Triar o no triar, aquesta és la qüestió

A tres setmanes d’oposicions de primària i secundària, el professorat anem revolucionat davant de tanta oferta del departament d’educació. Feia anys que no es veia una cosa igual. També hi ha molts companys i companyes que arriben a la dolça edat de jubilació i altres que, per fi, han trobat un altre destí que buscaven de fa anys. Tot plegat un poti poti interessant que farà que molts de nosaltres siguem més necessaris…

El dilema està servit. Apuntar-se a oposicions, és clar que sí, estudiar-les i aprovar-les, això no se sap mai. D’altra banda al maig han tornat a sortir les possibles destinacions per a l’any que ve i següents. Hem de tornar a omplir papers i fer una tria d’on ens agradaria anar, o quedar-nos. S’apropen temps de canvis i d’opcions gens fàcils, veurem què de tot plegat.

Molt professorat interí (jo mateixa), portem alguns anys al mateix centre gràcies a fer aquelles feines que ningú altre vol fer (m’estalviaré detalls escabrosos). El dilema sorgeix quan t’ofereixen continuar amb aquesta feina al mateix lloc, amb el centre que t’agrada, els companys i companyes que ja coneixes i que tens bon rotllo o, d’altra banda, t’arrisques a anar a parar a vés a saber on a fer vés a saber què. Estabilitat a canvi de tenir boig conegut o bé triar el savi per conèixer?

I després diran de la qualitat de l’ensenyament! Com ens hem de sentir si fem feines per a les que no ens hem preparat i no sabem mai on serem ni què farem? D’un any a l’altre pot canviar un 15 a 25% del professorat del centre. Massa canvis per a què es pugui avançar, cada cop és començar de nou. Algun dia ens n’adonarem que no podem continuar per aquest camí, perquè la qualitat de l’ensenyament és més baixa i sinó que ho comparin amb el model Suec o Norueg o Finlandès i ens diguin si el professorat va d’Erodes a Pilats per fer classes, si fa coses per a les què no està preparat, si canvia de centre, de nivell, etc., d’un any a l’altre o bé es fan les coses més racionalment.

No sé perquè diria que és la segona opció.

Aix, quin país!

Estressss

L’Eli va i es deixa el carregador de mòbil a casa i el seu ídem s’ha mort fa estona. Ha de trucar d’urgència a la Katy, companya d’àrab amb qui ha quedat per a preparar l’examen de demà. Sap el carrer, però no sap a quin Bar i Barcelona és molt gran. Té un Nokia atrotinadet, però funcional. Jo tampoc en tinc cap de carregador. Provo de canviar la targeta. Trec la tapa, la bateria i la targeta pròpia. Aix, són companyies diferents: “format no reconeixible”. Res. Poso la targeta, la bateria i la tapa. Continuem…
En Dani té un altre mòbil. Fem el canvi. Tapa, bateria i targeta. Ara sí! Ens emocionem. Però el número és al
mòbil i no a la targeta així que res. El temps passa i cada cop és més
urgent. M’ofereixo a endur-me el mòbil a casa, em sembla que encara hi
tinc un carregador de la mateixa marca. Mentrestant ella s’espera a la
feina perquè és més a prop de l’estació. Quedo que la truco en deu
minuts i marxo. Cotxe. Semàfor. Semàfor. Semàfor… Arribo a casa, començo a remenar calaixos i no trobo el carregador que busco. Nervis. Tot d’una
recordo que l’he llençat en la darrera neteja (a mar dirien aquí, a riu
dic jo). Vaig a ca la veïna per si en té un. M’obre la porta un home
que no conec. És el paleta (ah, és veritat que està d’obres). La Carme
no hi és, però té a la criatura plorant pels descosits i l’home no sap què fer. Vaig al
bressol. L’agafo i es calma. Un minut més tard entra la mare per la
porta, era a estendre roba. Li explico. Tampoc té cap carregador. Surto
al carrer. Trobo la Maria (ara no puc parlar que tinc pressa, busco un carregador de Nokia, en tens cap? “no”…).
Vaig a ca una veïna que sí que té el mateix mòbil, però viu al carrer del
costat. El temps passa i apresso el pas. Passo el parc, giro a l’esquerra, m’aturo al semàfor i espero el verd (no canvia mai!), continuo per la vorera i truco. Hi és i m’obre. Pujo les escales de dues en dues mentre cridant li explico que
una companya…, que la veïna…, que la nena… i sí, té el
carregador. Endollo i truco a l’Eli que deu estar desesperada després
de vint minuts… Per fi. Rebo instruccions d’obrir el giny… aix, no sé com va. Ah, sí, el botó de dalt. S’obre, teclejo la contrasenya i “voilà” el número
buscat. Problema resolt.

Uf, quin estres!

Canviar-ho tot per a que res no canviï

Unes setmanes estressants que avui han fet una parada en el camí. Eleccions Municipals i esperes que alguna cosa canviï. El PSC ha fet una campanya espectacular, ja no sé ni els anys que porta de majoria absoluta (tots, menys a les primeres que hi havia el PSUC). I tu que penses que potser aquest cop no els votarà tan massivament i potser albiraràs algun canvi. Però res.

La tieta no ha anat a votar perquè diu que li és igual, que tornaran a guanyar els mateixos, que està decebuda… i al final ha tingut raó, vés per on…

I si a Maragall li passés com al Coronel Macià?

Ateses les darreres declaracions i vista la pel·lícula, pot passar qualsevol cosa en aquest món de bojos…

I si van arribar a convèncer un coronel de l’exèrcit espanyol per a què acabés sent catalanista, 100 anys més tard, i vista la pel·lícula tampoc han canviat tant les coses, pot passar el mateix?

Acudit: Ferreres per a El Periòdico de 6 de maig de 2007.