S'ha parlat molt de desenvolupament i de creixement econòmic. A mi m'ajuden el criteris que proposa el professor José Ramon de Espínola quan parla del desenvolupament com
"un tipus de creixement durable que produeix cohesió social, que crea ocupació en un mercat de treball que no discrimina, que fomenta la igualtat d'oportunitats i redueix el nombre de pobres i exclosos".
Son criteris que es poden mirar d'aplicar a l'hora d'avaluar el "creixement" sostingut dels darrers anys. Precisament és ara quan es posarà a prova la cohesió social assolida.
Algú podria explicar-me
quin sentit té a aquestes alçades, que el nou president del govern hagi de
prometre o jurar el seu càrrec davant un crucifix i una bíblia oberta? Si l’Estat
necessita de rituals i de litúrgies seria bo que anés creant les seves pròpies,
sense necessitat de recórrer als símbols religiosos.
Aquest us perjudica la
credibilitat sobre el suposat caràcter no-confessional d’aquest Estat, i traeix allò que el signe representa, lligant-lo al poder, sigui del color
que sigui. A alguns cristians potser això els agrada: representa una mena d'últim reducte nostàlgic de "passades glòries". A d’altres, certament,ens produeix una profunda incomoditat.
Es queixava l'altre dia un comentarista de l'Avui que Blair, en la seva conferència dilluns passat a Barcelona, no havia fet cap referència al país i al lloc on estava. Ni una paraula en català ni tampoc cap comentari parlant de la situació del país. En aquest món suposadament post-nacional i post-estatal, situar-se en el mapa sense ser un Estat resulta complicadíssim. Ho ha estat sempre, però potser ara que viatgem més i ens visiten més turistes n'hem pres més consciència.
En una trobada internacional celebrada la setmana passada a Barcelona, ho vaig experimentar. Tot i ser, l'acollidor i l'amfitrió, la bona gent que hi participava ben just si em preguntà res sobre la situació de Catalunya, la seva realitat nacional o lingüística. I encara millor que no ho fessin, perquè les poques referències eren sempre més aviat enutjoses: resulta enormement difícil entendre la diversitat dins un Estat.
Es diu així www.pregaria.cat, sorgeix dels Jesuïtes de Catalunya i vol ser una web amb recursos per a la pregària i l'espiritualitat. Amb un disseny molt senzill i on és molt fàcil de moure-s'hi. El fet que sigui totalment en català no és pas una casualitat. La normalització ha d'anar arribant poc a poc a tot arreu.
L'àmbit de l'espiritualitat i la pregària és un àmbit comunitari però sobretot un àmbit personal i íntim, on la llengua materna juga un paper fonamental. Hi ha una llengua en la qual un pensa, una llengua en la qual també un prega. Per això tenim la sort de tenir una bíblia interconfessional en català magnífica, una bíblia de Montserrat d'alt nivell, una editorial que se'n va sortint (l'editorial Claret) i unes publicacions diocesanes de tirades importants com son els fulls dominicals.
L'espai d'espiritualitat per internet necessitava d'una eina així, que neix amb vocació de servei a l'Església del país i també a tots aquells que amb diferents nivells de vinculació cerquen recursos des d'on viure la seva fe. Us recomano que hi entreu i si us sembla ajudeu a difondre-la.
(En la part dels meus enllaços Espiritualitat, Teologia i diàleg intereligiós trobareu també altres recursos)
Tot just acabava de llegir la primera part de les memòries d'en Jordi Pujol i tenia ben vives les referències que l'expresident hi feia a l'historiador i polític Josep Benet quan per Vilaweb em vaig assabentar de la seva mort. Benet, una d'aquelles figures mig oblidades per l'urgència de passar pàgina i de fomentar la desmemòria que s'ha practicat al nostre país en aquesta ja massa llarga transició a la democràcia. No és estrany que alguns s'hagin sorprés d'aquest traspàs "Benet?, però no era mort ja?"
Quan més necessària hagués estat la recuperació de la història, no només de la guerra i el període republicà, sinó de les lloables i escasses mostres d'autèntica resistència política i cultural durant el franquisme, tot es va voler cobrir amb una mena de vel o núvol de la ignorància.
Hem menyspreat la memòria i les figures que podien encarnar-la. Tot just ara comença a publicar-se alguna cosa però encara amb una gran prudència i timidesa: de fet a qui pot interessar ja les batalles dels nostres pares.
El problema és que passant pàgina, tota una generació la que va dels 30 als 40 ens hem quedat sense experiència, desorientats, instal.lats en una comoditat que converteix la política una mena de joc virtual a distància. És que avui no es fa necessària també alguna mena de resistència cultural i política? Quan calgui exercir-la, quins seran els nostres referents?
Potser es bo que comencem a treure el vel i a escampar el núvol: llegint, estudiant i practicant aquell patriotisme profundament lligat a l'humanisme i al sentit democràtic. Serà, segurament el millor homenatge que puguem fer a Josep Benet.
Tot i no conéixer-lo personalment, el p. Cassià estava allà des de la meva infantesa com un nom, com un referent d'algú que ha ensumat que això del cristianisme no és redueix a una pràctica religiosa. El seu interès per la política i pel món social (especialment la problemàtica de l'atur), tenien tot l'aire del Concili Vaticà II, un aire de cooperació i diàleg ben allunyat dels tons de croada i d'imposició que avui s'escolten des d'altres contrades. Potser precisament per això, la unanimitat de l'homenatge i l'enyorament que deixa la seva mort.
Entre els articles que he llegit m'ha agradat molt el que li ha dedicat Joan Carrera, bisbe auxiliar de Barcelona, en un article al diari Avui. En reprodueixo només un fragment:
losanti |
Calaix |
divendres, 7 de març de 2008 | 17:55h
Acabo de penjar al bloc l'últim resum sobre el programa d'immigracions, en aquest cas d'ICV-EUiA. Ho he fet enmig però de la profunda tristesa que m'ha provocat la notícia de l'assassinat d'aquest migdia a Mondragon.
M'agrada la política, em llegeixo els programes, segueixo l'activitat dels parlaments, segurament aniré a votar diumenge... Sóc molt crític amb la situació actual de la política catalana i espanyola, que a vegades em produeix per la seva baixesa indignació i desànim.
Però l'assassinat com a forma de lluita per unes idees, em sembla avui quelcom abominable. Matar un jove pare de família, simplement perquè un dia es decidí a presentar-se a unes eleccions sota unes sigles determinades em sembla d'una il.lògica inexplicable i brutal.
Una altra mort inútil, fruit d'un terror inútil i covard que posa en el blanc aquell més feble i vulnerable. Sols ens queda la solidaritat amb una vídua i una filla que avui els han destrossat la vida.
Pot sorprendre el redactat extremadament crític d'ICV amb la política d'immigració del PSOE i que titula així "Una legislatura perduda, pel fracàs en la gestió dels fluxos d’entrada i per no abordar les noves necessitats socials", però per poc que un segueixi les propostes d'un i altre partit se n'adona que és segurament aquest un dels temes en els quals els dos partits estan més allunyats.
Certament el PSOE ha basat tota la seva política en la important regularització de treballadors immigrants de principis de legislatura, però no ha fet gran cosa més, i és això el que li recrimina ICV: no ha modificat l'obsoleta llei d'estrangeria, i no ha avançat en el reconeixement de drets socials fonamentals per als immigrants.
Cal dir, que dels diferents programes llegits, el d'Esquerra possiblement sigui dels més complerts i també dels més ben articulats en immigració: parla d'uns principis d'actuació que després desplega un seguit de propostes concretes. En voldria destacar les següents:
Dins la Federació en qüestions migratòries hi ha diverses sensibilitats. Duran i Lleida ha optat aquesta vegada per un discurs en immigració bastant més contundent que el del mateix Artur Mas en les darreres eleccions autonòmiques. El famós canvi de cicle econòmic i la duresa del PP torna a marcar la pauta.
Aquí parlaré només del programa, tot i que en el cas d'aquest partit tant o més important és el discurs que desplega en mítings, cartells i vídeos. Un discurs que aquesta campanya s'ha radicalitzat amb la voluntat d'aplegar el vot del descontentament i el malestar que la immigració ha generat en alguns sectors de la població. Per això ha barrejat crítiques sensates (poques, certament) amb altres tretes del manual de tòpics més sobat (Arias Cañete, per exemple).
El programa l'han elaborat a partir de dos principis bàsics: seguretat i control de fronteres, i integració.
De manera molt resumida, una lectura del programa sobre immigració del PSOE recull com a mesures més destacades les següents:
1- Enduriment del control de fronteres i de les vies irregulars d'immigració. Fins ara Espanya havia fet la vista grossa davant aquestes entrades d'irregulars, però les noves circumstàncies econòmiques (el programa insisteix en "inmigración vinculada al empleo") fan que la tendència sigui vers l'homologació amb la política de la UE i de l'agència FRONTEX. Un exemple, el període d'internament als CIE (Centro internamiento de extranjeros) que ara era d'un màxim de 40 dies, s'amplia per un període de moment no definit. Això vol dir més centres d'internament, i més possibilitat de dur a terme tràmits de repatriació/expulsió. Un altre exemple la proposta de creació d'una Policia comuna de fronteres L'espai dedicat a aquest punt del control i la seguretat és molt més gran que en l'anterior programa electoral.
Davant la convocatòria d’Eleccions Generals, la Plataforma d’entitats
cristianes amb els immigrants, ha emès un comunicat de vuit punts on es
destaquen alguns aspectes a tenir en compte per un debat polític i social
profitós sobre el fenomen.
En aquest punts es convida a una visió de la immigració molt més
rigorosa i de fons que no caigui en la
temptació d’una mera utilització partidista. Per això es parla de polítiques
d’ajut al desenvolupament adequades, de “vies legals i segures d’entrada”, de
reforçar l’estat de benestar, i d’una consideració de l’immigrant que tingui en
compte tant els seus drets fonamentals com d’aquells que es puguin derivar de
l’accès a la plena ciutadania.
Crec que el comunicat fa de bon llegir amb tanta distorsió com hi ha hagut durant aquesta campanya en aquest tema.
La setmana que ve intentaré penjar les propostes principals de cada partit sobre aquesta qüestió.
Llegeixo una conferència que Muhammad Yunus fundador del banc Grameen va fer el 2006 a la Universitat Complutense de Madrid i hi trobo aquesta perla:
" Mentre jo era una au que volava alt ensenyava tot sobre Bangladesh, sobre els pobles i la vida rural, sobre la pobresa. Però en aterrar vaig començar a adonar-me de què tot allò que havia ensenyat i après estava en la meva imaginació, que eren representacions sobre la vida de la gent, sobre les reaccions de la gent, construïdes a partir de vagues impressions. Quan et trobes amb els peus sobre la terra i toques a les persones, parles amb elles, te n'adones que aquestes no sempre s'ajusten al prototipus, que t'havies format".
S'hi poden posar tots els retrets que es vulgui: un show per mostrar diferències que no existeixen; una manera d'hipotecar-se econòmica i políticament (xifres astronòmiques recaptades per uns i altres); una altra manera de distreure el personal amb il.lusions que al final es fonen...
Però almenys a les eleccions nord-americanes els candidats han de guanyar-s'ho a base de recórrer el país, parlar amb la gent, i posar-se a tret de les situacions i les preguntes més inesperades.
Llegeixo una conferència que Muhammad Yunus fundador del banc Grameen va fer el 2006 a la Universitat Complutense de Madrid i hi trobo aquesta perla:
