Pujol i la independència

Mon pare, de convergència des dels inicis i pujolista fins al final, sempre va creure que Pujol tenia l’estel·lada sota el coixí i la trauria quan pogués. Malauradament va morir sense veure-ho, però a dia d’avui li hagués hagut de donar la raó. En la presentació del seu darrer llibre de memòries en Pujol diu: “No vaig preveure que ens esperaven a la cantonada” (‘Assumeixo una part important de responsabilitat. Després de tants esforços per col·laborar en la construcció de l’Estat espanyol i en la seva governabilitat, després de tant voler que ens entenguessin no vaig preveure que ens esperaven a la cantonada, que no deixarien que res se salvés, que mirarien d’ensorrar-nos més enllà fins i tot del que era lògic’, explica Pujol a l’epíleg). Continua dient: “Sense el pacte fiscal Catalunya està morta“; i acaba  abjurant de la constitució espanyola: “L’ex-president Pujol abjura de la constitució espanyola” (com explica molt bé V. Partal, abjurar és fer un pas enllà: “en termes històrics i polítics l’Acta d’Abjuració (‘Het Plakkaat van Verlatinge’) és un terme que encara avui es refereix a la proclamació de la primera independència d’Espanya: la dels Països Baixos)…

Mentrestant, Oriol Junqueras fa una excel·lent conferència al Cercle d’Economia (qui sap si va arribar a convèncer a Salvador Alemany) i al Consell Nacional d’aquest darrer dissabte proclama: “Tenim l’oportunitat que la nostra raó acumulada durant tant de temps sigui evident a ulls de la majoria“.

No es pot dir ni més clar ni millor i Pujol és el símptoma que alguna cosa està canviant. Segurament molts poden retreure a Pujol que sigui ara que ja no toca poder quan s’hagi decidit a aixecar la veu independentista. Potser no té poder directe, però és un líder moral i molt influent encara ara. Que hagi fet el pas és molt important perquè molts (els pujolistes de tota la vida per exemple) creuran també que si volem sobreviure com a nació necessitem la independència.

Alguna cosa es mou, això és evident, potser la crisi hi té molt a veure i també va fent la seua feina (com recordava Miquel Calçada: “La crisi pot ser també una oportunitat per a la independència“). I també Artur Mas (a banda de pactar amb el PP i fer veure que no li agrada, però que no té més remei, potser continua amb la línia de “peix al cove” convergent), va deixant caure perles a la premsa: “Mas considera insuportable la solidaritat de Catalunya amb la resta de l’estat“. CIU ja no pot fer el mateix que fèia a l’època Pujol, són altres temps, altres reptes i el país està ofegat per totes bandes.
 
On anirà a parar tot plegat ho sabrem ens els propers mesos, de moment fins i tot Teresa Forcades parla també d’independència i ho té clar: Si volem, podem.

Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals

Un bon dia vaig descobrir a Marta Rojals al Mail Obert de Vilaweb perquè se li va ocórrer posar al títol Ribera d’Ebre i em va cridar l’atenció (Una història de la Ribera d’Ebre), i després em vaig llegir un munt d’articles que m’havien passat per alt d’una tirada. Em van semblar excel·lents i n’estic ben enganxada, així que cada dilluns l’espero amb candeletes per començar el dia amb el seu mail obert i continuar després amb les notícies. Poc després me n’assabentava d’un xat amb l’autora del Primavera, estiu, etcètera i vaig pensar que era l’única persona al món que no en sabia res d’aquell llibre que ja anava per la cinquena edició gràcies al boca-orella…

Vaig llegir el llibre a les vacances de Nadal, quan la calma i la tranquil·litat permet assaborir bé els textos. Quan el vaig adquirir em pensava que “tothom” l’havia llegit menys jo, en una de les llibreries estava exhaurit i el llibreter va haver de demanar més exemplars de l’obra altre cop. Per a parlar-ne, però, necessitava tenir temps i païr-lo una mica, perquè tinc la sensació que tothom ho ha explicat tot i molt bé (veure blocs del final), però encara hi ha gent que desconeix el llibre o l’autora i és per això que m’atreveixo modèstament a fer-ne difusió.

El Primavera, estiu, etcètera, té efecte bola de neu; vull dir que al començament no n’estava prou segura que m’acabés agradant i pensava que havien exagerat, però sense adonar-me’n la història va entrant, percolant, amarant… et rebrega, et fa riure, et fa ballar el cap… fins que esclata, et sedueix i et deixa un regust dolç després d’haver sobreviscut a tot un terratrèmol d’emocions. La sensació és la d’haver llegit un molt bon llibre que saps que farà història.

Se’ns dubte quedar finalista al premi Joan Crexells li dóna un valor afegit i essent la primera novel·la tot un èxit que a mi em provoca vertígen, perquè després d’això ha de ser molt difícil tornar a seure per a escriure una segona novel·la, en cas que ho vulgui fer l’autora, però qui sap si ens acabarà sorprenent un altre cop, veient com escriu cada dilluns és del tot possible.

Després d’això em costa posar-me amb altres novel·les “normals” perquè aquesta és de veritat excepcional. Esperaré a més endavant i potser provaré de rellegir un clàssic de Mercè Rodoreda o el “Jo Confesso” d’en Jaume Cabré. A veure quin tria el jurat com a millor llibre, sense oblidar que hi ha un tercer en discòrdia, “L’últim dia abans de demà” d’Eduard Màrquez.

Algunes amistats que no en saben res del llibre i que els hi dic que val molt la pena, temen que els decebrà pels molts elogis que en faig. Exactament igual que jo abans de llegir-lo mentre en sentia a parlar tant. No us preocupeu, no us decebrà, n’estic convençuda i sinó ja em tornareu la contesta. Com diu un amic de Flix que és també fan de l’obra: és una novel·la preciosa, preciosa, no us la perdeu.

Recomanacions per posar-se en antecedents del llibre i l’autora:

I si encara no n’esteu convençuts llegiu aquest post que us acabarà de convèncer.

Andrea Motis i Joan Chamorro Quartet a l’Artesana de Falset

Bon cartell ahir a Falset. No havia estat mai al teatre l’Artesana i em va sorprendre molt positivament. És gran (aforament de 500 persones), per una capital de comarca que no supera els 3000 habitants i que ahir es va veure desbordat en les previsions més optimistes. Hi havia gent de tot arreu, suposo que majoritàriament de Falset perquè hi tocava l’Esteve Pi (que, per cert, em va encantar), bateria habitual del quartet i fill de la població (segons em va confessar una senyora gran que hi havia anat per ell i perquè hi sol anar per fer munt facin el que facin), però també em vaig trobat gent de Móra (d’Ebre), de Flix i de Gandesa. Sort que teníem les entrades d’abans perquè una trentena de persones esperaven anul·lacions per poder entrar a l’espectacle. Al final van acomodar-los dins l’escenari mateix amb cadires improvisades… una curiosa manera de “veure” el concert…
 

No hi ha dubte que hi ha hagut un boom d’Andrea Motis en els darrers mesos. Carles Capdevila ja publicava un article al respecte el 27 de desembre passat (Andrea Motis, la descoberta de l’any). Val a dir que del tot justificadament. Té una veu dolcíssima, però també toca molt bé la trompeta i el saxo, i està molt ben acompanyada per la guitarra de Josep Traver, la bateria d’Esteve Pi i el contrabaix i saxo de Joan Chamorro amb molt ofici al darrera.

Fa de mal dir quanta gent va venir de les comarques veïnes de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, però me’n vaig trobar uns quants mentre intentàvem trobar seient, la platea impossible, i dalt atapeït. Sort que vam trobar un raconet a primera i segona fila de l’amfiteatre. Just allà hi havia els pares de l’Andrea i la Carla Motis (que també va pujar a l’escenari -ukulele Carla li diuen-), que gravaven tot el concert. De fet, d’imatges del concert no en faltaran, molts no van resistir la temptació de tenir imatges, però també hi havia professionals fent-ne un reportatge. Quedarà per a l’anecdotari que una paisana de l’Esteve va haver de sortir a mig concert per haver trencat aigües.

Andrea i el quartet ja van seduir des de la primera cançó. Espectacular Moon river, o My babe just cares for me entre moltes altres i també un Hallellujah que va sortir als bisos per tancar el fantàstic concert. I per molts anys que en puguem seguir gaudint!

Les retallades no afectaran la qualitat de l’ensenyament?

Durant molts anys els mestres i professors hem mentit sobre la nostra feina. Sobre el nostre horari de feina per a ser més exactes. Quan ens preguntaven quantes hores treballàvem en realitat sempre responíem les hores que estàvem obligatòriament a la feina no el total que dedicàvem a treballar. El nostre horari laboral setmanal a secundària és de 37,5 hores que es distribueixen de la següent manera: 19 hores lectives (de classes), 6 hores d’activitats complementàries d’horari fix (guàrdies, reunions, etc.)(fins aquí les que estem obligatòriament al centre cada setmana), 5 hores de presència al centre educatiu i sense horari fix (reunions d’avaluació, amb pares, etc.), i 7 hores i 30 minuts de preparació de classes, correcció d’activitats, assistència a cursos i activitats de formació que no s’han de fer necessàriament al centre. Per tant, enguany hi estem obligatòriament 25 hores a l’escola pública, però a casa ens passem bastant més que 7 hores i mitja a la setmana a la feina després de l’invent de la intranet que hi ha a tot arreu. Gràcies a aquest sistema pots estar 24 hores al dia i 7 dies a la setmana connectat a la feina, preparant classes amb el moodle, buscant informació, corregint activitats, etc.

L’únic que se sap del curs vinent és que la nostra consellera ens ha anunciat que ara estarem 28 hores obligatòriament als centres educatius, tindrem més hores de classes, però continuarem tancant la setmana a 37 hores i mitja. Algú pot entendre que si fas més hores de classe necessites més dedicació a casa per preparar-les i per corregir després les proves. Algú pot entendre que això no repercutirà en la qualitat de l’ensenyament? I no ho dic perquè el professorat fem pitjor la nostra feina, sempre ho farem el millor possible, però si has de fer més amb el mateix temps i a banda hi ha menys diners per fer coses miracles no n’hi ha. Absorbirem 15.000 alumnes més sense augmentar la plantilla i baixant el pressupost, i el sou. Mentrestant 1500 mestres que podrien treballar hauran de fer cua a l’atur. No em diguin que no és una manera curiosa de motivar a la gent i augmentar l’ocupació, i això és el govern dels millors senyores i senyors, algú en dóna més?

Fa uns dies vaig descobrir aquest bloc d’una exministra d’educació d’Equador, pedagoga i periodista. Hi fa una anàlisi acurada del sistema educatiu finlandès. És llarg, però val la pena llegir-lo per reflexionar sobre el nostre propi sistema.

Morir-se d’èxit

La notícia de la mort avui de Whitney Houston m’ha arribat per sorpresa. Feia anys que no la seguia, però la seua cançò de referència I will always love you, sempre bategarà a dins meu. Excel·lent veu, excel·lent cançò que va ser el seu èxit principal escampat per tot el món dins la pel·lícula “El Guardaspatlles” (The bodyguard) i que ha venut més de 12 milions de còpies només el single. La banda sonora de la pel·lícula continua sent la més venuda de la història amb 42 milions de còpies, xifres de vertígen, sens dubte, i l’inici d’un èxit que va portar a la fi de la protagonista. Una vida que, segons expliquen les cròniques, va viure marcada des de llavors per les drogues i el que va ser el seu marit aquell mateix any (el meu marit era la meva droga). El matrimoni va acabar tristament amb agressions físiques per totes dues bandes i la seua carrera musical també va entrar en un declivi del que no es va recuperar mai.
Trist final per una gran artista i una gran veu que ens deixa amb només 48 anys i després d’un eslàlom gegant entre drogues, fracassos musicals i sentimentals que la van convertir en una ombra del que va ser. Jo prefereixo recordar-la en el moment del seu màxim esplendor… I will always love you
per aquesta cançò Whitney.


Aquí podeu sentir els seus 10 principals èxits.

¿Educar?Educamos todos

Amb el suggerent subtítol “Fracaso escolar: recetas para curarlo”, David Rabadà i Vives ens presenta un llibre que vol donar solucions a un problema general a l’ensenyament. Hi ha molt bones idees i bones reflexions, altres discutibles o matisables, com tot, però és una bona contribució al debat sobre l’ensenyament i la societat en general i com volem educar i com eduquem als nostres fills. És entretingut de llegir i convida a la reflexió. Altament recomanable per a tothom perquè és cert el títol del llibre: Educar? Eduquem tots.

L’autor té també un bloc on exposa les seues reflexions i convida a deixar-hi les vostres.


David Rabadà Vives.
Sinopsis:¿Nuestros hijos no nos respetan? ¿Por qué llegan a insultarnos a veces? ¿Por qué ocurre lo mismo en el aula? ¿Por qué los docentes sufren cada día más el aumento de alumnos conflictivos? ¿Acaso hay una plaga? Y el núcleo de la cuestión, ¿qué provoca realmente este flagrante fracaso educativo?, ¿la escuela?, ¿la reforma?, ¿las familias? ¿Cómo se explica que España, siendo una potencia europea, padezca el mayor fracaso académico de la UE? ¿Ha mejorado la ESO nuestro nivel educativo? ¿Son necesarias tantas contrarreformas cada año? ¿Existen intereses oscuros en todo ello? ¿Es la hiperactividad una gran mentira farmacéutica? Lo cierto es que hace mucho tiempo que se cree conocer la respuesta a todas las preguntas anteriores. Entonces, ¿por qué los políticos y demás responsables no se atreven a pregonarlas? ¿A quién temen? La respuesta a todas estas preguntas existe y surgió de más de mil casos reales con alumnos, de entrevistas con sus padres y de batallas en primera línea de fuego, las aulas de multitud de centros. A partir de todo ello se escribió este libro sobre los entresijos del fracaso educativo, de lo que no y sí se debe hacer para curar el fracaso académico, del hecho que educar, educamos todos. Empecemos.