Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista

Aquesta setmana hi ha hagut activitat parlamentària i dimecres passat va culminar amb l’aprovació de la Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista, sens dubte un gran pas endavant.

La violència masclista és la manifestació extrema de la desigualtat
entre dones i homes. I és, després dels accidents de trànsit, la
primera causa de mort a l’Estat espanyol: al Principat, 21 dones mortes
el 2004, 16 el 2005, 12 el 2006 i 12 el 2007. També segons dades de
l’ICD, l’any 2006 hi va haver més de 20.000 denúncies a Catalunya (un
8%, retirades amb posterioritat) per violència a càrrec de la seva
parella o exparella (el doble que el 2006), només un 10% de les quals
van acabar el procés judicial dins del mateix any; i més de 10.000
trucades l’any passat a la línia d’atenció a les dones en situacions de
violències (900 900 120), i unes 2.000 els primers dos mesos d’enguany.

Per tal de donar-hi una resposta clara, el Govern de la Generalitat va
voler elaborar en funció de les seves competències una llei integral
contra la violència masclista, seguint també les recomanacions de la
Unió Europea i del Consell d’Europa, que suposés un salt quantitatiu i
qualitatiu per combatre-la: que abordés la modificació de l’estructura
androcèntrica de la societat, que reconegués drets que permetessin a
les dones sortir de les situacions de violència i que ordenés el
processos d’intervenció professional i les competències de les
diferents administracions implicades per evitar-ne la victimització
secundària.

La consellera Carme Capdevila
ens va demanar a tots els grups parlamentaris el màxim consens, i puc
donar fe com a ponent relatora de la Llei que tots els grups
parlamentaris hem treballat per fer-lo possible. De les 215 esmenes
presentades hem acabat votant-ne 61, reservades per al Ple. Gràcies a
la feina de participació prèvia i la conjunta al Parlament, tot i els
posicionaments en alguns casos oposats, hem pogut arribar a presentar
un text votat per unanimitat en Comissió, que ha estat votat per
unanimitat al Ple.

Extret del bloc de l’Anna Simó.

Notícia a Vilaweb.
Foto de l’Avui.

Suzanne Vega, per fi a Barcelona

Ja tinc l’entrada pel Palau de la Música Catalana on el 7 de juliol actuarà Suzanne Vega en el marc del Festival Únicas

Fa cinc anys va actuar a Muro, a Mallorca, pels vols del dia de Sant Joan. Era un concert gratuït enmig d’una gran plaça amb un alt campanar, va ser excel·lent. Un parell d’anys abans m’havia desplaçat a Itàlia (on fairebé sempre s’atura a les seves gires europees), a Fabriano (una ciutat perduda entre Perugia i Ancona), , per oferir un concert gratuït també enmig d’una plaça. Allà vaig poder comprar el seu llibre de poemes en anglès traduit a l’italià. I abans, encara a Màlaga al 99, en un concert excel·lent que costava 2.000 peles l’entrada (quins temps aquells!), i on vaig aprofitar per colar-me amb reporters del diari i la televisió locals per fer-li unes quantes fotos que conservo com a record.

Ara torna a Catalunya després de molt de temps, en ocasió del seu nou disc fruit d’un periode de reflexió després dels atemptats de Nova York de 2001 on va perdre la vida el seu germà.

Així dons, el 7 de juliol s’espera un bon concert al Palau. Benvinguda Suzanne!

Pedro Arrojo, nova cultura de l’aigua

L’altra nit, Mònica Terribas va entrevistar a Pedro Arrojo, de la Fundació Nova Cultura de l’Aigua [web], i va ser francament interessant i aclaridor. No fa gaire, una altra entrevista amb Narcís Prat de la Xarxa per una nova cultura de l’aigua [web] també va ser força interessant, tot i què no coincidien sobre de quin riu era més ecològic extreure aigua…

Pedro Arrojo es decantava per comprar l’aigua als regants del Segre, mentre Narcís Prat apuntava que ecològicament era menys perjudicial agafar aquesta aigua que no usen els regants de l’Ebre. Suposo que deu ser un tema força complicat quan ni els experts troben la solució màgica. En el que sí que estaven d’acord és que el pla del Govern de la Generalitat des del 2003 a través de l’ACA ha estat força seriós amb propostes de recuperació d’aqüífers, pous, plantes dessalinitzadores, etc.

Van apuntar també que estem en una època de sequera excepcional i, sinó ho pal·lien les pluges (quin plaer veure ploure ahir des de la finestra), s’han de prendre mesures excepcionals i puntuals fins que entri en funcionament la nova planta dessalinitzadora de El Prat de Llobregat. I coincidien en què el transvasament del Roina no era adient en cap cas, per car i poc sostenible.

Vet aquí que el problema de l’aigua serà el GRAN PROBLEMA del s. XXI.

Avui, dia de la proclamació de la República

El 14 d’abril de 1931 Francesc Macià va proclamar la República Catalana des del balcó de la Generalitat. Són moments que ja formen part de la nostra història col·lectiva, que hem sentit explicar, que hem llegit o que hem vist en reportatges o pel·lícules. Ara, gràcies a una sèrie ben travada com “Els diaris de Pascal“, podem tenir-ne una altra visió. A cavall entre el documental i la novel·la històrica la sèrie enganxa des del principi. Una aposta interessant que ens narra la història des d’una altra perspectiva que la fa molt amena…

Com a curiositat del capítol de l’any 31 vull destacar com el reporter explica en un moment de la narració com van ser les votacions del dia 12 d’abril: “els homes van anar a votar aquell dia…”, i es veu una fotografia de tot d’homes ben vestits anant a dipositar el vot. Els homes i no “els homes i les dones”, perquè fins que no va arribar la República les dones no teníem dret al vot. Quins temps aquells!

Va ser una època de canvis molt esperats, amb l’Estatut de Núria a l’horitzó i que va ser aprovat amb un 90% pel poble de Catalunya, però que després va haver de passar per Madrid i va ser retallat per Azaña, tot i les promeses que va donar de respectar-lo (no sé perquè però això és com si ho hagués viscut…). Van ser temps convulsos, d’espera de grans canvis que, en no produir-se amb la intensitat desitjada, també van portar grans decepcions… i em demano perquè no aprenem de la història…

He vist que l’Emigdi Subirats i en Josep-Maria Terricabras parlen de la República als seus blocs.

Turisme al Priorat: Museu de les mines de Bellmunt

Agradable sorpresa aquest matí. Feia temps que volia fer una visita al Museu de les mines de Bellmunt del Priorat, però fins aquest cap de setmana no m’hi he decidit. Els cartells a la carretera de Falset ajuden a arribar-hi i també la nova variant que ho fa molt més cómode, sense haver de passar obligatòriament pel centre del poble i això fa que hi puguin arribar també els autocars.

A l’entrada hi ha una petita exposició amb explicacions sobre les mines i l’època que són completades amb una visita guiada a la primera galeria a uns quaranta metres de profunditat…

El nostre guia ens ha explicat els detalls de l’extracció del mineral i les dures condicions de treball dels minaires. Als anys 20 del segle passat es va marcar el màxim de treballadors i també el màxim d’habitants al poble (uns 1300). Si bé gairebé tothom vivia de les mines abundants de la zona (per l’extracció de galena, mena del plom), també hi havia pagesia perquè sovint es treien un altre jornal anant a fer feines al camp. Les dones cobraven el sou més baix, havien de deixar la feina quan es casaven i tenien prohibit entrar a l’interior de les galeries. Totes aquestes condicions van millorar amb l’arribada de la República, que va limitar les hores dins les galeries i va augmentar els sous, però va durar poc.

El plom s’usava abundosament durant una època (encara hi ha canonades antigues de plom en algunes cases), fins que va ser substituït pels derivats del petroli. Amb l’encariment del plom, la mina va tancar definitivament el 1972.

Val la pena passejar-hi una estona per reviure aquest petit tros de la vida de la comarca, a banda que s’ofereixen altres possibilitats turístiques interessants.

Cal defensar la V.O. subtitulada en català

Això que la nova pel·lícula de Woody Allen s’estreni en català o en V.O. (espero que també subtitulada al català), ha aixecat polseguera quan, al meu entendre, hauria de ser el més normal del món. Ho sento pels actors del doblatge perquè fan una feina estupenda, però on hi hagi una versió original que es llevin totes les altres…

Suposo que el doblatge és una rèmora del
franquisme que costarà molt de treure perquè van fer creure, a generacions i generacions de ciutadans, que el castellà anava a “missa” (hable en cristiano), i que era el més important del món en detriment d’altres llengües. Curiosament els països amb pitjor competència lingüística en anglès són Itàlia i Espanya, precisament els dos països del sud d’Europa on hi ha (encara) doblatge, per alguna cosa serà.

Més de trenta
anys més tard de la transició constatem que no hem avançat gaire (una amiga que viu a Holanda des de fa una dècada m’ho confirma, en qüestió de llengües no ens hem mogut ni un pèl). Només
TV3, encara, ofereix pel·lícules en sistema dual que poden ser
subtitulades al teletext, una opció immillorable per sentir les grans
veus del cinema (i a banda aprendre llengües), que dissortadament no han seguit altres cadenes
estatals ni públiques ni privades. Només amb aquest gest ja s’avançaria
molt en la competència lingüística com es demostra en altres països on els subtítols són norma i no excepció.

Sigui com sigui potser “Vicky, Cristina, Barcelona” obre un camí per a la subtitulació al català, que segur que és molt més barata i a sobre ens ajuda a millorar en llengües (català i anglès), què més volem?

La nova cultura de l’aigua

Una entrevista a Narcís Prat (catedràtic d’ecologia i impulsor de la Fundació per a la Nova Cultura de l’Aigua) a El Periódico d’avui m’ha sorprés gratament. Explica que la política de l’aigua que s’ha seguit des del 2003 és bona a diferència de l’anterior, sinó ara estariem pitjor. Apunta que s’han recarregat aqüífers i les dessalinitzadores són una bona alternativa als transvasaments (diu que portar l’aigua del Roine seria molt complicat i tindria pitjor qualitat que la d’una dessalinitzadora), encara que en moments extrems de sequera com l’actual no es nega a un transvasament del Segre amb condicions.

L’opinió d’aquest expert em tranquil·litza i es contraposa a aquesta d’en Francisco Camps, president del País Valencià i que és l’opinió d’una altra “mena” d’expert…

(En la continuació hi ha l’entrevista a Narcís Prat)

JOAN TAPIA

–¿Barcelona tindrà restriccions?
–Ara ja n’hi hauria si en els últims anys no s’hagués reaccionat.

–¿Què vol dir?
–Aquesta és la pitjor sequera en 60 anys, des que se’n fan registres.
I fins al 2003 es va fer poc per mantenir els recursos hídrics (pous,
aqüífers). Es confiava en un gran transvasament de l’Ebre, o del Roine.
Mentrestant, la població i les urbanitzacions creixien.

–¿Què s’ha fet després?
–S’han pres mesures d’estalvi. S’ha recuperat l’aqüífer del Besòs que
aporta tanta aigua com té l’embassament de Sampons. Es reutilitza
l’aigua de les depuradores per a usos industrials o netejar carrers.

–¿Depuradores d’aigua residual?
–Sí, però l’aigua tractada és fins i tot reciclable. Part de la que
tracta la depuradora del Prat es fa servir per injectar aigua a
l’aqüífer del Llobregat i recuperar-lo. Els aqüífers són rellevants.

–¿Hi haurà restriccions?
–L’àrea de Barcelona consumeix més d’un hectòmetre cúbic al dia, 40 al
mes. Si no plou abans de l’octubre, els pantans i els aqüífers no en
podran aportar més de 30. Sumant l’aigua que vindrà en vaixells de
Marsella, Tarragona i Almeria, i una millora de gestió, ens faltaran
uns cinc hectòmetres mensuals.

–Dramàtic.
–Pot
ser-ho entre l’octubre i el maig del 2009, quan comenci a funcionar la
dessalinitzadora del Prat, una altra de les coses que es fan, que
aportarà aquests 5 hectòmetres.

–Suposem que no plou.
–S’haurà d’afrontar el problema.

–¿Transvasant el Segre?
–D’entrada, no al transvasament del Segre, però…

–¿Però?
–Si s’ha de triar entre agafar una mica d’aigua del Segre, o deixar
sense aigua cinc milions de persones, s’haurà d’estudiar.

–¿Seria acceptable?
–Com a última opció i amb condicions.

–¿Quines?

–Primera, que fos ocasional. Segona, que el Segre tingui aigua
suficient a la seva capçalera perquè el transvasament no el mati. És
possible. Tercera, que aquesta detracció d’aigua es compensi, perquè el
riu no perdi cabal, comprant aigua als regants del Segre. Això implica
pagar.

–¿Quant?
–5 hectòmetres durant 7 mesos
són 35 hectòmetres. 5.000 hectàrees (sobre 70.000) deixarien de
produir. Però el preu no seria més gran que el de l’aigua que vindrà en
vaixells.

–Sigui més clar.
–El Segre no ha de
perdre aigua des de Rialb. La que es desvia abans s’ha de compensar amb
la compra als regants. S’hauria de crear un banc d’aigua pública i
transparent. Això exigeix diàleg i pacte amb els que venguin els drets
de reg.

–Complicat.
–Sense pacte i sense
participació no hi ha política de l’aigua. L’ordeno i mano porta a la
rebel.lió, com a l’Ebre. I la transparència obliga a posar el cost al
rebut de l’aigua. Potser el pagaran els governs, però el ciutadà n’ha
de saber el cost. Per ser-ne conscient.

–El barceloní consumeix menys aigua que el ciutadà d’altres àrees metropolitanes europees. I la paga més cara.
–En consumeix menys perquè s’ha fet un gran esforç i és més cara que
en altres àrees espanyoles. Però no que en altres àrees europees.

–Zapatero diu que hi ha alternatives al Segre.
–Sí, portar aigua de l’Ebre, també comprant-la als regants del delta
per no alterar el cabal. El problema és que no tenim conducte amb volum
adequat per a la interconnexió. I és difícil que l’obra estigui
enllestida a l’octubre.

–¿Condemnats a estar pendents de la pluja?

–No. El pla de l’Agència Catalana de l’Aigua és seriós i preveu que
amb normalitat i fins al 2025 (amb 8,5 milions d’habitants) no hi haurà
problemes de subministrament. Sempre en base a l’estalvi, la
reutilització, els aqüífers i tres dessalinitzadores noves (Cunit, el
Prat i Tordera).

–¿I si hi ha sequera?
–Per a això
hi ha els bancs d’aigua. I la interconnexió Ebre-Ter seria prudent per
a casos excepcionals. I en anys humits s’hauria de compensar el
maltractat riu Ter.

–¿I el transvasament del Roine?

–Molt complicat. ¿Què dirien els agricultors francesos? Les
dessalinitzadores són més segures. I donen aigua de més qualitat.

–Consumeixen electricitat.
–Sí, però les tres dessalinitzadores previstes incrementen el consum d’energia de Catalunya en un 1%. Resulta acceptable.

Estalviar aigua

Avui al programa de l’Om han demanat a la gent del carrer què feia per a estalviar aigua donada l’excepcionalitat en la què ens trobem, i les respostes m’han sobtat i molt…

M’han sobtat no per l’excepcionalitat, sinó perquè és el que es ve dient des que al PP d’Aznar se li va posar entre cella i cella fer el PHN i llavors va començar allò que s’ha anomenat Nova Cultura de l’Aigua. Es veu que hem de patir una sequera bèstia per a què la gent sigui més racional en l’ús de l’aigua i sinó mireu les respostes:

– Tanco l’aixeta mentre em rento les dents.
– Aprofito l’aigua freda que surt de la dutxa per regar les plantes o per rentar plats.
– Ja no em banyo, em dutxo.
– Tanco la dutxa mentre m’ensabono.
– Apresso les meves filles per a què es dutxin més de pressa.
– Poso una ampolla d’un litre i mig a la cisterna del vàter.
– He posat filtres economitzadors d’aigua a les aixetes…

Tota conscienciació és poca donada l’excepcionalitat, però moltes vegades fem malbé els recursos simplement perquè els tenim. Molta gent pateix sed al món, aquí tenim la sort que, de moment, quan s’obre l’aixeta surt l’aigua, però moltes vegades a l’estiu en alguns pobles d’interior (Montblanc, per exemple), han patit restriccions d’aigua a hores determinades i no passa res.

Per acabar, també hi ha hagut respostes tipus: “em dutxo tres cops per setmana, la resta em rento…” i això em recorda que el bidet va caure en desús, però vistes com van les coses potser l’haurem de recuperar…

Avis maltractats

Trobo aquesta notícia: Un 5% dels avis pateix algun tipus de maltractament als països occidentals. Aquestes persones que ens ho han donat tot i a qui els ho devem tot, pateixen moltes vegades la desídia dels que se n’han de cuidar, o el menysteniment, l’oblit, el menyspreu… En països “desenvolupats” el percentatge pot arribar fins i tot al 15% i expliquen que només es detecta un de cada catorze casos de maltractament…


Els experts també han volgut posar de manifest que els que arriben a la
vellesa després d’haver estat malalts durant anys continuen sent ben
atesos i que, en canvi, la majoria de maltractaments es produeixen en
adults sans que s’han posat malalts en envellir. Per evitar aquesta
situació, els especialistes advoquen per augmentar la sensibilitat social sobre la necessitat de cuidar més els ancians, millorar la formació professional del personal que està en contacte permanent amb els més grans i augmentar els recursos que les administracions destinen a polítiques socials.

Sens dubte també és un altre tipus de violència aquesta manca d’atenció i de respecte a la gent gran i cal denunciar-ho i donar-ho a conèixer per a què l’administració hi dediqui recursos suficients i nosaltres ens consciensciem.

Justament ahir a la Nit al Dia hi havia una entrevista al cirurgià Moisès Broggi que farà 100 anys aquest mes. El venerable ancià em va recordar a la meua vesàvia que va arribar als 103 i era un llibre d’històries increïbles amb una envejable lucidesa fins als 102 anys. Els avis són també els savis del nostre temps.

Llei de la dependència.

Amb la mirada posada a Zimbabwe

Ja vaig recordar Zimbabwe en aquest apunt, però ara torna a estar d’actualitat per les eleccions que poden portar l’esperada derrota de Mugabe (28 anys en el poder).

Recordava Ramon Rovira fa més o menys un any: “Mugabe ha situat les xifres de l’economia de
Zimbabwe en unes magnituds insòlites. Una hiperinflació del 1.700% que
aquest any pot superar el 5.000%, un 80% d’atur, l’expectativa de vida
més baixa del món, un nivell adquisitiu equiparable al de fa cinc
dècades i un èxode imparable dels millors i més ben preparats ciutadans
són dades prou espectaculars per desqualificar la gestió d’un líder que
va arribar al poder després que Zimbabwe aconseguís la independència i
que s’ha enquistat en una dictadura personal i corrupta
“.



Així doncs, estaria bé que es confirmessin les dades que arriben i que apartarien Mugabe del poder d’una manera pacífica, tot i què caldrà esperar, perquè en un país com aquest les coses canvien d’un dia per l’altre.

Esperem que el canvi resulti positiu pel país i els Zimbabwesos se’n surtin.

Notícies relacionades:
Público: Mugabe reconeix la seva derrota electoral, segons un diari sudafricà.
3cat24.cat: El frau plana sobre les eleccions a Zimbabwe que han de confirmar si Mugabe es manté en el poder