Valls de llàgrimes

Ahir vam donar les notes finals. Com que no hi ha setembre, fem uns exàmens finals al juny per a que l’alumnat que no hagi assolit tots els coneixements pugui rescabalar-se (en dues setmanes), i passar de curs. Alguns ho aconsegueixen. Altres no tenen tanta sort. Segurament en el seu intern saben que no han fet un bon curs i repetir-lo no és cap mal. Al contrari. A alguns els va molt bé. Poden esmenar errors, girar full al passat i començar de nou. Altres no s’ho prenen tan bé. Han aconseguit regals dels pares amb les promeses que aprovaran o que en suspendran menys i ara es veuen al final del final, amb el crèdit consumit i massa assignatures suspeses per passar de curs i els regals que fugen altre cop.

La impotència dóna pas al plor. Ahir en vam tenir exemples clars. Quin
drama! Gens real, només llàgrimes de cocodril per fer canviar una nota
que no tenia remei. Procés inútil. Teatre ineficaç. De sempre hi ha
hagut valls de llàgrimes quan es donen les notes i no són les
esperades. També n’hi ha que riuen ben a gust, perquè passen al curs
superior i ja "són grans".

En fi, amb aquesta humitat i una
calor insuportable es tanca el curs d’enguany. Ara venen tres setmanes
de formació i cinc de vacances i divendres u a tornar a començar. Que
l’estiu ens carregui ben bé les piles que de ben segur que ho
necessitarem.

El juny tan esperat

No sé si
aquest és aquell juny esperat, però vaig començar-lo pensant en un llibre que
em va agradar molt quan era més jove, tot i què no es troba entre els més
destacats de l’autor: "Per quan
vingui un altre juny
" de Jaume Fuster, aleshores el meu escriptor de
capçalera.

Enguany
en fa vint que el va escriure i empesa per l’enyorança l’he tornat a llegir.
Les tapes és conserven bé, però els fulls s’han esgrogueït amb el pas dels
anys. Recordava vagament la història i sobretot em venia al cap la noia del xal
de fedaí que havia revolucionat el principat; en tenia una imatge romàntica d’heroïna
que salva un poble, però (com sempre em passa amb els llibres), no en recordava
el final. El subtítol és prou aclaridor: "una
història de desamor en una atmosfera de violència revolucionària
". Tot el
que s’hi explica passa per un clima que ara és totalment fora de lloc i, d’altra banda, es
veu com res no és el que sembla.

En
això darrer les coses no han canviat gaire. Els polítics, la premsa, giren
sempre al voltant d’alguna cosa i se n’amaguen d’altres. Fa mesos que arrosseguem
l’Estatut i ha estat esgotador. D’una eufòria majúscula vam passar al desencís
total, almenys en el meu cas.

De
fet esperava trobar-hi més suc per aplicar-lo a la política actual, però no.
Només se m’ha fet curiós tornar a aquells temps en què no existia el telèfon mòbil,
ni internet i tots i totes els i les protagonistes fumaven, sigui pipa o cigarreta,
i on, això sí, comú de totes les èpoques, hi havia els policies bons i els dolents,
els confidents, els delators, les pintades reivindicatives, les veritats a mitges, etc. Per la resta
és una història que podria passar a qualsevol lloc del món. Segurament si ara
hi fos en Fuster escriuria una història molt diferent… o potser no.

Serà
aquest el Juny que estem esperant?