La “Diva”

Torno al teatre per retrobar "La Diva". Va ser anomenada així fa molt
temps, tant, que ja gairebé ningú se’n recorda. Està envoltada d’estrelles, com
ella. Es passeja amunt i avall de l’escenari a
plaer, coneixent cada racó, cada gest, cada cançó. "Paradís" és una obra simpàtica
amb la pretensió de distreure. És un
retrobament esperat, enyorat, li veig als ulls la il·lusió dels joves, com si
fos la seva primera obra. Torna a ser la d’abans.

A l’Àngels Gonyalons la vaig descobrir fa setze anys. Feia una comèdia
romàntica amb en Pep Anton Muñoz: "Estan tocant la nostra cançò"; amb lletres i
música prou simpàtiques. La vaig veure allà a dalt i vaig saber que triomfaria.
Acabava de llegir una biografia sobre la Katherine Hepburn i m’havia
entusiasmat. Imaginava que a Barcelona s’havia de trobar alguna actriu que
n’estigués a l’alçada i, ves per on, vaig anar al cinema i una cosa em va
portar a l’altra i allà era ella, al moment precís i on calia.

Remenant papers vaig descobrir que havia començat a la companyia de Paco
Moran. Havia fet diverses obres i li havien donat un premi i tot. Després havia
conegut un director (Ricard Reguant) i havien decidit començar a fer musicals;
gènere que a Catalunya no estava gens tractat.

Més tard "Mar i Cel", obra que no vaig veure en aquell temps, massa calés
per a mi i poca gent interessada en acompanyar-me (fa vint anys anar al teatre
era ben bé una raresa; el preu tampoc era cap ganga: 2.000 pessetes de l’època
no eren poc llavors per una estudiant).

Fos com fos, vaig aconseguir anar a veure "Estan tocant la nostra cançò"
amb uns amics i allò va canviar-me la vida (ha quedat una mica lapidari i no
era la intenció).

Bé, no tenir televisió a l’abast durant un temps és fonamental per a
desfermar la imaginació. Vaig empescar-me-les per aconseguir entrevistes
(incipients) a l’estrella (també incipient). Sempre hi ha algú que coneix algú
que diu que és veí de… en fi, que hi ha gent que col·lecciona segells i jo
vaig començar a recollir tota la informació que podia i trobava sobre la
Gonyalons (com popularment l’anomenaven).

La feina la va portar a la televisió i més tard a Madrid. Havia tingut un
èxit espectacular amb "Memori", el musical. Havia de comptar els fans per
milers i li sortien fins i tot sota les pedres. No és d’estranyar que amb tanta
adulació, tan fan i tan d’èxit li pugessin els fums al cap i es pensés que era
més important del que realment era. La K. H. no li ho hagués perdonat mai.

Han passat els anys. La vida a Madrid la dut a fer sèries intranscendents
dins d’un món banal com el de la televisió. L’actriu que havia de menjar-se el
món va tornar quan el món començava a menjar-se-la a ella. Es va amagar de
tothom durant un temps quan la seva darrera "obra" concebuda per obra i gràcia
d’ella, va ser un estrepitós i clamorós fracàs.

Tant se val, perquè amb els anys segurament n’haurà après de tot allò i ara
torna a començar modestament. Comparteix escenari amb el mateix actor que la va
dur de la fama a l’estrellat; i dos actors més que fan un treball excel·lent. Música
en directe des de dalt l’escenari i amb la il·lusió de qui acaba de començar
com si no hagués passat res. Busca divertir-se i divertir i això es nota i el
públic ho agraeix.

Benvinguda "Diva", tornes a ser una estrella de l’espectacle.

La trampa del tabac

Burilles penedides poblen el carrer. La foscor deixa esmunyir les cigarretes a peu de les magnòlies del carrer major. Quina llàstima que no hi hagi cendrers. Vianants no fumadors, com jo, busquen algun bar on no es deixi fumar. És inútil, la trampa de llei ha permès que els locals petits puguin escollir. Ai las, pocs són els que no ho permeten, suposadament pot ocasionar pèrdua de clients.

 

Segons el gremi comarcal del Baix Llobregat, només un 10% dels bars i restaurants petits no permeten fumar. També diuen que els grans que ho han prohibit han perdut un 50% de la clientela. Això darrer em costa de creure. El bar-restaurant que freqüento els dijous no deixa fumar i sempre és ple i ho continua estant, com em corrobora una de les propietàries, que m’adverteix que gener és un més fluix sempre per l’enorme despesa feta durant les festes. Cert és que algun dels fumadors habituals de cigarreta i cafè pateixen, acabat el dinar, per no poder gaudir del seu petit plaer. Això és per poc temps. El local té terrassa i en pocs mesos podrem dinar al carrer, allà podran fer la tant desitjada cigarreta i mentrestant els que no ens agrada menjar amb fum estarem una mica més contents.


Només una mica, perquè la llei és una trampa. La majoria de bars són petits i continuen com sempre, així que no hi he trobat gaire millora. Això sí, a la feina és un plaer. Però em demano quan estarem a nivell de Gran Bretanya, Bèlgica o Itàlia, per posar tres exemples propers. Allà no es pot fumar enlloc tancat i la gent continua sortint i fent cerveses com abans, bé, potser millor i tot, perquè som uns quants els que no sortim a bars plens de fum.

Segurament el país que m’ha sorprès més és Itàlia. Allà que en tantes coses són tan “hippies”, han decidit prohibir del tot el tabac. No hi he estat des de la prohibició, però sembla que el nivell de compliment és alt i el descens de vendes del tabac i de nombre de fumadors notori, com corroborava una noticia al diari LA REPUBBLICA recentment. Així mateix informava que el 90% de la població italiana està d’acord amb la prohibició.

Segurament no tardarem gaire a que la llei cobreixi tots els locals, màxim dos anys, quan entrarà en vigor la directiva europea. Per tant, segurament aquest temps de coll és bo i necessari per a què tothom se’n faci una idea i ho pugui preveure amb antelació. Tot i què, els no fumadors recalcitrants no veiem l’hora que el no fumar en llocs tancats sigui de llei a tot arreu.