Bu(r)rocràcia: nacionalitat i ciutadania

Som realment al segle XXI? ningú ho diria per la quantitat de paperassa que cal omplir en segons quines circumstàncies. Piles de papers oficials que s’han de registrar (encara) a mà en gruixuts toms com fa segles…

En un dels papers que havia d’omplir em demanaven la “nacionalitat“, i això em va recordar quan vaig haver d’omplir papers a Itàlia, fa una colla d’anys, que em demanaven la citadinanza (ciutadania) i la nazionalità (nacionalitat). I això ho tenien molt clar, una cosa era una cosa i l’altra era l’altra. Vaig poder posar tranquil·lament nacionalità catalana, citadinanza espagnola. Ens agradi o no pertanyem a un estat, però els agradi o no tenim una nacionalitat pròpia i caldria que els documents oficials fessin esment d’això. Em demano perquè en un país com Itàlia això es veu normal i lògic i aquí (amb nacionalitats diverses reconegudes), encara no s’ha fet aquest pas.

(Aprofito l’avinentesa per agrair les diverses felicitacions rebudes en el post anterior, el temps apreta ara com ara).

3 anys

Avui aquest bloc compleix anys. Sembla ahir que vaig començar a escriure Coses a dir. Entremig han quedat moltes etapes diverses, algunes molt productives, altres en les què vaig estar a punt de l’abandonament rescatada inextremis per un altre blocaire (res no és casual). Realment la xarxa pot ser molt enriquidora, per conèixer, per interactuar, per opinar, per rebre informació. Agraeixo els comentaris deixats que ajuden a reflexionar sobre el que he escrit i a enriquir-lo la majoria de vegades. Espero continuar tenint coses a dir…
 

Any nou, vida nova, diuen, i justament avui fa dues setmanes que ha nascut el meu fill, així que tindré poca regularitat a partir d’ara, si és que n’he arribat a tenir alguna.