Sense aturador

No fa ni una setmana que es recordaven les víctimes de la violència masclista, quan els diaris ens informen de dues dones més assassinades per les seues parelles…

Aquesta notíca m’ha causat especial atenció: “El pres que ha assassinat la seva actual nòvia a Galícia ha comès el crim en un permís que ella li va aconseguir“. Suposo que la senyora no s’ho pensava que li passaria a ella i, en canvi, ha estat la seua víctima. I també a València: “Mor una dona a València a mans de la seva parella“. I això quan estem en l’època de l’any en què es realitzen actes per tot arreu, en què s’intenta conscienciar a tothom sobre aquest greu problema.

És per això que no només el 25 de novembre cal sortir al carrer, també els altres dies, tots els dies (com proposa també na Carme Laura). És en aquest sentit que actua des del març passat el Grup Violeta contra la violència vers les dones, fent un minut de silenci per cada dona assassinada a mans de la seua parella, per a conscienciar tothom sobre aquest greu problema. Potser, si unim moltes veus sí que ens farem sentir.

Foto: Lema de la campanya contra la violència a Sant Joan Despí.

Racons de Móra (7): La Llanterna

Posada a recordar llocs, aquest hagués hagut de ser el primer cronològicament. Era la discoteca emblemàtica del poble, almenys jo ho veia així. Una bolera a l’exterior amb una barra i seients tipus sofà i tipus taula, tot gran i espaiós. Dins, la disco, la més gran del poble. Crec que hi vaig entrar poques vegades, era més d’estar-me a fora i jugar als bolos o xerrant amb la colla. També jugava a les màquines de fora, a cinc duros la partida. Crec que hi havia el “comecocos”, tot i què jo tenia més afició a una altra que feia volar una nau espacial… ni me’n recordo com es deia.

En plena adolescència havíem estat gairebé vint-i-cinc de colla, potser més. Una colla elàstica on, de sobte, hi havia membres nous i altres que desapareixien en la foscor, per parelles, sempre. Les partides de bolos es feien eternes mentre esperaves el teu torn, però era una bona manera d’entretenir-nos a banda de les maquinetes i les incipients relacions que podíen durar una setmana… o unes hores.

Un diumenge (d’aquells pocs diumenges que recordo que hi hagués anat), sortint de la disco un noi es va girar cap a l’amiga que estava al meu costat: “eres la niña de mis ojos”, li va etzibar com qui no vol la cosa. Crec que teníem quinze anys i ell un parell més. Va ser l’inici d’una relació que, amb el temps encara dura (i per molts anys). La Llanterna n’està plena d’històries d’amors i desamors, de trobades imprevistes que et poden canviar la vida. Algunes trobades duren per sempre i altres eren prou efímeres, però sempre havia alguna cosa a parlar o a dir. Segurament hi ha mil històries possibles per explicar, perquè en un lloc tan immens (per les dimensions del poble), i tan divers, es van succeir infinitat d’històries que quedaran a l’anecdotari particular de cadascú.

I el cambrer de sempre (no recordo el nom, però la imatge em ve com si el tingués ara al davant), ben vestit d’uniforme, amb armilla roja, camisa blanca, pantalons negres, corbatí. Els altres cambrers anàven i venien, però ell es mantenia allà, la mà dreta de l’amo que ho controlava tot. 

La discoteca permetia organitzar desfilades de models que els de l’institut ens encarregàvem de fer per guanyar diners pel viatge de final de curs. Balls de disfresses, Caps d’Any i un llarg etcètera d’activitats d’oci en les què hi cabien totes les edats. Van ser molts anys on segurament molta gent de la comarca hi ha passat més d’una vegada i tots amb històries per explicar. Era l’aparador principal.

Amb el temps, aquest gran espai que havia estat un centre d’oci i entreteniment va donar lloc a una gran biblioteca i sala d’actes-teatre-escola de música. L’entrada de la biblioteca actual està ubicada al mateix lloc on hi havia l’entrada de la discoteca, tot sovint encara me’n recordo quan hi vaig i això que han passat molts anys, però és que el primer lloc d’oci al què et deixaven anar no s’oblida fàcilment.

(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)

Trenquem el silenci

Avui és el dia contra la violència contra les dones. Arreu s’organitzen actes per recordar a les víctimes, però la prevenció és molt important. En aquest sentit sobta trobar aquesta notícia: La violència masclista també entra a la universitat. Molt segle XXI, però encara tenim conceptes arrelats del s. XX (o anteriors). L’educació, com gairebé sempre, juga un paper important, fonamental, i no només des de les escoles (L’educació és cosa de tots), sinó des de tots els àmbits. La consciensciació, que és un problema global i no només de les dones, també és fonamental, i dies com avui són indicats per posar fil a l’agulla si encara no s’ha fet.


La violència masclista no es queda a casa:
arriba al teu lloc de treball, controla els teus missatges de mòbil, et fa sentir petita, t’angoixa, et separa de les teves amistats, critica la roba que portes, t’humilia davant la resta, t’insulta, no et passa la pensió de la canalla… et mata.
No siguem còmplices de la violència masclista!
Denunciem els agressors, donem suport a les víctimes. Trenquem el silenci!

Línia d’atenció a les dones en situació de violència
900 900 120

(Extret del web d’Esquerra)

A Sant Joan Despí també es realitzen una sèrie d’actes en què hi podeu participar.

El Jutge Calamita

Notícia que salta als diaris: “El jutge Calamita va endarrerir l’adopció d’una lesbiana per l’interès de la menor”, això a La Vanguardia amb comentaris que fan posar els pèls de punta (Déu n’hi do el que es diu per davant -políticament correcte- i el que es diu per darrere -encara-). A un altre diari, Público, també hi trobo la notícia, però els comentaris són bastant diferents. És clar que encara hi ha molta feina a fer contra l’homofòbia, per molt que ens vulguem creure que som en un país normal encara ens falta molt (i molt).

La “perla” del jutge: Hay informes que dicen que son cobayas humanas, que son experimentos, que el día de mañana van a salir psicològicamente mal” (arrea).

Per l’altra banda tenim un reportatge que acaba de sortir i se n’han fet ressò els mitjans: Homo Baby Boom, que explica com viuen el dia a dia les famílies homoparentals. Potser al jutge li convindria veure’l (i a molta altra gent dels comentaris també… tot i què em temo que és difícil que canviïn d’opinió d’un dia per l’altre, hi ha idees que tenen arrels profundes…).

Foto: Efe/ Juan Francisco Moreno

Amb la mirada posada a Zimbabwe (V)

Ha sortit la notícia que Jimmy Carter, Kofi Annan i Graca Machel (esposa de Mandela), reclamen a Àfrica que auxiliï Zimbabwe. Veurem si tenen èxit les seues prèdiques. De moment Mugabe no els ha deixat entrar al país. Les xifres són esfereïdores: segons l’OMS hi ha una epidèmia de còlera que ha matat ja a 300 persones i sembla que no s’estan prenent mesures sanitàries adequades, l’ONU ha dit que al voltant de 5 milions de persones (dels 12 que hi ha al país) necessitaran aliments urgentment el proper gener, l’economia del país està en el caos absolut amb un atur superior al 80% i una inflació del 231% que fa que la moneda local no tingui valor. No són xifres gens optimistes, veurem si aquest grup de savis aconsegueix fer alguna cosa, realment el que està passant en aquest país africà és esgarrifós. Tan de bo aviat es trobi una solució.

Apunts anteriors: Amb la mirada posada a Zimbabwe (I, II, III i IV)

Foto: Jimmy Carter i Kofi Annan a la roda de premsa a la capital de Sudàfrica (El País).

Comparacions odioses

Fa unes setmanes ens despertàvem amb la notícia sobre els extres del cotxe oficial del nostre President del Parlament (En defensa del President del Parlament), que no eren un caprici sinó ajuts per treballar mentre es desplaça pel nostre país, una polèmica creada per la caverna mediàtica i que aquí, com sempre, hi vam caure de quatre potes…

Ara s’ha sabut que la casa reial rebrà 3,3 milions d’euros extres
(a banda del 8,9 que ja rep anualment), per fer algunes reformes.
També són temps de crisi, però no he vist ni sentit que això hagi creat
cap polèmica. S’ha publicat la notícia i no ha passat res, cap comentari crític dels diaris ni de la caverna. Res. M’agradaria veure la mateixa gent que van entrevistar arran de la notícia dels extres del cotxe què n’opinen d’això d’ara, però em temo que no passarà, som només els catalans els que acostumem a ajupir el llom i a demanar perdó, en això hi tenim la mà trencada. És la diferència entre aquí i allà, entre tenir un estat o no tenir ni el més mínim sentit de país, per desgràcia.

Qüestió de llengua

En els darrers dies ha sorgit una petita polèmica sobre el nivell de català dels periodistes. Sembla que ens esverem aviat quan ens toquen la llengua, però és que en tenim motius…


S’hauria de multar als periodistes que no facin servir bé el català?
És una enquesta que realitza El Periodico. Curiosament no es planteja
si s’hauria de multar als periodistes que no facin servir bé el
castellà (n’hi ha?).

No crec que multar ningú sigui la
solució, però sí que cal exigir que es parli o s’escrigui correctament
en qualsevol llengua quan és l’eina habitual de treball. Periodistes,
professorat, opinadors, comunicadors, actors, presentadors…

Personalment em fa mal d’ulls veure textos amb errades ortogràfiques que mostren molt poc respecte per la llengua. Encara que sóc professora de ciències exigeixo als meus alumnes que escriguin o s’expressin correctament, sigui en la llengua que sigui. Sempre hi pot haver errors (i hi ha d’haver correccions), però s’han d’evitar en la mesura del possible, i això no vol dir que jo no cometi errors, però intento esmenar-los.

Aquesta notícia m’ha fet repensar moltes coses: 151 lleis obliguen a etiquetar en castellà a l’Estat espanyol, i només una en català. Això vol dir que tenir un estat al darrera és molt eficaç, perquè ningú es planteja si hi ha massa lleis o si n’hi ha d’haver-hi, en canvi en la nostra llengua sempre estem preguntant-nos si cal obligar o no a parlar-la correctament o escriure-la correctament, com si tinguéssim complex d’inferioritat, com si ens semblés menys important… És, simplement, una qüestió de respecte per la teua llengua, sigui quina sigui, escriure-la i parlar-la correctament hauria de ser la prioritat.

Racons de Móra (6): El Sota de Copes

Aquest local va obrir quan els cinc anteriors ja havien tancat i, en certa manera, va recollir una mica l’herència de tots ells. Té un ambient força agradable. És bastant gran i té ambients diferents: a l’entrada la barra i taules amb maons d’obra vista, és on s’hi exposen obres d’artites locals o comarcals. Més a l’interior, la part més íntima amb arcs i sofàs, on hi ha un petit racó per fer concerts en petit comité (vaig sentir-hi per primer cop Rodamons). El local és a la part més baixa de l’edifici, a tocar del barranc de Faneca gairebé s’hi entra d’amagat. És a tocar de La Factoria, ara amb un cartell de “Es Ven”. Per les dimensions i capacitat, a banda dels concerts i exposicions, també s’hi punxa música diversa amb la participació de disc-joqueis. Així que és un local polivalent, un centre de reunió de totes les edats…


Segons
l’hora que t’hi deixis caure pots trobar un tipus de gent o una altra.
Des dels sèniors (50 o més), als júniors (entre 20 i 30), i entremig tota la resta d’edats. Però els
tavernícoles trobem a faltar, encara, un local càlid i acollidor com aquell. Cert és que al Sota s’hi mou molta gent i, en canvi, a la Taverna
era un món més uniforme i restringit. Segurament és l’únic local, ara com ara, que té un cert aire dels èxits passats… i que duri!

Quan feia fotografia més assíduament, vaig proposar-li al Lluís (l’amo del local), de penjar unes quantes fotografies de Suzanne Vega que havia fet a un concert a Fabriano, Itàlia. Les havia emmarcades per penjar-les a casa, però algú em va dir de fer-ho a un local per mostrar-les. Durant unes setmanes es van convertir amb part de la decoració del Sota i em vaig sentir prou contenta de mostrar aquelles petites obres… fins que vaig tenir la desagradable sorpresa que algú se n’havia endut una, com si fossin els coberts dels avions o les tovalloles dels hotels. Tan poc que costava demanar a la barra si se’n podia fer una còpia en comptes de sostraure la peça! No se m’ha acudit exposar-hi res mai més… per si de cas (si algú la troba per casualitat, m’agradaria recuperar-la).

Fotografia: Suzanne Vega a Fabriano, exposada i sostreta a El Sota de Copes.

Vi del Priorat

Fa molts anys que visc fora de la Ribera d’Ebre, comarca veïna del Priorat, per l’est, i la Terra Alta, per l’oest. Aquestes tres comarques han anat sempre bastant unides per la proximitat i pel fet que Móra era un centre comercial on hi anaven a parar d’una manera o altra, més lluny hi havia Reus o Tarragona. Me’n recordo del pla Altebrat quan van construir les Centrals Nuclears d’Ascó, que va portar a fer carreteres decents i construir un Hospital comarcal a Móra d’Ebre, però també dels joves de les comarques que ens trobàvem per tot arreu: a vegades a Gandesa, a Móra o a Falset. Així que sempre m’he sentit molt unida aquestes comarques i he procurat explicar què s’hi fa per donar-ho a conèixer al món.

Tot just quan començava a despuntar el Priorat com una comarca de vins de qualitat, vaig decidir portar-ne una ampolla a un sopar. Recordo que alguns no el van voler tastar, menys-tenint el que venia del sud de Catalunya i preferint altres vins coneguts. L’avantatge és que vaig poder gaudir de l’ampolla tota sola, tampoc va estar malament. Però poc temps després els vins del Priorat van començar a rebre premis i guardons i vaig anar col·leccionant els retalls de diari com una mena de testimoniatge. Tampoc és que vulgués fer-ne res, potser un col·lage i estampar-los a la cara dels que aquella nit van riure del vi de Priorat i el van menystenir.

Tinc molt present aquella reacció i cada cop que surt una notícia com aquesta, somric, la recullo i encara penso en aquella gent, si continuaran bevent només Ribera de Duero o s’atreviran, ara sí, a tastar els Priorats. Quina llàstima que ens movem, moltes vegades, només per allò que coneixem, sense tenir un criteri propi.