Dia internacional contra la violència de gènere

Contra la violència masclista, no callarem…

CONTRA LA VIOLÈNCIA MASCLISTA, NO CALLAREM

La violència masclista és un fenomen històric, universal i estructural, que es
fonamenta en el patriarcat com a sistema estructurador de les relacions socials
desiguals entre homes i dones. Aquesta violència constitueix un dels principals
atacs contra els drets de les dones, una mina contra la seva llibertat i autonomia.
És, de fet, la violència més freqüent i camuflada, el «crim encobert més extens
del món», tal i com ha afirmat l’Organització de les Nacions Unides.

Aquest 25 de novembre volem expressar, una vegada més, la nostra condemna
rotunda envers totes les formes de violència masclista, i la voluntat d’esmerçar
els nostres esforços i recursos per seguir avançant en la seva eradicació.

La Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista, aprovada fa poc
més d’un any al Parlament de Catalunya, constitueix un gran pas en la lluita
contra aquest tipus de violència, atès que aporta noves eines i més instruments
per fer front a aquesta problemàtica, així com una concepció àmplia del concepte
i els àmbits on actua, permetent la comprensió del fenomen en la seva extensió.
Però la nova llei encara va més enllà donant resposta a la situació de
desemparament en què es troben les víctimes de violència, tot proposant la
reparació dels seus projectes de vida. En aquest sentit s’ha creat el Fons de
garantia de pensions i prestacions, un fons de la Generalitat que servirà per cobrir
possibles impagaments en pensions alimentàries i compensatòries, de manera
que el deutor ho serà davant l’administració, i no davant la dona.

Per altra banda, volem destacar especialment la recent aprovació per part del
Govern del decret de desplegament parcial de la llei de suport a les famílies.
Atès que hi ha força casos de monoparentalitat causada per la violència masclista,
aquest decret pioner suposa un altre gran pas per a les famílies monoparentals,
ja que podran gaudir d’una sèrie d’avantatges, equiparant-les, en bona part,
a les famílies nombroses.

Tanmateix, som conscients que encara ens queda molt camí per recórrer.
Hem de tenir molt present que en el que portem d’any ja són 27 les dones
assassinades a mans de les seves parelles o exparelles als Països Catalans.
Les morts, però, tan sols són la violència visible de tota la violència. Per això,
cal que incidim en la consciència social per tal que ningú faci bandera del
masclisme, de la mateixa manera que hem de demanar al govern espanyol
reformes en la Llei Integral del 2004, atès que no ha suposat la solució
al conflicte ni la dissuasió dels maltractadors.

Aquest 25 de novembre volem unir la nostra veu a la de les dones d’arreu
del planeta i vindicar el dret de les dones a eradicar la violència masclista.

Aquest 25 de novembre volem tornar a trencar el silenci.
Perquè la por no amagui la nostra veu, prenem la paraula!

Manifest del 25 de novembre.

 

Coc ràpid

Feia molt temps que no em posava als fogons per a fer un coc ràpid (que és com li diem a la Ribera i Terra Alta almenys), però comença a venir de gust encara que no faci massa fred. Les companyes del país valencià em van dir que allà li dèien biscuit, i fins i tot coca mal feta (no és que m’agradi massa el nom), però es digui com es digui sempre queda molt bo. Si us animeu aquí teniu la recepta:



6
Ous

400
gr. Farina

500
gr. Sucre

Raspadura
d’una llimona (o vainilla
ensucrada)

1
sobre de royal

2
dits d’oli i tres cullerades de llet per ou.

Separem les clares del rovell i  les debatem a punt de neu. S’afegeixen els rovells i ho remenem bé mentre li afegim el
sucre . Després afegim la
farina molt a poc a poc mentre ho remenem bé.  Tot seguit l’oli, la llet, la raspadura de llimona, tot ben rementat, i  per acabar el royal. (Admet moltes variacions, cadascú l’ha de fer al seu gust).

Es
posa tot a una plata per anar al forn  paper de plata  (o paper fi per anar al forn) i una gota d’oli per a
què no s’enganxi. Un cop es posa la pasta es posa sucre per damunt (que podem reservar del que li hem posat o afegir-li del fi). Es posa al
forn que haurem escalfat prèviament a 200ºC i només baix encès. Quan puja ja està fet. Que aprofiti!

La Selecció Espanyola de futvolei no vol jugar contra la Catalana

Espanya no es presenta al partit de fultvolei contra Catalunya a Coma-ruga (notícia a l’AVUI, notícia al 3/24). Les pressions del Consell Superior d’Esports espanyol s’han imposat i no s’han disputat ni el partit masculí ni el femení.

Els que defensen que política i esport no han d’anar junts ho tenen malament amb notícies com aquesta…


L’esport
sempre ha estat política, d’una manera o altra, ens agradi o no, ho
entenguem o no. Quan es va fundar el Barça, com que alguns dels que ho
van fer no eren catalans, al poc es va fundar un altre equip a la
ciutat per anar en contra de l’altre i no se’ls hi va ocórrer posar cap
altre nom que Espanyol per significar que ells eren “els d’aquí”. A
partir d’aquí que cadascú tregui les seues pròpies conclusions respecte
què representa un i què representa l’altre.
I ara la selecció Espanyola de futvolei no vol enfrontar-se a la Catalana, ho han refusat altre cop, com tantes altres vegades. No és difícil d’entendre, el Consell Superior d’Esports no deu voler crear un precedent que podría ser “perillós” per als seus interessos, perquè significaria que una nació pot presentar-se en competició contra l’estat que, en teoria, el representa i això no cap al seu cap. Encara. Però el fet que Catalunya tingui seleccions nacionals que la representi en competicions internacionals és només qüestió de temps. Ja s’ha avançat molt en pocs anys i amb el fitxatge de Cruyff per a la de futbol s’ha fet un pas mediàtic important que s’ha de saber aprofitar. Aquest cap de setmana juga “la roja” contra Argentina. A ningú se li escapa que hi ha cinc (sis, set? no sé els que jugaran aquesta vegada) jugadors catalans i més que en podría haver perquè Valdés és millor que Casillas ara com ara, però ja ha dit que no li pren la son anar a la selecció espanyola. Una selecció de futbol que té com a base a molts catalans, reforçats per uns quants que no ho són, i que juga com el Barça… i guanya. Si traiem algun petit detall podría ser fins i tot “la nostra”.

Imatge de l’AVUI.cat

Seleccions Catalanes

Ho ha dit molt bé Xavi Torres directiu de l’àrea esportiva de la FCF: «No tothom coneix la selecció catalana i tothom coneix Johan Cruyff». Sens dubte que Johan Cruyff sigui l’entrenador de la Selecció Catalana de Futbol és una molt bona notícia. En Lluís Bassat ho qualificava avui al programa Tot és molt confús com un 10 en màrketing, i deu tenir raó un publicista tan reputat com ell si mires les portades d’aquí i et fixes en la repercussió mundial. Tot i això sempre hi ha marge per a la polèmica, el fet que no parla català alguns ho han considerat un entrebanc quan no ho ha de ser.

La Selecció Catalana ha fet un pas endavant, ara vol jugar en una altra lliga, la lliga de l’opinió pública, la mediàtica (l’important és que en parlin, encara que sigui bé), travessar fronteres i crear un clima favorable per, qui sap quan, aconseguir disputar partits oficials. Certament que la Selecció Catalana de futbol disputi un partit “de costellada” cada any està bé, però calia fer alguna cosa diferent per engrescar a la parròquia altre cop, per fer veure que les coses es mouen i van endavant. Segur que hi ha molt bons entrenadors catalans que estarien encantats d’entrenar la seua selecció, ja ho faran, ja hi haurà temps, i potser, gràcies a Johan, seran partits oficials, per fi.

Noves tecnologies en educació, la polèmica

S’ha celebrat recentment a Barcelona un congrés sobre noves tecnologies i educació i no m’han passat per alt les paraules de Francis Pisani, reconegut expert analista en noves tecnologies, que ha dit la seua sobre l’educació i internet: “Els professors han d’acceptar perdre poder a favor d’internet“, segons ell perquè a internet hi ha tota la informació i ens hem de convertir “només” en destriadors del gra i la palla...

Vídeo de la notícia a TV3.

Com diuen els comentaris de la notícia: “més val que aquest senyor es
dediqui a analitzar la xarxa i deixi als mestres i professors fer la
seua feina”. Fa molts anys que se’n parla sobre tenir ordinadors a
l’aula, com si fos la panacea de tot. També es va dir que el
professorat disposaria d’un ordinador personal per tal de poder
preparar les classes i tenir-lo per treballar, cosa que no va arribar
mai. Ara arriben els ordinadors a l’aula que es vol que substitueixin
els llibres de text. De fet, no substituiran els llibres de text, sinó
que canviarem el paper per digital. Passarem de treballar en paper a
treballar en pantalla i, com tot, hi ha coses bones i coses dolentes.
..

Abans de que hi hagués tanta informació a internet es va posar de moda fer power-points sobre els temes més diversos i, com tot, s’han sentit veus crítiques enfront d’aquesta pràctica en segons quins temes (F. Anguita: El Power Point en el aula (de Geología): ¿Punto y final del aprendizaje crítico?. Revista AEPECT. Vol 13, nº2. 1995). I després va arribar internet i l’ús generalitzat de l’ordinador amb les noves tecnologies. I és un avanç important perquè, certament, a internet hi ha molta informació, però no tota, i, com diu també Francis Pisani, cal saber destriar l’or del plom.

Fa no gaire vaig llegir una entrevista a la ministra d’Educació on deia que l’aula era bàsicament igual a fa 100 anys (pissarra, guix, taules i cadires), i això no podia ser en l’era de la informació. I és cert. Les aules haurien d’estar més preparades per a les noves tecnologies, però això no és la realitat de la immensa majoria d’instituts, on es celebra (com un gol de Barça contra el Madrid), el dia que t’anuncien que ha arribat material informàtic al centre que permetrà “informatitzar” una o dues o tres (a tot estirar), aules de les vint o vint-i-cinc que hi ha. Això si hi ha sort i no has d’anar com un “arbre de Nadal” amb tots els estris per fer classe (ordinador portàtil, canó, altaveus, lladres…), d’una banda a l’altra de l’institut.

Les noves tecnologies són importants, cert, i l’ús de l’ordinador i internet fonamental, però això no treu que també hi ha d’haver llibres en paper per consultar, literatura per llegir amb calma a qualsevol racó, volums enciclopèdics d’informació, etc, etc. Tot són eines que ajuden a aprendre i s’han de fer servir de la manera adequada.

Pel que fa al que diu Pisani, estic en absolut desacord amb la següent afirmació:
“El saber no ve dels professors, sinó que ve del web, on hi és tot,
absolutament tot el que hom vol trobar”
. Això no és cert, el saber no ve únicament dels professors, ni tampoc a internet hi ha tot el volem trobar. Pisani demostra un entusiasme fora de mida per internet, i és cert que és valuós, però per si mateix, no cal degradar la resta per a que tingui llum pròpia. Tot és important.

El saber també ve
de les relacions que els alumnes tenen entre ells, que aprenen en
comú
“. En aquesta afirmació sí que hi estic d’acord, és important la relació entre ells i l’intercanvi d’informació, per això es fan tant treballs individuals com en grup en el què les experiències individuals són exposades per a la resta. Això s’ha fet sempre, diria i, a més, ara ho podem fer també en virtual.

Amb tot, Pisani determina que els professors “han d’acceptar una
pèrdua de poder”, ja que no poden competir amb la xarxa, i si no es
“reconverteixen”, “no tornaran a ser útils”.
“Pèrdua de poder” perquè ara hi ha internet? Quin poder es pensa que tenim el professorat? No ho veig així, al cap i a la fi a internet hi ha informació que, majoritàriament, és la que podem trobar als llibres. Hem canviat un suport per un altre, però cal continuar explicant i fent entendre les matèries. Simplement ara tenim un accés més ràpid a la informació, però la informació continua sent la que és. No sé si Pisani ha fet massa cursos virtuals, la informació hi és, però cal entendre-la i digerir-la i es pot fer sol o amb ajut i sempre és millor amb ajut, fent xarxa. No entenc perquè en comptes de separar el professorat de l’alumnat no diu també que és important que les xarxes tinguin professorat i alumnat per a compartit i contrastar informació.

Els mestres s’hauran
d’esforçar a entendre tots els processos del web, i “guiar” els alumnes
perquè aprenguin quines informacions de la xarxa són bones i quines no.
Pisani també considera que a internet hi ha “molta porqueria”.
Cert, però per “guiar” cal conèixer i per conèixer cal saber prèviament què és bo i què és dolent, i això es sap a través dels llibres, no de la xarxa.

Per tant, segons Pisani, els professors cada cop es van
convertint més en “monitors”, ja que no ostenten ni “la paraula ni la
veritat”
. No sé si fer cap comentari sobre aquesta afirmació, deixo aquesta cita de Ortega y Gasset “Siempre que enseñes, enseña a la vez a dudar de lo que enseñas”.

Pisani aposta per una informatització total de les aules, i
creu que l’entrada dels ordinadors al sistema escolar és un element
“indispensable” per aconseguir una autèntica “revolució educativa”.
Aquí sí que hi estic d’acord, amb aules totalment informatitzades la nostra feina seria molt més fàcil i segurament podríem aconseguir molts millors resultats acadèmics. La xarxa està plena d’informació que, utilitzada adequadament, és un gran pou de ciència i saber. Però discrepo de Pisani, ell diu que el professorat acturà només de comparsa en aquesta festa, i jo veig que continuarà sent l’actor principal, però ara el repartiment serà molt més ric i variat i adequat als nous temps.