Energies renovables: solar

Fa anys que la legislació de Sant Joan Despí obliga a tenir plaques solars als edificis de nova construcció. Això fa que el consum elèctric sigui més raonable, amb dos escalfadors d’aigua, en principi sempre funciona el d’energia solar, però quan cal s’ajuda amb l’elèctric. Això fa que des d’ara fins a l’octubre (depèn de l’any), es pugui funcionar només amb l’escalfador d’energia solar. Tot i això, no és or tot el que lluu…

L’edifici on visc és un dels primers que va ser objecte d’aquesta llei i l’empresa que el va construir, efectivament, va ser obligada a posar les plaques solars. Ara bé, mai més se n’ha sabut res de fer-ne revisions o quina era l’empresa que ho va construir (vam saber fa un temps que ja ha desaparegut), o on es pot anar a reclamar si la cosa no funciona prou bé. Tot i això, l’escalfador que ve amb les plaques solars funciona prou
bé. Per desgràcia, no poden dir el mateix altres veïns de la mateixa
escala. Alguns s’han plantejat treure l’escalfador d’energia
solar perquè no els hi ha funcionat mai i ocupa molt d’espai. Suposo que són els inconvenients d’un habitatge protegit, et donen l’eina, però no et diuen com ni qui ha d’esmolar-la.

L’informe de Greenpeace explica com es pot aconseguir que Catalunya només utilitzi energies renovables l’any 2050. Després del desastre de la fuga radioactiva d’Ascó, que sembla que no sigui important i, en canvi, és un dels accidents més importants que han tingut lloc a la península, faríem bé d’apostar decididament per les energies alternatives i tancar definitivament les Centrals Nuclears.

Greenpeace apunta que a Barcelona es podria aprofitar la biomassa i l’energia fotovoltaica integrada als edificis. I és en aquest darrer punt en què he pensat en aquesta llei que obliga a tots els edificis de nova construcció a posar les plaques solars. És una bona idea i em sembla que ja es fa a altres municipis de l’àrea metropolitana (i del país). Ara només cal que les coses es facin ben fetes, que hi hagi manteniment i es sàpiga com treure’n el màxim rendiment, perquè la llei obliga a posar-ho, però no diu res d’obligatorietat de mantenir-ho, és a dir, que si al cap dels anys algú considera convenient que no en treu prou profit ho pot eliminar i no passa res. Només la conscienciació fa que això no passi i la conscienciació és encara molt feble.

Aquesta obligació només afecta als edificis nous, però no diu res dels ja construïts. Amb subvencions per adequar-se a les energies alternatives seria tot molt més sostenible. Això sí, no amb lleis de cara a la galeria i a posar-se medalles, sinó amb lleis ben fetes i oferint també solucions als problemes i explicant com treure’n el màxim rendiment.

De fet, posats a fer números sobre què és més rendible, usar l’escalfador elèctric o el solar, s’arriba a la conclusió que entre el manteniment anual que cal fer (ara ja estem informats), l’estalvi en la factura no és gaire, per no dir gens, però segur que ara hi ha plaques solars més modernes que ofereixen més rendiment i més estalvi. L’avantatge és saber que uses energia alternativa enfront d’una altra gens sostenible.

Fa falta molta conscienciació, les energies renovables no són una solució màgica i barata, encara, però són una solució per al medi ambient. A la llarga no tindrem més remei que ser més respectuosos amb el medi ambient si volem conservar el nostre planeta.

Contra l’homofòbia

Avui es commemora el dia internacional contra l’homofòbia…

he llegit amb plaer aquest article de l’Emigdi, sempre atent a la defensa de les causes justes. I veig que destaca Queer as Folk com a sèrie que ha canviat la vida al col·lectiu. No la conec, per contra sí que m’ha arribat The L Word, una sèrie que es pot veure al Plus, i que segurament ha canviat la manera de veure les lesbianes, bisexuals, transexuals…

L’homofòbia existeix encara i és prou present a la nostra societat, amb comentaris, acudits, insults, etc. També a les aules. És responsabilitat de tothom que això deixi de passar, les actituds que hi ha a les aules corresponen a les que es veuen a casa. I, en aquest sentit, estic molt d’acord amb l’Emigdi que les sèries de televisió de casa nostra tenen un paper decisiu en el tractament de l’homosexualitat.

Fa falta molta educació, encara, molta conscienciació, encara, molt donar a conèixer, encara, per a arribar a ser una societat tolerant amb la diferència, tan de bo hi arribem aviat.

Parla’m en català

Tot just comença aquesta campanya per a incidir en l’ús social de la llengua i avui mateix trobo l’exemple del que no s’ha de fer…

Avui a El Club (lamento tornar-lo a anomenar, però és divendres, ja se sap), he vist l’exemple perfecte del que no s’ha de fer i el mal que m’ha fet veure-ho. Dos actors joves de El Cor de la Ciutat han estat entrevistats pel versàtil imitador amb personatges diversos. Quan el personatge era català els entrevistats responien en català, quan els parlava en castellà ells responien en aquesta llengua, fins que els ha hagut de dir que entenia el català perfectament i llavors l’actriu replica: “és la costum”.

Mal costum, he pensat, però lamentablement és molt comú encara avui en dia i el fet que els actors siguin joves indica que no és un problema d’edat sinó d’actitud.

Esperem que aquesta campanya ajudi a canviar aquestes actituds i puguem continuar preservant la llengua.

Nou disc de Rodamons

El grup de rock Rodamons acaba de treure el seu segon disc “Mama”. Friso per sentir-lo, el primer em va agradar molt…

Mama (2008)

“MAMA es una paraula
instintiva, sincera, polisemica, directa, amb força i, sobretot, carregada
d’intuicio i d’intencio. Sota aquest concepte, RODAMONS defineixen el seu segon
disc, presentant 10 noves cançons que no deixen de ser l’evolucio natural del
seu primer treball (“Temps Millors”).

La banda liderada per Eric Vinaixa
ha assumit la produccio d’aquest segon disc, amb un resultat musicalment mes
madur i sobri, sense renunciar en cap moment a la frescura i al seu segell
descarat, tal i com podem observar en la seva portada.

En aquest treball
podem veure com RODAMONS es consolida en el seu so mes rocker i mes canalla,
deixant veure clarament les influencies de bandes dels setenta, en cançons com
“Famí­lia Rock” o “Esperant algun senyal”. Pero tambe ofereixen una varietat de
colors i registres diferents, amb arranjaments de vent i de corda, que van des
del soul mes emotiu de “Castells d’arena”, fins a les pinzellades simfoniques
mes intimistes d’ “Abans de perdre el nord”, passant pel pop mig temps de
“Fantastic”, la festiva “La senyora Puig”, o arriscant-se amb jocs de veus a
“Gori i Mono”, on deixen veure l’esperit lliure de la banda.

En
definitiva, un disc que mante les arrels del grup oferint nous camins i noves
formes, tant en la seva sensibilitat com en el seu so.”

Quin Barça!

Déu n’hi do avui el partit, en la tònica habitual de relaxar-se i deixar les coses a mitges. És increïble veure com jugadors tan bons han fet tant el ridícul aquesta temporada (el màxim va ser la setmana passada). Rijkaard ha estat un bon entrenador i ens ha fet guanyar una copa d’Europa i dues lligues (gràcies Frank). Sembla fàcil, però no ho és. Segurament s’hagués pogut guanyar molt més, i tant! no m’emocionava tant des del Dream Team que també va obtenir uns títols escassos per la qualitat del projecte…

Em sap greu que marxi Rijkaard, tot un senyor del futbol. Preferiria que marxessin Eto’o, Zambrota, Ronaldinho (aix, quin greu com ha acabat),… i uns quants altres. Cert és que en dos anys no s’ha guanyat res, però la culpa és dels jugadors en bona part, que han caminat en comptes de córrer, i també de l’entrenador, clar, que és qui ha de dirigir i administrar tot plegat. Ha donat la sensació que molts ja estan de vacances o que ja ho tenen tot fet i no es pot anar així i menys al Barça.

La directiva també té la seua part de responsabilitat, però s’ha confiat en un projecte que va anar bé durant uns anys i ara cal canviar-lo. Trobo fora de mida demanar la dimissió d’en Laporta o qüestionar la vàlua d’en Pep Guardiola abans de que pugui començar. Cert és que acaba una temporada decebedora, cal analitzar-ne les causes i veure què cal corregir. Segurament ara haurien actuat de molt diferent manera veient el principi de la decadència la temporada anterior. Cal tenir paciència i deixar fer als nous que vinguin i al nou entrenador i veurem què passa. I sinó només cal recordar la cèlebre cançó de La Trinca:

14 anys de passar gana,

14 anys d’anar fent figa,

potser sí que eren molts anys,

14 anys sense una lliga.

Un, dos, tres, botifarra de pagès.

Quan la cosa no funciona

no ens ve pas de cent mil.lions

i com que la bossa sona

hem portat a Barcelona

les millors cuixes de món.

Si tot va millor que abans,

gastar duros no ens espanta,

ja ho diem els catalans,

que pagant Sant Pere canta,

amb permís dels capellans.

La senyera ja voleia amb gran eufòria,

la tenora llença al vent son cant joiós,

recordant un gran moment de nostra història,

celebrant un cinc a zero gloriós.

Sonaren cinc campanades

allà a la Porta del Sol,

cinc cops plorà la Cibeles,

Madrid estava de dol

i pels carrers es comentava:

‘En Flandes se ha puesto el sol’.

Un, dos, tres, botifarra de pagès.

I ara els culés de veritat

ens volem gastar els bitllets

comprant llibres, ninonets,

pósters, cançons de qualitat,

pintures i calçotets.

Mentre raji la mamella

ens voldràn per fer el titella

i arribaran a inventar-se

desodorant per l’aixella,

que porti els colors del Barça.

I ara cantaires, ve lo principal

au prepareu-vos pel cor final:

Cruyff, Cruyff, Cruyff,Cruyff,

qual vulgar cor de granotes

ensalcem les teves potes

jugador sensacional.

Ja ningú no se’n pot riure

visca Catalunya lliure !

visca el Barça i en Montal !

Catalanistes ajunteu-vos

que ara es pot, gracies al futbol

cridar ben fort fins escanyar-se

som i serem… socis del Barça

tant si es vol com si no es vol,

tant si es vol com si no es vol.

Lletra : La Trinca

Música : La Trinca i Josep Lluis Soler

Any : 1975

14 vegades

Detingut per apunyalar 14 vegades la seva exparella al Raval“. Per sort la víctima no ha mort i és a l’hospital recuperant-se de les ferides. Un altre cas de violència brutal. Què, o quina ràbia, pot sentir algú (de 20 anys), per atacar 14 vegades amb un punyal a algú a qui ha estimat? Se m’escapen els motius. Em continua semblant horrible, molt primitiu, molt visceral…

Aquesta
dona ha tingut sort, de moment, i es recuperarà físicament, però per
desgràcia n’hi ha moltes altres que no poden explicar-ho. Ara, la
incògnita és saber què li passarà a aquest individu, perquè que tingui
una ordre d’allunyament i prou o vagi un parell d’anys a la presó em
semblaria una broma…

Notícia a 3/24

Eloi Vila (El Club)

Divendres a la tarda m’agrada mirar El Club, de l’Albert Om, per l’espai de ciència que hi ha i perquè és força entretingut, però mentrestant has de suportar les gràcies d’un dels redactors que es dedica a fer un ofici diferent cada setmana…

No puc deixar de pensar en les escenes d’ahir quan l’Eloi Vila va anar a fer de florista a les Rambles. Com sempre parla pels colzes, atabala i demostra poca educació abordant a la gent o tocant-la per fer-se el graciós (sort que al resum no surt). La seva simpatia aparent no amagava un cert masclisme a l’hora de vendre flors pels comentaris exhibits, moltes vegades asserveix a la gent. En Jordi Bastè sospito que opinava una cosa semblant, però aquest cop no li van deixar dir (sovint el que diu en Bastè del personatge ho subscric totalment). En canvi, les dones que el jutjaven no van dubtar a donar-li notes excel·lents sense mostrar la més mínima ofensa per l’actitud del reporter que sovint, tot sigui dit de passada, m’ha semblat força impresentable.

En fi, potser és que no hi entenc gens.

Amb la mirada posada a Zimbabwe (II)

Ha passat gairebé un mes des que es van celebrar eleccions a Zimbabwe (en vaig parlar aquí), on semblava que l’oposició a Mugabe havia guanyat. Amb informacions contradictòries i el no reconeixement de la derrota de Mugabe es torna a arribar a una altra volta que es suposa que donarà el guanyador definitiu…


Mentrestant ha passat un mes d’incerteses i d’informacions contradictòries sobre el guanyador dels comicis. Els líders opositors han denunciat pressions i persecucions. I mentrestant Mugabe continua al poder… fins quan?

La mala fama de Àfrica, por Carlos Mendo.

Vilaweb: La junta electoral de Zimbabwe convoca una nova tanda electoral

Avui: El president de Zimbabwe s’elegirà en segona volta