Català a l’escola, una utopia

M’aixeco amb la notícia del decret que farà que hi hagi una hora més en castellà a primària. Després vindrà la secundària i després ves a saber què més. Qui controlarà que es faci aquesta hora de castellà més? Perquè és sabut que, almenys a secundària, se’n fan moltes d’hores en castellà sense que això hagi influït ni un gram en la competència lingüística sobre el castellà del nostre alumnat. Fa molt temps que, també per decret, el professorat de secundària hem de parlar en català a les nostres classes, llevat de les matèries específiques en una altra llengua, i això no es compleix, perquè molt professorat només parla en castellà (encara avui) o perquè, tot i parlar català, a l’hora d’explicar se senten més còmodes en aquella llengua o no tenen militància lingüística i canvien sense adonar-se’n.
L’alumnat tampoc ajuda. La majoria no parlen català ni per equivocació i si els ho demanes fan l’esforç que seria com si jo ara pretengués pujar la Pica d’Estats sense haver fet mai muntanya…


És preocupant, però, la sensació que es recula en aquest aspecte, això fa més
mal que l’abast real del que serà la situació.

Carretero

Això sí que és una sorpresa, dos dies sense internet a casa i amb tele de vacances i en tornar em trobo al xic dels Pirineus que li ha agafat per explicar un problema (segons ell), però sense aportar solucions… Quina llàstima que sempre hi ha algú que ha d’aixafar la guitarra…

Un país a miques

Isabel-Clara Simó

Havia sentit rumors d’un cert desassossec en les files d’ERC, que s’han fet evidents amb els dos articles que ha publicat l’AVUI de Joan Carretero, exconseller de Governació. Em fa la impressió que no hi ha raons ideològiques, sinó quelcom més incontrolable que és l’antipatia per tenir Montilla de president, car haver fet costat al PSC no va ocasionar l’allau de protestes que ara s’han esdevingut. No sóc qui per ficar-me en els sentiments de ningú ni en els prejudicis que cadascú arrosseguem, però sí que hi veig un perill per al nostre esdevenidor nacional.

Els votants de Convergència, que han estat desencisats en moltes ocasions, són, però, uns votants fidels; així també ho són els dels socialistes o els d’Iniciativa. El teu partit et decep sovint, però a l’hora de dipositar el vot, ni que sigui davant de l’evidència d’alguna barbaritat -com és el cas del PSOE, quan aquelles corrupcions a escala majúscula-, li dónes la teva confiança. Però els independentistes catalans som més llepafils. Quan hi ha un entrebanc, exigim una escissió, de la qual en sortirà una altra i d’aquesta una altra, però no com les cèl·lules, que acaben formant un teixit orgànic, sinó com si esmicoléssim un tros de pa per fer-ne engrunes. Cadascuna d’aquestes subdivisions, òbviament, presumirà de ser molt més pura que les altres, cosa que ens permetrà fer un gest d’arrogància des de la més absoluta inanitat. La cèlebre divisa “divideix i venceràs” nosaltres la practiquem sobre nosaltres mateixos, per tal que vencin els altres, esclar. I és que no sabem distingir entre la política i la poètica, i això ens perd. Quina greu calamitat!

Rubianes


Veient la resolució dictada contra
Rubianes em pregunto si estem en un
Estat de dret com pensem, o només és una gran farsa. Això demostra que
qualsevol cosa treta de context i mal interpretada pot ser aprofitada
per qualsevol, sobretot per aquest salva pàtries puristes que es pensen
que així fan un bé al (seu) país.

Ja fa un any del programa EL CLUB on van entrevistar a Rubianes, devia ser un divendres perquè ho vaig veure en directe. Quan va fer l’explicació polèmica em va semblar una mica "bèstia", però en la seva línia de carregar-se al mort i al qui el vetlla. Una setmana després semblava que el món s’havia d’enfonsar i un any més tard s’ha enfonsat del tot.
Després de la polèmica contra Iu Forn per un article, també en clau de conya, sobre els militars colpistes, em pregunto com és que tenen la pell tan fina, perquè dels catalans han dit (diuen i diran) de tot i nosaltres res, impassibles, com si no anés amb nosaltres.
Si per casualitat a algú se li acudís presentar una querella per injúries a la nació catalana, passaria el mateix? Em temo que la resposta ja la sabem.

(A l’AVUI d’avui també na Isabel-Clara Simó en parla.

2n ESO D, de “dropos”

M’ho van dir el primer dia: els teu grup està format per nens i nenes llestos, però dropos, hauràs d’estar-hi molt a sobre… i així ha estat.
La tècnica de posar els exàmens amb
4 setmanes d’antelació no funciona. Ahir em van demanar de fer-lo un
altre dia perquè no se n’havien recordat. De portar els exercicis,
tampoc, amb excuses vàries i poc originals. No cal dir que em vaig empipar moltíssim, i amb raó (crec).


Dimarts, 12 de desembre, anuncio deures i examen. Cap protesta. De fet per les vacances no vaig posar cap feina extra obligatòria, només una de voluntària (que ha tingut poc èxit, tot s’ha de dir).
Un mes i escaig més tard tot són presses i excuses i l’únic problema és la mandra. Així que, telèfon en mà, vaig haver de trucar a tots els progenitors per demanar-los una entrevista. Fins ara tots han vingut i no he tingut cap problema i això és d’agrair. Potser, a poc a poc, hi ha més implicació en l’escola i en com va la marxa dels seus fills i filles, no debades són adolescents, l’època més complicada de totes.

Però avui, posant exemples varis sobre el meu passat adolescent (genera empatia i vull creure que els pot servir d’alguna cosa), una de les millors alumnes de classe s’ha sorprès quan li he dit que companys meus de l’època ara n’hi ha que són metges, enginyers, arquitectes, etc., entre d’altres coses. Llavors ella m’ha dit amb cara de sorpresa:

– I tu només ets "profe"?

Ai, angelet, sí, només sóc "profe", però si és molt xulo!


Isabel-Clara Simó


Repasso el
diari i llegeixo, com sempre, la columna de na Isabel-Clara Simó. M’agraden els seus articles, són una pindoleta diària que inviten a pensar en algun tema interessant. Aquest cop el títol em sembla estrany, però un cop a dins veig que parla de llengua, de la nostra i de la dels veïns, hi reflexiona i em crea interrogants que potser amb el temps podrem respondre, o no.

En la continuació reprodueixo l’article.

El nostre petroli

Isabel-Clara Simó

Tinc una insana enveja de la llengua espanyola, dels seus promotors
i, sobretot, del seu pressupost. Quan escoltes no sols la prepotència,
sinó l’entusiasme i l’autoconfiança amb què en parlen, em cau l’ànima
als peus. Les ganes que té l’espanyol de conquerir el món estan a anys
llum de distància de les ganes -per definició, modestíssimes- que té el
català de ser parlat a casa seva mateix, mentre els fanàtics ens
insulten per la nostra bel·ligerància (?) lingüística.

El dinàmic director de l’Institut Cervantes és l’escriptor César
Antonio Molina, que està fent una campanya d’expansió de la seva
llengua digna de lloa. Jo tinc enveja perquè l’espanyol té objectius
imperials i en canvi els catalans no tenim objectius ni tan sols
casolans. I tinc enveja per la manca de complexos, per estar segurs
d’estar assistits per la raó, perquè ningú no els discuteix el dret a
la llengua, ni a ningú se li ocorre dir-los mai que "imposen" la seva
llengua ni que és -ai, horror!- obligatòria a les escoles. Ara mateix,
l’Instituto Cervantes està obrint un gavadal de seus al Brasil (!), i
també està fent-ho a Alemanya, on és la llengua estrangera més
sol·licitada, i tot just s’inicia una etapa d’expansió asiàtica.
L’Institut Cervantes -¿cal que recordi que també el paguem els
catalans?- té molt bona salut, la reialesa l’aplaudeix i els
periodistes en diuen lloances. Esclar que en tinc enveja! Antonio
Molina ha fet un símil que gairebé m’ha fet saltar del seient: "La
llengua és el nostre petroli. Cal extraure’l, refinar-lo,
transportar-lo i saber vendre’l". ¿Us imagineu qualsevol polític català
dient això mateix del català?

Educació en valors tradicionals

Així, d’entrada, pot semblar un títol carca, però tanta modernitat i màniga ampla ens estan portant a un caos absolut.

Exagero una mica, òbviament no és tan greu, però en tres dies de tornar a l’institut han passat més coses que en els tres mesos anteriors i a dijous de la primera setmana començo ara a tenir cinc minuts per estar amb calma.

A priori semblaria que les vacances i el fet d’estar més temps amb la família faria que els nois i noies estiguessin més calmats. I no. Potser és l’atzar, la conjunció astral o la tornada a la feina, però en tres dies he vist tots els ginys nous de trinca haguts i per haver (MP4 i mòbils d’ultimíssima generació), però també piercings a dojo), com a regals de Reis per la feina feta.

Tan se val si han estudiat o no, si han aprovat o no, se’ls premia amb regals cars (sincerament encara no entenc perquè algú de 15 anys ha de tenir un mòbil que val 200?), però ja m’estic veient que la sortida cultural al Museu d’Història haurà de ser obligatòria perquè sinó no hi haurà quòrum. No patiu, si anem a Port Aventura també hi vindrà tothom.

L’altre dia plantejava si seria bo que els nois i noies portessin bata. Vaig sentir, no sé a quin programa, que un grup francès ho proposava com a mesura per anivellar la vestimenta. Considero que és pràctic, almenys fins a segon d’ESO, quan treballes al taller o al laboratori es fa necessària, i així podriem estalviar-nos veure calçotets, tangas, calces i sostenidors a dojo (ningú els diu que no és el mateix anar a l’institut que a la discoteca?), però, per desgràcia, no està de moda.

Màlaga


Fa més de set anys vaig anar a parar a
Màlaga per assistir a un concert de Suzanne Vega. Era l’u de juliol del 1999 al Teatro Cervantes de la capital andalusa. Hi vaig arribar en tren nocturn el dia 30, així tenia tot el dia i part de l’u per fer turisme per la ciutat.
En arribar vaig anar a
parar a un hotel cèntric que em va semblar molt barat (4000ptes la
nit), l’any anterior m’havien cobrat 1000 peles més en una pensió de
Burgos molt més tètrica.

Màlaga és la capital cultural d’andalusia o almenys això diu a les guies. Recordo un "Cafè con libros" molt atractiu, festival de cinema i teatre, però el que més em va sorprendre són els preus de les coses. Era el meu primer viatge a la península meridional i la cervesa en ple centre i zona turística era a 125 ptes., un escàndol quan aquí ja en costava unes 450 o més en plena Rambla. Vaig sentir que aquí ens prenien el pèl o que allà encara no s’havien vist les orelles.

Un amic que havia anat a parar allà em va acollir un vespre al cortijo on vivia; havia anat a Màlaga per sis mesos i ja hi portava dos anys dels quals uns mesos fora de la ciutat, que li semblava massa sorollosa. El camp em va semblar magnífic, uns paisatges espectaculars units a uns camps de blat immensos. Aigua, llum, sol…un paradís, si a tot això li donem els preus que es portaven llavors la combinació era ideal.

Han passat set anys i he tornat a Màlaga i tot és diferent. La catedral ja està restaurada i brilla immensa al bell mig de la ciutat. Han recuperat el teatre romà i l’aprofiten per fer obres de teatre a l’hivern i tot, el dia que hi vaig ser segons ells feia fresca de nit i érem a 15ºC. Les voreres, els pàrkings, els jardins… tot és nou, net i endreçat, es nota que s’hi han abocat calés. Per tot arreu sobresurten els cartells de Junta de Andalucía, res en referència a l’Estat. Com si fos una república independent que s’ha fet d’or i les coses li van bé.

Els preus no són el que eren ni de bon tros i no és l’efecte del pas dels anys, és la comparació entre els preus d’ara d’aquí i d’allà, no hi ha tanta diferència, per no dir-ne gens. Possiblement l’entrada de l’euro hi té a veure i també que s’ha vist que el turisme és un bon negoci. Marbella és a la vora i l’aeroport de Màlaga és un dels més transitats de la península.

Ja no reconec aquella ciutat en què em costava trobar un bar obert a les 9 del matí per fer un cafè, i a la nit podies començar a sopar a la una de la matinada, s’ho continuen prenent amb calma, però tot és diferent, s’han europeïtzat.

Curiosament vaig trobar la Casa on va nàixer Picasso al costat de la plaça, al costat del Teatro Cervantes, al costat de la Catedral i l’Alcazaba… tot semblava més a la vora que fa uns anys i el mar també allà mateix. Una caseta de Turismo de Màlaga feia l’efecte que ho tenien tot més controlat, més endreçat.

M’agradaria tornar-hi amb calma.

Marroc


Sempre ve de gust anar a un lloc càlid quan aquí fa massa fred. La calor no em fa nosa i el Marroc era un lloc prou proper com per deixar-s’hi caure amb cotxe. Una setmana i uns 3000 quilòmetres, dels quals uns 900 pel Marroc, tot un repte.


Travessar les espanyes en cotxe ens ha mostrat com són les carreteres de bones i de franc. Pel que fa a la duana, el trajecte Tarifa-Tànger va ser prou curt (un parell d’hores) tenint en compte que la policia portuària ens feia passar un per un i ho mirava tot (Amb els CATs bens posats...).

Segons les guies que havíem llegit conduir pel Marroc havia de ser un caos terrible i d’una perillositat extrema. Les carreteres tercermundistes i trajectes curts de 100 km. els marcava a fer en 3 hores. La veritat és que qui ho va escriure no coneix les carreteres interiors del nostre país, que també estan mal asfaltades i també són perilloses. No es pot córrer, és clar, però això no impedeix que puguis fer una bona velocitat a 70 o 80 km/hora, i cal anar en compte, com a tot arreu (avançaments perillosos en revolts o en línies contínues, etc.). L’autopista està bé tot i què no és barata i la benzina té el mateix preu que aquí.

De dia feia molt bona temperatura, uns 20ºC, i als vespres podia refrescar fins als 10ºC. Però el més impressionant ha estat el paisatge: tots els colors del verd en un cap immens i intens.

A cap d’any vam ser a un poble de muntanya, Xaouen, que es troba al nord prop de Tànger i Tetuan. És conegut per la grifa i, de fet, ens en van oferir anant a comprar a una botiga i tot com una cosa habitual. El poble és el paradís de vacances de joves vinguts de Madrid, Andalusia i Múrcia, que troben un lloc obert i posat per a turistes on tot és més barat. A l’hotel de cap d’any a Xaouen ens van fer un sopar amb tots els ets i uts. Vam preveure que al Marroc és molt difícil i car trobar alcohol i vam emportar-nos el cava. Els de Múrcia no van ser menys, també cava català, tot i què després ens van preguntar si la COPE tenia raó quan deia que a Catalunya el castellà estava perseguit. Ai, això d’escoltar la COPE ni que sigui per esport pot arribar a ser perillós. No els van convèncer les nostres explicacions.

D’esquitllentes ens vam assabentar de l’atemptat d’ETA a Madrid. Encara que a tots els hotels hi havia televisió poques vegades tenien els canals ben sintonitzats, només a Tànger i a Rabat vam poder seguir alguna cosa, sempre en francès. Era la segona notícia després de l’execució de Saddam.

Era el primer viatge al Marroc i pel que diuen les guies la situació ha canviat bastant. Saben que al turista se l’ha de protegir i per això hi ha la política turística per tot arreu, a vegades uniformada i a vegades no, que impedeixen que ens vulguin prendre el pèl amb qualsevol excusa. Això sí, a Fez i a Xaouen l’infrastructura de prendre el pèl funciona bé si no estàs a l’aguait, però això pot passar a qualsevol lloc del món.

Amb els CATs ben posats…

hem viatjat per Itàlia, França i l’Estat Espanyol i, fins ara, no hi ha hagut cap problema. Però aquest cop el repte era travessar l’estret per arribar al Marroc i la Policia portuària s’ho mira tot de dalt a baix…

Tarifa és la punta més meridional de la península Ibèrica. D’allà surten vaixells ràpids que anuncien que fan el trajecte en 35 minuts, però a l’anada en vàrem tardar 55 i a la tornada 45, tot això amanit amb una hora de retard a la sortida sobre l’horari previst.

Com que el viatge et porta des de l’Estat Espanyol fins al Marroc cal passar la frontera. Et miren els Passaports i els documents del vehicle i et posen paperets dient que tot és correcte. L’últim control, però, el fa la Policia Nacional. El senyor no tenia cara d’alegria, precisament. Plovia a Tarifa i feia fred a fora. Se’ns va tallar el somriure de cop quan vam veure que el poli donava la volta al vehicle i s’aturava a la matrícula del darrera. Es sentia un soroll com si rasqués alguna cosa, i vam entendre que ens estava traient el CAT. Al cap d’uns segons, que van semblar eterns, va tornar cap a la part davantera i va anar a buscar la documentació que m’havia pres. Amb un senyal em va fer avançar sense creuar cap paraula.

-Bé, almenys ens queda el CAT del davant -vam pensar-.

En arribar a la llarguíssima cua de vehicles vam sortir a fer un vol, encara faltava molta estona per embarcar. La sorpresa va ser que el CAT continuava al seu lloc, com si s’hagués fossilitzat damunt la placa i la “E” (im)pertinent. Un petit esquinç en un costat revelava que havia estat atacat, però encara aguantava molt bé.

Vam somriure i vam respirar a fons perquè no ens havia dit res, qüestió de sort vam pensar. Al Marroc ningú en va fer cas dels nostres CATs, com passa a qualsevol altre lloc del món. De fet, a la documentació del vehicle no hi surt l’E per enlloc.

En tornar eren dos els policies a la frontera espanyola. Un es va mirar el cotxe de lluny i es va aturar a la placa i al CAT. Ai, però no, no va dir res, ni va fer cap gest. Suposo que ens l’haguessin pogut fer treure, posar una multa o dir-nos alguna cosa, però sortosament no ho van fer.

Vam creure que era qüestió de sort, potser no en tindrem tanta la propera vegada. Això sí, de moment els CATs són al seu lloc.