Manifest contra el cinisme dels botxins
Fa dies que han sortit uns quants intel·lectuals espanyols amb un manifest per la llengua comuna. Paral·lelament l’Estat francès també s’hi abona. Aquí ha estat una mica com si sentíssim ploure, acostumats com estem a ajupir el llom i deixar fer i és que, malauradament, ja hi estem avesats, és la mateixa cançò de sempre que, sincerament, ja cansa.
En Toni Cucarella té el costum d’escriure clar i català i ens demana que ens fem ressò del manifest que ell potencia contra el “manifest per la llengua comuna” i els atacs de l’Estat francès.
(en la continuació hi ha el manifest).
Els intel·lectuals espanyols del Manifesto i els jacobins
francesos de l’Académie no poden
suportar l’existència del català. Heus ací el motiu vertader de la seua
compartida «desazón». Ens voldrien morts, lingüísticament parlant. Voldrien que
el català fóra ja una llengua morta, anorreada «por justo derecho de
conquista». I en veure que encara és viva arreu dels Països Catalans, neguitegen.
El Manifiesto i la declaració de l’Académie són diàfans exemples
d’un nacionalisme xenòfob i excloent, inspirat en conceptes irracionals de
superioritat lingüsitica i cultural. Són propers a ideologies intolerants basades
en la superioritat racial com ara el nazisme i l’apartheid. Totes dues
inciatives són exemple d’un nacionalisme exterminacionista que no dubta a
subvertir i manipular els valors democràtics per tal de justificar els seus
objectius. El que pretenen és mantenir una injusta i ominosa diferència entre
llengües superiors i llengues inferiors, i justificar sense contrició
democràtica el dret de les primeres a fer desaparèixer físicament les llengües per
ells considerades inferiors. No és altra situació, doncs, que aquella de
vencedors i vençuts, de la metròpoli i la colònia, i de la imposició –encara!– dels
detestables drets de conquesta.
És miserable i mesquina la tergiversació de la realitat lingüística
que fan dels Països Catalans. És per a nosaltres un dret democràtic irrenunciable
conservar el nostre català com a llengua pròpia i única als Països Catalans, per
a la qual cosa invoquem el mateix dret que tenen, posem per cas, un parisenc a
viure íntegrament en francès a París o un sevillà o un madrileny a viure en
espanyol en els seus respectius territoris, sense haver de patir interferències
ni imposicions de llengües alienes imposades ací per interès polític.
Donar suport i justificar els esbiaixats arguments del Manifiesto
i de l’Académie és posar-se al costat del dret a l’extermini, i per tant
acceptar com a germans ideològics el nazisme i l’apatheid criminals. Els
intel·lectuals i acadèmics que han elaborat i subscrit sengles declaracions contra
el català són més aviat mentalitats torbades per rancis deliris de
superioritat nacional i lingüística. Hàbils en la tergiversació de la realitat,
i per això avantatjats deixebles de les doctrines manipuladores del nazi
Goebbels, han donat proves irrefutables d’una profunda misèria intel·lectual.
I val a dir ja estem farts. Farts de
tantes i tantes lleis que han fet i fan contra el català. Farts que hagen mensypreat
tantes persones que foren empresonades, torturades i assassinades per defensar
el dret a existir del català. Farts que encara avui dia adreçar-se a un policia
en català puga ser considerat delicte. Farts d’intel·lectuals pseudodemocràtics al servei
de la mentida.
Nosaltres, ciutadants i ciutadanes dels Països Catalans,
defensem el nostre dret irrenunciable a viure en català sense haver de demanar
permisos, sense haver de ser considerats, a casa nostra, ciutadans i ciutadanes
de segona categoria, i menys encara haver de ser titllats d’antidemocràtics per
voler-ho i defensar-ho.
No
caldrà demanar ací, de cap manera, que els estats francès i espanyol reconegen
la seua secular intenció exterminacionista. No ens cal. No ens calen declaracions
hipòcrites de dos estats que s’han fonamentat i construït sobre la destrucció i
l’extermini dels altres pobles, perquè som conscients que aquesta intenció anorreadora
forma part intrínseca de les seues respectives concepcions nacionals. I alguns
dels seus intel·lectuals més conspicus han tornat a recordar-nos-ho.
Pel
dret a viure en català als Països Catalans i contra el cinisme dels botxins
espanyols i francesos.
Països Catalans, 29 de
juny de 2008