Trucades imprevistes

De sobte, enmig del no res, t’arriba una trucada. No és el millor moment per contestar, però del que vol parlar amb tu fa segles que no en saps res i tens curiositat per saber què passa.

Les notícies no són bones. La Mercè ens ha deixat després d’una llarga malaltia que ni sabies que li feia la guitza. Feia anys que no la veies, però te’n recordes molt bé. Va ser dels primers llocs de la ciutat que vas visitar convidada a sopar o a dinar, amiga d’un dels amics de llavors (sembla ahir tot plegat). El temps i la vida et van portar a altres indrets i la trucaves de tant en tant (per la Mercè, és clar).

Quanta gent que se n’ha anat aquesta setmana: també un ex alumne, d’accident. També amics dels amics, també el dibuixant de sempre…

Això en la història recent, a l’hemeroteca dels enterraments hi ha moltes llàgrimes vessades a dia d’ahir, a tocar de Nadal, i tot ja té un altre sentit.

Boiximans (Xsan)


Els primers pobladors de l’Àfrica austral han trobat una sentència favorable després de molts anys de lluita. A
Botswana els havien prohibit viure i caçar al lloc on sempre ho havien fet, amb la pretesa excusa que feien malbé el territori quan la realitat indicava que "només" vivien sobre un dels jaciments de diamants més importants del país.

Gràcies a la lluita de Survival,
s’ha aconseguit que tornessin a les seues terres. L’impacte de
l’expulsió ha estat, però, brutal. Acostumats a caçar i a viure al mig
del desert els han posat en reserves on malviuen amb el que els dóna el
govern. Segurament el seu problema és que són un poble molt pacífic, que no entén la lluita ni la violència.

A Namíbia també estan en reserves. Algunes organitzacions humanitàries els hi construeix cases i tenen zones habilitades d’acampada per a què hi puguin anar els "turistes". Viuen del que els donen, no tenen res i no es queixen. Sobreviuen com poden perquè no poden caçar per viure, haurien de pagar els elevats preus que ha posat el govern i no s’ho poden permetre, només els caçadors estrangers que van buscant l’aventura, una veritable vergonya.

Realment la impressió que ens vam dur és de voler-los ajudar amb qualsevol cosa. Ho necessiten tot. Les cabanes, fetes de fustes, amb prou feines arreceraven del rigorós fred de l’hivern austral. Aquella nit amb els Xsan (la "x" és el xiscle que fan per pronunciar el seu nom, la seua llengua és molt primitiva), no és d’oblidar. Feia un fred increïble i el dansaire de la tribu anava pràcticament nu amb un oli especial que, segons ell, el protegia del fred. El traductor ens anava explicant les històries una a una, tradició ancestral que ha anat passant de generació en generació. És increïble que encara puguin viure així, malauradament tot els hi va en contra i no sé si duraran gaire… tan tranquils que estaven!

Sigui com sigui, celebro que els tornin les terres per a què puguin viure en pau. Que duri!

dones i educació

Encara hi ha notícies com aquesta que em frapen. Les dones som molt més importants del que alguns i (per desgràcia) algunes, es pensen. La influència de les dones en la societat és determinant en com creixeran els nostres nens i nenes, no debades molts d’ells (i d’elles), són masclistes ja d’adolescents, per a molts les dones no pintem res, com si fossin altres temps.

Avui he retrobat un passaport dels pares de fa més de 35 anys, la mare no podia sortir del país si no era amb el marit, ell autoritzava; si els explico això als nens de quinze anys d’ara es pensen que parlo d’un altre planeta.

Tot just avui amb l’allau de notícies sobre la mort del dictador xilè
intento veure què hi ha en tot plegat, intento veure l’arbre del bosc.
Una dictadura, la xilena, que va morir fa temps i el dictador va morir
ahir; una dictadura, l’espanyola, que, en molts aspectes encara no ha
mort, tot i què el dictardor va morir fa més de trenta anys. Tan mirar
la palla a l’ull aliè (Garzón perseguint Pinochet) i no veient la biga al nostre.