Del 25 de novembre al 8 de març

El 25 de novembre (Dia contra la
violència contra les Dones) i el 8 de març (Dia de les Dones), són els dos dies
més assenyalats al calendari feminista militant. Per desgràcia quan s’ha de fer
un recordatori assenyalat és perquè les coses no van bé i cal canviar-les i per
si algú tenia cap dubte ahir dimarts 26 de gener va ser un dia negre pel que fa
a la violència de gènere
: quatre dones van perdre la vida a diversos punts
de la península
i
ja en són 18 en el que va d’any i van ser una
setantena l’any passat. Aquest tipus de violència genera més mortalitat que el
terrorisme i això no obstant només ocupa planes als diaris o portada si és més
d’una dona morta.

Les dones encara estem lluny d’aconseguir el benestar que
ens correspondria pel fet de viure en un país com el nostre. El masclisme és
present encara en molts àmbits i si no voleu dir-li masclisme dieu-li oblit que
és una paraula més suau.


El mes de març també és un mes reivindicatiu per tal de
mostrar la desigualtat encara existent entre homes i dones. L’educació és fonamental per tal de posar les coses al seu lloc, però també el grau d’implicació de la societat en què vivim. Sovint als diversos actes que es realitzen aquests dies només hi som dones i em pregunto: vosaltres, homes, per què se’n sentiu exclosos? És que tant se us en dóna el
que ens passi? El que passi al vostre voltant?

Haurem de continuar treballant per sensibilitzar, per educar, per fer visible la desigualtat, però fins que totes i tots no ens hi impliquem a fons haurem de seguir lamentant fets com els d’ahir.

Tan de bo reaccionem aviat.


L’obsessió d’en Mas

Em deixa perplexa la constància d’Artur Mas en demanar, dia sí dia també, que es respecti la llista més votada, la resta sembla que tant se li’n dóna…

Segurament és difícil de pair que dues vegades el Poble ha decidit donar-li més escons que als rivals, per tant ha tingut millor posició per negociar i, amb tot de cara, ha errat el tret.

Al nostre país (ens pot agradar o no, però és així), el qui tria el govern és el Parlament i nosaltres només tenim l’opció de triar com estarà configurat. En cap cas són eleccions presidencials com passa a altres països (França, EUA…). Potser és això el que ens atabala. Quan dipositem el vot a l’urna i el nostre partit en surt vencedor volem que mani a tots els nivells, però en realitat el que hem fet és donar-li millors oportunitats que als altres per a aconseguir el premi. Si Mas no l’ha aconseguit en les dues oportunitats que ha tingut res no fa suposar que no pugui tornar a passar i per això aquesta obsessió de canviar les coses. Però, si no vaig errada, des que va entrar el tripartit amb el conseller Carretero primer i en Puigcercós ara, s’està preparant una nova llei electoral que ha de fer la quadratura del cercle per a acontentar a totes les parts. Veurem què passa, perquè diuen que llei nova, votacions noves i tot pot començar de nou.

I podria passar que a Mas se li acabés girant en contra, com ha passat altres vegades. Volguer-se fer les coses a mida té certes perillositats, perquè ningú diu que a la propera vegada Mas sigui el més votat (amb aquesta nova llei o amb la que sigui), i si no ho és (posem per cas), quina cara li quedaria al dia següent quan ("gràcies" a ell) tindria la presidència un altre?

Sortir de nits i trobar locals sense fum

A Itàlia i a Portugal és possible. Aquí encara no. Curiós com els italians i els portuguesos ens han passat la mà per la cara amb una llei molt més avançada que la nostra.

“Fullejant” les pàgines de ciència de Público trobo aquesta notícia: La llei antitabac italiana millora la salut del cor, un argument més per als no fumadors i per a què aquí es facin les coses bé d’una vegada per totes…

Entre altres afirmacions a l’article es diu: Según un estudio publicado en la última edición de la revista Circulation,
la incidencia de síndrome coronario agudo fue un 11,2% menor en las
personas entre 35 y 64 años en el año 2005 que la registrada entre 2000
y 2004.

Altres estudis no publicats (assenyala l’article) també van en aquesta direcció on per al secretari de la Sociedad Española de Cardiología, Esteban
López de Sá
, la interpretación es clara: “El que deja de fumar es el
fumador pasivo, el que realmente quiere dejarlo. Estas leyes son muy
útiles para los no fumadores”.

Fotografia extreta del mateix article de Público proporcionada per l’agència REUTERS.

Sortim al teatre: “EX”

Dijous és un bon dia per anar al teatre i em venia de gust veure el retorn de l’Àngels Gonyalons als escenaris catalans, més encara al costat d’Abel Folk en el que anunciaven com “una comèdia àcida, intel·ligent, divertida i molt contemporània sobre les relacions de parella…”

M’esperava molt més de l’obra. El millor, potser, és quan els actors es posen a cantar (quina llàstima que l’Àngels no hagi fet més musicals). Hi ha escenes divertides, no diré que no, però a anys llum de l’acidesa, la intel·ligència i la diversió promesa, diguem que va pel camí i és un bon exercici, però no acaba d’arribar. És una comèdia lleugera amb un bon parell d’actors que fa passar una estona entretinguda sense buscar res més. A mi m’ha fet enyorar la primera obra que on vaig veure A. G. en directe: “Estant tocant la nostra cançó” amb en Pep Anton Muñoz (en Peris de “El Cor”), allò sí que era un diàleg àcid a més de bona musica i cançons. Ara trobem a l’escenari l’Àngels Gonyalons de sempre: els seus gestos característics, les seves maneres de dir les frases, d’interpretar-les… com fa vint anys (potser per això he pensat en aquella obra), m’havia enlluernat llavors i pensava (amb tota la innocència possible) que podia ser la nostra Katharine Hepburn, la nostra gran actriu, el nostre mite col·lectiu… qui sap, tot és possible encara, els mites no es fan en un dia i a l’Àngels encara li queda molt camí per córrer, però em fa la sensació que encara no ha trobat el seu gran paper com va ser “La Reina d’Àfrica” per a K.H., ja li arribarà espero.

En fi, si us passeu pel Borràs ja em direu si us ha agradat.

Post relacionat: “La Gonyalons torna al teatre”


P.s. L’Àngels Gonyalons portava avui un refredat de campionat, és tot un mèrit que hagi aguantat bé l’obra amb tos inclosa, sempre s’hi ha deixat la pell a l’escenari i el públic ho agraeix.

Educació: sindicats i conseller

Avui he sentit un debat encès sobre la vaga de demà convocada per tots els sindicats a l’ensenyament públic. Ahir vaig escoltar el conseller a "59 segons" i més tard als sindicats a "La nit al dia". L’educació és a les tertúlies i se’n parla perquè preocupa, i això és bo. Potser mai ens havia preocupat tant l’educació com ara, alguna cosa s’està movent perquè som cada cop més conscients que l’educació és molt important.

A "59 segons" cap dels que li feien preguntes al conseller estava a favor de la vaga. De fet quan vaig sentir a algun dels preguntadors oficials vaig canviar de canal perquè semblava un passeig triomfal del conseller. Vaja, si haguessin pactat les preguntes no hauria sortit millor.

La Terribas va ser més incisiva amb els sindicats, però escoltant a uns i altres (si no conegués la situació des de dins) em quedaria en què els sindicats no tenen raó i sí el conseller, però les aparences enganyen…

Els sindicats (i molts ensenyants i associacions de pares i mares) estan preocupats perquè es va signar el Pacte Nacional per L’Educació i no s’està tirant endavant. De fet, la portaveu de l’Ustec ho va dir ahir sense amagar la satisfacció de ser els únics que no van signar el pacte i per tant ara els fets els hi donaven la raó. Em sap greu dir-ho, però és cert que el departament no està complint amb el pacte que va començar a embastar el conseller Bargalló i va reblar la consellera Cid. Sembla que el conseller Maragall va per lliure i no se n’adona de la bona feina que han fet els consellers precedents, cosa que li van recordar alguns sindicats fa pocs dies.

Bé, sigui dit que no sóc de cap sindicat ni tampoc faré vaga demà, perquè em sembla més aviat preventiva que curativa i ni tant sols hi ha hagut diàleg (tot i què potser sense l’amenaça de vaga el conseller tampoc s’hagués espavilat tant a oferir-lo). Si la vaga de demà s’enten com una manera de pressionar el conseller per a què comenci a aplicar el Pacte Nacional per l’Educació, llavors és una altra cosa, però em sembla que abans de cremar un cartutx com el de fer vaga, cal arribar a una situació més avançada i no a les primeres de canvi. Per desgràcia ens manifestem molt més alegrement quan hi ha governs d’esquerres que quan n’hi ha de dretes i potser això ens ho hauríem de fer mirar.

Anar a la vaga, amb el desprestigi actual que tenim el professorat, només fa que empitjorar la situació, perquè ja he dit abans que tertulians i molts oients estan a favor del conseller que molt hàbilment ha sabut buscar els suports necessaris i tenir els mitjans de comunicació a favor. Ara fa uns dies analitzava l’estudi de la Fundació Bofill i el canvi de xip que van fer els mitjans d’un dia per l’altre (Sobre els horaris del professorat i el tractament de les notícies I i II).

El que és cert és que a Catalunya s’inverteixen menys diners que a altres llocs on s’obtenen semblants resultats, per tant, tan "dolents" no devem ser el professorat d’aquí i segurament amb recursos adients es poden aconseguir moltes més coses, sort de la professionalitat i les ganes de la majoria del gremi.

Document de bases de la Llei d’Educació catalana
Sindicat ASPECP-SPS. Per què anem a la vaga?
Sindicat USTEC-STEs

Hillary o Obama

És curiós com les polèmiques més enceses són per defensar o atacar als candidats demòcrates dels Estats Units. Potser perquè a les eleccions espanyoles no hi ha res de nou i fa mandra parlar-ne. De fet a Espanya ho tenen complicat per triar el vot, afortunadament a Catalunya tenim un ventall més ampli. En això també som diferents.

Però tornem a les presidencials americanes…


He anat al web d’Obama i he vist el que defensa. He anat al web de
Hillary i he vist el que defensa. No hi ha substancialment res massa
diferent en l’essencial; Obama és un home negre (però home al cap i a la fi), i
Hillary és una dona blanca (però dona al cap i a la fi), i em sobta veure defensors
arrauxats d’Obama que surten a qualsevol lloc menysprean Hillary i fan d’Obama el seu Déu. No he vist defensors de Hillary atacant Obama. El mes gran atac que li fan a Hillary és que és la dona de Bill Clinton, encara, malgrat tot, però no per les seues idees.

A tot això el currículum de Hillary em sembla molt més potent (pel que
ha fet pels nens i l’educació i les campanyes de prevenció i de
planificació familiar, pel que va voler fer amb la sanitat,
universalitzant-la, i no li van deixar fer, perquè vol legalitzar les
adopcions de les parelles homosexuals així com les seves unions, etc.,
un ideari que em sembla molt de l’estil "fets i no paraules" a
diferència d’Obama que diuen que parla molt bé, però fer el que es diu
fer encara no sé què ha fet, però sí promet molt i té molt carisma, potser a l’estil ZP
(apoyaré…).

En fi, si tenim la mirada posada allà és perquè encara són el primer
país del món i de com els hi vagi i què passi també en depèn Europa i
nosaltres.

Si hagués de votar allà, crec que ho faria per Hillary, malgrat tot,
perquè trobo que està molt ben preparada i sap el que vol, i sigui com sigui una dona em dóna més sensació de canvi que un
home, i m’agrada la idea que pugui presidir el país més potent del món.

(Photo by Richard Phibbs)

El poder de la teva veu. Amnistia Internacional

Són aquelles coses que passen que semblen casualitat. Fa uns dies que no toco l’ordinador anant d’una banda a l’altra com vaig, però l’altre dia escoltant el radiobloc de "El matí de Catalunya Ràdio" vaig sentir la notícia i tot just ara acabo de rebre un correu amb el (famós) vídeo d’Amnistia Internacional que fa vuit mesos que vol emetre i que el Ministeri d’Indústria no li deixa (censura?)

Boscos Endins

Encara no he fet els deures pel que fa al cinema, però m’he posat al dia de teatre i realment Boscos Endins és altament recomanable.

M’ha agradat moltíssim la posada en escena que és tot un espectacle complert (vesturari, escenografia, moviments d’escenari…), tot molt ben fet. Molt bona música (s’enganxa), molt bones cançons (i els balls… no puc deixar de fer-ho des que he sortit), molt bons actors i actrius que canten molt bé o espectacularment bé (com Mone).

No us la perdeu, és un molt bon musical i en català per a tota la família.

800 anys del Bon Rei en Jaume

M’afegeixo a la iniciativa de recordar el naixement de Jaume I i celebro el vídeo de vilaweb, realment molt interessant…

 

Homenatge a Jaume I en motiu dels 800 anys del seu naixement

El Rei Jaume I fou fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller.
Nascut a la ciutat occitana de Montpeller, regnà Aragó, Mallorca i
València, fou comte de Barcelona i Urgell, i senyor de Montpeller entre
el 1213 i el 1276. En Jaume conquerí i repoblà amb catalans Mallorca,
Menorca, les Pitiüses, València i Múrcia. Tot i que més tard Múrcia fou
lliurada generosament a Castella, quan encara les dues Corones
mostraven signes de germandat. Les gestes del rei es conegueren pertot
i la corona catalana, internacionalment respectada, restà a un pas
d’esdevenir un veritable Imperi. El Rei en Jaume fou anomenat «el
Conqueridor« per les seues accions memorables i victòries
incontestables. Jaume I és doncs qui configurà la base del que avui són
els Països Catalans.

Vuit-cents anys després del seu naixement, els membres
d’estatpropi.cat volem recordar al regent que amb tarannà guanyador
assentà les bases de l’actual nació catalana. Des d’EstatPropi.Cat us
proposem que la campanya «Suma’t al mapa per un Estat Propi», i per
tant el seu mapa, esdevingui el millor homenatge a lo nostre rei. El
mapa configura la nació que avui no només perviu sinó que lluita, fruit
del seu regnat. La portada d’EstatPropi.Cat és doncs la demostració que
vuit segles més tard, i malgrat les guerres perdudes i desventures
trobades, seguim avançant amb la determinació de situar la nostra nació
al nivell que per història, cultura, caràcter i voluntat ens pertoca.
Aquest 2008, des dels territoris que ell regnà i des de multitud de
contrades arreu del planeta, les catalanes i els catalans ens sentim
hereus del seu projecte, que adaptem i fem nostre amb l’empenta
necessària per a erigir un nostre propi Estat.



Text extret d’Estat Propi.cat