“En època de crisi cal invertir en educació”

La secretària europea d’educació, Androulla Vassiliou, ho ha dit en una entrevista a TV3. I fa èmfasi en què un país com Finlàndia que tothom té com a exemple a seguir en educació, l’èxit li ve ara després d’invertir-hi més durant la crisi dels 90. Els resultats negatius del que s’està retallant ara es veuran en 5 o 10 anys, ha dit. I mentrestant la Generalitat preveu una rebaixa del pressupost en educació del 7,4% respecte a l’any passat i que ho situa al mateix nivell del 2008. El fracàs escolar es situa al voltant del 31%, una barbaritat comparat amb el què hauria de ser, un 10% i que dobla la mitjana europea que és del 15%.

Contra el fracàs escolar la comissària també repassa altres ingredients de la recepta: “una FP atractiva i que els mestres conscienciïn els alumnes,
ja des de petits, que els estudis són claus per prosperar”.
Ens hauríem de preguntar el per què de molt d’aquest fracàs escolar i el conseqüent abandonament dels estudis…


Potser
ara sí que és un bon moment per convèncer els alumnes que cal estudiar
per prosperar, però durant els anys de bonança econòmica els alumnes
frisaven per poder abandonar l’institut (amb titulació o,
majoritàriament, sense), per treballar al sector de la construcció. Un
alumne sense titulació, però amb bones referències, podia
aconseguir una feina en el sector i cobrar 300.000 pessetes al mes. Amb
l’arribada de l’euro i el boom de la construcció, els sous podien
arribar a uns 3000 euros al mes (amb hores extres, treballant dissabtes i
el que calgués). Molts alumnes desmotivats amb l’estudi perquè no li
trobaven cap solta, em deien que en pocs mesos estarien treballant i
guanyarien més que jo, la qual cosa era certa en aquell moment i els esforços per explicar-los que allò no duraria sempre eren debades. Els pares, normalment, també treballaven al sector i els encoratjaven a fer-ho.

La
crisi ha fet tocar de peus a terra a molta gent. Ara són joves sense
estudis, molts sense titulació que s’han posat a estudiar per a
aconseguir-la. Els “Audis” que s’havien comprat, el pisos nous de
trinca, etc., dels que gaudien amb vint anys ara s’han convertit en res i
potser sí que els mestres i professorat tindrem més èxit explicant que
cal estar format per tenir una bona feina, fins ara, els fets no ens
acompanyaven.

Notícia relacionada: “El percentatge de ni-nis és marginal i ha disminuït des de l’inici de la crisi“.

Caragols de Revetlla

A la Ribera d’Ebre, o almenys a Móra d’Ebre, aquesta nit de revetlla és típic menjar caragols (cargols). Si no en menges aquesta nit no tindràs diners en tot l’any (segons diu la tradició), així que en aquests temps de crisi més val no saltar-se tradicions. A la foto, caragols amb samfaina, però es poden menjar com vulgueu: en salsa, amb allioli, amb sobrassada, a la llauna… i m’agraden de totes les maneres!

Que tingueu molt bona revetlla!

Sandro ‘el feliç’

Sandro Rosell ja fa un any que va arribar a la presidència del Barça. Per si no ho sabíeu “A Qatar tothom és feliç, és una monarquia, les dones van normals pel carrer i els homosexuals no estan perseguits”. O almenys això diu Sandro Rosell en una entrevista a l’Agora aquesta setmana. Contrasta una mica amb el que es troba per la xarxa sobre Qatar: Wikipèdia (en català), Amnistia Internacional. Una monarquia on no hi ha mai eleccions ni cap partit polític és una dictadura, es miri com es miri. Ell ho mira amb bons ulls i és feliç que la Qatar Foundation patrocini al Barça.

Si el Barça fos una empresa i no un club esportiu potser Sandro seria recordat com el que va aconseguir reduir el deute per fer funcionar millor el club, reduint despeses fins a límits a vegades ridículs (ridículs pel que suposa un gran pressupost per un club com el Barça) (per cert, si ell no porta guardaespatlles és perquè no ha estat amenaçat de mort pels violents), però el Barça és un club esportiu, no està fet per a guanyar diners, sinó per a la pràctica de l’esport en moltes disciplines on la més important és, sí, el futbol, però hi ha moltes altres seccions que donen prestigi al club i que són un reflex de la societat catalana. El Barça és el màxim exponent de la catalanitat esportiva i és ambaixador de Catalunya al món (li agradi o no li agradi al Sandro que diu en canvi: Sovint es confon al Barça amb el Ministeri d’esports de Catalunya).

Sandro ha tingut la sort de trobar-se una gestió esportiva impecable feta per l’anterior junta, per molt que ara tregui a Núñez i la Masia de fa 25 anys, sap que tenir planter propi no és sinònim d’èxit (com bé saben molts clubs esportius arreu del món), a banda de tenir-lo cal apostar-hi i tenir un estil propi. Si bé és cert que la Masia va nàixer en època de Núñez, també és cert que sense Cruyff no s’entendria la filosofia de l’equip d’avui que l’han fet admirat arreu del món. Guardiola n’és el màxim exponent i deixeble seu. No és casualitat que sigui sota el mandat de Laporta que el planter tingui molt més protagonisme a l’equip de futbol, però també a les seccions prenen més força entrenadors formats en l’esport català on alguns ja han estat vinculats a la casa com a jugadors. El Club en fa bandera i és “més que un club”.

La grandesa d’un club no es mira pels diners que guanya a final d’any, sinó pels títols que té. Enguany el Barça ha aconseguit més títols que mai, però no gràcies a Sandro el feliç, sinó per l’extraordinària gestió esportiva heretada del que ell va decidir declarar enemic número 1, amb una assemblea de socis dividida mentre ell s’ho mirava per sobre del bé i del mal i fent de Ponç Pilat. Ara Sandro li haurà d’entregar la “due dilligence” sencera a Laporta per a què aquest es pugui defensar. No sé si el Barça es pot permetre voler esclafar al president que ha fet que el club sigui, ara com ara, el més admirat al món…

Li agradi o no a Sandro Rosell, el primer any del seu mandat ha estat molt millorable. Té la sort que no li ha calgut fer massa a la part esportiva, tot estava fet, només calia mantenir-ho i no espatllar-ho, però quan ha calgut tenir un president al davant per defensar al Barça ell no hi era, i ara surt a des-temps en unes declaracions institucionals fent repàs i resposta al Madrid (que ja li ha contestat, per cert). Guardiola ha hagut de sortir sovint fent declaracions que no li pertocaven. El president del Barça no és només un gestor que procura guanyar diners a finals d’any, sinó que és la persona que representa al club i la que ha d’estar al capdavant per defensar-lo si cal i saber-ne estar a l’alçada.

Com que va guanyar unes eleccions sense fer campanya, ara vol fer de president sense presidir. Veurem com acaba tot plegat. Per si de cas els altres candidats han tornat a aparèixer en escena demanant-li que continuï amb les seccions (ho portava al programa electoral), i que declari a Florentino com a persona non grata a la llotja del Camp Nou. Però Rosell és massa amic de Florentino i té una nul·la capacitat de resposta, s’ho haurà de pensar durant tot l’estiu com a mínim i esperarà que el temps jugui al seu favor per a què ningú se’n recordi del què va passar la temporada 2010-2011. Llàstima que hi ha diaris i internet ajuda molt a la memòria.

Foto

Bojan se’n va

Bojan Krkic és un bon jugador i m’hagués agradat molt veure’l triomfar al Barça, però no ha pogut ser. Encara recordo quan va debutar a les ordres de Rijkaard. De seguida va ser conegut per “el noi de Linyola” o “lo petit Bojan”, em va caure sempre simpàtic des de l’inici, però no n’hi ha prou per triomfar en el futbol. Al Barça no s’ha consolidat en els quatre anys que porta al primer equip. No sé si la negativa d’anar a la selecció absoluta l’any que van guanyar l’Europeu va jugar en contra seu. S’havia d’entendre, venia d’uns estius i uns hiverns molt complicats i volia descansar. Encara recordo que va ser titular al camp del R. Madrid quan se’ls hi havia de fer el passadís per haver guanyat i altres davanters més veterans havien provocat la cinquena groga per no ser-hi (Eto’o). Crec que ell va jugar infiltrat i tot. Coratge i valentia d’un jove davanter que té molt temps encara per millorar més i tornar al Barça per la porta gran.

Segurament a la Roma tindrà les oportunitats que no pot tenir ara com ara al Barça, jugar només la Copa del Rei és poc i ser etern suplent i eterna promesa pot acabar frustrant un jove jugador que ho té tot per triomfar. A vegades triomfar no és només qüestió de talent, sinó també de sort. Tan de bo li vagi molt bé allà i tingui tota la sort que aquí no ha pogut tenir.

Bojan, arreveure, espero que triomfis a Itàlia i tornis aviat.

Democràcia real?

Fa dies que miro, escolto, llegeixo… tot el que puc i el temps em permet sobre el moviment dels indignats de la Plaça Catalunya. És un moviment que va generar una ampla simpatia en molts sectors i jo em vaig mirar amb espectació, però a mesura que passen els dies em pregunto si saben realment què volen (aquí n’hi ha un tros), estic esperant propostes reals (suposo que això és molt difícil veient l’heterogeneïtat dels integrants), i concretes que puguin canviar la nostra democràcia, però no em sembla que comparar-ho amb la plaça Tahir sigui gaire correcte. La sensació que tinc és que hi ha un batibull d’idees moltes vegades discordants unes amb les altres. Segurament moltes vàlides, però moltes altres fora de lloc. Quan s’afirma que cal una “democràcia real” s’està dient que la que tenim ara no ho és i no és cert. Segons el diccionari, democràcia és la doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l’elecció dels governants. I, que jo sàpigui, això ho tenim, hi ha cicles electorals i tothom, major de 18 anys, té dret a presentar-s’hi i a votar, les eleccions són lliures, hi ha sufragi universal (que va costar molt d’aconseguir), l’altra cosa és que exercim el nostre dret i que la nostra democràcia sigui perfectible, que ho és.

Al web de l’acampada de Barcelona es parla explícitament d’aturar el parlament i s’explica com es farà. Criden a la desobediència civil i per recolzar-ho diuen: “La llei que obligava Rosa Parks a cedir el seu seient a un blanc havia
estat aprovada per un parlament. Gandhi va desobeir a un parlament en
iniciar la marxa de la sal. L’Apartheid a Sud-àfrica va ser aprovat per
un parlament. Igual que a Atenes, a Reykjavík, a Madrid, a València… Reivindiquem la legitimitat de la desobediència civil per a oposar-nos a l’aprovació de lleis injustes”.

Diria que quan Rosa Parks va protagonitzar la desobediència contra una llei feta pels blancs que discriminava els negres, els negres no podíen votar.
Diria que quan Ghandi va desobeir al parlament britànic del qual l’Índia era una colònia, els indis no podíen decidir res per ells mateixos i tampoc podíen votar.
Diria que durant l’Apartheid a Sud-Àfrica els negres tampoc podíen votar.

A
què treu cap doncs voler la desobediència civil si aquí sí que es pot
votar? Saben realment quins instruments tenim per capgirar les coses i
com s’han d’utilitzar? Saben que existeixen les recollides de signatures
per promoure una ILP? (si bé és cert que la nostra ILP és molt més restrictiva que en altres països, però això ve de la Constitución Española i només la pot canviar el parlament español i recorda allò del “atado y bien atado”)…


Si aquest “assalt pacífic al parlament” estava publicat al web dies abans que es produís, no entenc que Arcadi Oliveres digués després que no sabia que volien impedir l’entrada dels parlamentaris. Si una de les cares visibles que inspira molts indignats amb les seues xerrades diu que no sap què volen fer ja no entenc res, llavors els recolza per què és una revolta popular o sap què proposen i volen? Potser a la xerrada prèvia al 15 J els hagués hagut de recordar que barrar el pas als parlamentaris és un delicte i que tota protesta, legítima, ha de ser pacífica.

Els fets de
dimecres passat són lamentables i em produeixen vergonya i indignació, se n’ha parlat a bastament a tots els
mitjans, s’han creat corrents d’opinió a favor i en contra i s’estan
buscant i difonent “suposades proves” arreu. Els que estan a favor diuen
que hi havia infiltrats policials i per això va passar el que va
passar. Els que hi estan en contra diuen que els atacs són inexcusables i
els vídeos en demostren l’agressivitat.

A
mi m’és absolutament igual si els indignats violents eren 20 o 200 (no
es posarà mai ningú d’acord amb la xifra), el que trobo absolutament
impresentable i antidemocràtic (el moviment demostra que no coneix les normes democràtiques), és voler impedir que els diputats
arribessin al seu lloc de treball per fer la seua feina. Pots estar a
favor o en contra del que decideixin, però en democràcia hi ha unes
regles del joc i cal respectar-les i pel que va sortint de les
assemblees em sembla que, a vegades, no saben ben bé què cal votar o no
votar (em refereixo a la votació sobre si Catalunya té dret a
l’autodeterminació o no, és evident que hi tenim dret, això no cal votar-ho, el que cal votar és si la volem o no).

Arcadi
Oliveres ha rectificat avui
sobre el que va dir dels infiltrats i
agitadors, és bo que ho hagi fet i s’agraeix.

En fi, per a acabar, manllevo una part d’un text escrit per una amiga que ha publicat avui al seu mur de FB.

“Soy demócrata. Creo que es el sistema de gobierno menos malo de
todos. No es perfecto, lo sé, pero es el que tenemos. Todos queremos una
“Democracia Real”. ¿Acaso esta no lo es? Vamos a votar cada 4 años. Si
los políticos que tenemos no nos gustan, podemos echarlos. Hagámoslo
pues, ¿No? Ah, no. Es que los otros no nos gustan tampoco. Bueno, pues
votemos a otros ¿No?

¿Qué pretenden? ¿Milagros?

(…)

Si
realmente fueran buenos demócratas serían los primeros en ponerse a la
cola el día de las elecciones, o fundarían su propio partido, no se…
cualquier cosa, antes que insultar, escupir y agredir a unas personas
que se han ganado el derecho legalmente a estar donde están. Otra cosa
es que te gusten o no, pero hay que respetar lo que la mayoría de la
gente ha votado,  pero ellos son unos antidemócratas que solo respetan
lo que ellos quieren y no lo que quiere la mayoría. Eso no es
“Democracia Real” eso es imponer tus ideas por encima de las de la
mayoría.”

 




Càncer i energia nuclear

Em sorprén la notícia que es publica avui a Vilaweb: “Un estudi conclou que viure a prop d’una central nuclear no comporta un majori risc de patir càncer“. L’estudi el signen l’Institut Carlos III i el CSN (Consell de Seguretat Nuclear). No he trobat cap informació als respectius webs sobre aquest estudi, ni tampoc cap referència a altres diaris. En canvi, he trobat aquest altre estudi fet a Alemanya sobre càncer infantil i Centrals Nuclears: “Un estudio sobre niños que viven cerca de una planta nuclear demuestra que corren mayor riesgo de padecer enfermedades cancerígenas“, diu, (aquí un altre enllaç) entre moltes altres coses:El resultado, según los investigadores, es incuestionable: mientras más
cerca crecieron los niños a un reactor nuclear, más grande fue el riesgo
de contraer algún padecimiento cancerígeno, y viceversa
“. Arran d’aquest informe el diputat Joan Herrera va fer una pregunta al Congreso i va obtenir per resposta que s’havia acordat (el 2006) fer un estudi sobre la incidència del càncer a la població a partir del Instituto Carlos III i el CSN. I aquí hi ha l’informe publicat el 2009 arran d’aquest estudi, on es conclou que “la incidéncia del cáncer en la población no es significativo”.

No ajuda tampoc a la credibilitat del CSN que apareguin informacions com la següent: La nuclear Vandellós II revisa mal válvulas de seguridad desde 1988.  (…) La perdurabilidad del error desde los años ochenta hasta la actualidad
parece responder a una cascada de malentendidos y descoordinaciones
entre distintos departamentos de la nuclear, según ANAV. En 1993, el
área de Garantía de Calidad de Explotación detectó el error y emitió una
orden para subsanarlo. Este y otros departamentos de la nuclear fueron
reenviándose esa misma orden pero modificándola y tergiversando
progresivamente su contenido. Hasta que en 1995 la planta aprobó el
procedimiento erróneo sin notificarlo al CSN ni contrastarlo en ningún
momento con la normativa.(…)


Com ens els podem creure quan fan informes si moltes vegades no els hi arriba la informació o ens l’oculten tot sovint i, a vegades, durant anys.

Els incidents a Vandellòs II no han estat escassos precisament:


Segon incident en menys d’un mes a la central de Vandellòs II (15/05/2011)

Incident “fals” en la recàrrega de Vandellòs II  (8/02/2011)

Vandellòs II registra un nou incident en una part del sistema d’extinció d’incendis (30/08/2008)


Amb el currículum que porten les informacions sobre les Centrals Nuclears és lògic que aquest (suposat) estudi s’agafi en pinces i que ens costin de creure aquests “informes”. D’altra banda contrasta amb la decisió que han pres a Japó: “Japó podria tancar els seus 54 reactors nuclears a l’abril”. Que cadascú en tregui les seues pròpies conclusions.

I Carod se’n va… comença una nova etapa

Quan el 1996 Àngel Colom i Pilar Rahola van marxar d’ERC per a formar un nou partit (PI) no semblava que hi hagués ningú capaç de liderar el nou projecte d’ERC. Un company de partit em va dir que intentaven convèncer un diputat, en Carod-Rovira, conegut per les seues grans argumentacions, però que semblava estar a un altre nivell i vaig pensar que no era una bona opció, massa intel·lectual i amb poca fusta de líder. No cal dir que el meu ull clínic per a descobrir líders està bastant espatllat. Carod tenia reticències a acceptar l’aposta, però sortosament ho va fer i es va destapar un gran líder que va excel·lir en el discurs teòric i la capacitat d’oratòria (article a l’AVUI de Carod: Una necessitat vital, refundar ERC). Es va revelar com un gran aglutinador i va obrir el partit a molta gent, a banda de dotar-lo d’un discurs ideològic de gran abast. Carod, però, no estava sol. Tenia molta gent al seu voltant acomboïant-lo i també unes bases que ens vam dedicar amb cos i ànima a fer arribar i fer crèixer el projecte perquè hi créiem fermament. Els resultats van acabar arribant al 2003. L’esquerra independentista creïble era clarament la tercera força catalana passant la mà per la cara al PP espanyol, i amb l’èxit va arribar el dilema: calia pactar amb CIU o amb PSC+ICV? Després de 23 anys de govern de CIU, semblava que la resposta era clara. Calia fer un canvi, un tomb, apostar per les polítiques socials i redigirir el timó cap a una Catalunya més sobirana i, per fer-ho, calia arrossegar al PSC, de caire federalista, sí, però també amb una vessant catalana que calia potenciar. És clar que el primer tripartit era necessari i bo pel país, però el segon no es va entendre ni dins ni fora del partit…

Molts companys van tirar pel dret i van reagrupar-se instintivament fins a acabar deixant la formació. És lícit tenir opinions diverses (fins i tot necessari), però no crec que hagin d’anar a fora del partit a reivindicar-les (“El gas ocupa tot el volum del contenidor on es troba. L’ego és igual… i quan n’hi ha mes d’un passa el que passa”). Un partit ha de ser prou ampli i llarg de mires per a acollir i saber reflexar les diverses sensibilitats que hi ha al seu interior, i els seus membres han de ser prou generosos i assenyats per saber esperar el moment i no voler fer curses de carreres quan, la política, moltes vegades és una cursa de fons. Al congrés de fa tres anys hi van arribar quatre candidatures. Totalment legítim i potser necessari per a reflectir l’enorme diversitat interna. Però només en podia guanyar una i els que no van guanyar no van saber reconduir-se dins el partit fins que van marxar, els hi va faltar la paciència necessària per esperar un moment com l’actual on hi ha manca de líders i es necessita un discurs renovador.

En moltes seccions locals es vivia aquesta divisió interna profunda entre els partidaris de tornar a pactar amb PSC i ICV i fer-ho amb CIU. Ningú recorda ja la campanya salvatge de CIU contra el tripartit amb l’emissió d’un DVD incendiari inclòs, si CIU no volia un segon tripartit ho dissimulava molt bé perquè amb la seua actitud semblava que ho provoqués. A toro passat és fàcil fer anàlisis i fer autocrítica (com en Portabella fa uns dies), però també és absolutament necessari i Carod sembla estar instal·lat permanentment per sobre del bé i del mal i això tampoc és bo. Sento dir que em va decebre profundament el seu comportament al govern, potser perquè les expectatives eren tan altres que eren molt difícils d’arribar-hi fins i tot per un intel·lectual de la seua alçada. D’error tots en fem, el difícil és admetre-ho.

Segurament tants anys essent el punt de mira de molts fronts oberts li han acabat passant factura. Esquerra, i Carod, han estat l’ase dels cops des de tot arreu, dins i fora del partit, dins i fora del país. Situacions o fets que en altres partits es silencien (per la premsa amiga), han estat portada a molts diaris simplement perquè Esquerra continua sent un partit incòmode per a molts, l’únic que podia trencar l’hegemonia dels dos partits grans i fer les coses de manera diferent; representava l’aire fresc, una nova manera de fer política i una ambició nacional elevada que, per desgràcia, el segon tripartit ha fet en part miques.

Amb el temps, segurament, es veurà que l’avenç social i nacional tan gran dels darrers anys no hagués estat possible sense Esquerra, però també l’enorme desgast sofert fa que el partit s’hagi de repensar amb cares noves, amb idees noves, que tornen a aglutinar l’esquerra independentista profundament compromesa amb el país i amb els avenços socials. Amb Carod es va arribar a tenir la màxima representació a les institucions des de la República, ara que s’ha tancat aquesta etapa (Carod s’ha apartat a un costat per deixar pas), cal un nou lideratge amb les idees clares, noves i fresques per anar més enllà.

Com que ja s’ha demostrat que no sóc gens de bona per reconèixer nous líders no faré cap travessa sobre qui ha de liderar el projecte després de la tardor, només espero que sigui tan il·lusionant, coherent i creïble com el del 1996 i que, des de les bases, ens puguem posar tots altre cop a la feina per portar a Esquerra una altra vegada al màxim. El país ho (ens) necessita.

Retallant drets

Sembla que a poc a poc les retallades van arribant a tot arreu. Almenys han arribat a Ensenyament, Sanitat i, ara, a l’ajut a les famílies. El conseller Cleries ho ha anunciat avui:El govern retalla els ajuts pels fills de 0 a 6 anys“. Només les famílies amb rendes inferiors a 8.000 €/any i que acreditin cinc anys a l’estat, dos a Catalunya, podran seguir cobrant-la. Contrasta, i força, amb aquesta altra notícia que va sortir no fa massa dies en un mitjà de Tarragona: “Artur Mas puja 12.000 euros el sou de set càrrecs de confiança de les delegacions territorials“. En què quedem, doncs? En un moment de retallades, fa mal d’ulls veure que “el govern dels millors” sap retallar (i molt) en drets socials, però no sap rebaixar gens els seus propis sous, juga a rebaixar el dels altres. La crisi no pot ser l’excusa permanent, hi ha moltes maneres de gestionar-la i no sempre cal que paguin els més febles, però, per desgràcia, en època de poca feina els poderosos tenen, encara més, la paella pel mànec…