El director de Caritas Jordi Roglà, en una taula rodona que es va celebrar fa uns dies a Cristianisme i Justícia, va fer servir el terme "crisi afegida" (ell en va dir addicional), per a referir-se a com afectaria l'actual crisi econòmica a les persones en situació més vulnerable.
La denúncia que ell feia era que tots aquests darrers anys de bonança econòmica, la despesa social a nivell estatal no va créixer en la mateixa proporció que ho feia el PIB i que, per tant, es va perdre una oportunitat de posar les bases d'un autèntic estat del benestar. Una inflació disparada afectava, ja abans de l'actual crisi, a les rendes més baixes en especial els centenars de milers de vídues amb pensions que tot just arriben als 500 € mensuals, i a aquelles pensions no contributives que encara es mouen per sota d'aquestes percepcions
En principi que els països de la UE es posin d'acord en caminar vers polítiques comunes, també en immigració i asil, és una bona notícia. El problema és que l'experiència dels darrers anys i les darreres trobades europees, és que aquest acord o pacte s'està plantejant a partir de les polítiques més restrictives que existeixen a la Unió. És l'excusa per exemple, d'acceptar una directiva del retorn que permet estades en centres de detenció de fins a 18 mesos, dient que això limita a aquells països que permetien estades superiors. Sarkozy s'ha entestat ara en el pacte i caldrà veure en què es concreta, però fa mala espina quan els textos insisteixen tant en seguretat, en fluxos, en control etc i molt poc en polítiques d'integració, en el concepte de ciutadania i en altres conceptes que serien més propis de democràcies liberals.
Feia temps que no tenia una estona per endreçar el bloc, i sobretot per escriure-hi. Sembla que era ahir quan tenia en perspectiva la ruta a peu per mig país , i ja han passat més de dos mesos de crisis financeres globals i d'estretors financeres locals. Com més va no sé si som més pobres però estic segur que si estem més acollonits. Qui vulgui fer política en serio s'ho haurà de treballar molt a no ser que caigui en la temptació de convertir la por en populisme que sempre és una temptació fàcil.
Divendres començo les vacances i ho faré aquest any, com ja fa dos estius, amb una bona travessa. Ja vaig parlar en un altre post, de la importància que dono al passejar, que és més que la d'un simple esport, i és també una manera de concebre els espais, les distàncies i els temps, potser la mateixa vida. Experimentar els moments de desànim, quan la calor apreta de valent, i també el goig de veure l'indici d'un campanar que vol dir hostalet, refugi, llit i aigua fresca.
L'any passat vam recórrer la cara nord (sona seriós dit així) del Montsec des del Pont de Montanyana fins a Oliana, Sant Llorenç de Morunys, Solsona i Montserrat. Aquest any ens hem decidit pel sud, i començarem a Tortosa tot reseguint el Gr 7 fins a Bellprat i d'allà agafant el Gr 172 i acabant a Montserrat. Sí sempre acabem a Montserrat, per situació geogràfica però també pel que representa pels que ens hem animat a fer tot o una part del recorregut.
Quan torni a reobrir aquest bloc pel setembre, ja en faré cinc cèntims. Comptant, com sempre, que al bloc (afortunadament pels que el llegeixen) només hi posem una petita part d'allò que vivim. Segurament la més informativa, la més superficial. La part més important quedà sempre maldestrament explicada entre les pàgines del quadern de viatge o mig oculta en una memòria feta només de sensacions.
P.S- Entre el brevíssim equipatge m'emporto un llibre per rellegir: Camí de sirga de Jesús Moncada. Mequinensa cau més amunt d'on passarem, però m'ajudarà en les estones mortes a peu de riu a respirar una mica més d'Ebre.
Avui Karadzic dorm entre reixes, després d'anys de "buscar-lo".
El líder dels serbis de Bòsnia durant els fatídics anys de la guerra ha
estat detingut i segurament serà portat davant el tribunal de l'Haia.
És la moneda de canvi, la condició necessària que Europa havia posat
perquè Sèrbia pogués entrar, poc a poc, en el club eropeu.
Potser
la seva detenció serveixi per reactivar la nostra cada vegada més feble
memòria. Els grans fets abans tenien repercussions i ressons durant
dècades. El meu avi explicava la guerra civil espanyola com si l'estés visquent. Havia
cultivat la memòria a través sobretot del relat i així em tranmeté el
seu horror per la guerra i per tota forma de militarisme. Avui ens
estimem passar pàgina massa aviat.
Els que
atribueixen a la immigració l'estar posant en perill el futur de la
llengua catalana, caldria recordar-los que sense immigració és possible
que avui la nostra llengua estigués reservada a les residències d'avis i
als clubs de tercera edat. La immigració suposa la possibilitat
d'incorporació a mig i llarg termini de nous i joves parlants.
No
ho comparem tampoc amb la immigració dels anys 50-60, llavors els mecanismes de
què disposava la llengua i el país eren en tot molt inferiors als que tenim
avui.
Es
tracta de fugir del presentisme i la immediatesa. Visc en un barri amb
percentatges d'immigració elevadíssims, i on el català és gairebé
absent de la majoria d'àmbits públics. Però on vaig m'expresso en
català, fins i tot, quan a vegades noto que hi ha serioses dificultats en què m'entenguin. Això no em treu però el somriure, ni la paciència ni la
militància, perquè entenc que la cosa va per llarg.
Benvinguts
els manifestos d'associacions d'immigrants com el que es va presentar
ahir a l'Ateneu, i que en certa manera era una repetició del que es va
presentar mesos enrera per Sant Jordi. Segurament calen
"manifestacions" més o menys representatives i que escenifiquen
voluntats de normalitat enfront els que fan del "manifiesto" un
exercici de política ficció. La cosa però es juga en el dia a dia. En
la intel.ligent combinació de prudència, normalitat, constància,
coherència i bon humor.
Com que m'estimo la meva llengua,
també m'estimo ara sentir-la parlar en els diversos accents que
adquireix en boca de persones vingudes d'arreu.
La immigració és un procés dinàmic. En aquests moments, les principals entrades de persones extra-comunitàries al país es realitza a través del reagrupament familiar. El reagrupament com a fenomen és d'una gran importància. Fa visible la decisió de romandre en el país d'acollida i d'iniciar un projecte de vida sinó definitiu si almenys de llarga durada. És per això que el reagrupament esdevé un factor principal d'integració així com un fenomen que necessita ser gestionat d'una manera intel.ligent.
Ahir a la taula sectorial d'immigració que convocà el ministre Corbacho, ja es va poder evidenciar la diferent interpretació que d'aquesta gestió en vol fer el govern de Madrid i aquella que el projecte de Pacte Nacional per a la Immigració recull. Corbacho vol limitar el reagrupament a la família nuclear i de nens i nenes fins a 16 anys. La proposta del Pacte, en aquest cas defensada per la consellera Capdevila, s'inclina per considerar que "els i les joves tenen dret a viure amb les seves famílies i que els i
les joves igual com les dones reagrupades que arribin a Catalunya
disposin simultàniament dels permisos de residència i treball".
El 14 de maig va produir-se un fet, si més no novedós com a forma de reivindicació i denúncia. Intermon portava ja temps denunciant que Repsol no complia amb les reglamentacions medioambientals i això produïa enormes impactes sobre pobles indígenes on estaven situades les explotacions.
Per això va decidir demanar a accionistes de la petroliera que cedissin el seu dret d'assistència a la Junta General d'accionistes, i la ONG va aconseguir reunir unes 86.000 accions, fet que li va permetre dur a terme una intervenció demanant a Repsol que respectés els drets dels pobles indígenes.
Em sembla un bon camí el de la conscienciació dels accionistes, per obtenir una presència i una mobilització que pressioni els responsables de les empreses a ser més transparents i respectuosos amb la legislació i els drets humans. És clar, que tot plegat pot semblar poca cosa, davant els que tenen la majoria d'accions i que son els que acaben decidint, però almenys s'utilitzen els canals establerts dins l'empresa per denunciar males pràctiques sovint difuminades per maquillatges publicitaris (vegi's sinó els anuncis que Repsol emet darrerament).
Només un apèndix del meu post d'ahir, referit en aquest cas al col.lectiu d'origen estranger.
Si la taxa d'escolarització post-obligatòria era relativament baixa en el cas català, aquesta és molt més baixa entre l'alumnat d'origen d'estranger. Un exemple: pel grup de 19 a 21 anys el total d'escolarització és del 52% pel conjunt, i d'un 17% en el cas dels alumnes d'origen estranger. Pel grup de 22 a 25 només un 4% del col.lectiu d'origen estranger està escolaritzat, davant el 28% del total.
Aquesta situació és en part deguda a una de les perversions de la llei d'estrangeria en vigor que deixa en un buit legal als que arriben a la majoria d'edat havent arribat al país via reagrupament familiar. Però també a un sistema educatiu que no ha tingut temps d'adaptar-se a les necessitats d'aquest nou col.lectiu pel que fa a l'ensenyament post-obligatori. Sí això persistís seria perillosíssim en quedar una bossa de persones amb una qualificació professional baixa i sotmesa contínuament als alts i baixos de l'economia.
Potser a l'hora de valorar les polítiques dels governs, caldria tenir en compte aquest tipus d'indicadors, ja que expliquen, més enllà de discursos i foc d'encenalls, l'evolució d'una societat i les seves perspectives de futur.
El terratrèmol que va suposar el maig de 68, ha tingut en les dècades posteriors algunes rèpliques que en moments puntuals han sacsejat el panorama polític i cultural. Una d'elles, petita però per a mi significativa, va ser l'aparició l'any 2000, també a la Sorbona de Paris, del Post-autistic Economics Mouvement que tenia com a punts més destacats del seu manifest:
- la marginació de tot enfocament que no estigués dins la teoria neoclàssica - l'ús abusiu de les matemàtiques - una economia poc atenta als fenomens econòmics reals
La meva mare em comenta que sempre paga el mateix per la factura de l'aigua. Li demano que me l'ensenyi, ja que és estrany que no hi hagi cap variació entre l'estiu i l'hivern. Quan aconsegueixo desxifrar la factura, me n'adono que el tema és ben senzill. Hi ha un mínim de consum a pagar, independentment del consum real que en el seu cas és força inferior.
Ella que és més ecologista que no pas jo, no gastarà més per arribar al mínim, però em pregunto per quina raó hi ha aquesta mena de penalització absurda pels consums baixos.
losanti |
Calaix |
dimecres, 14 de maig de 2008 | 19:55h
Sóc un aficionat al futbol de gamma mitja-baixa. És a dir, no vaig al camp, però m'agrada seguir els partits del Barça per la tele, cosa cada vegada més difícil, almenys en obert, en català i "de gratis" (ja sé, estava mal acostumat). Com que aquest any no he seguit el dia a dia del Barça, m'està superant tot el que sento i veig aquests darrers dies al voltant dels jugadors i sobretot del president.
Laporta va agafar el club en una situació lamentable económica i esportivament, i en tres anys el va portar fins a una respectable salut econòmica (diuen), dos títols de lliga i una copa d'Europa. El que després va passar ja no ho sé, i és bastant inexplicable.
Escric ja des de Barcelona. Ahir va ser l'últim dia de periple europeu. La casualitat va voler que l'entrevista que teníem amb el Jesuit Refugee Service-Europa la fem a Brussel.les en plena moguda pel tema de la directiva comunitària sobre el retorn.
Fins fa uns anys la Unió actuava com a garant dels drets fonamentals, enfront les polítiques restrictives dels estats sempre gelosos de la seva "ciutadania". Construir una altra "ciutadania" a nivell europeu, obligava a considerar el cas contradictori de les persones que residien en un Estat però que tenien la mobilitat limitada per les fronteres interiors. Llavors es va començar a parlar d'una nova ciutadania no lligada necessàriament a la nacionalitat i si en canvi a la residència.
L'acollida a Brussel.les per part de l'oficina d'OCIPE (Jesuit European Office) ha estat fantàstica. També la ciutat ens ha rebut amb la millor cara, un sol mediterrani i un ambient gairebé d'estiu, que contradiu la seva fama de grisor i malenconia.
Fundada el 1956, OCIPE ha anat seguint d'aprop, primer a Estrasbourg després a Brussel.les, el complex procés de construcció europea. Dedicada a l'atenció religiosa de les comunitats de funcionaris de les diferents nacionalitats, també ha tingut temps per influir i col.laborar en la construcció d'una Unió mes social i no nomes econòmica.
