Solozabal

Estic molt contenta perquè, finalment, hi ha data per fer-li un homenatge com cal a aquest "homenot" del bàsquet català. De petita el seguia amb admiració i fruïció, i el recordo vivament de tants i tants partits, però, sobretot, dels Barça-Madrid llegendaris.

No vaig entendre mai perquè se n’havia anat en silenci i no se n’havia
fet esment des del club, però ja ho diu el clàssic: "Tot arriba si se
sap esperar" i ara tindrà el lloc que es mereix a la història del
Palau, ja era hora!
I només se
m’acut donar-li les gràcies per ser com és, per jugar tan bé al bàsquet
i fer-nos gaudir de l’espectacle durant tants anys; gràcies per la
discreció, pel teu immens cor i per ser un barcelonista de cap a peus.
Potser ara et fan l’homenatge, però durant tots aquests anys sempre
t’hem portat al cor.

Felicitats!

Elvira Lindo


Curiós el merder organitzat per si aquesta senyora fa el seu discurs en castellà o català. Segur que això ho aprofita algú per manipular-ho quan, crec jo, no és una qüestió d’idioma, sinó de continguts; d’estar vinculat/da a la ciutat, de tenir coses a dir a la gent que hi viu.
A una entrevista ella mateixa explica la manera curiosa que va tenir l’exalcalde Clos de contractar-la, em sembla increïble i amb molta manca de criteri. En fi, veurem com acaba tot plegat, però així, d’entrada, la seva literatura no em sedueix.

Jo també vull un estat propi

I és que aquesta campanya té la seva gràcia… sobretot quan has hagut de passar fronteres africanes omplint papers a tort i a dret i has pogut posar l'”estat” on vas nèixer: Catalonia (clar, què saben ells), però llavors et demanaven “nacionalitat del teu passaport” i aquí ja és més fomut. Si el funcionari tenia molta feina a voltes ni s’ho mirava, segell va i avall que fa baixada; però si n’hi havia algun d’escrupolós ho tenies més pelut. El pitjor era deixar-ho en blanc, així que un altre “catalanish” i avall, feien el fet…o no, segons qui tenies al davant.

Aix, què bonic seria tenir un estat propi, almenys perquè els documents oficials no mentissin… i per tantes altres coses…

Aterrant de vacances

Quan te’n vas a l’altra punta de món, encara que només siguin unes setmanes, el temps canvia de dimensió i es dilata. Afortunadament és un bàlsam fantàstic i tornes renovada i plena d’energies.

Fa pocs dies he tornat d’un viatge llarg per terres llunyanes amb molt de Tarannà. Un grup de 16 més el cuiner, el conductor i la traductora (ups, on és el/la guia que ens havien dit?), hem emprés un camí llarg creuant un munt de països, de terres, de paisatges, de realitats diferents. El viatge ha estat un èxit per motius propis i un fracàs per motius aliens. L’agència (aquelles de turisme d’aventura en diuen), ha fallat en la seva apreciació, en l’organització i en proporcionar-nos algú que conegués els països de cap a cap.

Després de la queixa oportuna em trobo amb l’atzucac que els 16 que hem fet el viatge ara som guies experts en l’Àfrica austral, segons la deficinió donada per l’agència. No sé si canviar de feina. Ja m’estaria bé que em paguessin les vacances mentre acompanyo els turistes amunt i avall, sense haver de donar gaires explicacions perquè no em cal.

Alerta, no som els primers (i per desgràcia), els últims turistes amb vocació de veure món divers que serem enredats. Cal llegir-se molt bé la lletra petita dels contractes (com si no tinguessim prou feina), i reclamar el que calgui. Les agències denominades "serioses" poden deixar de ser-ho en un instant i llavors ja estàs atrapat enmig del no-res sense poder queixar-te massa.

La majoria de companys de viatge no protestaran la presa de pèl. Molta gent no sap on i a qui s’ha de dirigir la queixa, però sobretot és mandra (crec jo), una mandra crònica que tenim tots de protestar quan no estem satisfets perquè estem massa cansats de papers i ja tenim prou preocupacions.

Tanmateix l’agència mereix una queixa, no ja pel nostre viatge, que no té solució, sinó pels que vindràn, per a què ho sàpiguin, ho valorin, ho tinguin en compte i no siguin enganyats. La protesta no és només això sinó una vocació de servei als altres i al país per tal de millorar les coses en la mesura del possible. Crec jo.

Fa tres anys vam tenir la sort d’ensopegar un guia excel·lent que ho sabia tot sobre el seu país. Ara és un amic que està fent la tesi doctoral a Barcelona. No hem trobat cap altre guia del seu nivell i això ens ha creat un problema.

Un/una guia estima la seva feina i sap tot allò que els llibres no poden dir-te, que només el fet d’estar en un lloc molt de temps et pot dir. I si et fa conèixer el país acabes estimant-lo, no tens més remei, i llavors el recordes d’una altra manera.

Des d’aquí vull agrair la feina excel·lent que fan milers de guies turístics a tot el món ajudant-nos a comprendre la realitat que ens envolta, i faig una crida a les agències de viatge d’aventura per a què no prenguin més el pèl a la clientela àvida de saber coses noves i que es trobarà perduda enmig del no-res. Si no hi ha personal no l’ofereixin, simplement diguin la veritat, serà menys lucratiu per vostès, però infinitament més honest.