Ahir dilluns vam poder visitar durant tot el dia el CERAS, centre dedicat a la recerca social que els jesuïtes francesos tenen a una de les banlieu de Paris, just a tocar de l'Stade de France, estadi de gloriosos ressons futbolístics i culers.
El CERAS es hereu de l'antiga Action Populaire creada l'any 1903, en una època en la qual l'església va fer els primers passos en temes directament socials i no únicament lligats a la beneficència. Els sindicats, i els moviments socialista, anarquista i comunista seduïen a una bona part dels treballadors que es trobaven en unes condicions socials precàries. Era una aproximació social en un primer moment interessada, pero que poc a poc va anar repercutint en les persones i els moviments que s'hi van anar posant.
Mes que evangelitzar la realitat obrera, eren els obrers i la seva problemàtica, els que qüestionaven una església massa lligada als poderosos. La repercussió d'aquest tipus de centres, a Franca però també a tot Europa va ser forta i en molts casos va suposar el naixement d'alguns importants sindicats.
És un goig poder escoltar algú que porta a les espatlles una llarga trajectòria i experiència, i que ho porta bé sense nostàlgies i amb una intacta curiositat pel present i pel futur. Ha estat el cas de les entrevistes que vam tenir ahir amb els jesuïtes Jean Yves Calvez i amb Pierre de Charentenay
Torno a Paris després de molts anys. De fet la darrera vegada va ser tot just acabat el COU i d'això en fa molt de temps. Governava Mitterrand i al Louvre hi estaven construint la famosa piràmide. Ahir per la tarda, després de sopar, com que no teníem cap visita ni reunió pendent vam dedicar-la a passejar pel costat del Sena amb un temps formidable, d'estiu.
La ciutat em va despertar de seguida el record i la fascinació que vaig sentir amb els meus divuit anys tot just complerts i la perspectiva que s'obre sempre en acabar l'institut i haver d'anar a Barcelona per començar la universitat. Dos llocs em van quedar a la memòria que si tinc, ni que sigui una mica de temps, m'agradaria tornar a visitar, el museu Rodin i la Sainte Chapelle.
Tota la ciutat però fa olor a Primavera, i convida simplement a asseure's en una terrassa o a passejar. I que voleu que us digui, no sóc de la generació del 68, però ser aquí al mes de maig després de 40 anys del que hi va passar, també té la seva gràcia. Sobretot ara que mitificadors i detractors, han entrat en una mena de cursa de despropòsits. Veient però com està la ciutat un mes de maig, a un no se li fa estrany que animés a molts a somniar i voler canviar les coses.
Aquest cap de setmana llarg i aprofitant l'AVE, suposo que seran molts els catalans que aniran a Madrid. Suggereixo una ruta que es podria titular "La ruta del poder (el perdut i el que es vol mantenir a tota costa)".
Tota l'operació al voltant de les bandes llatines, ha estat batejada pels mossos com a "operació Dingo", fent referència a aquesta espècie de gos salvatge molt territorial i que s'agrupa en petites manades.
Les bandes llatines no és un fenomen menor, i només cal atansar-se a algun dels barris on els llatins son grup majoritari. A Catalunya però hi ha hagut un esforç gran per donar sortida legal i associativa a aquestes bandes, aprofitant els elements positius de socialització que puguin tenir, i que a mi per desconeixement, se m'escapen.
Ara d'aquí a anomenar "dingo" a l'operació, em sembla una mica excessiu. Ahir parlava del paper dels mitjans de comunicació, doncs un dels problemes està en les notes de premsa que s'elaboren des de les diferents policies, i en les denominacions i etiquetes que es posen a operacions, redades etc... Caldria tenir cura en el llenguatge, doncs, aquest és sempre una font de construcció d'una determinada imatge pública.
Ahir dilluns vam tenir la presentació al col.legi de periodistes de Catalunya, del document "Els mitjans de comunicació davant la immigració". El document ha estat elaborat en el marc del Consens social sobre migracions en el qual hi participen moltes entitats del teixit associatiu català aglutinades per Caritas i CEAR.
A l'acte hi van participar Dolors Comas (Secretària del CAC), Carles Solà (Director del programa Tot un món de TV3), Javier Bonomi (President de FEDELATINA) i Jackson Amesty (Revista Toumaï)
És d’aquells temes sobre els quals pesa un silenci absolut i més aviat
molesta quan algú en parla, però el cert és que després del comerç d’armes i del
de drogues, la prostitució en totes les seves formes és el tercer negoci més
difòs i lucratiu.A més és un negoci
creixent perquè s’ha sabut aprofitar d’aquells instruments bàsics en el procés
de globalització: el ràpid desenvolupament dels mitjans de transport i els nous
instruments de comunicació, en particular internet.
losanti |
Calaix |
dissabte, 26 d'abril de 2008 | 09:46h
Aquest matí a primera hora, com molts dies, he pujat des de Collblanc fins la carretera de les Aigües. És la meva estona d'esport, d'escampar "cabòries" que diria aquell i de despertar-me amb el mateix despertar de la natura.
La de Collserola, és segurament una natura massa a prop de la ciutat, massa amenaçada per plans urbanístics (com el pla Caufec d'Esplugues) però té la gràcia d'una generositat que desborda a qui té el gust de contemplar-la. Han caigut quatre gotes, i és impressionant la florida de la ginesta, i de les altres herbes aromàtiques.
Mentre anava gaudint de tot això, pensava en la necessitat de conrear ja des d'infants una actitud d'agraïment vers la natura, vers la terra, també vers els elements (ara tot just comencem a redescobrir l'aigua!!). La natura és més que un supermercat o un centre d'oci, té la seva pròpia dinàmica que cal intentar respectar, i en tot cas compaginar amb les activitats humanes. Adonar-se de tot això necessita d'una educació de la sensibilitat, d'una contemplació agraïda de la qual a vegades en som absolutament ignorants.
Avui en política, com en altres coses, s'estilen els relats que toquen els sentiments. La cultura del "corazón, corazón" s'estèn als àmbits de la política. La imatge d'una dona embarassada passant revista a un regiment de soldats o visitant una base allunyada a l'Afganistan, ha acaparat totes les portades i s'ha endut tots els comentaris de tertúlies i cafès. Són imatges que fan goig i que tenen, és clar que sí una dimensió positiva impactant: allò que més fidelment representa la vida manant sobre allò que també representa la destrucció i la mort. Perquè un exèrcit és ordre, seguretat i, si voleu, cooperació internacional, però és també armament, guerra i mort.
Avui cap escena respon a plantejaments ingenus o espontanis. Les fotografies que vam veure estaven en el cap dels que van planificar d'una manera, certament eficaç, la repercussió mediàtita que podia tenir la constitució del nou govern. Una imatge, una fotografia, fins i tot unes breus paraules van ser suficients per tapar canvis en el govern d'una fondària bastant més notable que el que representa la nova ministra de defensa. Em refereixo sobretot al canvi de Caldera per Corbacho i a la subtil transformació del "Ministerio de Trabajo y asuntos sociales" en "Ministerio de Trabajo e inmigración". Però d'això ja en parlaré un altre dia, avui tocava parlar encara de la Carme Chacón.
El Paraguai que vaig conéixer fa ja més de deu anys no ha parat d'augmentar els seus desequilibris econòmics. Els diferents governs del "partido colorado" han continuat amb les habituals pràctiques de corrupció que han sumit una part de la població en la més extrema pobresa. D'acollir immigrants per colonitzar algunes part del territori, com les colònies menonites o les colònies de japonesos, s'ha convertit en un país emisor de migrants (l'any 2007 un 1% dels paraguaians van sortir del país per motius econòmics).
La victòria de Fernando Lugo, obre almenys una escletxa a l'esperança. Paraguai té recursos per sortir-se'n, sobretot recursos energètics, però la gestió que n'han fet els anteriors governs ha estat nefasta. S'ha parlat molt de la condició d'ex-bisbe o de bisbe suspès a divinis. La meva opinió respecte això és clara.
Un viatge curt com el que vaig fer, no em va permetre conèixer el nord del Paraguai, el que anomenen la regió del Chaco, una regió enormement extensa i despoblada. És en aquesta regió on s'hi han assentat des de fa dècades les colònies mennonites, comunitats cristianes d'origen europeu (sobretot alemany i holandés) que després d'un llarg pelegrinatge fugint de persecucions religioses, trobaren en la desolada regió paraguaina la seva terra promesa. Són com petites ciutat-estat dins un estat més gran però dèbil, corrupte e ineficaç. Algunes de les comunitats es mostren reàcies a l'adopció de tècniques i modes de vida moderns, altres però disposen de moderns hospitals, d' escoles (on s'ensenya l'alemany) i fins i tot d'una universitat. Era curiós veure per la capital clarament identificables els paraguaians blancs, rossos i d'ulls blau, barrejats amb els "criollos" i sobretot amb els trets indígenes guaranís.
El guaraní és llengua oficial juntament amb l'espanyol, i em va sorprendre el coneixement i l'us extès que se'n fa en la vida quotidiana. Aquesta conservació certament no s'entén sense la peculiar història de la colonització espanyola i la controvertida però indiscutible influència de les missions jesuïtiques dels s. XVII-XVIII.
Paraguai és segurament dels països de llatinoamerica que ens és més desconegut. En el nostre mapa mental, vull dir en el mapa que dibuixem els europeus d'algunes zones del món, per ser-hi, cal tenir alguna cosa que cridi l'atenció. O bé importants reserves de petroli, o bé platges de sorra blanca, o bé líders populistes cridaners, o bé ser el país d'origen de molts nouvinguts.
Paraguai no compleix cap d'aquestes condicions, i és per això un simple enclau geogràfic entre gegants (sobretot Brasil i Argentina) que li han fet la guerra i que han delmat una part del seu territori i de les seves riqueses naturals. Ara ha tingut eleccions i després de molts anys de partit "colorado" ha sonat l'hora del canvi.
És un país que em va deixar petjada quan el vaig conéixer el 1997.
Aquesta crisi financera ha posat de manifest
la vulnerabilitat dels fonaments en que se sustentava tota l'arquitectura
financera mundial. Vulnerabilitat, al meu entendre, que comença també per una
qüestió de valors. Les decisions errades que es van anar prenent tenien totes a
la seva base els mateixos pressupòsits:
1- una mirada immediata que no té en compte els efectes ni a mig ni a llarg
termini, sinó que es mou per la prioritat del negoci ràpid. La immediatesa
forma part d'una determinada manera d'actuar nefasta per aquells
valors "més lents" o de llarga volada com poden ser els valors
mediambientals, o els valors de cohesió social. Això atempta greument contra
l'interès social i sobretot contra els projectes de benestar i felicitat de les
persones i les famílies.
2- una ambició de diners i de poder sense límit. L'ambició és bona, és clar que
sí, però quan no s'hi posa límits passa de motor a perill i amenaça. Si en
algunes carreteres es limita la velocitat dels conductors, caldria que hi
hagués alguna manera de limitar l'ambició d'individus, grups i corporacions
sense escrúpols
El problema de les subprime és que perquè fossin viables a curt termini calia finançar-les, i amb un risc tan elevat, qui s'atreveix a donar crèdit? La solució que van trobar els brillants prestamistes americans va ser camuflar les subprime, mitjançant l'us d'una complexa enginyeria financera (diuen que el president de la reserva federal nord-americana va haver de rebre un curs accelerat sobre aquests nous productes perquè els desconeixia).
S'hi van ajudar d'unes agències (agències de rating) que s'encarreguen de valorar els productes d'inversió. Aquestes per interessos (els seus clients eren els prestamistes i aquells que treballaven amb supbrime) van certificar els productes resultants amb una bona qualificació, i ja tens el diner d'aquest món globalitzat (sobretot en aquest cas diner europeu) corrent a comprar les magnífiques gangues que s'oferien als EUA. L'embolic estava servit.
És d'aquelles paraules en anglès que s'han posat de moda. Pertany a l'àmbit dels termes tècnics, utilitzats avui com una mena d'espantall per als no-iniciats a una de les noves religions anomenada economia. Una religió amb tots els ets i uts: misteris, llengua koiné (l'anglès enlloc del llatí o el sànscrit), sacerdots (en forma d'agents de canvi i borsa), intèrprets (del tipus dels periodistes econòmics), gurús (en diuen així!!), catecismes (n'hi ha molts, és una religió d'aparença plural ....)
Fa uns mesos aquí molt pocs sabien que eren les subprime, i avui recorren els diaris de mig món com a sinònim de crisi financera, desacceleració económica i altres mals dolents.
(Publicat a 
