Política municipal

No és aquest un bloc que parli de política, però tampoc puc deixar de fer-ho, doncs és una de les meues passions i la segueixo amb interès…
Ja ho va dir Aristòtil: "L’home és un animal polític". Ens agradi o no la política influència la nostra vida i nosaltres també podem incidir-hi des de diferents vessants o alternatives.

Fa bastants anys que milito en un partit polític. No tenia cap interès en fer-ho, però els fets em van convèncer del contrari. Jo havia estat membre activa de diversos grups de joves per dinamitzar la joventut local. No va ser fàcil al principi, però ens van cridar per formar part del consell de joves de l’Ajuntament. Les reunions eren setmanals i organitzàvem trobades, parcs infantils, fèiem un programa de ràdio mensual, sortides al teatre, etc. Fins que un dia hi va haver eleccions, va continuar el mateix alcalde, però amb majoria absoluta i el regidor que portava joventut també va canviar. Res a veure amb l’anterior. Res a veure amb res anterior. Un any de reflexió em van portar a militar a ERC, l’únic partit que parlava sense embuts d’independència i que no tenia representació al municipi.

Dotze anys més tard d’aquell primer pas, tenim dos regidors i alcaldia. Les coses han canviat i ara tenim "coses a dir" des de dins.

L’atzar m’ha portat a un altre poble on també hi ha majoria absoluta d’un altre color polític. Només fa quatre anys que hi sóc i ja començo a veure similituds amb les maneres de fer que em van empènyer a entrar a un partit polític per canviar les coses des de dins.

El temps dirà. De moment tenim un regidor i som oposició pura i dura. De fet és una situació anàloga a quan no teníem representació a l’altre consistori. Aquí no partim de zero, tot i què el repte és més difícil, però també és cert que hi ha molta empenta i il·lusió en l’equip.

Els canvis, en política, són lents, però quan es produeixen tenen efectes irreversibles.

Moritz

M’acaba d’arribar per correu i què millor que penjar-ho al bloc per fer-ho conèixer. Que Moritz etiqueti en català es veu que no acaba d’agradar a tothom, quina llàstima…

Cada dia col·leccionen nous enemics. Cada català és un dimoni en
potència i ells fan d’àngel exterminador de bèsties. Aquest mes la
víctima propiciatòria és la cervesa Moritz.

Por tierra, mar y aire -és a dir, des de la televisió, la ràdio i la
premsa-, els mitjans de comunicació de la gran capital han començat a
disparar contra els propietaris de la marca ‘catalana’, ‘per haver
subvencionat l’organització Plataforma per la Llengua’.

Es deuen pensar que deu ser una plataforma atòmica.
Com que Corea del Nord ha pactat, ara el gran perill nuclear són la
Plataforma i la cervesa Moritz, que etiqueta ‘exclusivament en català’.

La família cervesera ha fet una nota pública en què surten al pas
contra la campanya i proclamen ‘el profund compromís amb Catalunya des
de 1856′. ‘Per això donem suport en la mesura de les nostres
possibilitats a diverses iniciatives adreçades a la normalització de
l’ús del català i a la cultura catalana’.

Com els fabricants afirmen, Moritz etiqueta en català ‘perquè és
l’idioma propi del país en el qual té l’origen, la seu social i el cent per cent del mercat’. Que
n’és de difícil, ser normal…

Passa-ho si us plau

Tenim el dret de decidir…

Ja fa dies que tinc dissabte que ve marcat a l’agenda com un dia especial (i no només perquè és el dia mundial contra la SIDA). Encara recordo la gran manifestació del 18 de febrer de fa dos anys i se’m posa la pell de gallina. Sé que aquesta vegada no serà tan gran (o sí?), però potser està bé que sortim al carrer una altra vegada per veure que cada cop som més i que ja n’estem fins al…

capdamunt de que ens prenguin pel "pito del sereno".

No fa gaire recordava amb uns amics la gran esperança que va ser el 30 de setembre del 2005 i la gran decepció (traïció) del pacte de qui ara vol fer una casa gran del catalanisme. Aquell 18 de febrer vam sortir al carrer amb l’esperança de canviar algunes coses o, almenys, de fer-nos sentir.

No sé fins a quin punt la gent del país pot estar empipada per tot el què està passant. Dissabte posarem el termòmetre i veurem fins on arriba. Tan de bo sigui ben amunt. Però, i després de la "mani" què? Continuarà tot igual? Serem els catalans (i catalanes) capaços de deixar d’ajupir el llom per deixar de ser els ases dels cops?

foto: Plataforma pel Dret de Decidir

Violència masclista

“Dones amb tots els drets” és el lema d’Esquerra d’enguany per al 25 de novembre que, com ja sabeu, és el dia contra la violència contra les Dones i, més o menys a tot arreu s’hi celebren actes (concentracions, lectures, caminades, xerrades i més actes de sensibilització), …

Per desgràcia una altra notícia de violència ens ha colpit al llarg d’aquesta setmana i, el que és pitjor, lligada a un programa de televisió de dubtós gust (enllaços relacionats aquí, aquí i aquí) i en horari infantil. L’educació a les escoles també hi té molt a dir, però no es pot lluitar contra els elements, ja ho diuen: “una imatge val més que mil paraules“.

La televisió i el sentit comú, article a El Punt

Aquí podeu llegir el manifest d’Esquerra.

Quan arriba la tardor…


avui m’he entretingut una estona a veure com queien les fulles al pati de l’institut. Ho feien d’una manera dolça, majestuosa, elegant… El sol es feia pas entre l’arbrat alt i espés, tot semblava estar en harmonia…


Sempre m’ha agradat la tardor,
és, de totes totes, la meua estació preferida. I novembre el meu mes
predilecte. Potser perquè hi vaig néixer, potser perquè els ocres del
paisatge em donen calma, potser perquè és quan venen les pluges (en
teoria) i es recarreguen els aqüíferes i tot comença de nou.

Llapis de memòria…

Tinc un llapis de memòria nou de trinca amb molta més capacitat del de sempre, que m’ha quedat petit i havia d’anar-li traient coses sovint. L’altre dia vaig fer el traspàs d’un llapis a l’altre, fins aquí tot normal…

El problema ve quan fas una feina durant unes hores, la deses escrupolosament al llapis acabat d’estrenar, i al dia següent no pots accedir-hi perquè cap ordinador te’l reconeix… misteri informàtic i feina feta que se n’ha anat en orris… no sabeu la mandra infinita que em fa tornar-ho a fer tot una altra vegada! Ah, sort que tenia copies de seguretat de tot… menys de les darreres 6 hores de feina, quin desastre!

Miraculosament, però, després de remenar i remenar el llapis ha estat rehabilitat. Miracle! O misteri! La informàtica és així.

Sistema educatiu sota mínims?

Segons el darrer estudi publicat, Catalunya està a la cua pel que fa al sistema educatiu. El fracàs escolar és més gran a secundària i el nivell dels nostres universitaris és cada cop més baix. L’estudi es limita a fer una anàlisi del que hi ha i apunta que la inversió per estudiant és baixa.

Quina novetat! clar que la inversió per estudiant és baixa, perquè no hi ha diners, com s’ha fet públic i notori…

Quan es va proposar la reforma educativa, Catalunya va ser capdavantera en l’aplicació, tot i què el conseller de torn (M.H. Sr. Hernández), confessés en un acte públic, sense venir gaire a tomb (tot sigui dit), que no teníem prou diners per aplicar-la com calia, però es faria igualment.

Anys més tard s’han fet reformes i contrareformes, amb molta voluntat, això sí, però la mare dels ous continua essent el finançament.

Catalunya pateix un dèficit en inversió, no només en infrastructures (el que està passant ara amb el TGV i amb rodalies no té nom en un país suposadament civilitzat), sinó en sanitat, en educació… i podem fer la llista tan llarga com vulgueu.

Ahir en un moment de zàping vaig sentir que el president Montilla deia que des que és president hi ha 160.000 targetes sanitàries més i que s’hi aboquen recursos (sanitat és el departament que té més pressupost, més que educació -va dir-), i tot i això no donen a l’abast. No m’estranya, francament.

Solucionar el problema de l’educació no és fàcil, si ho fos a algú ja se li hagués acudit. Quan fem trobades de companys de diferents àmbits, de diferents llocs, de diferents realitats, te n’adones que la solució és complexa. Cada casa és un món, podríem dir. Cada alumne, cada escola i cada institut també.

El fracàs clàssic és a secundària perquè també engloba l’edat més difícil. L’ESO abraça dels 12 als 16 anys obligatòriament. Els que volen estudiar van fent i ja faran el salt a batxillerat o a cicles formatius i allà ja els posaran a lloc. Els que no volen estudiar ho tenen complicat. Hi ha alternatives, però poques encara i aquesta edat de 16 anys per poder fer alguna altra cosa, limita molt. Alguns als 14 o als 15 ja saben què volen fer a la vida o, almenys, en els propers anys de la seva vida. Que ho puguin aconseguir és molt més difícil, depèn dels convenis dels Ajuntaments, dels instituts, de la voluntat dels pares, etc.

El que abans s’exigia als 14 anys (8è d’EGB), saber llegir i escriure correctament, saber sumar, dividir, restar i multiplicar; ara s’exigeix als 16, i encara que no ho aconsegueixin si hi posen voluntat i es porten relativament dintre d’uns cànons, llavors poden obtenir el títol (amb asterisc de currículum adaptat). Un títol imprescindible per tenir un contracte de treball, d’altra banda.

I els que no tenen el títol? alguns tenen la sort de tenir un pare, un oncle, un parent, etc., que té un negoci i els pot donar feina. Si no és així, alguns buscaran el títol a les escoles d’adult.

També és cert que la motivació de l’alumnat és baixa. Sovint porten mòbils de 90, 100 o 200 ?, però es queixen si han de pagar una sortida cultural de (només) 10?. Tenen molt clars els seus drets, però no saben quins són els seus deures (i no em refereixo als de classe).

El professorat més expert em parla de la degradació del sistema educatiu, de la desmotivació de l’alumnat, de la manca de compromís. Jo tampoc tinc tanta experiència, però sí que he constatat el progressiu infantilisme de l’alumnat de tots els nivells. Funcionen amb cotó fluix i tu els has de tractar amb cotó fluix també.

No sé a qui vaig sentir dir en una tertúlia radiofònica que en aquest sistema educatiu es premia la voluntat de fer les coses, no que s’aconsegueixin, i ho contraposava dient que quan vas al metge el que vols és que et curi, no només que ho intenti.

Doncs això.

[Diaris que en parlen: Avui; El Periodico amb el mateix titular: Catalunya, a la cua d’Espanya i de la UE en la qualitat del sistema educatiu]

Torna “Contrastant”

Va ser una mala notícia que després de tants anys fent una lectura crítica dels mèdia, el col·lectiu Contrastant llencés la tovallola per manca de temps i recursos. El web de Contrastant ja fa temps que roman aturat.

Han trobat, però, un altre lloc per fer-los d’altaveu i continuar amb les cròniques (aquest cop quinzenals), d’articles o notícies d’interès.
La darrera m’ha cridat prou l’atenció: Peri Rossi i Ingelmo segons Branchadell. Molt recomanable.

Retrobada a Vilanova: curs 06-07

Divendres, si no hi ha canvis de darrera hora, baixaré a Vilanova a retrobar a companys de l’institut de l’any passat. És una trobada que tenim pendent de fa temps i que ens (em) fa molta il·lusió…

Cadascú estem a un centre diferent enguany i trobem a faltar els dinars dels dimarts, les rialles i el bon rotllo que es va generar. Cada centre és un món i després de rodolar per llocs i més llocs, sempre hi ha alguna ocasió en que trobes "el teu lloc al món". No sé si aquest centre ho és, però almenys ho va ser d’alguna manera el curs passat.

No us penseu, però, que el centre en què vam coincidir fos el centre perfecte, ni el centre ideal, sempre hi ha coses que t’agradaria canviar, com a tot arreu. Però sí que va ser un dels pocs llocs en què he estat que el bar ha fet un perfil aglutinador i dinamitzador (un bar sense fum, per suposat), i ha impregnant de bon rotllo les relacions entre els ensenyants en un entorn acadèmic de per se complicat.

Baixant del núvol: buscant bars sense fum

Ja fa més d’una setmana que no escric res al meu bloc i és que la festa, i tot el que comporta, m’han dut a nivells estratosfèrics d’emocions que han fet incompatible seure i escriure, perquè res del que volia escriure semblava prou interessant o prou profund… com si ara m’ho hagués de repensar tot per tenir una edat…

Aquella nit, ho recordo molt bé, les paraules màgiques per dur-me al
restaurant van ser: “és sense fum” i meravellada per la raresa no m’ho
vaig voler deixar perdre.

No m’agrada sortir de nits perquè poques vegades puc anar a llocs
sense fum. Pensava que amb la llei del tabac les coses canviarien, però encara són pitjor. Si vas en colla la majoria mana i, per desgràcia, els
tabacoadictes encara són un bon gruix i els bars sense fum rareses de
posar en una vitrina. I clar, als fumadors els fa mandra haver de sortir al carrer a fumar perquè fa fred (almenys ara), en canvi, no els fa mandra (o ho dissimulen molt bé), la pudor que fa la roba quan t’has passat la nit en un bar amb fum de tabac i olor de fregits.

L’altra nit, al born, vaig haver de donar moltes voltes per trobar un bar sense fum. Efectivament, en vaig trobar un. Un entre tota la immensitat, la resta eren plens de fum i de gent, el sense fum només era ple de gent.

La meua alèrgia al tabac és cada cop més i més gran. Quan fa una estona que respiro aquell aire viciat se’m tanquen els pulmons i no puc respirar, he de sortir al carrer a inhalar l’aire menys contaminat i, almenys, sense olor a tabac. No suporto la pudor que fa la roba després d’haver estat en un bar d’aquestes característiques, és superior a les meues forces.

Fa més d’un any vaig escriure “La trampa del tabac
i és de bon tros l’entrada que ha tingut més èxit de lectures, si he de
fer cas al comptador. I, rellegint-lo, em ratifico amb les sensacions
que em va donar i em dóna aquesta llei del tabac poc ambiciosa i
decretada per “quedar bé amb tothom, sense quedar bé amb ningú”.

Quan siguem un país com cal (em refereixo a Catalunya, clar), el més normal serà que no es pugui fumar a llocs tancats, siguin quins siguin, com passa a altres repúbliques veïnes amb menys manies a l’hora de posar lleis.

I els fumadors? els fumadors podran seguir fumant (tot i què no els convé gens), en espais habilitats o al carrer; si a Suècia fumen al carrer també ho poden fer aquí que segur que fa menys fred.

Divendres en l’espai de ciència de El Club, es va fer una demostració prou interessant per a fumadors i no fumadors, no us la perdeu.

Com sempre, les coses amb la seua justa mesura no fan mal, però si ens entestem a encendre una cigarreta darrera una altra la cosa canvia. Sincerament penso que si no es pogués fumar a cap local tancat, independentment dels metres quadrats, tothom hi sortiriem guanyant.