17 d’octubre, la Barcelona olímpica

El 17 d’octubre del 1986 la veu de Samaranch va anunciar al món que Barcelona seria olímpica al 1992. Recordo el dia perfectament. La ciutat va embogir. Jo hi acabava d’arribar i em semblava que estava en un altre món. Tothom estava content, la felicitat surava per tot arreu. Vam anar al centre a veure l’ambient. A Pelai les voreres estaven plenes, tothom anava i venia i cridava. Les botzines dels cotxes no paraven de sonar, com quan guanya el Barça, només que aquí hi guanyàvem tots. Ens vam trobar quatre noies que venien de Plaça Catalunya agafades amb les mans entrellaçades i cridaven amb ritme: “els catalans, som collonuts”. Cadascú expressava la seua felicitat com podia o com volía, era una barreja d’emocions, una bogeria col·lectiva.

L’emoció d’aquell dia va ser irrepetible. Barcelona s’obria al món i el país també a través de la seua capital i semblava que tothom estava content. Tants milions en inversions, tants altres en infrastructures, tants en visitants, tants en…el que fos. L’olimpíada era un gran repte, però també, si es feia bé, una gran oportunitat.
 

A l’autopista
de Tarragona a Barcelona, encara ara, et trobes un cartell quan falten
92 quilòmetres per a arribar a la metròpoli: Barcelona 92, diu, allà
enmig del nores, posat expressament per a l’ocació… I encara ara
somric pensant en aquells moments.

Després va venir la
transformació de la ciutat, el voluntariat olímpic, el treball trepidant
de tanta gent per a què tot fos perfecte quan la ciutat tingués a tot
el món mirant-la… i sí, també va venir una pujada de preus desorbitada
de bracet amb els millors jocs olímpics de la història fins al moment.
Al 92, joia, al 93, crisi. S’havia construït molt per aquells jocs i hi
havia molta feina per a tothom, però tot es va aturar de cop, no es va
preveure què passaria l’endemà… sembla que no vam aprendre la lliçò.
Una llàstima.

Rancúnia

Rancúnia: Sentiment inveterat d’odi, de malícia, envers algú.

És el que m’ha vingut al cap al llegir la notícia. Sandro Rosell apunta i La Vanguardia dispara. Així de fàcil.
Sandro diu que és molt feliç sent president del Barça, però, no serà el més gran president de la història del club; potser serà recordat com el que va voler destruir el president del millor Barça de la història i això, a la llarga, no el pot fer feliç. Ningú prou intel·ligent pot tenir rancúnia per ningú, i menys encara quan l’herència esportiva ha estat tan elevada. El que li caldria és generositat, és portar el Barça més amunt o almenys mantenir-lo on és el màxim possible i això el faria més gran, com a persona i com a president. Els sentiments negatius et fan més petit a tu i més grans als altres.

Hem passat d’un lideratge fort, extrovertit i valent a un d’introvertit i poruc. El Barça, de moment, encara funciona per la inercia dels anys precedents, veurem on anirem a parar d’aquí a cinc anys.

Encara em ressonen les paraules d’en Sandro la nit que va ser elegit president del Barça: “No us defraudaré. No us defraudaré”. Va repetir des del faristol. Volia que ens el creguéssim i jo li vaig donar un vot de confiança, però lamentablement els fets parlen per si sols: el primer viatge oficial del nou president va ser per anar a demanar disculpes al president d’Extremadura. Déu n’hi do! Quan va costar aquest viatge que no calia?

Una veritable llàstima.

La Nova Esquerra

Dissabte va tenir lloc el 26è Congrés Nacional d’Esquerra en el marc del Palau de Congressos de Girona. Va ser un congrés tranquil, molt ben organitzat i àgil, on hi va haver moments per a tot (debats, xerrades, retrobaments…), i, sobretot, l’esperat discurs de l’Oriol Junqueras. Un bon discurs, ple d’emoció i també d’humor, d’història, de passat, de present i de futur. L’Oriol va posar un brillant punt i final al Congrés per donar el tret de sortida oficial a la nova Esquerra. Feia temps que no m’emocionava tant amb un discurs polític, feia molt temps que no notava aquesta il·lusió col·lectiva.  Val la pena sentir-lo!
Aquí el teniu: