losanti |
Política |
dimarts, 11 de setembre de 2007 | 10:21h
A les 12 aniré a la Ciutadella. No m'agraden moltes coses que fa el meu Govern, ni tampoc el tacticisme dels partits que em representen, però son el meu Govern i els meus partits, i a més, tampoc em considero pas un model de coherència en la defensa de res. Corren temps complicats i tot va ple de puristes massa proclius a veure la biga a l'ull de l'altre.
Aniré a la Ciutadella perquè és l'únic acte unitari del dia, perquè els pobles necessiten de símbols i litúrgies per manifestar el que son. És matí de festa, de mudar-se, de celebració, de solemnitat, de respecte i d'aparcar diferències. A la tarda tocarà reivindicació, però una cosa sense l'altra és incomplerta. Una reivindicació incapaç de cedir buscant el consens i la unitat, porta a la simple mala llet; una celebració sense recordar i reivindicar el camí que cal recórrer porta al simple folklorisme.
La visita del 14è Dalai Lama a Barcelona ha posat de manifest una realitat, que els que seguim amb interès els fenòmens religiosos ja veníem notant des de feia temps: hi ha una part important de compatriotes que han adoptat el Budisme com a religió o filosofia, de referència.
El Budisme s'ha adaptat bé a Occident, perquè han arribat sobretot les pràctiques i els pensaments de més fàcil digestió. El Budisme, passat pel sedàs del màrqueting i desvestit de les pràctiques religioses més rigoristes, ens parla de vies cap a la felicitat, d'apaivagament dels desigs, de superació del dolor i del sofriment... curiosament aquelles coses que més ens porten de corcoll. La religió o la filosofia budista s'adapta com un guant a les nostres necessitats: ens cura de les ferides d'una societat occidental depredadora, violenta i feréstega.
losanti |
Calaix |
divendres, 7 de setembre de 2007 | 22:20h
Tot i l'incendi a la Serra del Pradell (Priorat), aquest estiu s'acaba amb un balanç força positiu en quan a focs. Fa uns anys, acceptàvem amb una mena de resignació fatal que es cremessin cada juliol i agost milers d'hectàrees. Per aquells temps, el sentit d'irresponsabilitat no és només un fruit del present (ai la memòria!), tot s'atribuïa a la natura i al clima Mediterrani: "no s'hi pot fer res!".
Des de fa uns anys ens hem posat les piles: hi ha mitjans, hi ha noves estratègies , més coordinació i la cosa es nota. Un incendi com el que ha cremat al Priorat segurament hagués estat fa uns anys molt més devastador, per tant, sí que s'hi pot fer res. Com sempre es qüestió de prioritats, diners i bona gestió.
Potser on caldria avançar més ara, és en prevenció. Una llarga caminada per la vessant nord de la serra del Montsec m'ha fet adonar de dues coses: la riquesa en boscos que tenim i la necessitat de polítiques que n'incentivin el manteniment per part dels propietaris.
Entre totes les preocupacions que ara anem abassegant, i que vivim com estranyament noves, no estaria gens malament guardar un raconet per pensar en l'educació. En aquest país de nous rics a punt, sempre d'esdevenir nous pobres, canviem de prioritats a cada moment. Ara tot son infraestructures i ens omplim de ports, aeroports, vies ràpides i trens d'Alta velocitat.
L'educació és de via lenta, i és poc visible, però en ella em sembla que ens hi juguem com a país molt més que amb qualsevol infraestructura.
losanti |
Calaix |
dimarts, 31 de juliol de 2007 | 09:56h
Al mes d'octubre passat vaig començar aquest bloc que he intentat mantenir amb una periodicitat a vegades força irregular.
Ha estat però un bon lloc on compartir per escrit allò que m'ha ocupat i preocupat durant l'any. A més de les compensacions narcisistes que té tot bloc, i que el Ramon Alcoberro tan bé ha descrit en la seva introducció a L'home que mira, escriure també és una manera d'ordenar el pensament.
Continuo a la cruïlla, on com deia al primer post hi fa fred i a vegades un s'hi sent sol, però continuo pensant que és el millor lloc des d'on pensar i imaginar el món.
losanti |
Calaix |
dilluns, 30 de juliol de 2007 | 10:00h
El juliol és un mes estrany a Barcelona. La gent va desapareixent progressivament a mesura que avança el mes, com si es tractés d'aquells extranys fenomens d'abduccions que representen algunes pel.lícules nord-americanes.
A mesura que la gent que hi viu se'n va, es nota més qui hi queda. És una barreja curiosa de nivells econòmics i interessos. Hi queden els turistes que es gasten els cuartos en els hotels i restaurants de la ciutat; hi queden els que no tenen on anar o bé perquè no poden econòmicament o bé perquè la seva situació legal no els permet sortir del país sense el risc de no poder-hi tornar a entrar; hi queden els que han escollit treballar durant l'estiu perquè els hi agrada la ciutat buida i tranquil.la; hi queden aquells a qui els ha tocat pencar fruit d'estranyes combinacions i necessitats, i que concentren una certa mala llet reescalfada per la calor.
És en tot cas una comunitat una mica desangelada que només cap al tard, amb la marinada, s'agrupa en algunes terrasses o passeigs, per combatre el buit que deixen els altres (els veïns de l'escala, els companys de treball,...), aquells que formen part de nostra la vida quotidiana, i als quals ens hem acostumat tant que fins i tot, estranyem la seva desparició en la misteriosa abducció de cada juliol.
losanti |
Política |
dissabte, 28 de juliol de 2007 | 09:38h
Sempre que surten els magnífics resultats de l'EPA (Enquesta de Població Activa), cal recordar que considera l'EPA com a població activa:
És la població de 16 anys o més que ha treballat, per compte d'altri o per compte propi, a la seva ocupació principal o a una de secundària. Per «treballar» s'ha d'entendre sempre la realització d'una activitat a canvi d'un sou, salari, benefici empresarial o guany familiar, en metàl·lic o en espècie,durant una setmana concreta (l'anterior a la de l'entrevista),durant almenys una hora. Quan un individu no compleix aquestes condicions, es diu que «no ha treballat» o que «ha estat absent de l'ocupació».
“Estic molt amoïnat per la intromissió de l’empresa petroliera en la nostra comunitat. Aquesta preocupació és perquè sabem que estan ocasionant greus problemes en altres comunitats, destruint costums i valors”.
Quan vaig començar a donar classes a secundària, un professor a punt de jubilar-se em va dir que el punt en què un se n'adona que gaudeix donant classe, és quan és capaç de mostrar-se enutjat i emprenyat per fora amb l'acció d'un alumne però alhora per dins estar seré, i ple de lucidesa, raó i fins i tot estima. No sempre ho vaig aconseguir però si que cap al tercer o quart any de docència començava a experimentar-ho, i aquell moment va suposar un gir a la meva tasca.
En una entrevista que li vaig fer fa uns dies, la responsable de la sectorial d'immigració del PSC, em comentava una cosa que crec interessant:
Ha passat el temps d’algunes prudències. Fins ara es donava més
importància al “fer coses” però s’ha vist que no és suficient, que cal donar
resposta als neguits que té la ciutadania, sobretot aquella que més directament conviu amb la
immigració. “Has de dir” quin horitzó et planteges perquè el discurs que tu no
fas es ocupat per un altre. Es el moment de dir, d’explicar a la gent.
Fa unes quatre hores que he arribat a casa travessat bona part de Barcelona amb bicicleta. No havia vist mai la ciutat com aquesta vesprada.
El carrer Mallorca només tenia uns quants semàfors funcionant, la resta era un campi qui pugui amb algunes cruïlles regulades per mossos o municipals.Grups de veïns parlaven davant dels comerços i a les entrades de les finques, molts d'ells sense llum des del matí. Un camió d'aquests generadors amb un soroll notable donava llum a un local que semblava un restaurant. Avui si que es podia aplicar allò de l'anunci del Festival Grec "quan Barcelona fon a negre"..
losanti |
Política |
divendres, 20 de juliol de 2007 | 08:34h
La incorporació de García-Albiol com a coordinador de campanya porta associat un missatge molt clar: el PP vol premiar i reforçar aquells candidats, que han practicat un discurs més dur sobretot en temes com la immigració o la llengua, i que han tingut bons resultats a les passades eleccions municipals.
El PP pren ara plena consciència del seu caràcter minoritari a Catalunya i abandona l'intent de Piqué, Vendrell i companyia d'elaborar un discurs més o menys centrat que fos atractiu per una part de l'electorat de CiU. Els dos apostaven per consensos en els temes estratègics, i això s'ha acabat.
losanti |
Cultura |
dijous, 19 de juliol de 2007 | 11:44h
Un exemple del comentari que dimarts feia al bloc sobre bona ràdio en català: el violí vermell.
D'una secció dins el programa "Línies addicionals" de Catalunya Música arriba aquest estiu en forma de programa setmanal en aquesta mateixa emissora. Cada dilluns de 11 a 12 de la nit.
El presenta Xavier Cazeneuve que en sap un tou sobre música de cinema.
losanti |
Calaix |
dimecres, 18 de juliol de 2007 | 12:13h
La polèmica al voltant del traçat del túnel del TGV pel centre de Barcelona, m'ha recordat una polèmica que vaig viure ja fa anys d'aprop arrel del desdoblament o no del tram Cervera-Igualada de la N-II
En aquell cas, com en aquest hi havia dues o tres alternatives
possibles. El ministeri d'obres públics (llavors amb el Sr Borrell al
capdavant) es va treure de la màniga el fer un traçat nou per la Vall
del Sió, un lloc amb un valor paisatgístic i ambiental notable. Hi
estaven en contra informes del RACC, els moviments ecologistes de la
zona, els municipis afectats, una resolució del Parlament de Catalunya i un bon grapat de persones que
s'organitzaren al voltant d'una Plataforma contrària al nou traçat. El
sentit comú jugava a favor d'un desdoblament de l'actual traçat, però
el sentit comú semblava que s'havia traspaperat en algun despatx de
Madrid, i el lobby d'enginyers apretava fort.
losanti |
Calaix |
dimarts, 17 de juliol de 2007 | 09:49h
Sóc un malalt de ràdio, ho reconec. I la cosa ve de lluny i en té bona part de culpa el meu pare que anava sempre amb el "transistor" amunt i avall mentre treballava.
La ràdio té una proximitat que mai podrà assolir la televisió. La tele és la reina de la casa, el centre que absorbeix tota l'atenció personal i familiar. En canvi la ràdio és més humil i es limitar a acompanyar: acompanya la dutxa del matí, el viatge fins la feina, la preparació del dinar, la migdiada i el final del dia. Discretament des d'una butxaca de la camisa o des d'un petit "transistor".
A més a Catalunya tenim la sort que la ràdio és amb diferència el mitjà més "normalitzat" i que l'oferta de ràdio en català és segurament de les més àmplies i de més qualitat: música clàssica (Catalunya música), música moderna (iCat FM), notícies (Catalunya informació); ràdio convencional (COM, Catalunya ràdio, RAC 1) i tota la xarxa d'emissores locals, de barri ...
Si el model radiofònic fos extrapolable a la televisió o als altres àmbits de comunicació, segurament al català les coses li anirien d'una altra manera. De moment però els malalts de ràdio estem de sort al poder disposar les 24 hores d'una ràdio plural, de qualitat i en català.
