Com diu mon cosí, és possible que aquest sigui el preu que hem de pagar per tenir el millor barça de la història. Els locutors han ençalsat la manera de guanyar: que són un equip cohesionat, elegants en la victòria, els suplents no estan empipats per no jugar, fan poques faltes…  com el barça diria, i els hi sembla perfecte. Quan van jugar contra Portugal es va veure que el Madrid té ADN portugués: protestar-ho tot fins i tot abans del partit, moltes faltes, un líder únic, etc.
Curiós veure la transformació dels locutors cantant les excel·lències d’un equip clonat del barça i criticant les actituds d’un equip clon del Madrid...

Sigui com sigui, la fúria espanyola no està al camp, està al carrer quan juga i guanya la seua selecció. Ahir, els energúmens de sempre, van aprofitar per sortir al carrer amb la seua bandera, a cremar la nostra i a cridar que són espanyols… han de ser molt poca cosa quan necessiten enfonsar als altres per a sobresortir ells.

Futbol (esport) i política han anat sempre barrejats i qui digui el contrari nega l’evidència. Quan Xavi passeja la senyera pel camp els locutors miren cap a una altra banda i a mi em fa certa vergonya que ho faci perquè si ells voléssin potser tindríem una selecció nostra, però almenys no vaig veure cap jugador del barça amb una bandera espanyola: la canària (Pedro) o la catalana (Xavi, Piqué i Cesc). Només em faltaria que després dels triomfs anessin passejant la bandera com si res.

Tot i això, em decep que els catalans no facin un gest contundent, serà que qui paga mana o potser ja els hi està bé? M’agradaria que els del barça donéssin la seua prima (300.000 euros cadascun) a fins socials a Catalunya, seria un molt bon gest.