De vaga

Demà faré vaga. No trobo que sigui una vaga qualsevol. És contra la reforma laboral del govern que a mi no m’afecta directament, però a molta gent sí i no la trobo justa. M’hi solidaritzo. Però també és una manera de cridar, és un crit d’indignació i de ràbia. De dir que ja n’hi ha prou de retallar sempre als mateixos, d’empitjorar les condicions laborals de tants i tants treballadors, de que es retalli a l’escola pública que és la base de tot… Bàsicament faig vaga perquè estic molt empipada amb el que està passant i per mi és una manera de dir “ja n’hi ha prou!!”…

Potser no servirà de res, qui ho sap? hi haurà ball de xifres, uns diran i els altres faran. Al nostre institut serà la vaga amb més seguiment de les que s’han fet de llarg. Potser demà serà un gran dia, potser canviarà alguna cosa… “Cal protestar fins i tot quan no serveix de res” (o almenys servirà per a desfogar-se).

Mags de les paraules, esclaus dels gestos?

El congrés de CDC del cap de setmana ha acabat demanant l’estat propi per a Catalunya, però no la independència (Pujol: “no és el mateix estat propi que independència malgrat assemblar-s’hi”(sic)), i UDC ho troba compatible amb el projecte confederal de proposen. Sigui com sigui, és un gran pas que el partit que té més poder ara com ara i una àmplia base social hagi tingut la necessitat de sumar-se a la idea de tenir un estat propi (amb tots els matisos que vulguin). De fet era un clam des de les bases que sembla que han empés la cúpula (quan Mas va sortir al balcó del Majèstic ja es sentien els crits d’independència com ahir al congrés). Felicitem-nos doncs per sumar més independentistes (o “estat propistes”) al projecte perquè un partit sol (o dos) no poden aconseguir-la. Fins i tot Antoni Castells (desmarcant-se del seu partit) ha dit vàries vegades en poques hores que la independència de Catalunya és viable econòmicament (cosa que ja sabíem, però s’agraeix el gest i la suma del que representa).

Mentrestant, els partits obertament independentistes “recelen” de la “deriva” independentista de CDC (Junqueras: benvinguda sigui la competència, tot i què O. Pujol proclama: Convegència no és un partit independentista) i el PP al seu torn “amenaça”

Com acabarà tot plegat? Cap a on ens portarà aquest posicionament de CDC i com el farà compatible amb el pacte amb el PP és un misteri que se’ns revelarà les properes setmanes i mesos. Tinc la sensació, però, que el país no està per mitges tintes, la crisi i la seua gestió no deixa a ningú indiferent. Tot i això, no oblidem que Pujol i CIU són mags de les paraules i dels gestos encara que aquesta vegada Oriol Pujol confessa que “potser la geometria variable no donarà més de si”.
Veurem on ens porta tot plegat, però tinc la sensació que aquest cap de setmana a Reus, amb tots els recels que vulgueu, s’ha fet un pas important.

Bilingüisme integrador?

La sentència sobre el català a l’escola em fa més por que una pedregada. Ara són tres famílies (vés a saber com s’ho faran les escoles per fer-los a elles soles el vestit a mida amb el castellà), però en poden vindre més. El govern espanyol diu que defensa un “bilingüísme integrador”…ai!. De fet, és un tema sabut, en molts instituts de certes zones de Catalunya és pràticament impossible sentir parlar català a la classe, al passadís o al pati. De fet, em vaig trobar un cop que en un institut de 500 estudiants només n’hi havia un que parlés català i l’assenyalaven amb el dit (el catalán). En fi, si hi hagués una situació bilingüe real suposo que això no passaria, però només els catalanoparlants som bilingües. Ha estat així ara i sempre, per molt que altres s’omplin la boca de bilingüisme ells no ho són, però saben que és el primer pas per a la desaparició d’una llengua… la nostra…

Buscant per la xarxa he trobat un text de Carmina Ribés Falcó que diu sobre el bilingüisme:

El bilingüisme dels pobles no és un fet natural, ja que per cada societat basta una llengua. Una societat bilingüe manifesta una situació de conflicte, ja que la presència de dues llengües és innecessària: una llengua està ocupant l’espai de l’altra. Una d’aquestes desapareixerà.

En principi cal dir que el bilingüisme és un concepte ambigu que s’ha utilitzat sovint pels governants per amagar un procés de substitució lingüística. Tanmateix podem parlar de diferents tipus de bilingüísme:

A. Bilingüísme individual.
B. Bilingüísme social unidireccional.

(llegiu aquí l’explicació sencera).

Pujol i la independència (I)

Necessitem més persones com Fundador i menys com Pujol… Estic profundament decebuda per l’entrevista d’ahir a l’ex-president Pujol a Salvados. De fet, no la vaig veure sencera, només un tros al final i n’he llegit fragments, però ja en vaig tenir prou. No veig gaire diferència entre el Pujol d’ahir i el Pujol de fa 20 anys o fa 10 anys. Continua no sent independentista encara que diu: “ara votaria sí a la independència”. Pujol és un mag de les paraules i dels gestos. Recordo en els mítings de CIU ja fa molts anys, quan onejaven banderes amb la senyera per una banda i l’estel·lada per l’altra, de manera que segons com ho veies hi havia l’estrella independentista, però al següent tomb només es veia la senyera i prou. Una bandera, dues visions per atraure gent de totes bandes, dels que pensaven que Pujol era independentista i dels que pensaven que no ho era. Sap que el vot a favor a la independència té cada cop més adeptes, fins i tot dins la seua pròpia formació, i d’aquesta manera dóna peixet als que hi han cregut sempre, però també va dir “no sé què votaria d’aquí cinc anys”, segurament per l’esperança que Espanya modifiqui l’actitud i ell (i els que són com ell) puguin tornar al “camí recte” de formar part d’Espanya…

En aquest sentit és del tot imprescindible llegir (com sempre, però avui més) l’editorial de Vicent Partal: La independència és una tàctica?

Flac favor a l’independentisme fa en Pujol.