“A/de casa nostra”

Potser sóc una mica llepafils (no dic que no), però l’expressió “això passa a casa nostra” o “aquest (o aquesta) és de casa nostra” sempre l’havia sentit referida a Catalunya. Aquest estiu al programa (terrible d’altra banda) Vacances pagades ja vaig detectar que un presentador es referia a La Pantoja com a una cantant de “casa nostra” (ai), però en aquell moment vaig pensar que la cosa era un descuit temporal d’un presentador mal informat, vaig limitar-me a tancar el televisor i ja està. Però avui al programa de l’Om ha passat el mateix, la Mabel ha parlat del Bono (el manxec) com a gent de “casa nostra”. És que jo ho tinc malentés o aquesta expressió nostrada ha canviat de significat (o volen que canviï) i jo no ho sabia?

Woody Allen

La primera pel·lícula que vaig veure d’en Woody a la pantalla gran va ser “La rosa púrpura de El Caire” i em va atrapar del tot. Des de llavors han passat molts anys i sempre faig el ritual d’anar al cinema a veure la pel·li d’estrena tot i què no sempre són tan rodones com aquella, i pelis més antigues de la bona època. La darrera que recordo que em va atrapar va ser “Match Point”, en canvi diumenge vaig anar a veure “Vicky, Cristina, Barcelona”, aquest cop en versió doblada al català (un cop que ho fan així és qüestió d’aprofitar-ho), i bé quan vam sortir del cinema ens havia quedat una sensació estranya…

Que un director del nivell de l’Allen vingui a Barcelona a fer una pel·lícula immediatament obre un munt d’expectatives de com serà l’obra. Realment després de veure el film veig que Woody Allen (el GRAN Woody Allen que ens ha meravellat amb la seua retòrica i el seu ingeni), també pot ser un indocumentat (Tots beneits, a Barcelona). Pot conèixer la ciutat, però no en coneix gens el tarannà i la pel·lícula si en comptes de firmar-la ell ho hagués fet qualsevol dels nostres directors li haguessin llençat els gossos a sobre. Es recordarà perquè un geni del cinema va passar unes vacances fenomenals a la ciutat mentre en rodava un reportatge amb amics i saludats.

La primera frase que ens va sortir és “no sembla una pel·lícula d’en Woody Allen”, i la segona era que esperaríem uns dies per pair i saber si ens havia agradat o no, perquè a la peli li faltava alguna cosa, però no sabíem el què… i continuo sense saber-ho, tot i què després de l’expert comentari em sembla que a la peli li falta guió, passió, força, màgia, art… en fi.

Tot i això s’ha de veure perquè segurament als que no els hi agradi el cinema d’en Woody els hi agradarà… o no, que mai se sap.

Racons de Móra (5): La Factoria

Els noctàmbuls recordaran (i em recorden) que també hi havia aquest local que va marcar una època. Qui ens ho anava a dir que l’escorxador acabaria convertint-se en una discoteca de moda? El barranc de faneca era (i és) un lloc cèntric que permet aparcament a la vora i força discret per a les disbauxes nocturnes. Va ser un local emblemàtic a l’època, per allà hi passava tothom després de fer els recorreguts habituals dels bars, bàsicament, perquè tancava a les cinc (o més tard), i això donava molt marge de maniobra…

Un passadís portava a la gran sala interior, amb grades a la dreta, barra al fons i una escala per anar al pis de dalt més íntim i també amb barra inclosa. No sóc massa de discoteques, però hi recordo nits memorables que de tant en tant encara repassem amb la colla. Caps d’Any, festes diverses o simplement dissabtes amb nocturnitats. Després de la Taverna, si ens animàvem, hi fèiem cap per veure què tot i què, a vegades, estava tan ple que veiem ben poca cosa. Allà es van fer i desfer moltes parelles de la colla, com ens havia passat la dècada anterior a la mítica (i encara avui) Lord.

No sé quants anys va durar (aquí m’haureu d’ajudar a fer memòria), però devien ser els noranta també en plena efervescència morenca. Després va desaparèixer, com molts altres locals de l’època…

(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)

Reagrupament independentista

Semblava que el Congrés havia apaivagat els ànims i tothom estava disposat a fer un front comú acatant les majories que en van sortir. Però ens entestem en fer grups i grupets en comtes de sumar per ser forts i anar tots junts. Així no ens en sortirem mai. Si el Reagrupament Independentista neix com a voluntat de posar pals a les rodes a la política d’Esquerra com a partit que va sorgir del Congrés del juny és una mala notícia per al país. Si neix amb voluntat de sumar i fer més fort el projecte independentista és una bona notícia. Ara com ara no tinc clar quina de les dues possibilitats han triat, em temo la primera, feia massa temps que no sortien als mitjans i pel que sembla els mitjans ràpidament se’n fan ressò de qualsevol cosa que pugui destarotar a Esquerra. Quin país! així no anirem enlloc. Ara entenc tants anys de sotmetiment a Espanya, a l’hora de la veritat no hem anat mai junts, només és un miratge i ells ho saben. Quan aprenguem que l’enemic és a fora i no a dins tindrem molt de guanyat.