The Women

Vaig llegir les crítiques abans d’anar al cinema i veig que no ho he de tornar a fer. Segons els crítics és fluixeta, en canvi em va entretenir moltíssim i em va passar de pressa… i això que són gairebé dues hores de film. Les actrius són bones i els diàlegs són divertits. El to de modernitat, l’estil de les dames, etc. em donarien per a un tres sobre cinc al rànquing. Curiosament jo no he vist mai Sexe a NY, per tant no puc dir si és de l’estil o no. Certament potser el film de Cukor a l’època va ser més revolucionari, però aquest també té mèrits.

Als Pirineus 12, a Cantàbria 130

Parlo dels óssos. En aquest article [La falsa història de l’óssa matahomes] es demana cautela i no prendre decisions en calent respecte a la reintroducció de l’ós a les nostres muntanyes. Sembla que a altres indrets de l’Estat s’ha aconseguit reintroduir-los sense lamentar accidents i aquí, un incident en 12 anys pot fer trontollar tot un pla.

Avui s’ha sabut que potser l’óssa està embarassada i per això podria explicar-se el seu comportament agressiu.

Com sempre, hem de tenir paciència que ja diuen que és la mare de la ciència, i les coses es posaran al seu lloc, espero.

En defensa del President del Parlament

És un dia trist i no només per la pluja que sembla que s’ha volgut afegir a primera hora del matí. Em sembla trist i lamentable tot l’afer sobre el cotxe del President del Parlament, la segona autoritat del nostre país. Sembla que als catalans no ens costa gaire fer cas als de fora i atiar polèmiques absurdes. Per contra, m’ha sorprés llegir aquesta notícia, sembla que si els atacs els fa algú que no sigui català es prenen d’una altra manera i ni tan sols diaris monàrquics se’n fan ressò. Em pregunto en quin país vivim. Potser sí, com diu en Puyal i si sumen altres, que estem en franca decadència.

Aquí teniu uns quants articles d’opinió que no m’ha costat trobar i que inviten a la reflexió sobre tota aquesta qüestió:

En defensa del President del Parlament. Pere Aragonès
El cotxe oficial i l’agenda catalana. Xavier Bosch
Austeritat. Albert Om
Un cotxe que es veu des de Madrid. Salvador Cot
Un A-8 amb uns quants extres. Bernat Dedéu
Quan la hipocresia vol camuflar-se d’honestedat. Editorial de Directe.cat
ABC,1-Benach, 0. Saül Gordillo
En defensa del President del Parlament de Catalunya. Saül Gordillo
La oficina sobre ruedas de Ernest Benach. Albert Cuesta
El cotxe i el nas. Sebastià Alzamora

Altre cop el fum del tabac

Ja fa temps que va entrar en vigor una llei del tabac que es va quedar a mitges (Coses a mitges: Llei del tabac). A diferència d’altres països d’Europa (Itàlia entre d’altres), on està prohibit fumar en qualsevol lloc tancat, aquí es va fer una norma permissiva i absurda que ha portat a confusions de tota mena. Tan poc que costa fer les coses bé! Afortunadament el que aquí no s’ha fet com calia potser ho esmenen des d’Europa. Seria una bona notícia.

Post anteriors: La trampa del tabac; Baixant del núvol: buscant bars sense fum; Sortir de nits i trobar bars sense fum.

Imatge extreta d’aquí.

Llum nit i dia

L’estiu passat vaig poder constatar que a Itàlia ja tenien aquesta normativa i em va sorprendre, però també cal dir que molts vehicles passen desapercebuts a segons quina distància. Justament ahir ho comentava, els vehicles blancs es veuen bé, però els foscos costa de distingir-los. Potser en països tan lluminosos com el nostre és una despesa innecessària, però si ajuda a tenir més seguretat en la conducció i evita accidents és una bona iniciativa.

L’óssa del Pirineu

Em sembla increïble que l’experiència de la reintroducció de l’ós bru al Pirineu acabi per un atac a un caçador…

No dic que protegir les persones de l’atac de l’ós no sigui prioritari, però els óssos, en general, són animals tranquils
si no se’ls destorba. Em sembla injust que es vulguin fer fora tots els exemplars per
aquest atac rebut. No entenc perquè el caçador en comptes de marxar cap a l’altra banda, cridà a l’óssa (per a espantar-la), i aquesta, en una conducta poc habitual, el va atacar, potser es va sentir amenaçada.

L’experiència de la reintroducció de l’ós bru al Pirineu és seguida per Depana. En una de les explicacions diu: “L’ós bru
del Pirineu és un animal extremadament tímid
i solitari que fuig de l’home quan l’intueix.
Aquest fet i el seu comportament nocturn fan que
sigui molt difícil de veure.

Veurem com acaba tot plegat amb ecologistes per una banda i Consell d’Aran per una altra.

Analitzant Jesús Álvarez i El Periódico

No sembla que hagi portat molta cua que el periodista estrella de la primera cadena de l’Estat hagi explicat espontàniament el que segurament tanta altra gent de la meseta y alrededores pensen, referits a qualificar al Barça i a l’Espanyol com a equips no espanyols. L’anàlisi de Contrastant em sembla molt encertat per l’enrabiada constatada en un mitjà de comunicació català. No sé si quan Esperanza Aguirre va dir una cosa similar referint-se a l’opa de Gas Natural sobre Endesa el diari també va treure foc pels queixals. Tot i això, als espanyols se’ls hi entèn tot quan parlen i aquí, tret d’algunes excepcions, ens ho posem a l’esquena, mentre que, quan és a l’inrevés sonen sempre tambors de guerra.

En la continuació l’article de Contrastant analitzant al periodista i al periòdic suposadament de casa nostra…

Extret d’aquí:

El
6 d’octubre, Jesús Álvarez, presentador de la secció d’esports de la
primera edició del Telediario de TVE, va improvisar la intervenció que
inicia la secció. Així, Ana Blanco, la presentadora de l’informatiu,
comença el diàleg següent:

AB: Hola, Jesús.

JA: Hola, ¿què tal, buenas tardes?

AB:
Tenemos que hablar de la Liga i de aquellas cosas especiales han pasado
como la goleada del Atlético de Madrid o el empate de ayer [diumenge]
del Real Madrid.

JA: Sí, no ha sido una jornada buena
para los equipos españoles porque la verdad es que ese… esa goleada
del Atlético de Madrid no és, no es comparable, desde luego, con el
empate, pero nadie esperaba el que Real Madrid tropezase en casa.

Aquesta intervenció d’Álvarez va indignar profundament El Periódico de Catalunya.

Així, a la secció d’opinió del 7 d’octubre, on apareix
l’apartat de Noms propis, assigna una fletxa cap avall de color
vermell, és a dir, una fletxa amb valor negatiu. El diari escriu el
següent:

 

Jesús Álvarez

Periodista de TVE

El
despropòsit d’Álvarez, que al Telediario d’ahir al migdia, va deixar
entendre que el Barça i l’Espanyol no són clubs espanyols, mereix
alguna explicació de l’interessat, que va deixar l’audiència
estupefacta.

Aquest text és una mostra
fefaent de l’espanyolitat d’EPC i de com li cou que un periodista de
TVE dubti de l’espanyolitat del Barça i l’Espanyol.

A
continuació, analitzem el text d’EPC. En primer lloc, el diari del
Grupo Zeta titlla de despropòsit les paraules d’Álvarez. La
qualificació dels fets denota la indignació d’EPC i, alhora, situa
nacionalment el diari. Només es pot considerar que Álvarez ha comès un
despropòsit si es pertany d’un discurs nacional espanyol i, per tant,
d’un sentit comú espanyol. Des d’una perspectiva nacional catalana, cal
agrair que Jesús Álvarez tingui tant clar que els catalans són
espanyols. En aquest sentit, hauríem d’organitzar una campanya per
fomentar que TVE i la resta de televisions espanyoles fessin de manera
sistemàtica comentaris com el del periodista, les paraules del qual
donen origen al text d’EPC.

En segon lloc, EPC afirma
que Álvarez “va deixar entendre que el Barça i l’Espanyol no són clubs
espanyols”´. Aquest sintagma no s’adiu amb l’afirmació inicial, quan
diu que les paraules d’Álvarez van ser un despropòsit, i difumina el
que va dir realment aquest periodista espanyol. Álvarez no “va deixar
entendre” res, sinó que afirma taxativament que el Barça i l’Espanyol
(ves per on!) no són clubs espanyols.

 

En tercer
lloc, cal remarcar l’ús de l’adjectiu final del text: estupefacta.
Aquest adjectiu fa referència a la manca de moviments i de reacció als
estímuls, en aquest cas, com a conseqüència de les paraules d’Álvarez.
El que vol dir EPC és que l’audiència es va quedar parada a causa del
que va dir aquest periodista espanyol. L’adjectiu mostra de bell nou
l’espanyolitat i el desconcert d’EPC. El periodista torna a mostrar el
seu sentit comú espanyol, el qual és la causa de la seva indignació.
Per a un català, l’estupefacció d’EPC es converteix en alegria. Fóra
formidable que tots els periodistes espanyols ho tinguessin tan clar
com Álvarez.

I, en darrer lloc, EPC demana
explicacions al periodista espanyol. Aquesta petició no té cap sentit
perquè Álvarez no pot reconèixer que va dir el que va dir perquè pensa
el que pensa, sinó que només es pot justificar dient que es tracta d’un
lapsus. Un lapsus que és tota una declaració.

D’altra
banda, és interessant, des d’un punt de vista esportiu, l’afirmació que
“pero nadie esperaba el que Real Madrid tropezase en casa.” Se suposa
que almenys els seguidors de l’Espanyol tenien l’esperança de, com a
mínim, empatar. I, per rivalitat, se suposa que els seguidors del Barça
esperaven que el Madrid no guanyés i que si, era possible, perdés. Així
doncs, aquesta part de l’speech d’Álvarez també és una joia. Tota una
altra declaració. Perquè, en el fons, el periodista espanyol vol dir
que ell no s’ho esperava.

Els catalans, espanyols de segona

El filtratge del que probablement fallarà el TC al desembre m’ha fet tornar la confiança en els espanyols que el formen. Per una vegada pensava que em deixarien sense arguments, que seríem ciutadans normals dins d’un estat normal i bé, no poden evitar ser ells mateixos altre cop. Si es confirma això que avui ha sortit publicat, continuarem sent ciutadans de segona pagant impostos de primera. Potser ja serà hora de deixar de banda individualismes estèrils i apel·lar a la unitat d’acció, m’agradaria que per una vegada deixéssim d’ajupir el llom…

M’han fet arribar el següent text que em sembla d’interès i que invita a la reflexió:

El Constitucional ultima una sentencia que cercena aspectos clave del
Estatut: La resolución puede salvar el concepto ´nación´, pero rebajará
financiación y lengua | La palabra 'nación' se subordinará a la existencia
de una sola soberanía, la española | Los magistrados se resisten al deber
de conocer el catalán en Catalunya (La Vanguardia 8 d'Octubre 2008)

PREGUNTES SOBRE EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL:

- Pot un tribunal escollit a dit esmenar o derogar el que s'ha votat en
referèndum?

- Si pot fer-ho, quina democràcia és aquesta?

- Per què anul.la la bilateralitat del finançament, si no entra en
contradicció amb la Constitució? No volen que el Govern de Catalunya
pugui defensar els seus drets fiscals negociant directament amb el Govern
d'Espanya?

- Per què anul.la el deure de conèixer català, si no entra en contradicció
amb la Constitució que estableix ja aquest fet per a l'altra llengua
oficial: el castellà? Protegim les balenes i el linx ibèric, però no volem
donar al català una èina legal bàsica per evitar el seu retrocés social?

- Algun Espanyol no català trobarà que la sentència del Constitucional és
injusta? CAP NI UN: els han ensenyat que els catalans som insolidaris
(mesquins i agarraos), que els catalans vivim d'explotar econòmicament
Espanya (l'immigrant andalús abans, ara de vendre-li productes, oh!) i que
el català és un invent nacionalista, mentre que per ells ser monolingüe en
castellà és un dret aquí i a Puerto Rico (on li passa igual que al català:
no té suport legal i retrocedeix).

FETS:
- 1 de cada 3 Euros pagats en impostos a Catalunya no torna ni directament
(inversions i serveis públics prestats a Catalunya) ni proporcionalment
(el 16% de les inversions i serveis públics centralitzats a Madrid).

- Això és un 8% del PIB català segons dades del propi Ministerio de Economia.

- Estudis de la UB demostren que sense aquest dèficit sostingut els
darrers 25 anys, Catalunya tindria ara un PIB entre un 15 i un 25%
superior al que té actualment. Això perquè ens entenguem significa entre
un 15 i un 25% més d'escoles, hospital, suports a I+D... BENESTAR!

- El port de Barcelona ha passat del 1r al 3r d'Espanya. És l'únic que no
ha rebut finançament públic en els darrers 15 anys. Creix a base
d'inversió privada. Fins fa poc tenia només 8 agents aduaners (funcionaris
de l'Estat), el que provocava que no es poguessin despatxar aliments
frescos perquè tarden fins a 1 setmana a gestionar la importació. I això,
quan la primera indústria catalana és l'agroalimentaria!

- En els darrers 10 anys Barcelona ciutat ha passat de tenir un 42% de
catalanoparlants a només un 33% (Enquesta RM de la diputació). La
immigració és un factor, però no en té la culpa. La culpa és la
subordinació ligüística del català, subordinació que té una base legal en
la legislació de l'Estat i una base social en el canvi de llengua que fan
automàticament molts catalans (jo no des de fa 7 anys). La UNESCO
considera llengua condemnada a desaparèixer la que baixa del 30% d'ús
dins del seu àmbit d'ús. Ai!

- Un cop redistribuïts els impostos, Catalunya passa de ser la 3a
comunitat en renta produïda per càpita (el que val el nostre treball) a
ser la 8ª (o 11ª, depén de l'any i qui fa els comptes) en renta disponible
(els diners que ens queden per comprar bens i serveis, tant diner privat,
com públic). Quina solidaritat és aquesta, on el que més treballa queda
entre els que menys profit en reben?

- Catalunya té oficialment un 19% de pobres (dades de l'Estat), contra un
18% la mitja de l'Estat. És normal això? És normal, quan a més aquí la
vida és més cara i per tant els pobres són encara més pobres del que diu
l'estadística de l'Estat?

- Catalunya té un 8% de funcionaris, Madrid un 15%, Andalusia un 18%,
Extremadura un 24% (dades de Foment del Treball). Hem d'estar aguantant
que, fins i tot des de dins de Catalunya (PP i Ciudadanos) ens diguin que
"menos invertir en embajadas y lengua catalana y más eficiencia en la
gestión". Per cert, les embaixades que diuen ells (millorables i on hi
sobren alguns enxufats de cognom conegut) són centres de promoció
econòmica i sort en tenen les Pimes d'aquest país d'elles. La identitat és
un valor imprescindible per atreure turistes de qualitat (algú viatjaria a
Alvèrnia/Auvergne? Doncs és potser la regió més bonica de França, però no
surt als mapes = pocs turistes. Algú viatjaria a Malta si fos una
província d'Itàlia? Doncs Malta és prou insuls i sobrepoblat).

JA FA TEMPS QUE HAURÍEM D'HAVER DIT PROU:

- Per què votem partits que no tenen Catalunya com a prioritat? Si
tinguèssim 41 diputats de partits que votèssin a Madrid el que es decideix
a Barcelona, Espanya ens hauria d'escoltar. Votar PSOE i PP es llençar el
vot. Recordem allò de "Guanya ZP, guanya Catalunya": quantes vegades
més ens deixarem prendre el pèl?

- Per què canviem d'idioma quan ens parlen en castellà? Que ho fa la gent
que ens parla en castellà? Ningú en té la culpa. Són dècades de
prohibicions i vexacions que hem interioritzat a través de l'actitud dels
nostres pares (ells les van viure directament). Però cal començar a tenir
l'actitud de no canviar. El primer dia costa al cap d'un any és normal (la
gent que parla sempre en castellà us poden certificar que no tenen cap
problema en fer-ho). Ajudareu la gent que té ganes d'aprendre el català.
Ajudareu l'immigrant a sentir-se acceptat. I al que li molesti, és que té
un problema ell, no pas nosaltres. No exigiu però a ningú que us parli en
castellà que us parli en català. Estan en el seu dret com els
catalanoparlants haurien de tenir el seu reconegut a l'Estatut.

- Per què sembla que votar en clau catalana o parlar català sense canviar
d'idioma no sigui vàlid com a posicionament social per a la gent d'origen
no català o no catalanoparlant? Aquesta pel.lícula és la que venen els
mitjans espanyols. Catalunya pot ser independent i, segurament, ho serà
en castellà per una qüestió de demografia lingüística. Però només ho serà
si els castellanoparlants es fan seu aquest país. I això no significa que
ells parlin català, o que votem PSOE o PP tots, sinó que ells votin CIU,
ERC o ICV, o si no els agrada cap partit, que en muntin un de nou que
defensi els drets de Catalunya a Madrid en comptes d'atacar i menysprear
les institucions de Catalunya (com fan contínuament els Ciudadanos i el
PP: que no veuen que es tiren trets a la cama? Són burros o només saben
treure vots de promoure la catalanofòbia i l'auto-odi?).

Ara vé una crisi enorme, mai vista, diuen. La xarxa social catalana és
molt més prima que a la resta de l'Estat (escoles concertades i sanitat
privada fan la feina que no fa l'Estat = paguem 2 cops), l'atur pujarà i
molta gent haurà de recòrrer als serveis i subsidis públics (avís per a
navegants: la crisi del 1991-94 va dur l'atur al 24%, i els experts
independents diuen que aquesta crisi d'ara serà pitjor). Al mateix temps
la resta d'Espanya perdrà els fons Europeus (a ull: un 2% del PIB, un 6%
de la despesa pública, un 25% de la inversió de l'Estat en moltes zones
d'Espanya).

Qui pagarà la factura dels diners que faltaran? Podrà Catalunya millorar
el seu finançament si no ho ha aconseguit amb un govern "amigo" i amb
creixements econòmics reiterats del 3%?

Només podrà fer-ho si a Madrid depenen dels nostres vots i ens manifestem
massivament al carrer TOTS i TOTHORA. Res de còrrer darrera d'una bandera
i un partit: a les reunions de pares, al cafè, arreu, cal estendre la consciència
de país en català i en castellà, amb i sense banderes, com a societat civil: per
un tracte digne, per un finançament digne, pel dret de decidir el nostre futur
aquí i no a Madrid i segons els interessos de Madrid.

HEM DE DIR PROU I UNIR-NOS COM A SOCIETAT DARRERA DELS NOSTRES INTERESSOS:
FINANÇAMENT (BENESTAR DE LA NOSTRA CLASSE MITJA I PAL.LIACIÓ DE LA POBRESA
CREIXENT) O HI PERDREM MOLT DEL QUE HEM CONSTRUÏT EN ELS DARRERS 30 ANYS.

Voteu en clau catalana o no voteu o creeu un nou partit, però no regaleu
mai més el dret de decisió a partits amb el jefe a Madrid. I sigueu actius
socialment per crear consciència. No hauria de costar gaire d'entendre que
aquest és l'únic camí possible per millorar el nostre benestar.

(a banda, pressionem per canviar el sistema polític: llistes oberts en les
eleccions al parlament, representants de districtes electorals i elecció
directa de l'alcalde en les eleccions municipals, limitació de mandats a
les posicions polítiques, dignitat política als polítics i tècnics a les
posicions tècniques, sobren declaracions de principis vàcues, polítics
sense ofici altre que el de showman i falta molta gent que treballi - fets
i no paraules que deia aquell, per cert: on carai són el fets?).

Gattaca

Gràcies al Festival de Cinema de Sitges, TV3 dedica una setmana a la ciència ficció i dilluns va reposar Gattaca, una de les pel·lícules que més m’han fascinat al llarg dels anys i que recomano vivament als meus alumnes…

Només començar, els títols de crèdit ressalten diverses lletres: A (adenina), C (citosina), T (timina), G (guanina), que són les bases que formen el codi genètic del DNA, la base de la vida.

A poc a poc ens introdueix en la trama i ens mostra l’evolució del protagonista. Tota la pel·lícula està plena de simbolismes. La música em sembla excel·lent. A partir d’una certa edat el seu visionat i posterior debat pot ser molt útil.

Sigui com sigui, aquesta pel·lícula em fascina des del primer cop que la vaig veure en pantalla gran.

 

Dia mundial del professorat

Avui és el dia mundial del professorat que es celebra des del 1993. Això vol dir que mundialment hi ha moltes mancances,  en fan falta molts de mestres al món encara per a assolir les necessitats bàsiques.

Mentrestant, en els països on hi ha prou mestres, ens dediquem a demanar coses tan bàsiques com el respecte per a la professió, que sembla que és una vella reivindicació de cada any a casa nostra.


El 5 de octubre de cada año, las organizaciones de los docentes
en todo el mundo se movilizan para garantizar que las necesidades de
las generaciones futuras sean tenidas en cuenta.

La
UNESCO inauguró el 5 de octubre como Día Mundial de los Docentes en
1993. Este día representa la muestra de reconocimiento por la
contribución vital que los docentes hacen a la educación y al
desarrollo. Desde el año 2000, la comunidad internacional ha realizado
sólidos progresos hacia la Educación para Todos. Las tasas de matrícula
han aumentado de forma espectacular. Sin embargo, la UNESCO estima que
se necesitan 18 millones de profesores más en todo el mundo para
alcanzar el objetivo de la educación primaria universal en el año 2015.
La escasez de docentes calificados es considerada como uno de los
mayores obstáculos para el logro de este objetivo. En consecuencia,
este año las actividades se centran en la formación profesional para
una educación de calidad. Los sindicatos de docentes en todo el mundo
están pidiendo a las autoridades públicas que desarrollen y
proporcionen programas de formación adecuados porque ¡los maestros son importantes!