Joan Puigcercós, el canvi tranquil

El primer cop que vaig sentir Joan Puigcercós deu fer gairebé vint anys, era portaveu de les JERC i jo hi acabava d’arribar. Em va sorprendre la facilitat de paraula i el to afable i còmplice amb la concurrència; tenia el posat d’algú que sabia què volia i on anava i volies anar amb ell on fos. Vaig pensar que arribaria lluny. La imatge que perviu del Polònia no té gaire a veure amb la realitat. En les distàncies curtes surt guanyant la persona i s’enterra el personatge; és amable, càlid, simpàtic i bon conversador. Gens petulant. Una llàstima que la imatge que té a distància sigui tan allunyada de la realitat…



Les
cròniques recordaran que el mandat de Puigcercós va ser breu i va venir
precedit
d’una època convulsa al si del partit, però també que la transició a la
nova direcció ha
estat exemplar i sense ruptures, potser perquè ja vam patir prou fa tres
anys i ara havia de ser tot d’una altra manera, però també per voluntat
de Puigcercós de fer un canvi tranquil. Quan pensàvem que a
Esquerra no sabíem fer primàries sense trencar el partit, ara hem vist
que és possible i, a més, saludable per a la democràcia interna, gràcies també al tarannà d’en Junqueras i el seu to conciliador, i amb el
millor final possible: Bosch i Tardà a Madrid, un tàndem engrescador amb
permís de Joan Ridao, que ha demostrat sobradament la seua vàlua durant
molts anys, però les urnes i la història li han reservat ara un altre
paper. Ho ha
sabut entendre i això l’honora.

Joan
Puigcercós, gràcies per la feina feta i per la que continuaràs fent. Han estat més de vint anys
intensos de política en primera línia. Amb alts i baixos, amb encerts i
amb errors, com no pot ser d’una altra manera. Has estat el referent d’una
generació encara jove que ho ha donat tot per Esquerra i pel país, i que
segur que ho seguirà fent allà on estigui d’una manera o d’una altra. La
política no té edat i si ara has de fer un pas enrera potser més enllà
podràs fer un pas endavant. Has aconseguit el que ningú havia fet fins ara, fer un canvi tranquil a la nova Esquerra que dissabte, al Congrés, farà el traspàs oficial a la nova direcció. Sens dubte un mèrit teu que sempre has tingut cura del partit. Ara només falta reblar-ho dissabte, al Congrés, que espero sigui el revulsiu necessari per donar una nova empenta a Esquerra.
 
I d’avui a molts anys que hi puguis ser i ens hi puguem trobar!

 

“El que diu Guardiola va a missa”

“El que diu Guardiola va a missa”, així s’expressava un compromissari a l’assemblea de dissabte a can Barça en referència al patrocini de Qatar Foundation. És ben sabut que la votació va quedar clarament decantada a favor del patrocini. Em pregunto què pensaran ara aquests socis compromissaris quan dissabte en Guardiola va defensar la junta de Laporta: “La junta de Laporta va fer coses extraordinàries, estan patint molt i no s’ho mereixen”.
Per aquesta regla de tres caldria que la junta directiva actual s’hi repensés i retirés la demanda contra la junta de Laporta. Estic convençuda que els compromissaris dirien amén a les paraules de Guardiola, que té més seny que ningú.

S’ha creat un grup al Facebook: https://www.facebook.com/pages/Demanem-la-retirada-de-la-demanda-contra-lanterior-junta-de-Joan-Laporta/197239980349154

Superdissabte a ERC

Avui els que militem a Esquerra podem exercir el dret a vot per triar candidat i ratificar la direcció del partit. Quan alguns pensen que els partits són tot iguals o que els polítics són tots iguals, surt Esquerra una altra vegada a desmentir-ho.
Avui tots els que formem part del partit som iguals perquè podem exercir el nostre dret a vot. Triarem un candidat pel proper 20-N i també donarem suport als candidats a president i secretaria general del partit.
És un bon moment per retrobar amics, companys i parlar de política una altra vegada…
Recomano aquest article d’Albert Pla Nualart, és qüestió de no ser idiotes i potser les coses ens anirien d’un altra manera…

Un temps estrany…

Quins partits més estranys: Al Barça li fan un gol al primer minut i a l’últim. Al Madrid li han expulsat Marcelo després de simular un penal i cap company protesta. Ni ell. Què estrany! Potser no es creia que allò li podia estar passant a ell, un jugador del Madrid. Potser en anar de vermell (la roja?) l’àrbitre no sabia qui eren “els blancs”.

I als culés, dos empats seguits ens fan tremolar? A mi no. No passa res, estem al
començament de les lligues (de l’una i de l’altra). Ara es poden
cometre errors i així t’obligues a polir-los. Més val ara que més
endavant. No són infal·libles, ells ho saben i en són conscients i ara,
nosaltres, també… però han guanyat els partits importants
d’aquesta temporada i han començat amb dos títols. Què més volem? Tenen crèdit. I tant!

…Fa calor de juliol a setembre, al Madrid li expulsen jugadors per fer teatre i ningú protesta, al Barça li marquen al primer i a l’últim minut de partit, portem dos empats seguits… definitivament és un temps estrany!

Passió Guardiola

“Si ens aixequem ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, no fem retrets, no hi ha excuses i penquem molt, som un país imparable”.

Pep Guardiola va rebre la medalla d’Honor del Parlament. Va ser un discurs emocionant i alliçonador, ple de passió per la seua professió. Té obsessió per fer bé la seua feina i ho demostra a cada mot, a cada expressió, amb l’energia que transmet. Diu que no vol ser exemple de res, però tots ho som d’una manera o altra i ell més perquè està al capdavant d’un equip i té el focus mediàtic a sobre dia sí dia també. Destil·la una manera de fer inconfusible i que ha impregnat un club, un vestidor i, tan de bo, un país. De fet, amb el Pep ens hi volem veure reflectits, volem que els nostres joves creixin en aquests valors que no deixen de ser universals, però potser havíem oblidat que existien i ha vingut ell a recordar-ho. L’esport fa bones les persones, “el Barça ens fa bons a nosaltres i no a l’inrevés” -diu-. Amb persones així tot és possible i vull pensar que al nostre país hi ha moltes més persones així i que podem ser un país imparable…
L’acte, preludi de la Diada, va ser molt emotiu, emocionant, rodó… Val la pena llegir-ne la crònica i escoltar les seues paraules.
Bona Diada!

Guardiola: ‘Si ens aixequem ben d’hora i penquem aquest és un país imparable’ from VilaWeb on Vimeo.

Cartes i Poemes des d’una Cadira

D’en Marc diuen que potser no hi veu, però fixa’t amb quin amor et mira. D’en Marc diuen que potser no hi sent, però fixa’t en com et para atenció. D’en Marc diuen que potser no camina, però fixa’t en com s’esforça per aguantar-se.

No facis cas del que et diguin, i intenta mirar més enllà de la superfície. No hi veus res més?  Esforça’t.

Sigues tu qui el mira atentament. Sigues tu qui li pares l’atenció necessària per sentir-lo. Sigues tu qui li ofereixes el teu braç per a què es recolzi.

Desperta en tu l’esperança i…espera un temps, i veuràs.

Tots tenim un motiu pel que superar-nos, el meu es diu Marc…

“La vida et dóna un gir de molts graus quan arribes a l’hospital per tenir el teu primer fill i, de sobte, les coses no surten com s’esperaven. Tres mesos a l’UCI de neonats donen peu a aquesta història, temps suficient per, assegut a la cadira al costat del petit Marc, compartir en forma de cartes i poemes, aquesta experiència difícil i inesperada”.

En Josep Calderón és pare d’en Marc i autor d’aquest llibre. Amb la Meritxell, la mare d’en Marc, vam compartir il·lusionades les classes de prepart imaginant-nos com seria ser mares, imaginant-nos com seria el part, veient com augmentava la panxa setmana a setmana… ningú podia imaginar què passaria després. Aquesta és una història sensible que no us deixarà indiferents.

Acabo de rebre l’enllaç per accedir al llibre, no es ven a les llibreries, només es pot trobar per internet. Està fet amb molt amor, modéstament per tal d’explicar una vivència. Jo només al pròleg ja sóc un mar de llàgrimes, friso per llegir la resta, ja el tinc encarregat. És el primer llibre d’en Josep, el trobareu en aquesta pàgina. Els beneficis de l’autor aniran destinats a una associació de paràlisi cerebral sense ànim de lucre.

No ens toqueu la llengua!

La cita d’avui del diari ARA: “El geni més íntim de cada poble, la seva ànima profunda, està sobretot en la llengua“. Jules Michelet.

Ells ho saben i per això continuen volent-la suprimir, aniquilar, esborrar, prohibir… Ara ni tan sols dissimulen, ho fan i punt. En comptes d’avançar anem com els crancs. “Atado y bien atado”. Espanya no canviarà mai.

He vist al FB que es promou l’adhesió a Som Escola. Val la pena que ens hi posem. Junts podem fer força. Si quatre famílies castellanes han aconseguit que s’anul·li la immersió lingüística en català aprovada per la majoria d’un parlament democràtic, quants catalans haurem de ser per a invertir l’efecte?

Clar que també tenim les urnes. Veurem quines peces es mouen per al proper 20 de novembre (quina data!), potser serà l’hora d’enterrar definitivament el passat.

Espanya es trenca

La reforma de la (es veu que no tan Sagrada) Constitució ja està en marxa, avalada pels dos grups majoritaris de la cambra. El PSC continua sent PSOE allà i “no se sap ben bé què” aquí. El Tribunal Constitucional dóna dos mesos a Ensenyament per a fer que el castellà sigui també vehicular a l’escola. Tan se val la immersió lingüística que s’ha demostrat que funciona, contra el català tot s’hi val. Al País Valencià i a les Illes la cosa està molt pitjor des de fa anys, ara ha empitjorat i encara resisteixen. Ara toca fer claudicar al Principat. Veient “Temps de Silenci” en la reposició de TV3 sembla que no hagin canviat gaire les coses i tornem a temps passats. Només els falta prohibir-nos llegir llibres en català. Tot arribarà si no hi posem remei…


S’han aixecat veus de protesta i es promou una Diada reivindicativa més que mai. Sí, cal protestar fins i tot quan no serveix de res,
però aviat hi haurà eleccions al Parlament espanyol i també cal que
anem a votar si és que realment volem canviar les coses.

Un bon observador sap que quan la participació és alta guanyen les
esquerres. Quan cau una mica la dreta pot sumar. Si la participació és
baixa la dreta guanya sempre.

S’està coent una llista unitària independentista, tan de bo tiri endavant, cal unir-se, ja ho diuen, la unió fa la força. Cal molta generositat de tothom per aconseguir-ho, cal seny, cal una llista unitària independentista i contestar d’una manera clara i diàfana a
tot el seguit d’agressions que estem patint. Contestar a les urnes que és l’única manera legítima que poden entendre. Les manifestacions ajuden, fan visible, però els vots són imprescindibles.

Veurem si som capaços tots
plegats d’aconseguir-ho. S’ha fet un llarg camí fins aquí, hi ha moltíssima gent que hi ha participat d’una manera o d’una altra, que han somiat durant molts i molts anys la independència del nostre estimat país. Alguns ens han deixat fa poc. Per tots ells i per tots nosaltres cal seguir sumant gent i complicitats. Sols no ens en sortirem, però junts res no és impossible. Ara és l’hora
de fer el darrer pas, ens ho estan posant en safata, ens ho demanen a crits. Fem-los-hi cas!

Reflexions d’inici de curs

Puntualment, com cada any, ahir 1 de setembre va començar un altre curs escolar. En argot futbolístic estem hores d’ara en pretemporada. Una pretemporada curta que donarà pas a l’inici de la lliga que comença el dia 12. Són moments de reunions, de preparació de les programacions del curs, de saber-ne els horaris, de conèixer el nou professorat, de retrobar l’antic, de recollir els llibres i material escolar…

Enguany sembla que hi ha novetats i tornen els (esperats) exàmens a setembre. Almenys esperats per molt professorat i pares i mares. Ja era hora que algú posés seny! Tenir temps per preparar-se per a la recuperació i no només una setmana o deu dies és una millora important per a la qualitat de l’ensenyament, sinó anem sempre de rebaixes. També es facilitarà que els estudiants  puguin accedir a cicles per treure’s un graduat. S’ha d’acabar de perfilar, perquè la proposta no és gaire clara, encara, però és evident que el sistema és molt millorable per tal d’aconseguir que el jovent es motivi per acabar els seus estudis, estar preparat és important. Tanta joventut ociosa que fins als 16 anys no poden fer alguna feineta d’estiu per anar fent és una pèrdua de recursos important que pot acabar derivant en ni-nis…



La Maria Mercè Roca parlava aquest estiu a l’AVUI de les vacances i dels treballs d’estiu en aquest article. És
evident vivim en una època de canvis que ens ha de fer replantejar
moltes coses. La crisi va per llarg i és un bon moment per repensar,
millorar, corregir… la crisi també és una oportunitat de canvi en
positiu per a aconseguir un futur millor. Cal mirar què va bé i què és millorable i corregir-ho en la mesura del possible. La manca de recursos ens ha de fer aguditzar l’enginy.

Comença un nou curs, “tot està per a fer i tot és possible”.