A Móra d’Ebre des del 1996 la població immigrada s’ha multiplicat per 26

El 24 de setembre es va fer públic un estudi encarregat per l’Ajuntament de Móra d’Ebre sobre la immigració. N’he vist alguna referència a algun mitjà de comunicació d’abast comarcal, però amb poca incidència a nivell local. Per primera vegada es fa un estudi sobre l’impacte dels nouvinguts a la capital de la comarca i és un bon punt de partida per posar negre sobre blanc les intervencions que, a partir d’ara, s’hauran de fer…


Diu l’informe: En els darrers anys la població de Móra d’Ebre ha
passat de 4890 persones el 1996 a 5784 el
2009, és a dir s’ha incrementat en 894 persones. Mentre que la població autòctona va disminuir del 1996 al 2008 en 134 persones la
població  estrangera es va multiplicat
per 26 passant de 29 persones empadronades el 1996 a 774 el 2008. (dades del’INE). La xifra de població immigrant a Móra
d’Ebre volta actualment el 17%.

No és estrany passejar per la població i escoltar parlar anglès o veure cotxes amb el volant a la dreta. La Ribera d’Ebre té el percentatge d’immigració procedent de les illes britàniques més elevat de Catalunya. Però a Móra el que predomina és la immigració procedent del Marroc i de Romania, encara que també n’hi ha de països asiàtics, sud-americans i de l’Europa no comunitària. I com succeeix quan ha arribat tanta població forània de cop s’ha de fer un gran esforç d’integració per totes dues bandes.

A l’informe s’expliquen i s’analitzen les caraterístiques d’aquests grups i els cursos que s’han posat al seu abast per a facilitar la integració. Una arribada tan massiva i diversa d’immigrants fa que pugui trontollar la convivència. El casc antic de la població és on s’aprecia més aquesta barreja multiètnica. De fet, hi ha moltes cases emblemàtiques del poble (com la de la foto), que estan tancades i abandonades, produint-se una greu degradació del nucli més antic de la població. Les condicions d’habitabilitat són nefastes i això ha provocat que molta població autòctona busqui la part nova i les urbanitzacions amb adossats, aïllats o pisos nous, mentre els nouvinguts ocupen aquests habitatges a vegades poc recomanables.

Els que s’han integrat més ràpid són els xiquets. És fàcil sentir-los parlant en català quan juguen pel carrer. L’escola és una eina fonamental, però l’informe també indica que és l’escola pública la que recull més percentatge de nouvinguts (32%), mentre que a la concertada és una xifra molt baixa (no arriba al 8%). Això pot provocar un greu desequilibri si no s’hi posa remei.

Hi ha molts més ítems a tenir en compte, l’informe sencer es pot descarregar al web de l’Ajuntament i també l’he penjat en aquesta plana, però no he vist les solucions a aquest problema que preveu aplicar l’Ajuntament o que està aplicant, a banda dels cursos d’integració. Espero que n’hagin pres bona nota perquè els comentaris que he sentit vers els nouvinguts no són amables precisament i això pot acabar generant una situació complicada en un futur proper.

Racons de Móra (15): La Lord Nelson

És l’únic lloc de l’època daurada que ha resistit el pas del temps i encara roman obert. Ara, però, són els fills els que porten el negoci. A dalt, el Pub, a baix, la discoteca, podria ser una mena d’Up and Down a la morenca, perquè és el típic lloc on s’hi deixaven  (i s’hi deixen) caure els adolescents. I no sé perquè sempre hi ha nois a la porta, alguns exhibint la potència de les seues motos o cotxes o ara dels mòbils o vés a saber quins altres estris. Curiosament sempre el recordo així aquest lloc, no sé si hi ha molta gent a dins, però fora és ple…

I aquests nois que eren a fora amb les cerveses a la mà, m’intimidaven una mica a l’hora de creuar la porta per baixar les escales en direcció a la discoteca. Però hi baixàvem, generalment en colla de més joves i ja pel nostre compte després.

Durant l’època daurada on hi havia tanta activitat “pub-ística”, la Lord (n’hem dit sempre així), va esdevenir un clàssic. No sé si tanta nomenclatura anglesa preveia ja l’onada d’immigració britànica que vindria dues dècades més tard. Als anys vuitanta els noms anglesos abundaven arreu.

Al Pub hi vaig entrar molt poques vegades. Jugàvem al mentider amb la colla de l’institut, tot i què no era un lloc que m’agradés massa. Recordo, això sí, sobretot els estius. No sé perquè ens tancàvem en aquella discoteca fosca que, per molt que remodelessin, sempre tenia la mateixa pinta, focus amunt, focus avall, i la típica bola feta d’espillets que girava sobre la pista. L’entrada semblava una gola de llop, i un cop dins i habituat a la semifoscor, descobries tot de racons per tot arreu on amagar-se amb qui et venia de gust, i la pista al centre, únic lloc on hi havia suficient llum i color. Xerrar el que es diu xerrar, allà es xerrava poc, bàsicament pel volum de la música, el típic era xiuxiuejar paraules o frases curtes a l’oïda. Suposo que hi anàvem perquè no recordo pagar entrada i ens trobàvem tota la colla (en aquella època una trentena), i on havies d’anar sinó…bé, sí, podies anar a l’altra discoteca, però l’altra era massa gran i obria més el cap de setmana, crec. Allà hi havia una pantalla gran, es passaven vídeos. Si volíes trobar algú havíes de fer cap allà d’alguna manera o altra. Columnes quadrades, la pista rectangular al mig i els seients al voltant, en forma d’U amb la tauleta al mig, potser de color granatós, o marronós… indescriptible.

Els catorze, els quinze, els setze, potser els disset i fins i tot algun divuit, són els estius que vam estar allà en gran mesura. Allà planejàvem les festes, explicàvem xafarderíes, i es feien i es desfeien les parelles com si res. I enmig de tot una cançò que quan la sento em ve la Lord i els estius a la memòria: 

(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)

Racons de Móra (14): Set de Ribera

Set de Ribera és un local relativament nou, ubicat al casc antic, a tocar de l’Ajuntament i de l’església. Segurament és l’únic que ha obert al nucli des de fa una colla d’anys. S’hi venen productes de les nostres terres, d’agricultura ecològica i de comerç just. Al fons hi ha unes quantes taules. També hi ha llibres i revistes, publicacions de la comarca, i exposicions d’artistes locals. Un bon lloc…

Avui hi hem estat prenent alguna cosa. Hi havia petits àlbums de fotos amb fotografies d’escultures i pintures d’artistes locals i… voilà, va i em diu: aquesta no ets tu? del túnel del temps apareix una fotografia feta al Celler de Marçà fa ben bé quinze anys. Allà som quatre els que mengem i xerrem al voltant d’una taula. No sé ben bé com hi ha anat a parar allà aquella fotografia de temps pretèrits, de fet és l’única amb persones i no amb obres d’art, potser hi és pels estris de camp antics que tenim al voltant. M’ha fet gràcia veure-la després de tant temps.

Al local, que està molt ben decorat i és acollidor, l’únic que li falta són les vistes al riu, segurament el millor que té Móra i que, per desgràcia, fa temps que no aprofitem com caldria. Hi ha moltes grans cases a la façana fluvial que estan abandonades o deixades i, en canvi, només de mirar-les et transporten a una altra època, i no costa gaire imaginar-se què poder-hi fer dins per a aprofitar les vistes sobre el riu, a banda de viure-hi, es clar.

(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)

Sentit i sensibilitat

Casualitats de la vida vaig comprar-me el llibre de Jane Austen [wiki] no fa ni quatre dies. Una d’aquestes ofertes de llaçament de col·leccionables que irrompen ara a setembre. Segurament serà la meua única adquisició de la col·lecció, perquè el títol ja feia temps que tenia ganes de llegir-lo i això que no és que m’atragui especialment la literatura anglesa d’època, sempre m’ha fet mandra, però tenia la curiositat precisament per la pel·lícula, i això que encara no l’havia vist i avui n’he tingut l’oportunitat. El resultat és que encara tinc més ganes d’agafar el llibre i segur que això és mèrit d’Ang Lee, el director, no sé si la pel·lícula el
reflecteix fidelment, però segur que està molt ben escrit i descrit tot
el món que imagina. M’ha semblat encantador…

M’ha sorprés en Hugh Grant, sembla que sempre faci el mateix paper o,
almenys, els gestos i la manera d’actuar no distaven gaire del que
recordo en altres films seus, com Nothing Hill, amb uns anys menys,
això sí. I, en canvi, també m’ha sorprés, però gratament, l’Emma
Thompson
, no era precisament santa de la meua devoció fins avui. Al 1995, quan es va fer la pel·lícula, Hugh Laurie encara no havia fet House, però el paper que hi fa va pel camí.
En fi, una bona pel·lícula que m’ha deixat molt bones sensacions…

Racons de Móra (13): El Nàutic

Moltes vegades comentant amb gent de fora que a Móra hi havia un Club Nàutic, reien, perquè sabien que no hi havia mar, i es pensaven que això de navegar en llocs on hi ha riu no toca, o no sé què s’imaginaven com era un Club Nàutic, potser es pensen que només hi ha iots de luxe, però no sempre és així, aquí el riu és prou gran per ser navegable i a més és molt plaent i calmat, no hi ha onades, el perill de mareig és inexistent i molta gent posa la seua barqueta a l’aigua per navegar-hi, generalment a l’estiu…

No és que hagi estat assídua del Nàutic, però una part de la meua família hi ha estat (i hi està), molt vinculada. Un cop, els meus cosins, van voler ensenyar-me a fer esquí aquàtic i de poc no em bec tota l’aigua del riu, al dia següent l’únic que no em feia mal eren les pestanyes, vaig estar-me tot el matí estirada al llit sense poder moure’m. Vista la cosa, vaig desistir de tornar-ho a provar, tot i què havia aconseguit no caure fins a arribar al pont i fer mitja corba i tot, després de bastants intents, clar. Certament, és molt millor mirar-ho des de la vora on, si hi ha alguna cosa que m’agrada és veure els remers amb les muletes com solquen el riu fins al pont i després tornen a pujar amb tot l’esforç que això suposa. Se senten els forts crits del timoner per esperonar els remers, i els esbufecs dels remers que hi posen totes les ganes i tota la força. Darrerament també es fan curses amb nens, i fins i tot se n’havien fet amb dones. Les muletes són barques petites de fons pla i de poca càrrega que s’empren a la Ribera d’Ebre. Antigament podíen portar també vela, però ara s’usen bàsicament per fer curses al riu (o navegar-hi tranquil·lament), i són, normalment, quatre remers i un timoner. A vegades sis remers.  Els vespres d’estiu vora el riu són així, per observar les piràgües, les muletes i les llanxes preparant-se per la gran cursa que es farà durant la Festa Major, a finals d’agost, durant la Tradicional Festa del Riu.

Encertadament es va endreçar l’espai existent al davant amb taules, una loneta protectora del sol i una barana que dóna al riu, i hi ha un bar exterior, que enguany ha funcionat molt bé i ha fet menjars de tota mena. És un plaer prendre-hi alguna cosa mentre et refresca la brisa i veus l’activitat fluvial. Amb la calma. Aquest estiu ho he descobert massa tard, a les acaballes. La temporada comença per Sant Joan i acaba per l’Onze de setembre. A les instal·lacions del club hi ha una petita piscina descoberta i una pista de ciment per jugar a futbol, bàsquet o el que toqui. I un bar d’hivern, diem-ho així, amb un billar, si no recordo malament.

Alguns matins d’estiu havia quedat amb el padrí per navegar una mica amb la llanxa fins a l’illeta. Allà fèiem un recorregut a peu per l’interior, agafàvem alguns musclos de riu (immenjables, però grans i vistosos), i miràvem les aus, els peixos i la flora que se’ns posaven per davant. Després un banyet al riu i cap a casa a dinar.

Amb els anys s’ha construït un altre embarcador, molts cops ple de pescadors. Sembla que l’activitat nàutica no minva, ans al contrari. Fins i tot el poble de l’altra banda del riu va muntar el seu embarcador, com sempre la rivalitat ajuda a fer avançar algunes coses.

Avui, preludi de tardor, passejant vora el riu, he travessat el nàutic buit, tancat i barrat, només uns quants pescadors eren al moll amb les canyes. Moltes de les barques i les llanxes ja són fora de l’aigua. S’acosta la tardor i els aubes aviat perdran el color verd vigorós per deixar pas als tons ocres que tan m’agraden. L’aubadera de davant la plaça de braus serà un lloc magnífic per passejar-hi, amb precaució per si el riu puja de cop. Les riuades van ser un clàssic el segle passat i anterior, ara està més controlat.

La tardor és la meua estació favorita de llarg. Un cop acabat l’esclat vigorós de l’estiu, fa bo aquest Sol tan dolç de migdia que ja no crema sinó que és molt agradable sentir-lo sobre la pell, em carrega les piles, i també veure com canvien els colors de l’arbreda vora el riu, sentir com el vent passa a través de les fulles i aquestes van caient fent una catifa sobre el camí, i sentir les olors del camp amb totes les textures possibles, i els moixons i altres animals que s’hi amaguen…; vora el riu, un plaer.

(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)

Retornar als orígens… començar de zero altre cop

Altre cop és setembre i aviat tornaré a començar a l’institut. Dic aviat, perquè enguany tinc una mica més de “vacances” per ocupar-me de la criatura, que sempre està bé. Aquesta vegada començaré a la Terra Alta, terra de bon vi i millors paisatges. Només vint quilòmetres separen Gandesa de Móra, tècnicament està al
costat. Conduir vint quilòmetres als voltants de Barcelona seria una
eternitat a primera hora del matí, però aquí es pot trigar al voltant
d’un quart d’hora conduint amb calma entre paisatges de postal…

Des que sóc a l’ensenyament públic, ara fa deu anys, només he repetit un any al mateix institut, la resta sempre han estat canvis de matèria, de nivell o d’alumnes, tota una gimnàstica mental i física! Així que cada any per aquestes époques em toca començar de zero amb alumnes, matèria i, sovint, nous companys de feina.

Ara he retornat als orígens, a Móra, després de vint-i-tres anys d’absència he canviat la ciutat pel camp altre cop. Molta gent em pregunta si enyoro estar a Barcelona i bé, cada cop menys, sempre es troben coses a faltar, bàsicament els amics, però la tranquil·litat és un valor afegir que sovint no es té en compte i és molt important. Móra és ara una ciutat petita on es poden fer moltes més coses de quan vaig marxar a estudiar fora. Hi ha molta gent amb inquietuds culturals o artístiques amb qui sempre és un plaer tenir una conversa. Hi ha fins i tot piscina coberta, una vella reivindicació, i es poden fer cursets de moltes coses a hores vàries. Sempre hi ha pros i contres a viure al camp i a viure a la ciutat, però ara com ara amb un xiquet petit el camp és una molt bona opció i no m’imagino tornant a la voràgine d’asfalt.

És un plaer veure el camp cada matí, i el riu (com l’he trobat a faltar!), però millor encara zigzaguejar pels paisatges de la Terra Alta camí de l’institut. Allà a la vora hi ha els Ports, tristament famosos per l’incendi d’aquest estiu, però sortosament són molt més grans i extensos, com es va poder veure al programa El Paisatge Favorit de Catalunya quan els va presentar en Jorge Wagensberg. Això sí, el clima també és diferent, un cop passat Camposines el fred es fa notar més. Sospito que serà un hivern ple de boira a Móra i de fred a Gandesa i sembla que enguany ha començat més aviat que l’any passat. Recordo, amb enyorança, quan encara ens anàvem a banyar a la platja fins ben entrat octubre, fa un parell d’anys que això és impossible.

Quan passejo per Móra i passo per davant el bar dels jubilats moltes vegades em trobo a l’Antonio T. que amb el seu bastó, la gorra de sempre i la rialla permanent m’engega: ja estàs preparada per anar a la flor del món? i entre els dos fem la següent tornada:

“Corbera la foradada,
Gandesa la flor del món,
les costes de la Fontcalda
per a mi ben planes són”.

Racons de Móra (12): El Cinema

Sembla un miracle, però el Cinema encara continua dret i en marxa. Fa lustres que generacions de morencs i riberencs (i potser de més enllà), ens hi deixem caure un cop per setmana per veure alguna pel·lícula en pantalla gran. Fa trenta anys hi havia sessió doble amb un quart d’hora d’intèrval, primer la “dolenta” i després la “bona”. Sorprenentment totes les pel·lícules duraven igual: una hora i mitja, minut amunt minut avall. Després cap a casa, ja s’havia acabat el diumenge…


Temps
era temps quan a Móra hi havien tres cinemes: el Moriber, la Democràcia i l’Universal. Del primer l’amo era Marcó,
per això tothom li deia el Cine Marcó, i el va ajudar a fer mon iaio com a mestre d’obres, amb platea, palco i galliner i potser amb les primeres llums indirectes que es van posar a Móra, es veu que era molt bonic de dins. L’Universal era el Cine Pepito, amb platea i galliner, que va coincidir en el temps amb el Cinema Avinguda (Cine Avenida), fins que va tancar. I el de la Democràcia, potser era el més gran de tots i tenia platea, darrere els palcos i dalt el galliner. 

Als dos que vaig poder anar en plena adolescència, Pepito i Avinguda, hi havia sempre sessió
doble, amb un quart d’hora o vint minuts d’intèrval entre pel·lícula i
pel·lícula que et permetia anar a berenar. Normalment en un dels dos feien pel·lícules aptes i a l’altre no, depenia de la setmana, i havies de triar el cinema cada diumenge a la tarda.
En un cinema no deixaven menjar pipes i en l’altre no deixaven menjar panís, i totes dues coses eren ben incòmodes com a so de fons, però les pipes tenien l’afegit de deixar una catifa de closques difícil de netejar. De cinc i mitja a set i de set i quart a tres quarts de nou tocats i a les nou a casa a sopar i a dormir que al dia següent havíem d’anar a col·legi. Les pel·lícules sempre
duraven una hora i mitja de rellotge, fos quin fos el metratge
original i fos quin fos el cinema i l’entrada valia el mateix tant si en veies una com les dues. Moltes vegades, en saltar de rotllo es veia que faltava un
tros perquè el diàleg estava començat i llavors es sentien xiulets i crits a la sala. El rècord va ser “Memòries
d’Àfrica”, que va durar dues hores i quart en comptes de les tres
habituals.

També recordo sessions maratonianes tipus: “5 horas de terror”, amb el passi de tres pel·lícules de por seguides, després vaig arribar a casa i no funcionava el llum de l’escala i em vaig morir de por, més que al cinema. I en plena transició les pel·lícules “picants” eren el pa del dia.

(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)

Justament ahir discutiem sobre si seria rentable l’existència d’un multisales amb pel·lícules més “mirables” d’algunes de les que fan ara per no haver d’anar a Tarragona o Reus. De moment, sort encara que aguanta el Cinema Avinguda i ens hi podem deixar caure de tant en tant. I que duri.