Racons de Móra (3): la Barraca

Si retrocedim més en temps, trobem el local que fa 30 anys era el refugi dels adolescents del poble i la comarca.  No era aquest el nom que duia al cartell, però tothom li deia així per vestigis passats…

El local era allargat, amb una barra llarga a la dreta i cadires i taules a l’esquerra que deixava un passadís al mig que desembocava a la part més íntima del local, amb menys llum i seients més còmodes, volgudament foscos. Allà ens trobàvem amb la colla, la part de les cadires era també per poder-hi fer un entrepà.

Recordo el cambrer, l’incombustible Andy, que tenia conversa sempre divertida i celeritat envejable. De tant en tant ens deixava posar discos, jo recordo haver triat “Hotel California” i “Yesterday”. Segurament allà molts vam veure la primera cervesa, vam conèixer algú interessant i ens vam fer trobadissos o vam fer el primer petó.

Era el nostre lloc de trobada després de les classes de l’institut. Tenia l’avantatge que obria en horari adolescent, les tardes d’entre setmana i matins, tardes i nits fins a la una, els caps de setmana. El local coneixia l’èxit, tant d’estiu com d’hivern i sovint era difícil trobar-hi lloc, per això ens agradava més entre setmana quan no venia gent de fora poble. Era com trobar-se a casa, però al centre neuràlgic de les discoteques de la zona i, per tant, del moviment.

El anys van passar i l’Andy va decidir prendre un altre camí; el local es va traspassar, però ja no era el mateix. El cambrer si no és el més important del bar, gairebé.  I es va fondre.

Darrerament ha estat la botiga del sabater ràpid.

(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)

Festival “Únicas”: el tanca Suzanne Vega

Fa dies que Suzanne Vega va cantar al Palau de la música. Després de deu anys de no aparèixer per la capital catalana va oferir una hora i mitja de concert ben farcit de cançons antigues que han passat a ser clàssics. Tot un plaer escoltar-la en directe per fi, tot i què em van faltar més cançons noves i una mica més de concert… i és que sempre en volem més!

No és Suzanne Vega una cantant de masses. Molts la recorden per “Luka”, el seu gran “hit” de fa uns 20 anys, si no fos per això el nom no els hi sonaria de res. Al meu entendre té altres cançons tant o més bones, però l’èxit és imprevisible. Tampoc és que Suzanne tingui una producció molt extensa, s’ha dedicat a diversificar el seu talent (poemes, contes, etc.), i a cuidar la família (amb una desaparció d’escena d’uns quants anys arran de la mort del seu germà als atacs de NY del 2001), abans de fer grans gires o grans espectacles. És una artista per a petit format, amb cançons com Caramel que em van fer emocionar a l’escoltar-la en directe.

Encara que recordo un vídeo (que m’agradaria poder trobar), d’un concert a Wembley al 89 (crec), amb l’estadi ple de gom a gom, el seu gran moment. Impressionant.
 
Per a ella sembla que no passin els anys. Amb  la seua guitarra acústica, l’excel·lent Mike Visceglia al baix (l’acompanya pràcticament des del començament de la seua carrera), i un sorprenent i també excel·lent Doug Yowell a la bateria, en té prou per oferir bona música.

Al Palau de la Música ens vam reunir una bona pila de gent, molts àvids d’escoltar Suzanne en directe, fans incondicionals alguns i altres que l’escoltaven per primera vegada, però que els va impressionar la seua veu. La música va entrar per tots els porus de la nostra pell i ella anava adobant cada tema amb explicacions sobre el com o quan l’havia composat, sense deixar d’esmentar la bellesa del Palau. Són els petits regals que ens va fer en una nit màgica que va trigar a començar per la presència d’una telonera que no va estar malament, però que encara va fer venir més ganes d’escoltar Suzanne. 

Va dir que no sabia perquè havia trigat tant a tornar (sincerament, jo tampoc), i que volia tornar més sovint. Serà un èxit si les gires que fa per Europa inclouen també Catalunya on es va veure que té un públic fidel i incondicional.

(En vaig parlar:  aquí, aquí i aquí.)

Aquí podeu trobar les crítiques que van sortir als diaris sobre el concert.

Racons de Móra (2): El Zona

Posada a recordar èpoques pretèrites no hi pot faltar el Zona. Si el Barça és més que un club el Zona va ser més que un bar durant uns quants anys. Com passa a vegades, va morir d’èxit…

Si n’hi havíem passat d’hores jugant a billar i fent cerveses amb la colla. També podies seure tranquil·lament i xerrar o anar a una altra banda i escoltar la música a tota pastilla. Tothom, en un moment o altre de la nit, passava per aquell bar; era un bon lloc doncs per fer “trobades casuals” amb algú especial.

A la fotografia de la façana del riu que vaig fer fa uns anys (de fet són tres fotografies enganxades), es pot veure encara l’arcada vestigi del local, que permetia tenir una vista immillorable sobre el passeig del pont i el riu. Això feia que als migdies d’estiu també hi hagués desvagats a fer el vermut i llegir diaris.

L’espai va desaparèixer després d’unes quantes reformes poc afortunades. Quan algú veu negoci vol posar més taules per a què hi pugui seure més gent, però l’espai és important. Si fèiem cua per esperar una taula o el torn del billar era precisament perquè ens era agradable ser-hi, per l’espai. Quan va desaparèixer l’espai van obrir altres llocs de “pelegrinatge” i el local va acabar tancant per una mica de tot. Va ser una llàstima, però va quedar l’enorme finestra amb arc de cara al riu com a testimoni d’una època.

(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)

Federer-Nadal

Encara estem esperant que continuï el partit entre el nº1 i el nº2 mundial. Plou a Wimbledon. Estan més empatats que mai (2 sets per cadascú, dos jocs en el definitiu set i 40 iguals). Realment és una tarda llarga de bon tennis on una de les millors coses és que no saps quan durarà un partit ni qui el guanyarà ara com ara…

M’agrada l’elegància amb la què juga Federer. Fa fàcil allò més difícil. Sembla que ni es despentini per guanyar punt a punt, joc a joc. És una màquina de fer bon tennis i està entre els millors de la història.

L’altra màquina és Nadal. M’agrada l’agressivitat amb la que juga, com un animal salvatge en contra de Federer que en sembla un de domèstic. Nadal és pura fibra i el seu millor múscul és el cervell.

En Federer és Suís i en Nadal és de Manacor (tot i que se sent espanyol fins a la medul·la -què hi farem- i li agrada el R. Madrid -ningú és perfecte-, però almenys parla en mallorquí -els equilibris mentals fan el que poden-).

Ho confesso, m’agrada molt com està jugant Nadal aquesta final. Federer ha fet un bon contrapunt i li ha remuntat dos sets. Veurem què passa, sembla que torni a començar, el temps de Londres és incert.

Que guanyi el millor!

(tampoc estaria malament que, de tant en tant, sortís un tennista excel·lent que es sentís català… i futbolista… i basketbolista… i el que sigui, com si fos el “black power” dels americans dels anys 60 -crec-, serien el “catalan power” del s. XXI i a manca de seleccions nacionals – tot arribarà, espero- podríem celebrar almenys alguns èxits… perquè em temo que si guanya Nadal ho lligaran amb la “roja” i au, ja hi tornarem a ser).

Amb Joan Laporta

Sembla que la moció de censura al Barça ja té prou votants per a que tiri endavant. No podré votar-hi en contra, però no deixa de saber-me greu que una colla de descontents intentin fer fora per la porta del darrera a un dels presidents més independentistes de la història del club i que, proporcionalment al mandat, ha aconseguit més títols. És cert que ha comés errors, però també encerts i el Barça em sembla ara un club més català, més de casa nostra, més “més que un club” que mai…


Quan va sortir Sandro Rosell a dir que es presentava, sinó ara al 2010, no en vaig tenir cap dubte que l’Oriol Giralt li havia fet la feina bruta dues vegades; primer amb la retallada dels mandats del president per vint-i-pocs dies, cosa que obligava a que hagués de deixar el càrrec al 2010 i no al 2014 posats al cas; i l’altra ara amb la moció de censura que s’ha de votar avui.

Per què fa nosa en Joan Laporta?

Manifest contra el cinisme dels botxins

Fa dies que han sortit uns quants intel·lectuals espanyols amb un manifest per la llengua comuna. Paral·lelament l’Estat francès també s’hi abona. Aquí ha estat una mica com si sentíssim ploure, acostumats com estem a ajupir el llom i deixar fer i és que, malauradament, ja hi estem avesats, és la mateixa cançò de sempre que, sincerament, ja cansa.

En Toni Cucarella té el costum d’escriure clar i català i ens demana que ens fem ressò del manifest que ell potencia contra el “manifest per la llengua comuna” i els atacs de l’Estat francès.

(en la continuació hi ha el manifest).


Els intel·lectuals espanyols del Manifesto i els jacobins
francesos de l’Académie no poden
suportar l’existència del català. Heus ací el motiu vertader de la seua
compartida «desazón». Ens voldrien morts, lingüísticament parlant. Voldrien que
el català fóra ja una llengua morta, anorreada «por justo derecho de
conquista». I en veure que encara és viva arreu dels Països Catalans, neguitegen.

El Manifiesto i la declaració de l’Académie són diàfans exemples
d’un nacionalisme xenòfob i excloent, inspirat en conceptes irracionals de
superioritat lingüsitica i cultural. Són propers a ideologies intolerants basades
en la superioritat racial com ara el nazisme i l’apartheid. Totes dues
inciatives són exemple d’un nacionalisme exterminacionista que no dubta a
subvertir i manipular els valors democràtics per tal de justificar els seus
objectius. El que pretenen és mantenir una injusta i ominosa diferència entre
llengües superiors i llengues inferiors, i justificar sense contrició
democràtica el dret de les primeres a fer desaparèixer físicament les llengües per
ells considerades inferiors. No és altra situació, doncs, que aquella de
vencedors i vençuts, de la metròpoli i la colònia, i de la imposició –encara!– dels
detestables drets de conquesta.

És miserable i mesquina la tergiversació de la realitat lingüística
que fan dels Països Catalans. És per a nosaltres un dret democràtic irrenunciable
conservar el nostre català com a llengua pròpia i única als Països Catalans, per
a la qual cosa invoquem el mateix dret que tenen, posem per cas, un parisenc a
viure íntegrament en francès a París o un sevillà o un madrileny a viure en
espanyol en els seus respectius territoris, sense haver de patir interferències
ni imposicions de llengües alienes imposades ací per interès polític.

Donar suport i justificar els esbiaixats arguments del Manifiesto
i de l’Académie és posar-se al costat del dret a l’extermini, i per tant
acceptar com a germans ideològics el nazisme i l’apatheid criminals. Els
intel·lectuals i acadèmics que han elaborat i subscrit sengles declaracions contra
el català són més aviat mentalitats torbades per rancis deliris de
superioritat nacional i lingüística. Hàbils en la tergiversació de la realitat,
i per això avantatjats deixebles de les doctrines manipuladores del nazi
Goebbels, han donat proves irrefutables d’una profunda misèria intel·lectual.

I val a dir ja estem farts. Farts de
tantes i tantes lleis que han fet i fan contra el català. Farts que hagen mensypreat
tantes persones que foren empresonades, torturades i assassinades per defensar
el dret a existir del català. Farts que encara avui dia adreçar-se a un policia
en català puga ser considerat delicte. Farts d’intel·lectuals pseudodemocràtics al servei
de la mentida.


Nosaltres, ciutadants i ciutadanes dels Països Catalans,
defensem el nostre dret irrenunciable a viure en català sense haver de demanar
permisos, sense haver de ser considerats, a casa nostra, ciutadans i ciutadanes
de segona categoria, i menys encara haver de ser titllats d’antidemocràtics per
voler-ho i defensar-ho.

No
caldrà demanar ací, de cap manera, que els estats francès i espanyol reconegen
la seua secular intenció exterminacionista. No ens cal. No ens calen declaracions
hipòcrites de dos estats que s’han fonamentat i construït sobre la destrucció i
l’extermini dels altres pobles, perquè som conscients que aquesta intenció anorreadora
forma part intrínseca de les seues respectives concepcions nacionals. I alguns
dels seus intel·lectuals més conspicus han tornat a recordar-nos-ho.

Pel
dret a viure en català als Països Catalans i contra el cinisme dels botxins
espanyols i francesos.

Països Catalans, 29 de
juny de 2008