Aquest vespre Pedro Arrojo farà a Cristianisme i Justícia una xerrada sobre els Principis ètics per a una mobilització mundial sobre la crisi de l'aigua. Serà sobretot una presentació del document aprovat durant el Foro sobre l'aigua celebrat a Saragossa l'any passat. Per allò que en diuen el "gran públic" els temes tenen la premura de les urgències immediates: l'any passat l'aigua era tema prioritari, aquest any en canvi, sembla que ja no ho és.
La realitat però és que l'aigua, i en general, la gestió dels recursos escassos, és i continuarà sent el gran tema dels propers decennis per no dir segles. Per això anirà bé escoltar de Pedro Arrojo els seus plantejaments de fons. Més enllà de les conjuntures mediàtiques, cal anar generant una nova consciència que asseguri un futur per a les properes generacions.
La xerrada serà a les 19.30 a la seu de Cristianisme i Justícia al c Roger de Llúria n 13
Són els que sostenen la nostra societat. Els que impedeixen que tot
plegat peti en mil petits bocins. Parlo en masculí, però segurament una
majoria són dones. Herois i heroines de peu de carrer, de peu de
bressol, de peu d'oficina, de peu d'obra ... Enlluernats pels
"campions de l'altruisme" és possible que no ens n'haguem ni adonat de
la seva existència. Els herois sempre són uns altres, el que van lluny
i surten fotografiats en paratges exòtics envoltats de nens i nenes, de molts nens i nenes. Com més idealitzem la solidaritat més l'allunyem del nostre dia a dia.
És una agència europea amb seu a Varsòvia (Polònia). Va ser creada l'any 2005 com a desenvolupament lògic del programa "Espai de llibertat, seguretat i justícia" promogut a la cimera de la Haia i acceptat pel Consell l'any 2004. El govern espanyol en fou un dels màxims promotors. Desbordat pels episodis massius d'immigració que en aquell temps tenien lloc a Ceuta i també a les Canàries va demanar ajuda a la resta d'estats membres. Els estats sense delegar quelcom bàsic de la seva sobirania com són les fronteres consideraren necessària una agència que dotés de coordinació i recursos el control de les fronteres exteriors, especialment la frontera sud i la frontera est. La notícia va vendre's com un pas positiu cap a la integració europea ja que per primer cop es reconeixia l'existència d'unes fronteres exteriors que eren responsabilitat de tots els estats membres.
losanti |
Calaix |
dimecres, 4 de febrer de 2009 | 17:20h
A la novela de Cormac McCarthy No country for old men, que el 2007 va donar lloc a una pel.lícula dels germans Cohen amb el mateix títol, hi apareix la figura d'un sheriff que a més d'investigar els seus casos mira de formular i entendre la realitat que li toca viure. El sheriff, ha d'acabar retirant-se de la seva feina no pas perquè sigui un policia poc diligent o complidor, sinó desbordat per unes formes de violència que ja no tenen cap mena de lògica ni d'explicació. Ell s'hi refereix com a formes noves de violència o de delicte sense cap mena d'aturador, executades per plaer, per joc i sempre amb el rerefons d'una gran arbitrarietat i un immens menyspreu per la vida humana.
losanti |
Calaix |
dimecres, 28 de gener de 2009 | 10:01h
El Departament de Política Territorial i Obres Públiques i l’Observatori del Paisatge, juntament amb el Departament d’Educació, han elaborat una web i uns materials en paper perquè els alumnes de la ESO puguin estudiar i analitzar 12 paisatges "diferents i representatius" del nostre territori.
He entrat al web (us ho recomano!) i de debó que val la pena. Aquest tipus d'iniciatives fan falta en un país amb un divorci enorme camp-ciutat, i amb un desconeixement brutal per part d'una bona part de la població del seu territori. Fins ara eren els esplais i els centres excursionistes els que cobrien el buit, però feia falta que l'escola s'hi impliqués a fons. Un dels valors del nostre país, i ho de dit diverses vegades en aquest bloc, és un territori magnífic però amenaçat per una manca de cultura que confon progrés amb asfalt, i món rural amb productivitat o amb turisme de cap de setmana.
Un "però" a la proposta del Departament. Els paisatges "representatius" continuen reproduïnt l'imaginari barceloní de cap de setmana: Vall d'Aran, Cerdanya, Costa Brava, ... Hi ha un buit al mig de Catalunya que és el que formen els Pallars, l'Urgell, la Noguera (tota l'àrea del Montsec), la Segarra , el Solsonès i també al Sud (Montsià, Terra Alta ...) . Són paisatges molt despoblats que potser no responen a la lògica urbana que dèiem abans però que mereixen ser tinguts en compte i valorats.
Es tracta de passar d'una lògica depredadora, en les quals les coses tenen valor en relació a l'ús que en fem, a una lògica més passiva o contemplativa, les coses tenen valor també en elles mateixes a vegades per criteris ben allunyats dels del pur consum.
El pas d'una lògica a una altra és també qüestió d'educació.
Els Estats Units són una nació nova, no poden lluir ni de grans patrimonis artístics ni d'una història massa llarga. En quan a democràcia si que tenen però una de les històries més antigues. Conflictiva, contradictòria, violenta ... però antiga i consolidada. Ahir veient tota la "paralitúrgia" del nomenament d'Obama, el que més envejava als nordamericans és la manera natural com viuen el seu republicanisme. Parlar contínuament en termes de ciutadania; considerar la presidència com a quelcom que és atorgat per un temps limitat després del qual es retorna al mateix status ciutadà ; en definitiva, sentir que hi ha un subjecte, la sobirania popular, que és qui elegeix, qui dóna i qui treu, en un complex mecanisme de control que inclou al Congrès, al Senat i al sistema judicial.
Amb totes les avarícies, perversions i temptacions dinàstiques i familiars (es clar que n'hi ha hagut i n'hi haurà), 44 presidents elegits democràticament després de décades i décades de tota classe de daltabaixos polítics.
Ja hi haurà temps de criticar de nou els Estats Units d'Amèrica, avui deixeu-me sentir una certa enveja republicana. I és que ho faig des d'un petit país de llarga i magnífica història, però aixó si de democràcia breu i interrompuda, de monarquies ara absolutes ara parlamentàries, que encara no té assumit el concepte de ciutadania i sobretot, que no disposa d'un subjecte de sobirania propi definit. (Fet que l'impedeix, per exemple, disposar a hores d'ara d'una humil llei per convocar referèndums).
Què Déu beneeixi a Obama, i, sobretot, que els conservi aquest republicanisme que avui des de la distància em sembla estranyament bell i envejable.
Enric Juliana, de qui acostumo a llegir les seves interessants cròniques des de Madrid, escrivia en La Vanguardia de diumenge que Catalunya (i no ens havia de doldre de dir-ho) era la societat més democràtica d'Espanya. I ho deia arrel de la història de la intervenció que la "ultraliberal" Esperanza Aguirre intentava fer sobre Cajamadrid.
Potser ja era hora que Juliana i també molts altres, que durant mesos han posat altaveus i amplificadors a tot el que funcionava malament aquí, comencin també per reconéixer, que tot i les desgràcies, tenim un país del qual ens n'hem de sentir moderadament orgullosos.
losanti |
Calaix |
dimecres, 24 de desembre de 2008 | 13:42h
Qui sap si uns dies de Nadal seran suficients per pair un any tan intens . Moltes situacions personals i familiars s'han vist trastocades per aquesta maleïda crisi, que té rostre més enllà d'un cert afartament de dades i anàlisi econòmiques. Les dificultats per abastir els bancs d'aliments en són un indicador però no pas l'únic. No crec pas que a hores d'ara ningú pugui pensar que ens en sortirem sols en una mena de campi qui pugui, perquè segurament aquest campi qui pugui ha estat també a l'arrel d'aquest desgavell.
Potser cal pensar en recuperar alguns elements que creiem d'altra època, digueu-li solidaritat, digueu-li responsabilitat, digueu-li compassió, digueu-li caritat... Ah, i sobretot l'esperança, que és més forta que les conjuntures econòmiques i que ja sigui arrelada en la fe o en valors ha de servir per tirar endavant malgrat tot.
Des d'aquest bloc irregular i escrit amb massa presses, desitjar-vos de tot cor un bon Nadal i una bona entrada d'any! Un servidor ja es deleix per poder tastar ni que sigui per un dia els -6º de la Segarra i gaudir de la companyia de les persones a qui estimo i a qui no puc veure amb la freqüència que voldria. Els lligams humans fonen sempre tota mena de glaç i gebrades.
Al final, si Déu vol, i cap ensurt de darrera hora ho impedeix , demà es signarà el Pacte nacional per a la immigració. Sense saber-ne el text definitiu, únicament l'anunci d'aquest acord ja és una bona notícia pel país. La immigració és d'aquelles qüestions bàsiques com l'educació, que no es poden deixar a les conjuntures polítiques o a les lluites electorals.
Enhorabona al govern i a la Secretaria per a la immigració de l'Oriol Amorós, l'encert a l'hora de liderar-ho, i enhorabona a l'oposició per tenir una visió de país prou profunda per entendre que ara era el moment de sumar i no pas de restar. També han jugat un paper importantíssim en el procés multitud d'entitats, organitzacions i particulars que arreu del territori han participat suggerint canvis i millores.
Signar aquest Pacte en les condicions econòmiques actuals, suposa un compromís amb un valor afegit. És aquestes coses les que fan gran una societat, ara només cal demanar encert i recursos per aplicar tot el que allà es proposarà. Tindrem temps de parlar-ne, avui ens n'hem de felicitar.
losanti |
Política |
dimecres, 17 de desembre de 2008 | 19:57h
La victòria del no a la directiva d'aquest matí al Parlament europeu és una bona notícia en molts sentits, però estic pensant sobretot en dos:
1- Posa fre a una retallada dels drets laborals assolits, i que començava a vendre's com quelcom inevitable i normal. Aquest matí en un programa de ràdio sentia a un representant de Foment parlar de la "flexibilització laboral" com una manera de fomentar la "conciliació família-treball". La meva experiència en una fàbrica amb un torn rotatori (mensual) de matí, tarda i nit, em demostra que no és pas per la flexibilització ni per l'augment d'hores que s'assoleix una bona conciliació. De tot això se'n ressenten les famílies i també la mateixa qualitat de les relacions social. Bé, doncs per l'avís del Parlament.
2- Perquè suposa que el Parlament recupera protagonisme després d'una legislatura marcada per una anar a remolc de les decisions de la Comissió i dels Estats membres. A més de Durao Barroso i de Sarkozy existeix el Parlament i aquest pot jugar en casos com a aquest un paper que freni algunes tendències del estats molt més conservadores a nivell europeu (lluny de l'opinió pública) que en els seus propis països. Que això passi a uns mesos de les eleccions no deixa de ser important.
Només un punt negre. Aquest coratge dels eurodiputats també m'hagués agradat quan es va discutir la directiva del retorn o directiva de la vergonya. Segurament una directiva molt més anti-democràtica i anti-drets humans que aquesta que s'ha volgut corregir. La diferència em temo, és que a Europa els sindicats han sabut fer lobby fort sobre els parlamentaris mentre que als immigrants irregulars només unes quantes veus els van recolzar. Llavors un erodiputat català em va dir que havia votat que sí perquè era al mínim que es podia arribar en un panorama europeu molt conservador. Ara em pregunto si Europa s'ha tornat de cop progressista quan aquest mateix diputat ha votat en contra de la directiva. Els lobbies pesen i els immigrants irregulars, a més a més, no voten.
losanti |
Cultura |
dilluns, 15 de desembre de 2008 | 20:57h
El Consell d'Europa va presentar el passat 11 de desembre el segon informe sobre la situació de les llengües minoritàries a Espanya. Un informe que respon a la voluntat del Consell expressada en la Carta europea de llengües regionals i minoritàries.
L'informe, emés per un grup d'experts, elogia la immersió i conté recomanacions del tipus: "recomanem a les autoritats competents accelerar l'adopció d'un marc jurídic específic per a la protecció i la promoció de l'aragonés i el català a Aragó, i a prendre les mesures necessàries per a assegurar la seva aplicació". Us recomano la lectura del text i no només per la part del català sinó també per la resta de llengües de l'Estat.
Us poso l'enllaç perquè si voleu trobar la informació a diaris tan
llegits com La Vanguardia haureu d'anar a un petit requadre en pàgina
parell (dissabte 13 de desembre p. 16). Compareu el seguiment i el ressó d'aquest informe positiu
amb l'ampli seguiment que provocà la publicació d'un únic article a
The Economist i en traureu una bona lliçó de la manera com tracta la
informació aquest diari. Des de fa temps La Vanguardia s'ha entestat en demostrar-nos el malament que estem i el malament que ho fem com a catalans. Almenys en els temes que a aquest diari l'interessen, en altres, com les evasions de capitals, callen com tombes.
losanti |
Política |
dijous, 11 de desembre de 2008 | 17:32h
Em preguntava, l'altre dia, la raó per la qual se n'ha parlat tan poc de la denuncia d'Interviu sobre persones que presumptament s'han dedicat durant anys a posar els seus "estalvis" en paradisos fiscals. El cas de Liechtenstein. És possible que el fet d'haver-hi en la llista uns noms determinats ha provocat que un tàcit consens mediàtic s'hagi decidit per passar pàgina. Són favors que alguns mitjans posen en el seu compte de l'"haver" i que algun dia deuen esperar cobrar d'una manera o altra. Aquesta connivència és del tot negativa per a la salut democràtica.
Tot això, però, no seria possible amb una forta consciència social al
voltant del tema fiscal i amb una certa beligerància moral davant
conductes fraudulentes. Sembla que hi hagi una comprensió i
complicitat davant aquestes conductes, quan no una certa enveja en
saber-ne les quantitats. Qui més qui menys cobre en negre, i si no
arriba a les quantitats defraudades i a l'habilitat dels senyors de la
llista és simplement per manca de recursos. El camí de Liechtenstein és
sempre un camí perdedor que necessita de guies experts i costosos.
El GELA (Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades) ja fa uns quants anys que treballa en la promoció de la recerca de llengües amenaçades. Dimarts passat en el context de la III Jornada d'immigració i recerca van presentar el seu treball d'inventari de grups lingüístics existents a Catalunya. Un inventari que, a partir de la immigració, s'ha disparat fins a un nombre res menyspreable de prop de 170 llengües.
En el procés de simplificació que fem sobre el fenomen, és habitual la
reducció de les llengües dels immigrants a les oficials dels seus
estats. Què hi hagi un grup així fent una recerca d'aquest tipus és un
signe de què els catalans no volem caure en aquestes reduccions.
Sabem prou bé el que costa el reconeixement de la diversitat
lingüística dins un estat com per no ser sensibles a anar reconeixent també
aquesta diversitat en la comunitat nouvinguda.
En fer-ho es
possibilita l'establiment d'una corrent de simpatia entre minories
lingüístiques, fins al punt, d'haver-hi no poques persones que han descobert el
valor de les seves llengües maternes en veure l'ús i la valoració
oficial que aquí es fa del català.
Us recomano si teniu temps de passejar-vos per les fitxes que han
elaborat dirigides sobretot a educadors, però interessants per tothom
qui valori la diversitat lingüística.
En els posts anteriors he parlat de persones vulnerables i dins aquest col.lectiu també dels immigrants, no es pot subestimar però el risc que corre una part de la classe mitjana del país. En el cas de Catalunya és segurament aquest segment social el que sustenta l'esquelet que possibilita una mínima cohesió i és el que també via impostos col.labora més decisivament en el finançament i manteniment d'un intent d'estat de benestar.
Les sol.licituds de retorn als seus països d'origen, per part de persones immigrants s'han multiplicat durant el 2008. Alguns d'aquests retorns es realitzen via els mecanismes d'ajut social (la caritat, en definitiva) que es limiten a pagar el passatge i poc més. Altres es fan via oficial, sobretot quan es va obrir la possibilitat de cobrar aquelles prestacions derivades d'haver cotitzat a la Seguretat Social durant un període de temps més o menys llarg.
El drama però de la situació actual és que la persona que ha vingut a viure a Catalunya té els seus drets sempre lligats al treball. És aquest treball el que li permet portar a terme el reagrupament familiar, és el que li permet amb els anys aspirar a una regularització de tipus ordinari i, fins i tot, a la naturalització. La crisi està tallant molts d'aquests projectes en un moment en què tot just començaven a construir-se i això situa a aquestes persones en una vulnerabilitat dramàtica.
