Jo
entenc que hàgim de morir: per això hem viscut. També comprenc que la mort ho
reclami tot, doncs morir és una llei, i no un càstig. Però el que no m'entra al
cap és que la gent que ha deixat petjada no visqui el suficient per a
contemplar les passes que ha fet. I és llavors quan m'enfilo per les parets, em
dol l'ànima i maleeixo aquest contracte unilateral en què la vida sempre pateix
un robatori, mentre tu vas amb el lliri a la mà i no tens cap mena
d'assegurança que t'empari l'embat.
I, lamentablement, Núria Folch és una d'aquestes persones. Perquè tot i que
haurà viscut molts anys, no haurà rebut els reconeixements necessaris. I és que
el seu país no sap ni qui és, i ahir al vespre ens va deixar i demà
l'incinerarà. Catalunya és un indret remot de la mediterrània ben miop. I no ho
dic en va, això. No es tracta ara d'incrementar l'assumpció del jo català al
màxim exponent. No pretenc fer-ho. Senzillament em predisposo a denunciar que
una persona que ha cuidat la paraula i, sobretot, per tant, a les millors
plomes -entre d'altres, el millor prosista que hem tingut, i alhora, marit,
Joan Sales, autor d'Incerta glòria-, no se li ha agraït prou la tasca titànica,
de formiga menuda, que ha dut a terme, sola, des del Club Editor.
Em consola pensar que no hauran mort les ruïnes, ja que la nostra dèria
nacional de fer pans de les pedres és prou sabuda i, si cal, sempre ballarem
amb moltes cares pàl·lides però mai la natura, ni ningú, ens deixarà veure
l'anorreament de res. La Núria ho sabia del cert. Per aquest motiu llegia i
imprimia les lletres. I és que sabia que som ben bé dues meres coses: llengua i
cultura.
Avui fa sol, tot i que durant la setmana només ha fet més que ploure sobre mullat. Ràdio Arenys ha perdut dues persones que no s’entenen si no és comptant amb elles. Es tracta de la Tiona Solé, per una banda, i la Pilar Barrera, per l’altra. La primera hi ha col·laborat sempre, infatigablement, amb l’emissora. I la segona, no ha deixat mai d’animar, tant els qui estem davant d’un micròfon com els qui estan rere els taulells, fent de tècnics de so: ha fet arribar el seu caliu amb les seves trucades en directe, talment com a una oient fidel, devota.
La Tiona me l’estimava, molt. Sobretot, perquè des de ben menut que he après coses, amb ella. I la Pilar, també. Ha estat una incondicional del ‘Diplomàcia Rebel’, i tot un suport estiuenc quan els diplomàtics desàvem la corbata i l’americana a l’armari i ens posàvem a tractar l'actualitat amb les xancletes posades.
Ens heu deixat, i us trobem a faltar. Us heu anat, i la vostra absència dol. I per aquest motiu, us dediquem aquest programa. Perquè quan es perd l’esperança, només ens resta això: alimentar-la cegament; tot és qüestió d’anar-hi anant: de creure-hi (de nou!) per tal de poder aixecar el desànim. No hi ha més secret que aquest...
I segons Marc Aureli: “Morir no és cap altra cosa que canviar de residència”. Això no obstant, a parer meu, si bé heu deixat Arenys de Mar, considero, però, que heu entrat, de ple, i amb el cap ben alt, al mite Sinera. Fins aviat, amigues meves!
S'acaba la dècada del nou segle XXI i tot es refunda. De fet,
absolutament tot sembla que tendeixi a passar pel forn primer -altre
cop, però- i l'enclusa després, per tal que la matèria obtingui una
nova forma. Però el fons, ai las!, segueix igual... Les inèrcies
segueixen sent sectàries, obsoletes i, sobretot, endogàmiques. I per a
posar-hi una mica de xauxa al col·lapse d'idees-post-caiguda-del-mur-que-encara-no-han-caigut-del-tot,
Iu Forn ens regala 'Diari d'un progre desconcertat' (Ara Llibres). No
es tracta d'un pamflet tret de la barretina amb un cap de setmana; el
lector hi llegirà com els límits entre l'esquerra i la dreta resten
difuminats i, per tant, talment com ens exposa l'autor, la controvèrsia
que es genera quan el vell esquerrà s'acomoda al "despatx fengshui" i
el jove dretà viu de la "filosofia okupa" a casa seva. En definitiva,
que molt progressista fent xivarri amb la pròpia xerrameca, però ben
pocs són els "progres" que s'aixequen del sofà.
Llegir és fotografiar el teu entorn. I escriure és pintar el que veus
quan tanques els ulls. Darrerament, doncs, llegeixo escrivint; o escric
per a llegir, també. És a dir, que m'endreço l'habitació i poso en
ordre les paraules; les cuido, les hi trec la pols. Procuro que el meu
entorn, per tant, no hi falti la lletra, i que quan resto endormiscat
sigui obrir tímidament un ull i disposar d'un paperot i un llapis a
tocar de la tauleta de nit. Aquest exercici tan senzill, però tan
eficaç, és menystingut. Molt probablement cap cançó, cap bona pensada,
vaja, arribaria a bon port sense un previ mètode de funcionament
intel·lectual. M'he aconsellat a llegir per a escriure; en definitiva,
m'he exigit que escriure sempre depengui d'una bona lectura feta abans.
I tu, quan escrius, ja has llegit? I quan has llegit, tot i així, creus
que pots escriure? En tot cas, llegir és recordar, i escriure deixar el
teu testimoni. Tanmateix, procurem no escriure quan necessitem un
llibre; que som els darrers micos que obrim un llibre, que enfilarem un
bolígraf i 'deixarem' petjada (?)...
Si hagués de militar en res, ara que la cosa està que ni les bales
perdudes es troben, militaria en el lesbianisme. Perquè les dones
homosexuals, és a dir, les lesbianes, s’entén, tenen un amor que supera
a qualsevol mena d’aliment frugal. I és que amb ‘Love of Lesbian’ no hi
ha mesura ni moderació quant al consum de cançons contra la pudor de
lletres farcides d’estereotips i tornades més enculades que llardoses.
La veu de Santi Balmes i tota la tropa de fèmines de la conurbació
metropolitana es poden permetre el luxe de cantar contes xinesos per a
la mainada del Japó. I quan no se’n surten, que també els hi passa,
atès que viuen l’art en directe, opten per maniobres pròpies de
malabaristes; “d’escapismo”, segons ells. Són un antídot a la rigidesa
moral que impera. Per tant, són, doncs, els hereus de ‘Los Planetas’ i
amb un afegitó: miren les coses tal i com les mira el mestre Woody
Allen. Escolteu-los: res més us serà igual, després.
La música catalana ja fa temps que pretén deixar de ser una anècdota
per esdevenir una categoria. I assolir un rang remarcable significa
ser, i no estar. Perquè ets quan no estàs. O esdevens quelcom en aquest
mar de mones quan ets tu; tornes a l’origen i tens vocació de
permanència: quedar-te i deixar petjada. I en aquest sentit, si bé el
País ja té uns premis que honorifiquen la tasca dels qui excel•leixen
en la música, veure’s els ‘Enderrock’ o els ‘Puig-Porret’, i també un
concurs per a catapultar les noves proeses, per tant, el ‘Sona 9’; ara,
doncs, ja disposem, a més, d’un certamen per a poder alimentar el
sotabosc musical, és a dir, aquelles fornades que van dels 14 als 18
anys: el ‘Lliga’t a la música!’. Perquè tot ajuda a mantenir la paraula
viva, a cuidar la música pensada i feta en català. Enhorabona!
Qui es vulgui negar el jo cursi que duu a dins, que llegeixi Yukio
Mishima. A qui no li agradi acceptar el jo de dretes que ve implícit
amb el tarannà català, de nou, una lectura curosa de Mishima li
despullarà les impostures amb què es vesteix quan opina sobre política.
I qui, per altra banda, vulgui una introspecció musical ben feta i en
català, que escolti la veu d’un barceloní d’origen maternal holandès,
és a dir, David Carabén. Perquè preguntar-se "…què en farem del desig
ara que hem trobat l’amor" és un exercici de sinceritat amb el teu sexe
si és que creus que ja és la tendresa qui interectua de debò amb la
teva parella. En definitiva, que amb 'Mishima' podem veure l’esclat
dels ametllers en flor o, més aviat, entendre de prop la màxima de
l’escriptor japonès: "Estimar és buscar i ser buscat a la vegada".
Al meu País hi regna el cinisme. Perquè de manera impúdica, siguin catalans o espanyols, es fa gala
del menyspreu quant als valors morals a propòsit de les inquietuds
nacionals. Però no parlo d'un fet bo o dolent, en absolut. El sentiment
de pertinença no val més o menys en funció de la Nació de torn, en cap
cas, mai. Ara bé, a mi em dol veure com es defensen plantejaments
polítics des de l'extravagància o fruit d'inèrcies i gesticulacions que
"supleixen" la manca d'anticonvencionalisme
imperant a casa nostra. I si es creu que la innovació és l'avantguarda,
l'escapatòria del cul de sac on som, ens equivoquem. Tendir cap a l'avantguarda,
veure més lluny del propi nas, vaja, és tornar a l'origen. I no crec que
hàgim de rumiar bones -i noves (?)- maneres sinó rellegir les bones -i
úniques (!)- pensades. I avui he estat partícip d'un nou acte
d'immaduresa intel·lectual:
la falsa tolerància entre la ciutadania. Perquè els nacionalistes
catalans saben que la Nació catalana l'és mitjançant la llengua i la
cultura, i els nacionalistes espanyols saben que la seva n'és a través
del manteniment de l'entelèquia d'essència romana, és a dir, Hispània,
per tant, seguir insuflant aire en un foc per tal que no s'apagui:
l'artefacte constitucional, veure's, doncs, l'Estat espanyol. I en
aquest sentit, el cinisme, la nàusea, de nou, irromp... Som 30 de
gener i -curiosament (?!)- s'ha muntat un circ similar al que fa 71
anys van protagonitzar un sublevats a la República (en termes vertaders, a la democràcia) tot desfilant de
blau marí per la riera arenyenca.
Un acte que, per cert, es diu que és a favor d'unes llibertats. En
realitat, tan sols per a uns, els quals si tan demòcrates i
escrupolosos són amb la Llei, en comptes de queixar-se i d'invocar el
feixisme en els acords parlamentaris i referendats per la ciutadania,
haurien de callar i respectat la voluntat d'una majoria de catalans que
han triat l'equiperació de drets i deures pel català. I finalment,
m'agrada que el cinisme sigui una arma que a la vegada denigri la mateixa llengua
castellana, perquè els seus parlants també veuen que no és espanyola
sinó un parlar propi de Castella. En definitiva, una mostra més de
cinisme entre nacionalistes... Tenia raó un amic que em deia que la
mona quan es vesteix de seda segueix sent això, una mona.
És 2010 i tothom sap que el peix és un bé escàs. No va de nuclears -que per cert, demà en parlarem de manera folgada- ni quant a Vic. M'estic cenyint als dofins, als mamífers cetacis que tenen el musell allargat. I, concretament, a la seva estratègia per a menjar i quedar-se ben tips. Doncs bé, la mecànica del poder és l'instrument que mou les regnes d'aquests -naturalment (?)- súbdits. I el delfí, un entranyable príncep (sigui dit!), el considerat hereu desitjat de tota la moguda quant al patrimoni que està en joc. Però, malauradament, el moment no acompanya, encara menys el prestigi de l'art, és a dir, la praxis política. En conclusió, que en el vídeo -el qual m'ha fet arribar un amic físic en potència- hi observem com n'és de necessari el treball en equip. Perquè la suma d'individus és crucial per batre's en duel a l'arena pública. I assolir petits triomfs és un requisit indispensable per engreixar l'esperança dels teus i no defallir. Les grans fites, doncs, les deixarem per a les persones que tenen fil directe amb Déu. Mentrestant, però, recomano als prínceps de Catalunya que, si són capaços, es posin la fortuna al seu servei; i, si són honestos, que mirin de resistir-la. Sigueu virtuosos!
Quan vénen els exàmens perceps el temps. És increïble com durant els mesos previs a les avaluacions ens arribem a enganyar, a dilatar l'espera fins al dia D. Però també es força curiosa la forma mental amb què ens encapsulem, hores abans d'anar a fer nones, i congelem l'experiència de la durada fins a enfilar el bolígraf i escriure els nostres nom i cognoms, talment, sovint, la signatura d'una més que provable sentència de mort, o més aviat ésser enculat de manera no desitjada si és que mai has estat un subjecte passiu, que rep. I encara que ens sembli que capitulem, no deixa de ser un altre interval regular, és a dir, un altre fenomen successiu que dóna embranzida al joc de l'evolució, de la transformació, de l'inexorable anar fent, fins i tot maleït quan se't passa pel cap "no fer res" o, entre l'alumnat, "tenir la ment en blanc". I és que la immensa majoria, i m'incloc, pretén encadenar-se sempre a despit de negar-se que per molt que t'obstinis a no creure com avancen les agulles del rellotge, prefereixes insistir en va, i prendre't una distància -falsament- prudencial per pura comoditat gandula. I, no sent hipòcrita amb mi mateix, reconec que la meva vida no s'alleugeriria si tingués més temps, ans el contrari: l'estrés és innat i, quant a mi, descansar és canviar de feina.
Cansat de
llegir lletres, si bé fa cert temps que en segueixo les seves traces des del més
íntim anonimat, faig públic i notori, doncs, que també llegeixo dibuixos: m’ha
atrapat el sentit de l’humor d’Aleix Saló [bloc]. Perquè, entre ell i jo, ens separaran
vora sis anys però tots dos som fills d’una marona que ens ha mimat, alletat i
acariciat com mai cap matriarca ha pogut fer-ho: parlo dels feliços i dolços anys vuitanta. I a través del
seu retolador negre gruixut, la senzillesa personificada amb tocs de sàtira
fresca, desenfadada i mordaç. I m’il·lusiona que cada dia els seus ninots
siguin més nostres, és a dir, que entre els meus tothom se’ls faci seus. I és
ara quan constato que som productes del Club Súper 3: que cadascuna de les
vinyetes d’en Goku, l’Arale i en Doraemon ens han ajudat a pintar un imaginari
sense por. I el millor de tot, que la factoria d’en Tomàtic, Megazero, Petri,
Nets i Noti, en realitat, ens ha fet un gran servei: ens ha permès riure’ns de
nosaltres mateixos. I, això, és bàsic, elemental, per a una generació que està
destinada a ser catalana en plenitud, sense més.
L'amic, politòleg i sociòleg Roger Buch m'ha confessat quelcom que feia molt temps que esperava escoltar: que ahir a la matinada, finalment, el pastís que estava coent va sortir del forn, és a dir, que acabava la tesi doctoral en què hi ha deixat més hores que un rellotge, les ha robades d'on ha pogut mentre treballava a la feina i, com no, les ha esgarrapades quan la mainada dormia i els deures com a pare romanen una estona en stand by. I si qualifico aquesta tesi doctoral com un artefacte propi d'una pastisseria és perquè entre les files independentistes serà ben llaminer, atès que es podrà llegir amb rigor acadèmic i pulcritud d'estadista la magna obra del gènesi de l'independentisme català: el Partit Socialista d'Alliberament Nacional. I sempre he dit, també, que el PSAN, quant a mi, no m'hi vincula sinó un romanticisme patern. Perquè al militar-hi el pare i, alhora, que aquella organització escenifiqués el bressol on hi van néixer l'actual pedrera de polítics que superen la cinquantena i, en gran part, ja assoleixen la seixantena, no deixa de suposar-me un goig immens. D'aquella font en bevem tots. D'aquella aigua n'han brollat dos conceptes: l'alliberament nacional i la justícia social. I d'aquests dos filons en deriva una cromàtica força heterogènia dins d'un catalanisme que pretén ser radicalment democràtic: ser lliure. I per aquest motiu el PSAN serà viu. Perquè aquesta tesi doctoral serà el testimoni ideal on consultar el què, el com, el qui i el per què de tota aquesta santa mare dels ous: l'independentisme contemporani català.
Fa tres dies que tinc la sensació d'estar vivint el dia de la marmota. Se m'està fent feixuc això d'acceptar que estic atrapat en el temps. Aquests núvols corruptes volen ser uns antiherois. Mentre el Sol ha regnat sempre, a la costa, ara ells, l'encerclen, el tapen i s'erigeixen com a uns falsos protagonistes, talment com si fessin un exercici de justícia poètica. I aquests malparits han trobat un aliat d'última hora: una boira pixanera que fa uns pipís tipus gota malaia. Fins i tot, en un acte de sinceritat amb un mateix, he arribat a cantar en pretèrit, és a dir, a murmurar melòdicament que la pluja s'ha assecat ja, d'una vegada per totes. Però no, el cel segueix donant l'esquena a la llum. Tenim els tres turons desfigurats, i el cementiri de Sinera fa més pena que glòria. El descans etern, des d'allà s'entén, ha de ser insofrible. És un paisatge ideal per a les estàtues esculpides pel mestre Llimona. I els qui encara estem vius, anem fent pals de cec, sigui des de casa o quan en sortim per tal d'estirar les cames i optem per a anar-nos-en a córrer fins a l'espigó per a poder dormir a la nit, perquè fem anar massa el cap i, tanmateix, el cos no es cansa, roman massa vitaminat. I des de l'habitació estant, tinc la sensació que aquest xiri-miri m'està regant les idees, encara que pateixo una lleugera impressió que fa que pensi que m'assemblo a una planta dins d'un test amb un hivernacle perpetu que l'encapsula.
Era Plutarc qui afirmava que “L’amistat és un animal de companyia, no pas de ramat”. I Plató va ser qui va fer evident que “La música és per l’esperit el que la gimnàstica representa pel cos”. I segons sembla, es veu que Plutarc i Plató es van conèixer, sense prèvia cita ni sent contemporanis a la bella Grècia, en el 3r 1a del carrer de Muntaner. Curiosament, en aquest pis també s’hi respirava un aire gens viciat, és a dir, ben fresc, farcit d’atzar i contingència, talment com la ploma de Paul Auster. I el relat d’una colla d’universitaris amb ganes d’assolir heroïcitats mentre alguns treballaven de coses tan políticament incorrectes com vendre tabac en la nit barcelonina i d’altres ni coneixen l’existència d’aquests somiatruites perquè preferien embadalir-se com adolescents amb la mirada cinèfila de Jean-Luc Godard, va ser, en realitat, el gènesi: l’excusa perfecta perquè es posés la primera pedra d’uns anomenats ‘Els Amics de les Arts’. I ara ens canten mentre esmorzem o quan ens en anem a fer nones. ‘Bed&Breakfast’, doncs, ja sona, i amb força! Aquest 2010 promet, de debò ho crec. Ànims i esforç, artistes de l’amistat.
No sé com, i encara em pregunto per què, dijous passat vaig acabar el dia entre feligresos de l'Església Catòlica, de l'Església evangèlica o protestant, el Judaisme, l'Islam, l'Església Adventista del Setè Dia, les Esglésies ortodoxes, el Budisme, l'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, la Fe bahà'í, l'Hinduisme, el Sikhisme, els Cristrians Testimonis de Jehovà, la Religiositat popular xinesa i, finalment, les Cerimònies laiques. Des de la meva condició d'agnòstic convençut, si bé només he estat més a prop del Misteri a través de la Filosofia i, darrerament, a través d'Albert Camus, confesso que em va encantar. Ni de bon tros m'imaginava que a casa nostra hi haguessin totes aquestes confessions amb cadascuna de les representacions que us he esmentat, menys encara el paper que hi juga la mort en aquestes. Gràcies a la Sara, una bona amiga de la família, vaig poder ser partícip de la magnífica feina que es fa des dels Afers Religiosos de la Generalitat (organisme del Departament de la Vicepresidència). Perquè mentre al Parlament, o en altres àmbits, ens tirem els plats pel cap, es treballa perquè hi hagi respecte quant a la pluralitat d'opcions religioses i de pensament. I bé, l'equilibri de la fe sembla tota una paradoxa que es produeixi a casa nostra. Com deia, és una virtut que el caràcter espartà no s'imposi entre els qui preguen als seus, a la seva manera, és clar. I em satisfà molt veure totes les confessions juntes en una sala, i que el diàleg sigui una realitat. Que la laïcitat no s'imposi sinó que s'entengui com un mitjà per a obtenir un fi: la convivència des del mateix estadi de llibertat.
Hi ha gent que no llegeix. Que per mandra de ser més lliure opta per seguir engreixant i donant fe als típics tòpics que ha escoltat des que era una criatura. I ara gran, lluny de preguntar-se el per què de tot plegat, tan sols creu que la raó de la seva existència és una estètica feta a mida, és a dir, a prova de les bales més esmolades que es disparen des de la mediocritat imperant. Però desconeixen que no hi ha aparença inexpugnable possible quan s'és frívol, groller de mena. I a mi em preocupa aquesta frivolitat i grolleria. No per paternalisme vocacional ni perquè sigui un moralista d'urgències, en absolut. Jo no diré a ningú què ha de fer, només faltaria! En tot cas, em permeto la immodèstia de pensar en veu alta: és alarmant veure persones que confonen la lectura per a ser possibles enredats quant al llegit; quan, en realitat, escriure és l'exercici més bell i empíric d'intel·ligència. I qualsevol ratlla que explicita un cap amb les idees ben ordenades és perseguit, fins i tot repudiat en un oprobi col·lectiu que brama perquè s'arrosseguen estigmes socials, etiquetes farcides d'impostures. I jo vull que els meus siguin valents. Perquè els meus seran més forts, més grans, menys ignorants, doncs, si ho llegeixen tot. I amb "tot" n'incloc l'odiat i el benaurat. Perquè no pots dir què vols si el volgut potser no et vol a tu. O dit d'una altra manera, per a sepultar el dogmatisme cal acabar amb la frivolitat, i sobretot, la grolleria.
Res és casual. Tot succeeix perquè hi ha una causa. I si en aquesta hi sumem esforç i optimisme en traiem sacrifici dolç, ganes de seguir persistint i reivindicant la teva existència, el teu dia a dia. I és que després d'un any i escaig tumultuós, celebro que el meu amic, mataroní i company d'històries creuades dins -i fora- de la literatura comenci a trobar el lloc que li pertoca: enfilar la ploma, escriure. I tot indica que rebel·lar-se amb el Dret haurà estat l'opció més sensata per a enterrar, sine die, la professió d'advocat i exhumar la vertadera vocació: la de periodista. I això només és un principi, i li desitjo el millor. De moment, però, com si res, algú amb bon ull ja l'ha clissat, i per tant, ja surt -sense l'aparent timidesa- en el suplement de Cultura de l'Avui. I aquest 2010, alerta! Que pel que sé, que és poc però ja és ben bé prou, posarà la primera pedra a la seva particular piràmide: escriure des de la bonhomia, el somriure i l'ímpetu per a poder encomanar als seus d'harmonia. Gràcies per les vitamines que ens dónes, Joan! Segueix així, si us plau. Perquè, quant a mi, mentre tu no defalleixis jo tinc l'obligació d'aixecar-me i fer quelcom profitós. Infla el pit, doncs, carrega't de raons i desembeina l'espasa, paladí de la prosa.
El catalanisme, si no és cosmopolita, perdrà la seva condició de moviment polític inclusiu. La nació catalana, la nació d'adscripció, ha arribat fins al segle XXI perquè ha sumat cada onada migratòria. I és que ha sabut integrar des del procés d'arrelament, és a dir, sabent d'on ve hom podem esbrinar del cert com dirigir-nos a la ciutadania nouvinguda perquè, un cop aquí, sàpiguen on han arribat i aprenguin la llengua i cultura pròpies del País. Però desenganyem-nos, tota persona que vingui a Catalunya ve per un motiu determinat més que una qüestió romàntica. Ve perquè vol guanyar-se les garrofes i li va el pa. I això està per damunt dels nacionalismes. L'individu ha de poder satisfer les seves necessitats bàsiques. Ara bé, harmonitzar la gestió de molts individus dins un marc homogeni de benestar no pot ser igualitari si no ens ajustem a la legalitat. Si bé el mercat de treball determina si hi cabem tots en el món laboral, per tant, en aquesta diatriba que mou les sinergies entre els habitants d'una comunitat, siguin emigrants o immigrants; és una sort que tinguem el padró. Aquest faculta a la ciutadania de sanitat i educació. I aquí hi tenim, tanmateix, dos tabús que cal clarificar: que els municipis estan supeditats econòmica i administrativament a l'Estat via Comunitats Autònomes i que qualsevol ciutadà s'arrela a un municipi mitjançant tres variables, sovint massa flexibles, que són: la seva xarxa de relacions amb la zona, si hi té un immoble (o no) i si el treball l'exerceix allà (o no). Això no obstant, felicito l'Ajuntament de Vic perquè una acció de força com aquesta reivindica una gestió des del territori. I sé que això significa més liberalisme quant a l'acció política. Però en sóc conscient, que des de l'opacitat i l'invalidesa de l'Administració, tan sols des d'aquest territori es saben les vertaderes mancances i realitats, com és obvi, que planen damunt el mateix municipi. I aquestes llums i ombres passen per a concebre l'exercici de l'empadronament per a tenir el control de quanta gent hi ha empadronada (o no). Perquè des d'aquest ordre pot evitar-se el desordre. I cal desempadronar, és a dir, endurir i limitar l'accés a l'empadronament, a les persones que no reuneixin els requisits legals establerts perquè, com a ciutadà que ja no serà en potència, hom pugui gaudir de les llibertats fonamentals com a qualsevol individu en comptes de presumir-les gaudint-se dels deures assumits per a uns altres. I també cal desempadronar, alhora, doncs, a les persones que creïn competència deslleial entre els qui perden bous i esquelles i que sí que disposen de totes les condicions que la legalitat emana tenir adquirides per a disposar-ne, satisfer-se'n.
